La veritat

Marc Casanovas i Ripoll

El coixí ja no podia suportar més consultes. Cada nit ella l’amanyagava entre els seus braços i mentre l’acaronava tendrament intentava alliberar-se de tots els neguits i de tots els dubtes que no la deixaven viure. Primer va començar a interrogar el seu coixí amb preguntes d’un caire més existencial, generalistes, d’aquelles que acostumen a respondre els manuals d’autoajuda que comprava compulsivament. Eren qüestions molt àmplies, poc concretes, la resposta de les quals podia ser més o menys global, que no calia concretar massa, vaja: «Trobaré algú que m’estimi?», «Creus que porto ben encaminada la vida?», «Va… coixinet meu… digues, on és el meu príncep blau?». Eren preguntes que jo podia respondre sense entrar amb detalls exactes, sense necessitat de mullar-me gaire. «Segur que sí, Anna. La vida no et va malament, vas fent, que és el que compta, vas tirant endavant. Aviat trobaràs algú que t’omplirà del tot». I aquest aviat, de vegades, es traduïa en un parell o tres de setmanes sense copular i, quan després de l’abstinència una nit arribava a casa amb algú, jo sentia que, mentre ell es despullava, l’Anna em refregava pel seu cos calent com si volgués premiar-me pel meu encert predictiu. Però de seguida de les preguntes generalistes vam entrar al terreny de les concrecions. I tal com m’havia ensenyat el meu pare, que pertanyia a una de les famílies de coixins amb més prestigi del país, no podia pas fallar en cap de les qüestions concretes que em feia. El pare sempre ho havia dit: «Mentre et preguntin coses molt generals tu no et mullis mai, no t’arrisquis perquè no saps com poden reaccionar i és bo temptejar el terreny i la psicologia de les persones abans de donar-los un consell». I per a il·lustrar-ho sempre posava el mateix exemple del nostre besavi. Es veu que donava repòs i assessorava un marquès hipocondríac que, una nit, després de romandre tres set-manes al llit per culpa d’una grip mal curada li va gosar preguntar si viuria molt de temps. Quan el nostre besavi coixí, cansat de la petulància i l’arrogància del marquès, li va respondre —inventant-s’ho completament perquè sabia ben bé que la salut del marquès era prou bona— que mai més no tornaria a aixecar-se i que romandria la resta dels seus dies greument malalt, el marquès, en un atac d’ira, va deixar dit, com a darrera voluntat, que, si mai moria, volia que l’enterressin amb el seu coixí. Aquella mateixa nit el marquès no va suportar la idea d’estar greument malalt la resta de la seva vida i va decidir suïcidar-se. La família va complir fil per randa el seu testament. La idea de pensar que podria passar la resta dels meus dies dins d’un fèretre m’espantava tant que sempre he procurat seguir fidelment els consells del meu pare. Diria la veritat. Un coixí sempre ha de dir la veritat.

—Tu creus que ell m’estima de debò? Creus que hi ha una altra dona?

Sabia que tard o d’hora l’Anna m’ho havia de preguntar. Més o menys em sentia preparat per a respondre encara que la qüestió em va agafar desprevingut. L’Anna va estirar-se al llit més aviat del que era habitual i em va agafar entre els seus braços. Tenia els ulls humits d’haver plorat. Jo sabia que ell l’enganyava. Ho vaig saber quan ja feia sis mesos que estaven junts. Ella l’havia convençut que s’instal·lés al pis perquè se sentia sola. Vaig saber que ell li posava les banyes quan, una setmana, l’Anna va haver de viatjar als Estats Units per tancar els aspectes jurídics d’una important operació immobiliària. Ell no va tardar ni una sola nit a portar a casa una altra dona. Des d’aleshores aprofitava cada absència de l’Anna per a compartir el llit amb companyes de la feina i coneixences esporàdiques. Quan acabaven de fer l’amor jo sentia fàstic de les mentides que ell arribava a dir a les seves amants. Un dia, fins i tot, mentre la noia es dutxava vaig tenir la temptació d’embolicar-me al seu cap i ofegar-lo. Però vaig tenir por. El pare ja m’havia avisat que en un cas així tenia tots els números per acabar tancat en una capsa del dipòsit de proves dels jutjats i ser incinerat un temps després, un cop celebrat el judici. No volia de cap manera convertir-me en una pila de cendres. Per aquest motiu, quan l’Anna em va fer la pregunta no vaig dubtar ni cinc minuts de dir-li la veritat, sense ser gaire conscient de tot el que havia de venir després.

—Sí, Anna. T’enganya. Des de fa sis mesos.

La meva resposta la deixà desconcertada. Suposo que ella esperava que li digués que la seva relació amorosa anava molt bé. Malgrat la duresa i la sequedat de la meva resposta inicial, que vaig saber vestir narrant amb exactitud les aventures del seu company, l’Anna va reaccionar molt sencera. Especialment quan, una miqueta més tard, ell va arribar a casa. L’Anna es va comportar com si no hagués passat res. Fins i tot van fer l’amor. Quan ell s’hagué adormit, l’Anna es va llevar sigil·losament i va tornar amb un ganivet de tallar pernil. El va posar sota meu i el va agafar fort amb la mà. No sé com vaig aconseguir convèncer-la, tot xiuxiuejant, que no el matés, que no valia la pena, que ben mirat un assassinat li arruïnaria la vida i que ella no mereixia passar la resta dels seus dies a la presó, que la vida la recompensaria amb moltes coses millors. Un pèl egoista també li vaig dir que pensés en mi. Un coixí tacat de sang té els dies comptats i no et podré ajudar si te’n vas a la presó perquè a mi em llençaran a les escombraries. Els meus arguments i especialment la por de perdre’m van evitar que li tallés el coll. Això sí, l’Anna va passar la nit en blanc. I jo també. L’endemà, mentre esmorzaven, ella li va dir que no el volia veure més, que recollís les seves coses i que fotés el camp de casa, que sabia que l’estava enganyant i que no podia suportar més aquella situació. Ell va negar-ho cínicament una i altra vegada però no va poder evitar sortir de la porta a empentes quan l’Anna, amb un atac final de ràbia i gràcies a la meva informació, va enumerar una a una les noies que ell s’havia ventilat, els dies i les hores que les havia dut a casa. Quan la porta va petar fort entre crits de «no és el que et penses» i «vés-te’n lluny malparit, sort tens que no t’he matat», vaig respirar tranquil. No hi hauria sang. El que jo ignorava és el que vindria després. L’Anna ve entrar corrents a l’habitació i es va llençar al llit plorant. Em va agafar fort, m’abraçà i em va demanar amb llàgrimes als ulls que l’ajudés.

Tenint en compte que m’havia fet cas en la qüestió del ganivet i que havia aconseguit aturar una tragèdia, no em va tremolar gens la veu per dir-li que sí, que no patís, que sempre estaria al seu costat per resoldre-li els dubtes. Que mai no l’enganyaria. L’Anna no va tardar gaires dies a fer ús de la meva promesa. Fou per canviar de feina.

—Tu creus que tinc fusta de directora comercial d’una empresa de cosmètics? Tu em veus d’advocada d’una empresa metal·lúrgica? I si em presento al càsting aquest per a anuncis de iogurts descremats? Em veus massa grassa per fer-ho? No! Millor això: «Empresa líder en el sector de l’automoció necessita advocada per a dirigir el seu departament jurídic». Vols dir que serà millor aquesta feina que seguir al despatx? O m’anirà millor treballar com a assalariada i tornar a donar classes a la universitat?

Després d’una llarga estona de donar-hi voltes i també per evitar que no em llegís tot el suplement dominical d’ofertes de treball, li vaig recomanar que canviés de feina, que agafés l’assessoria jurídica de l’empresa d’automòbils i que tornés de professora a la universitat a mitja jornada. Ho va acceptar amb una mica de recel però al cap de ben pocs dies vaig comprovar que havia encertat de nou. L’Anna estava eufòrica, feliç i somrient. Cada nit m’amanyagava entre els seus braços i em donava les gràcies per haver-la ajudat. El problema de tot allò és que dia rere dia l’Anna es va anar acostumant a consultar-m’ho tot. Després del dubte de la feina va venir el canvi de cotxe i l’enamorament d’un alumne de la universitat. La vaig ajudar de nou pensant que, amb la feina nova, el nou esportiu descapotable que es compraria i la passió de l’adolescent que li escrivia poemes eròtics, estaria distreta per força temps. Però no fou així. Els meus reeixits consells van fer-li perdre el cap i incrementar el nombre de consultes. Les decisions laborals, el restaurant on havia de portar a sopar la parella per celebrar la primera setmana que sortien, la roba interior amb què l’havia de sorprendre una nit de passió, els regals que havia de fer, el destí de les vacances d’estiu… tan lligada estava als meus consells que fins i tot cada vespre li havia de suggerir la llista de la compra, repassar-li els comptes del banc, recordar-li a qui havia de trucar demà i gestionar amb qui havia de quedar i amb qui no. Sort que les meves dimensions eren les d’un coixí de llit de matrimoni perquè, si no, segur que m’hauria pres dins de la bossa per si en algun moment del dia tenia algun dubte. Em sentia explotat, estressat i, fins i tot, poc valorat, perquè l’Anna es va acostumar tant a la meva ajuda que ni tan sols me l’agraïa afectuosament i amorosament com abans. No podia suportar més aquella situació de manera que, una nit, quan ella va començar a fer-me preguntes sobre quin producte dietètic l’afavoriria més vaig optar per no respondre, per no dir res. L’Anna es va estranyar però, com que estava molt cansada, no li va donar més importància i s’adormí. L’endemà al vespre va tornar amb nous dubtes.

—M’han ofert anar a treballar a Madrid, a la seu central. Què faries? Tu creus que és una bona oferta?

Vaig romandre en silenci malgrat que sabia que no havia d’acceptar la nova feina. Intuïa que no ho havia de fer encara que no veia amb claredat el perquè. M’havia esgotat tant amb consultes inútils que la meva precisió sobre les coses importants ja no era la d’abans. Però no em preocupava ja gens ni mica que les coses poguessin anar malament. L’Anna ja no era la mateixa i el seu egoisme i menyspreu cap a mi em van fer néixer una mena de sentiment proper a la indiferència.

El meu silenci la va irritar. Em va agafar i em va colpejar contra el matalàs i contra la paret.

—Coixí malparit! Ara em fas això? Què t’has cregut? Que no puc estar sense tu? Et vols fer l’interessant?

Jo, seguia callat. La veia tan excitada, amb tant d’odi que temia que si obria la boca s’encetés una discussió de conseqüències irreparables.

—Ets un cabró. Vols jugar amb mi? Doncs molt bé. Fins que no parlis t’estaràs tancat a l’armari amb boles de naftalina.

L’amenaça em va horroritzar. Ella sabia que jo no suportava estar tancat i encara menys l’olor de les boles de naftalina. Però no tenia ganes de cedir. La idea de passar la resta dels meus dies entre parets de fusta i amb una olor insuportable no em feia pas goig però era molt millor que l’esgotament mental, l’estrès i la desconsideració que em feia perdre habilitats innates i a la qual l’Anna em sotmetia cada nit.

No hi va haver treva. Després de passar tota la nit en silenci, quan es despertà, l’Anna em va tancar enterrat, tal com havia promès, amb boletes de naftalina al prestatge de dalt de tot del vestidor.

Mentre m’acabava d’adaptar al meu nou hàbitat, encara vaig poder sentir que encarregava per telèfon un taxi per anar a l’aeroport i volar cap a Madrid. Fou llavors quan, de sobte, em va venir un fort pressentiment, d’una intensitat fins llavors desconeguda. Era de tal magnitud que vaig poder veure amb tota nitidesa com el taxista tenia una gran semblança amb l’excompany de l’Anna, com li somreia maliciosament en pujar-la al vehicle i com, embogit per la gelosia, tancava hermèticament les portes i estavellava el taxi contra una furgoneta que circulava en direcció contrària.

Al cap de moltes setmanes, no sabria dir quantes, unes mans desconegudes em van treure de l’armari i em van tornar a posar al llit. L’habitació feia una altra olor. De sobte, es va omplir de gent.

—Ha arribat l’ambulància? —va fer una veu masculina.

—Ja és a baix. Ara la pugen per l’ascensor.

Eren familiars i amics de l’Anna. Parlaven d’ella, de com havia quedat després de l’accident i comentaven que encara havia tingut sort de seguir viva en una cadira de rodes. En pocs minuts i enmig d’aplaudiments la van entrar a l’habitació i la van estirar al llit. No ens vam quedar sols fins a la nit. Li vaig dir un lacònic i trist «Em sap greu», que ella va tornar-me amb una tendra carícia i, mentre em feia un petó al costat esquerre (la seva mobilitat havia quedat molt reduïda i no podia amanyagar-me com al principi), encara va gosar obrir els llavis.

—Creus que tornaré a caminar?

El meu silenci va ser inútil. Amb llàgrimes als ulls no va deixar de fer-me preguntes:

—I si torno a caminar, creus que trobaré feina? I si trobo feina, creus que algun home em tornarà a estimar? I si em tornen a estimar, creus que m’enganyaran? I si m’enganyen, em quedaré sola? I si em quedo sola… si em quedo sola… digue’m la veritat, si em quedo sola, oi que tu no m’abandonaràs? Perquè si m’abandones… si m’abandones… què serà de mi? Qui m’ajudarà?

Fou una nit insuportable que feia preveure vetllades pitjors amb més i més preguntes. No havia escarmentat i jo no estava disposat a aguantar tot allò.

—Em sents? Per què calles? Per què no dius res? És que… és que potser saps… potser em vols dir que no tornaré a caminar?

Sense preocupar-me de les conseqüències de la meva predicció, sense pensar en res més que poder quedar tranquil per sempre més, vaig fer el que havia de fer. Ho havia après de petit. Un coixí sempre ha de dir la veritat:

—No tornaràs a caminar en tota la teva vida.

L’endemà la infermera que la cuidava va tenir un esglai al cor quan, en entrar a l’habitació, la va trobar ofegada sota el coixí.