Qui té mala sort amb els collons entropessa

Maria Torres Palau

A ma tia Pepa

I

Aquell matí es va despertar com cada dia. Mig adormit encara, es preparà una mica de cafè per prendre amb uns cereals, desdejuni estàndard de l’home solter de classe mitjana.

Mentre el cafè anava pujant, va posar la ràdio amb Gomaespuma per despertar les neurones amb bon humor i es va afaitar curosament. Després es va posar trossets de paper del lavabo en els talls que s’havia fet i, per descomptat, l’obligat after-shave que el feia recordar-se de la mare que havia parit tota la família dels inventors del sistema d’afaitament modern occidental.

Després, pantalons i camisa posats, el ritual d’encendre la tele sense veu al mateix temps que escoltava la ràdio per acabar de documentar-se sobre els esdeveniments més importants de la jornada arreu del planeta, sobretot de l’altra banda del planeta, indrets on era de dia mentre ell dormia tranquil·lament durant la nit.

S’encengué la primera cigarreta del dia per acompanyar el cafè. Aquell sabor de cafeïna i nicotina junts era el millor plaer que sentia de bon de matí, inclosos els dies més foscos d’hivern, quan s’alçava fins i tot abans que eixira el sol. Aquell sabor era comparable al de l’after-shave: la tos, la llengua cremant, poc de sucre… Però era un veritable plaer tornar a la cuina de barra americana i prendre el pot de sucre per afegir-ne una micoteta. Per cert, això de la barra americana també era un signe important d’home del nou mil·lenni, tan d’acord amb els darrers avenços en disseny mentre el sou ho permetera.

Va eixir de casa, talment dirien els contes tradicionals castellans muy contento y muy ufano, i se n’anà a buscar el cotxe al garatge de la cantonada, on, pel mòdic preu de nou mil set-centes setanta-cinc pessetes mensuals, li guardaven plaça d’aparcament.

Ell i el seu cotxe, un bmw, també de darrera generació, esportiu i amb només catorze mil quilòmetres malgrat els seus tres anys, van eixir al carrer principal i s’incorporaren al trànsit fluid i espès dels matins de ciutat.

Va posar a la ràdio una emissora musical monotemàtica dels huitanta. Descans i alegria per començar el matí cantant algunes cançons de quan ell anava de bar en bar, de discoteca en discoteca, la Movida. Mecano, Alaska, Loquillo…

Es deturà davant del semàfor en roig de la cantonada, tan correcte, ell, mentre mirava una dona preciosa que esperava l’autobús, una jove amb els cabells curts i llisos. Potser una jove universitària, jove i segura de si mateixa, una de les que a ell li agradaven, tan dures i, al mateix temps, segons el seu criteri, tan vulnerables.

I quan s’acabava de posar verd, ell, una mica accelerat com anava a causa de la música, va arrencar fent bramar el motor.

Just en eixe moment, alguna cosa el va envestir per la dreta i el va fer xocar, a ell i el seu bmw de tres anys, contra el mostrador d’un forn…

II

Aquell matí es va despertar com cada dia. Mecànicament, es va preparar el cafè al microones mentre s’afaitava, cagant-se en la mare que havia parit l’inventor de l’after-shave.

Es va prendre el cafè en silenci total, encara en pijama. Primer calia despertar les neurones motores i després ja veuríem si es vestia per anar a la feina o no.

La feina en si no li desagradava. El que el fotia era tenir el cotxe al taller i haver-hi d’anar amb el 59, que feia més voltes que un dolçainer, i s’havia d’alçar mitja hora abans per arribar puntual a la feina. Per sort, tenia la parada just davant de casa…

A la parada del bus, però, va trobar la dona de la seua vida.

Era una dona preciosa, amb els cabells curts i negres com la nit, brillants, llisos i sedosos. No havia arribat als trenta, d’això n’estava segur. Vestia informal, uns texans i una brusa blanca. Portava penjada una jaqueta blau fosc de la mà. Així que va pensar que potser tornaria tard d’allà on anara. De fet, en un moment determinat li va passar pel cap seguir-la, agafar el seu mateix bus i veure on anava, en què treballava o on estudiava.

El 59 va arribar i va parar per esperar el canvi de conductor. Això ell ja ho sabia, que li tocaria esperar fins que l’altre conductor arribara. I va pensar que, per primera vegada en la seua vida, s’alegrava de perdre tot eixe temps, perquè així podia contemplar millor la dona.

Va voler imaginar, a partir dels seus gestos i el seu posat, com era, on vivia. I es preguntava per què no l’havia vist abans pel barri ni agafant aquell bus. Així que, amargament, va pensar que potser tornava de casa del seu amant i se n’anava cap a la seua.

Aquesta idea el va deprimir. Així que va decidir pensar que era una voluntària i que havia passat la nit tenint cura d’algun familiar o d’alguna amiga o de qualsevol vell que necessitara atenció específica. Potser ella era fins i tot infermera i participava en el programa d’estar amb els vells a la nit en les grans ciutats.

Bé, ja estava formada la personalitat de la dona: infermera solidària que tornava a casa després d’una nit de tenir cura dels malalts.

Més coses. Ah, sí! És clar! Vida social. No duia cap anell, així que segurament no estava casada. Soltera. Perfecte. I tindria amics, molts amics, segur, perquè era bonica i tendra i per eixa solidaritat, que la feia ser estimada per tot aquell que creuara més de tres paraules amb ella.

Parella? Preferia pensar que no, perquè ella era molt independent. Si tenia alguna relació, de segur que era ella qui marcava les pautes. Ell es deixaria dominar, sense problemes, per alguna persona tan bonica com ella. Ell i qualsevol com ell, és clar. Segur que mig autobús la devia estar mirant de cap a peus.

Va fer una ullada tímida a la resta de passatgers: un parell de velles i tres estudiants sorollosos. Bah. No hi havia cap perill. Fins i tot se li podria arrimar i dir-li alguna cosa.

Aleshores li van començar a bullir mil temes de conversa al cervell. Res de trivial, tipus l’oratge, la gent del bus o el trànsit del matí. Tampoc no podria entrar-li amb el tema literari o cinèfil. Ella no portava cap diari, res que li donara una pista.

L’autobús es va moure, i ell, com si l’impulsara un ressort invisible, es va alçar del seu seient i va començar a avançar cap a la dona salvant els sotracs del vehicle. Ja tenia el tema al pensament, ja havia pensat la frase mil vegades. I aleshores alguna cosa va anar malament, i es sentí un soroll espantós, es precipitaren cap avant i es produí un xoc fenomenal en què tots els ocupants del bus van sortir disparats cap a l’esquerra…

III

Aquell matí es va despertar com cada dia: massa d’hora. D’esma, es va preparar el cafè mentre s’afaitava descuradament, així que va passar de l’after-shave per no patir més del que era necessari.

Mentre prenia el cafè amb la cigarreta de rigor, va mirar per la finestra qui passava pel carrer. S’adonà d’una jove guapíssima que esperava el 59 a la vorera de davant. I s’estigué una bona estona mirant-se-la i remirant-se-la, amb la seguretat que donen les fines cortines i uns vidres ben lluents i refractants.

Va pensar que hauria d’eixir de casa ja, si volia que tot estiguera preparat per al migdia. Venien els seus pares a dinar i havia de fer l’efecte de netedat i autosuficiència perquè veieren que era un xicot ordenat, solter i modern.

Va pensar que caldria endreçar una mica la casa: escombrar, fregar, treure la pols a la tele… Respecte de la decoració, res a dir. Els pòsters, neutres, quatre fotos de bon gust, res de ties en pilotes en cap habitació. En realitat, aquell era el seu estil. No li anava en absolut el rotllo mascle ibèric, amb la típica xicona amb els pantalons i la camisa esgarrats, pòster obligatori de tots els tallers de cotxes. No. Eixe no era el seu estil. Ell era un xaval modern, amb un treball ben remunerat i amb una estètica d’acord amb el seu model de vida de pub irlandès i cafè de jazz.

L’estètica era per a ell el més important en aquesta vida. Els pantalons i les sabates són, juntament amb les ungles, els signes d’identitat més delators d’una persona. Tot depèn de la marca de vaquers que et poses i del color de la jaqueta en contrast amb la camisa: monocolor, combinació perfecta de contraris, tonalitats diferents d’una mateixa gamma… La darrera era, sens dubte, la millor solució: no ets avorrit, no crides l’atenció, només ets discret, elegant, subtil.

Va fer una ullada a la nevera: faltava carn i fruita. La nit anterior havia vingut una parella d’amics a visitar-lo i van sopar tots tres com reis. Així que es va afaitar, es va vestir i va baixar a comprar. Primer aniria a cal carnisser: vedella per fer un bon guisat amb verdureta i cigrons, una mica d’embotit, qualque cosa per congelar…

Després passaria per la fruiteria de davant de sa casa i compraria peres, pomes i unes nous que es veien d’allò més gustoses.

I a continuació pujaria al pis i començaria a fer el dinar mentre endreçava la casa. Pelar les creïlles i netejar la pica es feia en un moment; tallar la carn i organitzar el calaix dels coberts…

A mig pensar es va adonar que no tenia pa. I un guisat sense pa no trau trellat. Així que va baixar i, com que li venia de pas, va passar primerament pel forn de la cantonada i comprà, a més del pa, uns dolcets per a les postres.

De cop i volta, un soroll extraordinari va fer que es girara i veiera un bmw encastat a un autobús que es dirigia a una velocitat preocupantment veloç cap al forn de la cantonada on era ell…

IV

Aquell matí es va despertar com cada dia. Desganat, no volia ni eixir del llit de tan fart que estava de la feina, del trànsit de la ciutat i de la mare que ho havia parit tot. Només li haguera faltat ser dona i que li baixara la regla en eixe moment. «Me caguen Déu i tot el santoral»…

Típic i tòpic solter alliberat, tenia el pis fet un merder, tot de roba bruta, llaunes de cervesa i coca-cola escampats per allí entre cendrers plens de burilles, trenta llibres a mig llegir, que segurament mai acabaria, un full estripat encara posat a la màquina d’escriure, l’ordinador engegat amb el Solitario Spider de darrera generació, capses de pizza olioses… Típic i tòpic solter alliberat.

I com tal era la seua condició, es va dedicar a mirar les dones que passaven pel carrer. Just davant, hi havia una jove guapíssima amb els ulls verds i els cabells negres com la nit. I fent gala del masclisme innat en ell, va desitjar posseir-la salvatgement.

Alguna veu que li venia de l’interior li va dir que potser ja era hora de baixar a comprar el diari i mirar les ofertes de feina, a veure si en trobava alguna de millor. La veu, però, es va quedar immediatament afònica. Tot el que suposara un esforç de més li era totalment inimaginable.

Maleí mil vegades els de la companyia de llum per haver-li tallat el subministrament i haver-se de llevar amb aigua freda. Què dic, freda: congelada! Fills de puta… Ara encara hauria de pagar recàrrec. Doncs no ho pensava fer, què collons! En eixa merda de país s’havia de pagar fins i tot per viure com un porc. La mare que els havia parit a tots… Només faltava que s’ensorrara l’edifici d’un puntelló al pilar.

I sí, es va ensorrar, el ciment va cedir i es va precipitar sorollosament. Al 59 li havien fallat els frens i s’havia endut per davant un bmw que xocà contra el forn que hi havia just a la planta baixa de l’edifici…

V

Aquell matí es va despertar com cada dia…

Barcelona, març de 2001