Quin remei!

Joan Martí Linares

GUANYADOR DEL 7È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Fa un sol que espetega i els pagesos roben als arbres cireres espantant pardals llépols. Nicanor s’ha aixecat nerviós, com un flam d’ou. Ell, la dona i els dos fills, de dinou i vint anys, no donen l’abast i, si no s’afanyen, la pluja i la calamarsa que ha anunciat el de la «Tele 3» els esguerrarà més de mitja collita. Però el corc que li rosega l’estómac no té forma de cirera, ni de núvol, ni de Rodríguez Picó. És un corc polític i democràtic. Nicanor ha convocat el seu primer míting a quarts de nou. Avui entra oficialment en el món de la política com a cap de llista de les municipals, immers en l’engranatge d’un partit d’àmbit nacional que li ha pagat els quinze cartells que abans-d’ahir va penjar als set carrers del poble i que li ha subvencionat la resta de la campanya; poca cosa, un dinar amb el mossèn per esgarrapar-li el vistiplau i una corbata nova i sòbria que avui estrenarà al cafè per guanyar-se l’afició. «Vota Nicanor i no aniràs tort. Vota per la teva Conveniència i no hauràs de canviar de residència», resa l’eslògan imprès en els papers que llueixen per la vila, un poble rural de seixantanou habitants que als anys setanta n’havia arribat a tenir noranta-sis. Ell apareix en la fotografia a dalt del seu tractor amb el vestit que utilitza per anar de casament. Riu i es veu que li falten queixals i té una dent corcada. Fa el senyal de victòria amb la mà esquerra i es posa la dreta al cor amb la mateixa fe que els jugadors d’Argentina quan escolten l’himne nacional en un enfrontament davant d’Anglaterra.

Nicanor té un rival dur i independent: l’anterior alcalde, l’«arcalde» Romagosa, que ha estat l’únic candidat en les dues eleccions anteriors. Romagosa no s’ha pres bé que hagi emergit un rival amb tan pocs jornals de terra. El menysprea «per pobre» i hauria preferit un contrincant amb més prestigi social. Romagosa té el tros més gran del terme municipal, amb rengleres i rengleres d’avellaners, presseguers, cirerers i tot tipus de fruita dolça i fruita seca. Està casat, té sis fills, dues amants, tres gossos de caça i un cavall, al qual tracta millor que a les persones. Treballa poc —coordina—, fuma havans importats, de tant en tant va a l’òpera i té un seient de tribuna al Camp Nou. Du un cotxàs i la gent del poble li té por. Té molts amics importants arreu i a Reus, on el seu besavi es va fer ric amb les avellanes. Va exportar un vaixell ple de closques, el va fer cremar i va cobrar l’assegurança. L’«arcalde» treu foc pels queixals (a Nicanor li seria força més complicat). Mai no s’havia hagut de preocupar ni tan sols de fer cartells i, amb el nou ordre electoral, s’ha vist obligat a llogar tres marrecs perquè la nit d’inici de la campanya «il·lustressin els plebeus». Té com a segon el metge i, de tercer, el notari, les altres dues personalitats més influents del municipi, famós arreu (també, òbviament, a Reus) per una singular tradició iniciada en el segle XIX que en els darrers mesos ha sacsejat les consciències de diversos grups ecologistes. Per la festa major la comissió sacrifica la vaca més grassa del terme (no s’hi val amb clembuterol). El ramader rep una placa i a l’animal el llancen de dalt del campanar. A sota hi instal·len una bassa feta expressament i la gent acaba xopa. Davant l’oposició de Nicanor, ha apostat per una tàctica agressiva, indignat per la gosadia del pagès «escarransit» —Nicanor fa 1,61 m i pesa poc. «Vota l’independent Romagosa pel bé de tota la cosa. Deixa’t estar d’experiments i pensa també en els parents. Amb el Nicanor aniràs tort. Tu mateix».

Nicanor, empolainat, irromp al cafè amb un posat artificial, amb el qual pretén transmetre seguretat, però està cagat de por. Demana una cervesa i olives «rellenes» a l’Anselm i dóna un cop a l’espatlla del Romeu, el segon de la llista. Toca la cara del Pere Cullerada amb un copet efímer i postís, com els que es donen els famosos que es troben a les terrasses d’estiu amb bronzejat oliós; o com el que donen els bisbes als qui reafirmen de manera lliure les seves conviccions catòliques per enfortir el vincle segellat amb la humitat del baptisme. El Pere Cullerada és el seu tercer, un d’aquells individus que sempre és al mig com el dijous i que sempre ha de dir la seva, peti qui peti. Hi ha vint-i-dues cadires ocupades i deu persones més que escoltaran dempeus. Tots beuen cervesa de barril i estan impacients. L’expectació és màxima i l’ambient, tens. És com si el món, de sobte, s’hagués aturat als peus del candidat. Nicanor s’està pixant pels nervis. Es dirigeix al púlpit. Primer prova el micròfon: «Sí, sí, sí, sí… cirera, cirera. No, no, no, no… Noguera. Ei, ei, ei, ei. Potser, potser, potser». S’escura la gola i s’hi llança. «Bona tarda —comença tremolant—. Han dit que demà plourà. I com que és tard i vol ploure anirem per feina. Nosaltres, els de Conveniència sempre anem per feina. Jo, el Nicanor de ca l’Ample, puc prometre i prometo que ho faré tan bé com pugui i que abaixaré els impostos municipals. Demanarem al mupo un “desvio” perquè la general no ens parteixi el poble pel mig, que és molt perillós. També farem una discoteca, sense drogues ni “xop xops”, aquelles noies que ballen al “palco”, perquè el jovent no hagi d’anar per aquests mons de Déu. I anirem a parlar amb el ministre d’agricultura per demanar més ajuts a la pagesia, el sosteniment del nostre poble, perquè ningú més no hagi de fugir a la ciutat. Per la festa major, la millor orquestra; per Sant Joan, la millor foguera; per Carnaval, la millor disfressa; per Cap d’Any, la millor gresca, i per Nadal, cada ovella al seu corral». Deu segons d’aplaudiments enfervorits interrompen el monòleg. «Ciutadans, amics, família tots, ha arribat el moment del canvi. Els que han manat ja han tingut prou temps i què han fet? Poca cosa. Romagosa, poca cosa. És el moment del canvi. Voteu el canvi. El meu equip de treball i jo us donarem satisfaccions. Vota la teva Conveniència i no aniràs tort». Els aplaudiments confirmen el naixement d’un nou personatge al poble enfosquit fins ara per la burocràcia rural. Els veïns s’acosten a Nicanor i el feliciten. L’«arcalde» Romagosa, l’«arcalde» en funcions Romagosa, renega assegut a darrera fila amb posat fatxenda. Fa petar la llengua diverses ocasions enmig del discurs i, quan Nicanor finalitza, malcarat, s’aixeca fent tant de soroll com pot amb la cadira reclamant protagonisme i marxa esperitat amb els seus dos goril·les. L’en-demà, més calmat, s’arrecera en el pragmatisme després de constatar l’acceptació popular del seu oponent: truca a Nicanor i li ofereix una aliança. Li cedirà la producció anual de seixanta presseguers de vinya mentre duri la legislatura sense que no hagi de preocupar-se de conrear-los, si s’afegeix, amb el número dos, a la seva llista, una maniobra per mantenir el control dels fils. El metge, fins al moment número 2, pensa que Romagosa és un malparit, però no l’hi diu. El notari calla i espera continuar engreixant el seu compte corrent amb sucoses comissions, tant si té la medalla de bronze com si és quart. Nicanor no diu ni que sí ni que no. Tremola. Contesta «ja et diré una cosa o altra» i penja, sense acabar ben bé de creure el que acaba d’escoltar. «Collons!», exclama. Se sent afalagat i imprescindible i reuneix, la mateixa nit, la seva família, el Romeu i el Pere Cullerada, que hi posa… «El Romagosa té por Nicanor. Que no ho veus? No et pensis que ha tingut un atac de generositat. Li fem por i hem de tirar endavant per destronar-lo. Ha arribat el moment del canvi!!!!». La dona del Nicanor, la Paulina Rubio —ja es deia així abans de la irrupció de la cantant mexicana—, no ho veu de la mateixa manera. La situació familiar no és la que hauria de ser i «seixanta presseguers de vinya són molts presseguers de vinya». Els fills no diuen gran cosa. Tenen prou feina pensant en els seus amors platònics i aixafant-se els grans que han convertit la seva cara en un mapa orogràfic. El Romeu, en canvi, ho té molt clar i el dubte l’ofèn: «Nicanor, escolta’m bé perquè no t’ho tornaré a repetir. Si cedeixes davant la pressió ens deixes amb el cul a l’aire i mai no seràs res, res, res, res… No vas sentir els aplaudiments ahir al cafè, capsigrany? Ets sord, collons de Nicanor. La gent està amb tu i guanyarem. No els pots decebre, no ens pots decebre. Desperta, Nicanor. Pel bé del poble i pel nostre propi ha arribat el moment del canvi. Recorda: “Vota Nicanor i no aniràs tort”». Tots sis uneixen els braços com un equip de bàsquet abans de l’inici del partit i criden l’eslògan enfortits. Una llàgrima fa esport d’aventura per l’esguard del candidat i s’estimba a la taula. Els de la «Tele 3» l’han encertada de ple i cau una intensa pluja farcida de calamarsa agressiva.

Dimecres abans de les eleccions. En la segona trobada pública amb l’electorat, Nicanor se sent més segur i parla amb més aplom, sense Parkinson i amb un llenguatge cada cop més ple d’estereotips polítics actualitzats, que li estalviava el prehistòric «puc prometre i prometo». La novetat, a banda de la sobrietat, és que quan el candidat finalitzi la seva exposició s’obrirà un torn de precs i preguntes que ha revifat l’expectació. Corre pel poble que alguns dels que l’interrogaran han rebut diners de Romagosa per inquietar el candidat novençà.

—Què costarà la discoteca? —pregunta un jove amb el cap tenyit de vermell semàfor.

—Ja ho veurem, però el meu equip i jo valorem la possibilitat que sigui de franc i que només es pagui la beguda. Tot per la conveniència del poble.

—La tenda de la Conxita és cada cop més cara i no és culpa seva. És la «infracció», ja ho sabem. El corder està pels núvols i, amb la calamarsada, no tindrem ni un duro. No hauríem de mirar que al poble s’hi instal·lés un supermercat d’aquests grans, on tot val quatre rals?

—Desgraciat —criden plegats la Conxita i el seu home.

—Hi hagi pau. Pensa que només som seixanta-nou i els caps de setmana d’estiu arribem ben justet al centenar. Com els han de sortir els números als de les grans «hectàrees». Ells, els dels supermercats grans, també miren la seva conveniència.

—Nicanor, el camp de futbol fa pena.

—És veritat i l’arreglarem. Serà el primer que farem l’endemà de la nostra victòria, si ens feu confiança. Si tot fos com això…

—I de la nostra tradició criticada què en fareu? La defensareu o us deixareu entabanar pels ecologistes aquests del «quintpis»? (pregunta amb fortor de Romagosa).

—No tinc res a dir sobre aquest punt perquè encara no n’hem parlat amb el Romeu i el Pere. Em fa l’efecte que haurem de convocar un…, un…, un… memoràndum.

Se senten xiulets, concretament, quatre, i no pas perquè el Nicanor s’hagi confós de paraula. El Pere Cullerada puja a dalt del púlpit i recorda que és dimecres i que només falta un quart perquè comenci la final de la Copa d’Europa. La gent no està per punyetes i, en un tres i no res, buiden el local mentre dues gotes de suor fan esport d’aventura per la fesomia cremada i revellida del Nicanor. Té l’espatlla xopa. Marxa a casa més o menys satisfet de la seva intervenció malgrat la darrera pregunta. Per sopar menja una amanida verda, un tall de llom amb patates i cireres. Ja les té avorrides. Mira les notícies, llegeix dues planes del llibre El polític no neix: es fa i quan l’enxampen es desfà i tanca el llum.

Diumenge. Nicanor vota a les nou en punt, per donar bona imatge. Entra a l’Ajuntament amb la dona i els seus dos fills. Saluda el seu interventor, el Cinto de cal Limpiu, renom que prové d’un besavi obsessiu per la neteja del corral. Tots tres voten amb rapidesa, amb 2 minuts i 13 segons. Romagosa exerceix el seu dret democràtic a quarts d’onze, amb la dona i els tres fills majors d’edat. Els dos goril·les s’ho miren des de la porta de la sala de plens amb respecte. No estan empadronats al poble. Saluda el seu interventor, l’Americanes, un home que s’adapta al que convingui. O sigui, fa sempre el que li mana Romagosa. Fins i tot l’ha hagut d’encobrir més d’una vegada perquè la dona no l’enxampés amb les seves amants. La família Romagosa triga 2 minuts i 15 segons. A poc a poc, la majoria del poble passa «per caixa» a exercir el seu dret democràtic. El cens no té errors i les 50 persones que s’han decidit a votar ho fan sense cap entrebanc burocràtic, tret de les badades anecdòtiques dels membres de la mesa quan han buscat en la llista els renoms en lloc del cognoms.

A les vuit del vespre i un minut comença el recompte. La sala és plena a vessar. La resta del poble és a fora perquè tots no hi caben. Si no, serien tots a dins. En una vila que no passaria ni la prèvia en un concurs de distraccions és el més normal del món. El president de la taula, el Josep Tonyines —fill de pescador atlàntic—, obre l’urna i inicia el darrer pas de la cursa electoral més apassionant de la història del poble. Un reporter gràfic, atret per l’excepcionalitat dels comicis, immortalitza l’instant històric com ja ha fet abans amb la votació dels dos candidats. S’ha quedat a dinar a la fonda: canelons, fricandó i gelat, «menú electoral».

Dret i amb cara de missa, el Josep Tonyines va cridant el nom que apareix en cada papereta:

—Romagosa…, Romagosa…, Nicanor…, Nicanor…, Romagosa, Nicanor…, vot nul: han escrit «Romagosa fill de p…».

El Josep Tonyines mostra la papereta als altres membres de la taula. Esparverats o, com a mínim, fent veure que estan esparverats, tots fan que sí amb el cap. El vot, per tant, és nul. Romagosa amenaça en veu baixa, respectuós amb les institucions. El president de la taula continua:

—Vot en blanc, Romagosa, Nicanor, Romagosa, Nicanor…

Està a punt d’encetar el darrer sobre i el resultat reflecteix pluralitat democràtica: Romagosa, 23 - Nicanor, 22. Una abstenció, un vot nul o un altre ciutadà favorable a les tesis de Romagosa atorgaria el tercer mandat consecutiu al cacic. Si, en canvi, aparegués a la butlleta el nom de Nicanor, els dos candidats haurien acumulat el mateix nombre de vots i ningú no sap què carai passaria perquè fins ara mai no ha passat. Efectivament: «Nicanor», crida alleujat el Josep Tonyines. Se li veu el llautó.

Silenci gairebé absolut. Només se senten dues mosques. De bon matí, les dones de la neteja han llançat insecticida però, pel que se sent, hi ha hagut supervivents al gas mortal. Romagosa demana a un del seus goril·les que s’afanyi, que a l’estanteria del damunt del televisor, al costat del gerro xinès, hi té una bíblia i una constitució. Li ordena que porti els dos exemplars. «Que Déu ens agafi confessats», implora. La seva dona adverteix al goril·la: «Al tanto amb el gerro, que val un ronyó». Nicanor creu que s’hauria de fer una segona «eliminatòria», però tampoc no ho veu gaire clar. El Pere Cullerada, estupefacte, calla per primera vegada a la vida des que té ús de raó, si és que mai l’ha fet servir. El Josep Tonyines truca a la Generalitat. Estan enfeinats i neguitosos: els socialistes han pujat. Truca al Govern Civil. Comuniquen. Truca a TV3 i demana pel Francino. Està en directe amb uns formatges. Com a darrera opció, amb tot el poble escoltant i observant, truca a un tiet seu advocat al qual fa tres anys que no veu. «Com va tot?», li diu. L’advocat li contesta que no li toqui els collons. Un nen entra a la sala suat i amarat, escolant-se entre el bosc de cames nues i vestides amb una pilota de reglament i crida: «Empatats. Empatats. Penals, penals…». Silenci místic. Musiqueta de mosques. Tots es miren i es remiren fins que el Nicanor proclama: «Doncs penals, per què no!!!!». Romagosa, futbolista de primera regional de jovenet, no s’hi oposa. Ja li està bé. Tots riuen i criden excitats i a la vegada desconcertats. Al reporter gràfic li suen les mans i somia en el Pulitzer.

La comitiva es desplaça cap al camp de futbol. S’ho jugaran a tres llançaments, tants com els components de la llista. Romagosa, el metge i el notari llançaran per defensar el títol, i el Nicanor, el Romeu i el Pere Cullerada miraran de destronar-los. El president de la taula improvisa la resta de les normes per passar via: els porters seran els dos candidats, no val la «paradinya» (neguitejar els porters fent un simulacre de llançament i endarrerint el xut premeditadament), el públic s’ha de posar a la banda i el notari, llançador notari, ha de donar fe de l’acte en un document públic que quedarà tancat a la caixa forta de l’Ajuntament. Tots els veïns que han votat el signaran.

Xuta Romagosa i marca. Un llançament ras i ajustat al pal esquerre fa insuficient l’estirada de Nicanor, que es fa sang a la mà dreta i al genoll esquerre. El Pere Cullerada falla. Res de paranormal. Atenallat per la responsabilitat i, de fet, perquè no en té ni idea, xuta alt. El metge també marca, pel mig, i el Nicanor, amb una espurna de sort, bat Romagosa amb un xut per l’escaire impecable (2-1 per a Romagosa). Alça els braços per celebrar el gol i després li fa una botifarra al seu rival. El notari està a punt. Si marca, Romagosa serà alcalde. Si falla, hi haurà una segona sèrie en la qual el primer error combinat amb l’encert rival equivaldrà a convertir-se en membre de l’oposició.

Se senten crits llunyans que avancen: «Atureeeeeeuvooos, atureeeu-voos. Que no es mogui ningú, per la mort de Déu i per la integrat democràtica!!!!». És el Joan Bonanova, el carter. S’atura al punt de penal. Esbufega. Necessita uns segons per recuperar l’alè.

—Què passa! Aparta’t, home, aparta’t! —crida Romagosa.

—Faig la meva feina —respon el Joan Bonanova.

—Imbècil —l’insulta Romagosa.

—Ta mare! Ho sento, senyors, i perdoni per dir-li també a vostè senyor, Romagosa. Faig tard, ja ho sé. Divendres al matí la dona va trencar aigües i el part s’ha allargat fins avui a la tarda. Ha estat un patiment —«un partiment», diu el Pere Cullerada—, però hem tingut un nen. Pidoral i tres set-cents —aplaudiments.

—No tenim tot el dia, enllesteix —crida Romagosa.

—Doncs, «bueno», el cas és que fins ara no he pogut venir i ja em sap greu, ja. Duc el vot de la senyora Remei, que està de vacances a Benidorm amb l’Inserso.

—Qui és l’Inserso? —pregunta un nen.

Romagosa renega i diu que les eleccions ja s’han acabat. Ordena al notari que torni a col·locar la pilota al punt de penal i que xuti. El notari escalfa.

—No senyor —interromp el Josep Tonyines, que li fa avinent que la carta du la data correcta i que, per tant, el vot serà vàlid—, si el carter ha fet tard no ho hem de pagar pas tots els ciutadans, trobo —sentencia.

Per fi, obre el sobre. Silenci místic. Tres escarabats de fil musical. A dins hi apareix la papereta amb la llista de… Nicanor!!!

Salten, xisclen, s’abracen, enlairen Nicanor enfervorits, obren el cava, beuen, es remullen tots plegats i el grup més radical ensenya el cul als partidaris del cacic.

Romagosa renega i es mira el vot amb resignació. Maleeix la senyora Remei i espera que peti —pobra dona, està molt grassa i ja ho ha provat tot per reduir la seva humanitat. De sobte, però, induït per l’esperit de supervivència o per l’atzar, gira la papereta i veu que al darrera hi ha un missatge: «Nicanor, digue-li a la nena que estic bé. Tot molt maco i bon temps». Crida com un boig: «Nul, nul, nul, nul, nul, aneu ensenyant el cul, nul, nul, nul, colla de dropos!!!». Nicanor llançaria la tieta d’un «quint pis». El notari xuta i gol.