5

Com et vaig estimar, Pablo! Però ara sé que fins i tot en això em vas mentir, que no hi havia ni rastre de tu als arxius, que Pablo Otero Casas era el nom de l’oncle de la Marga. Al principi vaig pensar que tu devies haver-lo sentit en arribar a Villasanta i te’l vas apropiar. Ella et va veure sortir de casa seva el dia que vas arribar al poble i sempre va creure que t’havies confós de porta, buscant la de Don Javier, però la Marga i jo vam parlar tant de tu, tantes vegades al llarg dels anys, que vam acabar adonant-nos que va haver de ser com ho vam imaginar: potser havies conegut el seu oncle durant la guerra i vas venir a buscar els seus papers, a quedar-te la seva identitat, amb el seu nom, per poder fugir. Però aleshores… per què no vas marxar de seguida?

Si et buscaven per alguna cosa… per què et vas instal·lar al Sandalio, i et vas encarregar dos vestits i et vas enamorar de mi? Perquè jo sé que em vas estimar, Pablo. Hi ha coses que no es poden fingir i jo sé per damunt de tot que allò nostre va ser veritat, malgrat el que diguin al poble. També vull creure que no te’n vas anar per voluntat pròpia.

Si eres un fugitiu… si et buscaven… no vas tenir altre remei que anar-te’n, però aleshores… com vas gosar demanar un passaport amb aquells papers robats? I sobretot… sobretot… Per què no has tornat? Han passat tants anys! Ara ja no hi hauria perill. Continues viu? O per ventura et van matar aquell dia a Montecaín?