L’obsessió d’Atso

Jordi Solé i Camardons

Només tornar del metge va anar directament al laboratori taller del barri vell. Ja no hi havia elecció possible, aquest nou especialista en oncologia també li havia fet el mateix diagnòstic que els altres: la malaltia havia iniciat el camí sense retorn de la metàstasi. Era cosa de pocs mesos, de setmanes, o de dies… Però la notícia no l’havia agafat pas per sorpresa, ja feia mesos que tenia a punt la màquina. Els primers símptomes de la malaltia, que havien aparegut ara feia uns tres anys, havien estat un fet decisiu a l’hora de mantenir en secret total els resultats de la seva recerca: la humanitat se li’n fotia, però s’estimava la seva vida. I només una cosa estava per damunt de la seva vida: la Mariona. Amb aquella màquina podria matar dos pardals d’un tret: allargar la seva vida i tenir a l’abast la possessió de la Mariona, ja que totes dues, la vida i la Mariona, semblava que fugissin per les esquerdes del destí. Ella s’havia casat amb l’Andreu feia poc més d’un any i ara la vida se li escapava per moments. La insistència obsessiva, malaltissa, per la Mariona l’havia enemistat a fons amb el seu antic amic, l’Andreu: pel bombardeig de trucades, de notes, de flors i regalets no desitjats; per les mentides i calúmnies que havia intentat fer creure a la Mariona sobre ell, i per aquell fosc capvespre en què l’ombra de l’intent de violació havia planat damunt la parella…

Atso era un home apassionat, però de passions forassenyades que a voltes esdevenien obsessions: la passió per l’exploració de la ment, per viure la vida i els sentiments dels altres, passió per esdevenir un petit Déu tafaner. Era un expert en informàtica i bioquímica —havia treballat durant temps en el desenvolupament dels bioxips— però li agradava molt la psicologia i somniava a endinsar-se en la ment de la gent, fer d’okupa de les seves neurones per posseir els seus pensaments, les seves pors, les seves intimitats més secretes. Estava convençut que entendre bé els processos naturals ens portaria a conèixer els secrets de la consciència.

A mitjan segle XXI la informàtica, la neurologia i la bioquímica havien fet passes de gegant però la màquina en què Atso treballava feia més de déu anys integrava i superava tots els avenços coneguts: permetia localitzar la consciència, la identitat d’una persona, capturar-la i inserir-la en una altra; això era possible ja que el cervell és electricitat i química, una combinació complexa d’impulsos elèctrics. El cervell funciona com un ordinador molt complex, fins al punt que podríem considerar que és com un disc dur ja que hi podem enviar informació, emmagatzemar-la i esborrar-la.

El cervell era el hardware, el maquinari, mentre que la ment i la consciència eren el software, els programes que hi introduïm. Per tant, no era impossible introduir el programari cerebral d’una persona dins el cervell d’una altra. Així ho havia descrit, entre d’altres, cinquanta anys abans, Francesc Puigpelat a la ficció de La màquina de les ànimes. Però aquell polièdric objecte quimicoelèctric que Atso havia pogut manipular l’havia convertit en un assassí en aprofitar-se de tres indigents que amb enganys havia convertit en conillets d’Índies: matant el primer després de traslladar-li la ment dins el cervell de l’altre i matant els altres dos al cap d’unes setmanes, un cop havia comprovat que el seu invent havia funcionat en un d’aquells dos homes.

Atso era una mena de reencarnació del doctor Frankenstein però reconvertit en doctor bioinformàtic: no remenava els nervis, els músculs, la sang o els ossos dels cossos dels cadàvers però arrencava els impulsos elèctrics que emmagatzemava la ment, remenant les neurones de les seves víctimes. La ment no està limitada per la pell, la ment no és el cos, i per aquesta raó podia sobreviure a la mort del seu cos primordial. Potser en això es basava la creença budista en la reencarnació, que diu que els esperits o les ments dels morts es reencarnaven en altres cossos. Ja al segle XX s’havia acceptat que l’ésser humà és un producte biosocial capaç de desenvolupar un cervell / ment que possibilita i regula la relació de l’individu amb el món. Per tant, els fenòmens mentals eren alhora causats per les operacions del cervell i realitzats en l’estructura cerebral: «la consciència i la intencionalitat són tant part de la biologia humana com la digestió o la circulació de la sang», havia escrit John R. Searle, però molts dels actes mentals dels humans no són accessibles directament des de la consciència, ja que formen part del subconscient.

Amb la seva màquina, el nostre doctor en bioquímica i informàtica podia introduir la ment o la consciència d’una persona dins una altra però sense que la ment o la consciència de la persona del cos receptor desaparegués. Se superposava o millor: es posava en algun racó del cervell polièdric però en una mena de segon pla. Fins allà on havia experimentat Atso, la persona receptora no s’adonava de la nova presència i continuava actuant com si res. Només en els moments de somni la ment ocupant podia actuar activament: podia parlar amb la boca del cos ocupat, fer moure els músculs i el cos d’aquest, amb alguna dificultat, però mirant sempre de no despertar-lo perquè aleshores es tornava a desconnectar dels impulsos motrius. Atso havia pogut parlar amb la ment de l’indigent que havia assassinat, mentre l’altre, el seu hoste, dormia, i li havia explicat que vivia tot el que feia l’altra persona i captava perfectament les seves sensacions i pensaments. Però només quan dormia es produïa una desconnexió que li permetia comunicar-se amb l’exterior.

Allò era tot el que desitjava: vèncer el càncer allargant la vida de la seva ment i la seva consciència i posar-se dins el cos de la Mariona, viure tots els seus sentiments, totes les seves sensacions, respirar totes les seves olors, superar els seus neguits, gaudir del seu plaer, compartir-ho tot, posseir-la plenament.

* * *

La Mariona en veure el número d’Atso a la pantalla respongué sense esperar cap comentari previ:

—Atso, què vols ara? Potser feia massa temps que no m’emprenyaves i ho trobaves a faltar?

—Mariona, si us plau, deixa’m parlar.

—Parla, vinga, parla!… i vés ràpid.

—M’agradaria que ens poguéssim veure, tinc una cosa important per explicar-te.

—No tinc ganes de veure’t i ho saps, Atso, el que m’hagis de dir digues-m’ho ara.

—Entenc que estiguis ferida, Mariona, m’he passat molt amb tu… amb vosaltres, però justament volia parlar amb tu d’això i d’altres coses que hi tenen a veure… Només et demano que ens vegem un dia. Et prometo que després no et tornaré a molestar més.

—Mira, Atso, no sé de què vas ara… en fi, si vols quedem… dimecres a les 7 al ciberbar Planeta Pao…

—D’acord, em va perfecte, Mariona: no te’n penediràs, fins dimecres.

La Mariona aquell dia vestia de negre, anar a trobar-se amb Atso no li despertava cap alegria i el vestuari que va triar ho reflectia. Només entrar al Planeta Pao va veure Atso assegut i amb un somriure de boca a orella.

Atso va saber conduir la conversa a la perfecció, ho havia calculat tot: quan ja havia enfilat una bona colla d’excuses, cançons de penediments i demandes de perdó, va atacar amb l’artilleria pesada:

—I tot això per què m’ho dius ara, Atso, com és que t’ha vingut de cop i volta aquest penediment? Ets una altra persona? No m’ho acabo de creure.

—Mira, Mariona, de vegades a la vida passen coses que ens ajuden a evolucionar. En el meu cas aquests papers t’ho explicaran.

Li va passar els informes on s’especificava l’abast de la malaltia d’Atso. I li va dir que li quedaven pocs mesos de vida i que no volia anar-se’n d’aquest món amb el neguit d’haver fet mal a la Mariona i a l’Andreu. Ella va empal·lidir. Abans de marxar, no va oblidar la tercera fase de l’ofensiva: convidar-los, a ella i a l’Andreu, a sopar a casa seva, volia fer-los algun d’aquells plats que ja havien degustat quan encara eren amics… La Mariona no s’hi va avenir pas, ho trobava absurd, només pensar que hauria de convèncer l’Andreu, que havien d’anar a sopar tots tres junts… Però no va veure’s amb cor de dir-li un no definitiu:

—De moment això que em demanes és impossible, Atso, si canvio d’opinió ja et trucaré.

—Ho entenc, Mariona, us estaré esperant.

La Mariona va explicar al seu company aquella estranya trobada. A cop calent l’Andreu va negar-se en rodó a acceptar una proposta tan excèntrica, però al cap d’unes setmanes va acabar compadint-se del seu examic, potser calia acceptar les darreres voluntats dels moribunds.

Va arribar el dia del sopar, la Mariona i l’Andreu van arribar una mica tard, se’ls feia una muntanya anar a un sopar amb un individu tan estrany com l’Atso i amb motiu d’una mena d’esperpèntic comiat en vida. Atso s’hi va lluir, també era un manetes de la cuina i els va deixar impressionats. Però no van poder assaborir les postres: els somnífers van fer efecte quan estaven acabant el segon plat.

Quan tots dos es van despertar van trobar el cos sense vida d’Atso als seus peus. Els informes de l’autòpsia van confirmar que l’havia matat un verí letal que algú o ell mateix s’havia inoculat per via intravenosa. Les anàlisis que es van fer ells dos només van detectar la presència del somnífer. No van ser capaços d’entendre res però ho van acabar atribuint a la manera de fer excèntrica d’Atso, accentuada en aquest cas per la notícia de la seva malaltia i el poc temps que li quedava de vida. La policia va anar de corcoll durant setmanes, van detenir i van empresonar preventivament la parella, però el fet de la malaltia terminal del mort, la manca de cap mòbil que fes pensar en l’assassinat i les proves de la forta presència de somnífer en el cos d’ells dos i la coincidència amb l’hora de la mort d’Atso van acabar essent arguments definitius que van decidir el jutge a deixar-los en llibertat malgrat la lògica malfiança policial.

Ja feia més de mig any de la mort d’Atso, eren les tres de la matinada, la Mariona i l’Andreu jeien al seu llit, havia estat una nit especialment moguda de sexe i plaer després de moltes setmanes d’insomni i preocupacions per l’obsessiu setge policial. La veu de la Mariona va despertar l’Andreu:

—Què vols, Mariona?… deixa’m dormir, amor, estic fet pols…

—No sóc la Mariona, sóc Atso.

L’Andreu es reincoporà i es fregà els ulls: tot seguit va adonar-se que l’aspecte de la Mariona era estrany, tenia els ulls mig tancats i la mirada perduda, es movia amb dificultats, semblava que estigués mig gata.

—Què et passa, Mariona, has pres alguna cosa?

—Estic perfectament serè, ja sé que ara no ho pots entendre però, encara que et parli amb la veu de la Mariona i des del seu cos, sóc l’Atso, estic dins el seu cos des del dia del sopar de comiat. He fet diversos intents per comunicar amb tu i avui ja m’he vist amb força per poder parlar-te dominant gairebé per complet el cos de la Mariona, que ara mateix està dormint encara que a tu et sembli que t’està parlant.

—Estàs sonada, Mariona? Em sembla de molt mal gust aquesta broma del fastigós de l’Atso. No pots jugar amb la història d’una persona que ens ha amargat l’existència…

—Més m’has amargat la vida tu a mi, imbècil, m’has pres la dona que estimava, la dona que un dia et vaig presentar quan ja feia anys que la festejava. Molt abans que tu, jo ja hi havia fet l’amor.

—Però, Mariona, amor, què et passa? M’estàs esgarrifant, sembles…

—La paraula que et falta és posseïda? Doncs sí, és una cosa així: feia molts anys que en les meves hores lliures, les hores que no vaig tenir per poder seduir la Mariona, les vaig passar construint la màquina de la transmigració de les consciències.

—Però Mariona, què m’estàs dient?, fas una pinta espantosa, vols que et prepari un te?

—Deixa’t de tes, fill de puta, i escolta’m abans que la Mariona es desperti i hagi de desaparèixer: per què creus que us vaig convidar a sopar el dia del meu suïcidi? què creus que vaig estar fent mentre vosaltres dos dormíeu? Ho tenia tot preparat: vaig capturar la meva consciència, en vaig fer una còpia quimicoelèctrica i la vaig introduir dins la ment de la Mariona. Em va costar un temps recuperar el coneixement, posar-se dins una ment suposa una mena de renaixement i això necessita un temps però ja fa setmanes que sóc conscient de tot el que fa i tot el que pensa la Mariona, noto els seus pensaments i els seus desitjos, les seves dèries i rebo perfectament les seves paraules, així com els sorolls més pròxims del món exterior. Per cert, aquesta nit has estat molt bé, fill de puta, te l’has cardat com un Déu. I el seu plaer envaeix també les meves neurones… Potser per això m’has acabat de donar les forces que em faltaven per acabar dominant el cos de la Mariona i he pogut despertar-te. Ja ho saps, sempre que te la follis em tindràs aquí darrere esperant per despertar-te i explicar-te la història: la compartirem, cabró.

L’Andreu començava a creure’s la història, no era possible que la Mariona s’estigués inventant aquell malson, podien més les paraules versemblants que sortien de la boca de la Mariona, del seu cos, que no pas la inversemblança de l’invent. Semblava ben bé veritat. A poc a poc les paraules de la Mariona van anar perdent força, va semblar com si es despertés i va aparèixer la Mariona autèntica, amb la seva mirada i els seus gestos:

—Què fas, Andreu, mirant-me amb aquests ulls d’espantat? Que has tingut un malson?

—Ets tu, Mariona?

—Però què dius, amor, què vols dir si sóc jo? Que m’han fet un new look mentre dormia?

—Ara no, però fa una estona… Has notat res? Recordes res del que m’has explicat fa una estona?

—Què vols dir, que parlava en somnis?

—No… bé… sí…

—I què carai deia?

—Res… coses estranyes, no en facis cas. Tornem a dormir.

Aquella nit l’Andreu no va poder aclucar els ulls, quan va notar que la Mariona tornava a dormir se’n va anar a estirar al llit de convidats. Tenia por. Com si se li hagués aparegut un fantasma, l’Andreu se sentia dominat per una basarda profunda.

Els dies successius no va gosar explicar res a la Mariona, fins i tot es va negar a fer-li l’amor quan va notar que amb prou feines funcionava; va adduir excuses diverses que van estranyar molt la Mariona, ell gairebé mai deia que no.

Finalment, va pensar canviar d’hàbits i fer-s’ho venir bé per fer l’amor al migdia o al matí, abans d’anar a la feina. Tanmateix, no havien passat dos mesos des de l’aparició d’Atso que va tornar a despertar-lo a quarts de quatre de la matinada. El va tornar a turmentar explicant-li els detalls d’allò que sentia, tot el que havien viscut junts i les coses que passaven pel cap de la Mariona: els desitjos envers un company de feina. Per acabar amb el suplici l’Andreu va despertar la Mariona: era l’única manera que desaparegués l’espectre de l’Atso. La Mariona no entenia per què la despertava i, quan finalment un dia li ho va voler explicar, no sols no va voler-lo creure sinó que va enfadar-se molt amb ell per voler desenterrar el tema de la mòmia d’Atso, ara que ja feia temps que havia mort. L’Andreu va optar per no parlar-n’hi mai més.

Durant un temps va semblar que el deixava en pau fins que finalment Atso optà per despertar-lo i torturar-lo verbalment nit sí, nit no. Quan ja feia una bona colla de nits que es repetia aquesta història i l’Andreu havia optat per anar a dormir a l’habitació dels convidats just quan notava que la Mariona dormia, se li va aparèixer el cos de la Mariona, mig arrossegant-se, com un fantasma, a la seva habitació.

—Hola, Andreu, sóc l’Atso, has vist?, ja camino perfectament, ja veus que no n’hi ha prou de canviar d’habitació.

—Per què em tortures d’aquesta manera? Què vols de mi?

—Mira, el meu objectiu no és torturar-te, però no pararé fins que marxis de casa i deixis la Mariona en pau. De fet, la Mariona ja ha fet els primers passos per fer-t’ho més fàcil

—Què vols dir?…

—Dilluns passat va cardar amb el Xavier, el seu company de feina, ho van fer al seu despatx, damunt la taula, semblava una escena de pel·lícula, i avui, no has notat que darrerament no té gaires ganes de fer l’amor? Doncs avui s’ho han fet en una butaca del despatx.

—Menteixes, cabró!

L’Andreu enmig de la penombra de l’habitació gairebé ja no veia el cos de la Mariona, només notava la presència sufocant d’Atso, va perdre el control i començà a escanyar-la: un moment abans de morir va veure reaparèixer la mirada de la Mariona: ja era massa tard.

Aquella nit va dormir al costat del cos de la Mariona i l’endemà al matí va lliurar-se a la policia: ningú no va creure la versió inversemblant que va explicar i va ingressar a presó.

Era una presó moderna i asèptica però una presó que seria la seva llar durant vint anys, amb sort sortiria una mica més aviat. En els moment de més depressió mirava de consolar-se pensant que si més no havia mort definitivament Atso, ja mai més a la vida no tornaria a fer-li mal.

Però un dia, mentre dormia, va sentir una veu, era la seva pròpia veu:

—Hola, Andreu, torno a ser jo, Atso. M’ha costat molt dominar això de la teleintropatia. S’hauria de dir així?… Saps que no et vaig explicar tota la veritat? La nit del sopar, quan vaig aplicar una còpia de la meva consciència dins la ment de la Mariona vaig prendre la precaució de fer-ne una altra còpia i la vaig introduir dins la teva ment. Ningú no ens separarà mai, Andreu.

Els ulls de l’Andreu es van inundar de llàgrimes, va agafar un tros de corda i el va lligar a una finestreta, ho va visualitzar clarament: l’endemà al matí trobarien el seu cos penjat a la seva cel·la.

Però Atso no tan sols havia après a parlar telepàticament amb el seu hoste, també havia après a dominar els seus moviments i no li deixaria executar els moviments necessaris per a dur a terme el suïcidi. S’hauria d’acostumar a patir-lo sempre, cada dia, cada hora, esperant, esperant…