Darrere del llençol

Josep Rafart i Canals

Als ciutadans de San Miguel City

Ell

Confesso que estic abatut.

Escolto Suzanne de Leonard Cohen i, per comptes de dormir, deploro el fracàs.

Quan he vist que la Meritxell empenyia la porta del bar on l’esperava no m’imaginava pas que el meu pla magistral acabaria d’aquesta manera.

Saps què és una quedada?

No, quedar-se amb algú, no. Quedar amb algú.

Doncs mentre la Meritxell s’acostava amb la silueta sinuosa i la cabellera fins a mitja esquena, lluint la seva esveltesa fimbrejant, jo ja assaboria el meu triomf.

Segur que, assegut a la barra, me la mirava amb cara de babau.

La Meritxell no sap que…

El cambrer la devia mirar bavejant. És el que passa sempre: la seva presència té la capacitat de xuclar els ulls dels homes del voltant, i de les dones. De vegades resulta molest aguantar la pluja de mirades libidinoses que li cauen al damunt, perquè l’estimo, però aquesta situació enutjosa té els seus avantatges. Al seu costat em torno invisible, i això em permet observar els altres descaradament sense aixecar sospites, que en realitat és el que pretenia aquest vespre. És maquiavèl·lic, ja ho sé. Una ment perversa? Doncs era el meu estratagema: convidar-la a sopar per poder espiar els altres comensals tranquil·lament.

El restaurant La Quinta Forca és a tocar del bar on ens hem trobat. Mentre hi anàvem la Meritxell ha fet cara de retreure’m: «Aquí em portes?». S’hauria estimat més un local reservat i tranquil. De fet, és lògic: volia parlar. Aquestes últimes setmanes la nostra relació s’ha refredat força. Ens hem vist poc, gairebé no ens hem trucat… No és cosa de discussions. Amb la Meritxell és pràcticament impossible discutir. Es tracta d’una fet més simple. Una ximpleria, diria.

Estic enganxat!

La Meritxell no ho sap.

Mira que em va costar d’entrar-hi, i ara no estic del tot segur de voler-ne sortir: em sembla que no tinc forces per deixar-ho, o potser és que no en tinc ganes. Pitjor que una droga. Es tracta d’un joc de rol per Internet. Som un fotimer de gent, sobretot joves, em sembla. Ens movem en una mena de laberint virtual amb una sèrie de compartiments… L’objectiu és trobar la sortida entre tots, però ens ho posen molt complicat. Hem de superar proves de tota mena, investigar racons, desxifrar enigmes… Tardarem mesos. I qui sap què ens espera a la sortida del laberint!

Durant moltes estones senzillament parlem els uns amb altres a través de la xarxa, però ningú no utilitza el seu nom verdader. Quan ens hi vam apuntar ens van adju-dicar un pseudònim a cada un. Tots són personatges històrics, mitològics o literaris. Hem anat desenvolupant les qualitats i defectes del nostre personatge. A mi em van engiponar el de Torquemada, l’inquisidor. Ja m’explicaràs què tinc a veure jo amb un botxí de suposats heretges i de bruixes inventades. I més d’un es riu de mi. «Compte amb el que dieu: acaba d’entrar el Torque». Sabem ben poca cosa els uns dels altres fora de la xarxa, però els odio. Així i tot, hi ha una noia que em té ben encaterinat. La Cleo. Sí, la Cleopatra. Però hi ha un borinot que es diu Picasso que també li va al darrere. Ves quins salts que fem endavant i endarrere de la història!

Entre tots vam organitzar quedades simultànies en diversos llocs per a aquest vespre. Els jugadors catalans ens havíem de trobar a sopar a La Quinta Forca. Per això hi he portat la Meritxell i he demanat un racó, a prop de la taula preparada per als habitants del laberint. Ella no en sabia res, esclar. I els altres ignoraven que jo no soparia amb ells, però seria al seu costat.

La Meritxell estava nerviosa amb tanta gent fent xerinola. Devia tenir ganes de sortir de seguida. Jo no em perdia cap detall del que passava a la taula del costat.

Els seients s’anaven omplint i quan nosaltres ja passàvem a les postres encara quedaven cadires buides. De cop i volta, un dels comensals, que no parava de fer l’animal, ha fet sonar una ampolla amb la forquilla i els ha etzibat: «Ciutadans del laberint, gràcies per ser aquí. Ja coneixeu les meves passions. M’hauria agradat veure la cara del Torque, i sobretot la de la Cleo, però ni l’un ni l’altre no s’han dignat a venir. Ells s’ho perden. No quedaran immortalitzats en les fotos de la quedada. Proposo un brindis per nosaltres i un altre pels covards!».

Després de l’arenga, he estat jo qui tenia pressa per marxar d’aquell cau. Sense la Cleo aquell joc no tenia cap sentit. A més, m’insultaven…

Quan ja ens aixecàvem, aquell pallasso encara feia fotos amb una càmera digital. I, esclar, no ha pogut evitar de fer-ne alguna descaradament a la Meritxell.

He marxat decebut. De què serveix tenir el millor lloc d’observació si no hi ha res que valgui la pena d’espiar?

Ella

Confesso que estic enamorada.

Escolto els Nocturnes de Chopin i, per comptes de dormir, sospiro…

Quan he vist el Roger esperant-me a la barra del bar no m’imaginava que aquest vespre em depararia una experiència tan estranya.

Saps què és una quedada?

Quedar amb algú, no. Quedar amb una colla de gent.

No sé què hi vaig veure en el Roger que em va atreure des del primer moment. No és alt ni té la musculatura d’un atleta, però la piga al pòmul esquerre i uns ulls tan blaus que sembla que hi puguis veure el mar li donen un aire misteriós.

Des de la primera trobada, a la biblioteca, el que em va captivar va ser aquest posat una mica distant que gasta, aquesta… Es va asseure al meu costat, va posar un feix de llibres sobre la taula i sense dir res em va plantificar un foli davant dels ulls. «No sé qui ets, però sabia que series aquí. Et puc convidar quan sortim de la biblioteca?», hi havia escrit. Vaig quedar tan sorpresa que no li vaig saber dir que no. De fet, no en tenia pas ganes, de dir-li que no. Aquest comportament enigmàtic sempre m’ha atret d’una manera especial. És el repte de descobrir el seu secret. Posats a jugar, vaig decidir que jo també amagaria una part de la meva vida. Un a un. Si vol, que investigui ell, també.

El Roger tampoc no sap que…

I així va ser com ens vam començar a veure sovint.

El Roger no és un xitxarel·lo d’aquells que no tenen res més que façana. Es nota que té una vida interior potent. Però alhora es fa difícil compartir intimitats amb ell.

Aquestes últimes setmanes he estat preocupada. Ens hem vist poc i no hi havia manera de fer-li dir què passa.

De vegades els secrets són massa secrets.

Em vaig posar contenta quan em va trucar per proposar-me que sortíssim a sopar. Vaig renunciar a un altre sopar. Tenia ganes de veure el Roger i d’aprofitar-ho per a parlar i aclarir uns quantes coses.

A la barra del bar em mirava amb ulls excitats, tot i que semblava content. De primer he pensat que potser havia begut, però el Roger no beu. He hagut de girar la cara perquè em fes un petó a la galta: no s’havia adonat que duia els llavis molt pintats! A mesura que passaven els minuts el trobava cada cop més nerviós. Jo també m’he posat una mica nerviosa quan m’ha dit que havia demanat taula per sopar a La Quinta Forca, però m’he sabut controlar. Quin sopar més estrany! Gairebé no hem parlat de res d’interessant. L’estimo, però ara ho tinc més clar que mai: fins que ell no destapi els seus secrets jo no li penso dir els meus…

Efectivament, els ciutadans del laberint eren allà, a cara descoberta, i nosaltres no paràvem de mirar-los.

No sé per què no ho havia intuït abans. Ara n’estic segura, però em guardaré el meu secret fins que ell el descobreixi o es descobreixi…

El Roger és l’enigmàtic Torquemada del laberint, que lluita desesperadament amb el Picasso per aconseguir l’amor de Cleopatra. I la Cleo sóc jo. El Roger està enamorat del meu personatge virtual sense saber que la Cleo sóc jo.

L’altre

Confesso que estic irritat.

Escolto Also sprach Zarathustra, de Richard Strauss, i, per comptes de dormir, maquino.

Quan he vist aquells passerells que no paraven de mirar-nos des del seu racó al restaurant, no m’imaginava que acabaria fent-los servir per als meus plans.

Saps què és una quedada?

Quedar una colla de gent, sí. Una colla de gent que han estat compartint moltes hores per Internet, però no es coneixen, i un bon dia decideixen quedar per veure’s la cara.

Internet permet comunicar-se amb gent de tot el món, però també permet amagar la pròpia identitat i transmetre’n una altra de ben diferent. En una paraula: mentir.

T’explico un antic acudit sobre la xarxa? Es veu un gos assegut davant del teclat d’un ordinador i algú li diu: «Tranquil, per Internet ningú no sap que ets un gos».

Els altres només sabran de tu el que tu els vulguis mostrar. Això si ets prou hàbil i no deixes anar pistes autèntiques que et delatin, esclar.

Participar en un xat per Internet és com projectar ombres xineses en un llençol.

Organitzar una quedada d’alguna manera és invitar els internautes a sortir de darrere del llençol i ensenyar la cara.

Sempre m’ha semblat que assistir-hi és un acte de valentia. És presentar-te davant dels altres tal com ets, sabent que t’havien imaginat d’una altra manera. Per això els covards sempre troben excuses per no presentar-s’hi.

Els assistents a les quedades, en canvi, amb la satisfacció d’haver-se conegut, encara solen fer un nou acte de valentia: deixen que es pengin les seves fotos a Internet, perquè tothom les pugui veure, fins i tots els que no hi han gosat anar.

No cal dir que em vaig apuntar sense dubtar-ho ni un segon a la quedada dels ciutadans del laberint. Em moria de ganes de conèixer la Cleo. Tants dies intentant captivar-la amb paraules amables a la xarxa… I ella, sempre al costat de l’impresentable Torque…

També tenia ganes de veure la cara de l’inquisidor, el meu rival. Qui sap, potser cara a cara l’artista i l’inquisidor haurien pogut fer les paus davant de la reina dels egipcis. Podria haver nascut una bona amistat entre tots tres, lluny de la xarxa… Però tant la Cleo com el Torque han demostrat que són uns covards i no han tingut la dignitat de presentar-se al sopar. A partir de demà, la guerra al laberint serà molt més dura.

Aquests pensaments em feien mal a l’ànima mentre els altres comensals es preguntaven quanta gent devia haver assistit a les altres quedades que a la mateixa hora s’havien convocat en diverses ciutats.

De cop i volta, he tingut la sensació que jo era una am-polla de cava sacsejada amb el tap a punt d’esclatar. I per sorpresa m’he vist dient bajanades i fent l’animal per cridar l’atenció.

Si la Cleo i el Torque no havien vingut, per què calia guardar les formes?

«Un pintor com Picasso té el deure moral d’immortalitzar una trobada històrica com aquesta —els he dit—. Demà podreu veure les imatges a la xarxa». I he començat a fer fotos amb la càmera digital. Tots reien, s’hi posaven bé, s’abraçaven… Alegria, alegria! I aleshores se m’ha encès la llumeta. Picasso de vegades té idees genials. Demà tots els ciutadans del laberint buscaran les fotos de la quedada a la xarxa. Els valents que han ensenyat la cara i els covards que no s’han atrevit a treure’s el llençol. Els valents, que ara ja es coneixen, poden esperar un parell de dies a veure les imatges vertaderes, i la pensada els farà gràcia. Als covards els espera una sorpresa. Vull que s’enfilin per les parets de ràbia. Podria buscar la foto d’un estruç amagant el cap sota l’ala, però no: hi penjaré una imatge dels dos passerells del restaurant. Qui deuen ser? Pobrets, ells no en tenen la culpa, però tampoc no els faré cap mal. Dedicaré la jugada als habitants del laberint que es mantenen darrere del llençol. El peu de foto dirà: «El Torque i la Cleo, covards, ens espien des d’un racó».