17

Faltaven cinc dies per a la boda. L’Antonio, el qui seria el meu pare dos anys després, em va acompanyar a la sastreria a buscar el vestit negre, com si m’hagués de vestir per a un funeral.

L’aliança d’or li brillava al dit i encara no havia après a considerar-la part del seu cos, encara es passava l’estona fent-la girar amb el polze. En sortir vam anar a prendre un vermut al quiosc:

—Saps què? —em va dir—. Al principi tenia por que em volguessis prendre la Margarita. La miraves tant…

—És que la teva dona és molt guapa, home. —Li va agradar sentir que la Margarita ja era la seva dona—. Però des del primer moment vaig saber que era la Celia el que jo volia.

—Feu bona parella. Jo crec que al seu caràcter no li proven els joves. Com que no té pare… —Es va interrompre en adonar-se que no solament acabava de dir-me vell, sinó que pensava que jo seria una mena de substitut de figura paterna. Vaig haver de riure.

—No deus pensar a fer-li una mala jugada, veritat? Jo no sé què deveu haver fet ja, ni és cosa meva, però la Celia és una bona noia i no m’agradaria que… —No va acabar la frase.

—No pateixis, home. Si tot surt com jo espero, el mes que ve serem a Nova York, ja marit i muller. —Amb el temps se m’havien anat enganxant expressions de les quals m’hauria avergonyit a la meva pròpia època.

—Així que estalviem prou, us anirem a veure.

No van sortir mai d’Umbría excepte per anar a buscar a París el cos de la Carmina. Jo ho sabia i el darrer glop de vermut se’m va fer amarg.