Ederney Gibbons

Joan Viñals Pascual

L’Ederney Gibbons, un altre cop, amb la dicció perfecta, amb el gest mesurat, amb la mirada transformada en cada matís del seu discurs, i sabent-se, un altre cop, observat i admirat per tota la platea, concloïa la seva interpretació tancant els ulls, esperant el fosc dels llums i posseint la irrefutable certesa d’haver fet embogir, un altre cop, el públic amb la seva infal·lible tramesa d’emocions. Així succeïa cada nit. En fer-se el fosc, el públic corprès esclafia en aplaudiments i enmig de la foscor feia anar la vista de costat a costat de l’escenari per tal de trobar la silueta de l’Ederney Gibbons i poder, d’aquesta manera, recompensar-li tan aviat com fos possible aquella nit de teatre que tant s’acostava a l’ideal absolut de l’art fet vida.

En el Londres mare dels grans muntatges teatrals, les obres reeixides s’allargaven indefinidament igual com s’allarga la nit en l’hivern londinenc. I així és com l’Ederney Gibbons ja feia quinze anys que interpretava el mateix personatge. Quan una representació s’allargava tant, era habitual substituir progressivament els personatges. Però el cas de l’Ederney Gibbons era excepcional. Potser per un estat d’opinió format per l’oralitat o per la necessitat de la societat londinenca de crear mites teatrals o potser pel mateix talent inesgotable de l’actor, ningú no es plantejava una possible substitució.

Aquells que el veien actuar sortien del teatre emocionats i amb la idea que tothom havia de veure aquella interpreta-ció; creien que era indispensable veure l’Ederney Gibbons i ho recomanaven efusivament a tothom qui coneixien. Així mateix, l’actor londinenc nit rere nit complia les expectatives associades al seu mite. La crítica, en general, el venerava, alguns sectors mostraven certes reticències per la grandiloqüència amb què, a vegades, es tractava la figura de l’actor, però, tot i això, mai no es posava en dubte ni la seva qualitat ni la seva continuïtat.

Tanmateix, com tots els mites, l’actor també tenia la seva llegenda negra. L’Ederney Gibbons, com la meitat de la població de la ciutat, era un habitual de les humides, fosques i ocioses nits de Londres. Bevia i bevia fins a l’extenuació. Mai no anava al mateix local, sinó que cada nit se’l veia per una zona diferent. De fet, eren més aquells que tenien amics que deien que l’havien vist que no pas aquells que realment ho havien fet. Es deia que sempre anava sol i que normalment ocultava el seu rostre darrere la solapa de la jaqueta, que bevia molt de pressa i que concentrava la vista al got per així evitar la conversa amb aquells que tenia al seu voltant. Allargava els glops de cervesa i cada vegada els feia més seguits, la seva mà mai no abandonava la gerra. La seva mirada fixada en el vidre era agressiva i semblava com si el fet de tenir la gerra plena l’indignés. Ningú no sabia on vivia l’actor. Se l’havia vist dormir pel carrer en una posició desmanegada a causa de l’etilisme, i això va generar el rumor que l’Ederney Gibbons no tenia casa, que l’havien fet fora d’allà on vivia pels aldarulls que provocava i que ara dormia pels carrers. Res era cert ni res era del tot mentida, l’Ederney Gibbons era un mite.

Aquells qui millor el podien conèixer eren els seus companys del muntatge teatral. Però tots els que havien treballat amb ell o que encara hi treballaven, deien que era una persona inaccessible. No es relacionava amb ningú. La seva preparació prèvia a l’espectacle era seure sol i esperar que comencés. Quan, a causa de la substitució d’un actor, entrava algú nou a la companyia, es mostrava il·lusionat per conèixer l’Ederney Gibbons i ser-ne company. Els nous sempre intentaven parlar-hi i establir relació i l’Ederney Gibbons es mostrava correcte però evitava les converses amb els companys. Era feina dels més veterans explicar als nous que l’Ederney Gibbons era inaccessible. Que no creava problemes ni tenia enemics en la companyia, però que no era un company; ell anava a part.

En els últims temps el van veure arribar cada vegada més tard a la concentració prèvia a la representació. Normalment sempre arribava una hora abans, es canviava de roba, es maquillava i s’asseia sol en un vestidor. Però darrerament arribava amb el temps just per canviar-se i maquillar-se. Els seus companys van començar a creure que ho feia per posar-se a prova. Efectivament, l’Ederney Gibbons es mostrava cada cop més frívol amb la litúrgia teatral prèvia a una obra i, en canvi, el resultat continuava sent el mateix: l’èxit absolut i la consegüent veneració. Fins i tot, hi havia dies que arribava begut. Aleshores l’havien d’ajudar a vestir-se ja que els seus moviments eren del tot erronis. Però també en aquells dies i per sorpresa de tots els seus companys, quan l’Ederney Gibbons, passats deu minuts del començament de l’obra, apareixia a l’escenari, ho feia totalment recuperat, i tornava a executar, com no podia ser d’altra manera, una interpretació impecable. Dia rere dia l’Ederney Gibbons tornava a buscar el límit de les seves possibilitats i dia rere dia tornava a aconseguir l’èxit. El seu do era impertorbable i el seu mite creixia de manera imparable per tota la ciutat.

Un dia no va aparèixer a l’hora que havia de començar l’obra. Algunes vegades ja havia passat el mateix i l’Ederney Gibbons sempre acabava arribant. Fins i tot alguna nit s’havia començat sense ell i, en els deu minuts que trigava a sortir a escena, arribava, es canviava i es maquillava amb el temps just per començar la seva superba interpretació. Aquell dia la companyia va esperar una estona a començar, van decidir iniciar l’espectacle sense ell amb l’esperança que arribés en l’últim moment. Aquell dia l’Ederney Gibbons no va arribar. L’obra es va suspendre. El públic lamentava no haver pogut veure l’Ederney Gibbons, però en cap moment es va queixar de no haver pogut veure l’obra. Tot al contrari, els assistents aquella nit van sortir del teatre excitats i comentant l’esdeveniment que seria la notícia més important de Londres en els següents dies. El públic, lluny de sentir-se desenganyat o preocupat, se sentia privilegiat d’haver assistit a un dels, segurament, episodis més peculiars del mite londinenc.

Aquella nit l’Ederney Gibbons va morir completament ebri. Sol, estès en un carreró sota la llarga, freda i fosca nit de Londres, vençut pel seu immutable do. Hi havia gent que deia que sí, que havia mort en un carreró. Tothom volia assistir al funeral, seria un fet inoblidable, però mai ningú no va saber del cert on se celebraria. Uns altres deien que l’Ederney Gibbons se n’havia anat a buscar la fama per altres països, i molts asseguraven que no havia mort i que encara se’l podia veure a la nit entrant en un pub i demanant una cervesa sense aixecar la vista per a res.

Un cronista sensat va escriure en un rotatiu de l’època que el mite de l’Ederney Gibbons ja existia en l’imaginari londinenc abans d’aparèixer l’actor. Que Londres s’enorgulleix de la seva nit alcohòlica i de la seva tradició teatral. A Londres li calia un nom que representés les seves tradicions i aquest nom va ser el de l’Ederney Gibbons. Finalment explicava que la mort de l’actor ja estava pensada i que l’Ederney Gibbons va morir com tothom pensava que ho havia de fer. Fins i tot l’actor mateix ho devia saber, això seria l’únic fet que donaria explicació a la seva mirada concentrada sempre en la gerra i a la seva ignorància envers aquells que el van crear. En definitiva, l’Ederney Gibbons era mite abans d’existir, va existir com a mite, va morir com requeria el seu mite i serà sempre mite en l’imaginari londinenc. Per acabar l’article el cronista deia que l’Ederney Gibbons va ser només una víctima miserable sense elecció. A Londres, aquells que van llegir l’article van preferir oblidar-lo, i molta més gent va preferir no llegir allò que en el fons ja sabia. El fet és que a Londres no hi ha ningú que no pronunciï amb orgull el nom de l’Ederney Gibbons.