11
Tanco els ulls i la neu de Nova York continua caient darrere de la finestra mentre venen a la meva ment els records d’aquella nit, desconnectats, desgastats per les vores com les pàgines d’un llibre molt estimat: la Celia tremolant, la Celia nua, la Celia oberta com una magnòlia, crucificada de passió al seu llit de ferro, la Celia plorant, besant-me, ensenyant-me a estimar-la lentament, a matar-la i ressuscitar-la i tornar-la a aniquilar.
Van ser els tres mesos més bonics de la meva vida, a pesar de les baralles, del secret, de l’anar amagant-nos sempre perquè la gent del poble no ens veiés. Jo volia que anéssim junts a tot arreu, ella s’hi negava. Jo li proposava anar a Montecaín a un hotel per estar junts sense la por del què diran que a ella tant la preocupava i que jo atribuïa a la seva educació mongívola i feixista. A ella l’aterria la simple idea d’agafar el tren i recórrer els ridículs trenta quilòmetres fins a la llibertat condicional. Jo volia que ens caséssim. Ella se’n reia a la meva cara i em deia que d’això ni parlar-ne, això mai. «Mai», repetia i repetia, fins que jo marxava de casa seva tancant curosament la porta per no etzibar la portada que hauria posat fi al nostre amor. Van ser els tres únics mesos de la meva vida, perquè la resta, allò d’abans i allò de després, també ha estat vida però en sordina, en to menor, com si a una pel·lícula li abaixessin el volum fins que tot se sentís en xiuxiuejos i els colors es difuminessin fins al sépia, fins al blanc i negre. Però no em queixo. Hi ha qui ha tingut menys i jo vaig tenir aquells tres mesos i els tres últims, els de la meva tornada a Villasanta que van començar aquell matí fred al Negresco, esplendorós amb els seus miralls acabats de comprar i el vellut de la tapisseria sense una taca.
Em vaig acomodar a la taula del fons, i ja estava a punt de demanar un cafè i un brioix de crema gaudint de la tranquil·litat i excitat per la idea de poder llegir un diari de dos anys abans del meu naixement quan em vaig adonar que no duia diners per pagar la consumició. Ja podia ser bé un somni, però si allò dels diners no funcionava podria acabar confessant en somnis la meva situació a una parella de la Guàrdia Civil franquista, i això, tant en la realitat com en el somni, m’espantava. De manera que vaig sortir precipitadament del cafè, vaig tornar a l’hotel, un parell de carrers, vaig obrir el calaix i em vaig apropiar del bitllet de cinc-centes.
En pagar amb ell, encara espantat del que pogués passar, un Fabián joveníssim es va posar les mans al cap i em va dir que no podia canviar un bitllet tan gran, que per què no m’arribava al banc i tornava després a pagar. Això em va donar la idea crucial. Els dòlars americans no han canviat en els darrers cent anys i, si allò era realment l’Espanya dels cinquanta, ningú no miraria prim a l’hora de canviar uns centenars de dòlars a un viatger.