L’hora del bany

Òscar Palazón Ferré

No et giris, collons, que així no hi ha forma de desvestir-te. I no agafis això. Això no s’agafa, ¿entesos? No s’agafa. No n’has de fer res, d’aquest pot de Johnson’s. ¿No veus que el tombaràs i tot el xampú anirà per terra? Vinga, dóna-me’l. Dóna-me’l d’una puta vegada. Porta. M’és igual que ploris. No penso tornar-te’l. Jo no sóc com la mare, que perd el cul per consolar-te i t’ho consent tot. A mi no em prens el pèl. No em mamo el dit, jo. Sé perfectament que fas comèdia. ¿Creus que no me n’he adonat? Aquesta tàctica et funcionarà amb ella, que s’ho empassa tot, però amb mi ho tens magre. Així és que més val que t’estiguis quiet. No aconseguiràs res, espeternegant d’aquesta manera. Al contrari. Si no pares de bellugar les cames m’obligaràs a castigar-te, ¿em sents? ¿Vols que et castigui? ¿Vols que et tregui al balcó i abaixi la persiana com l’altre dia, quan no et donava la gana d’acabar-te el puré? ¿No? Llavors coopera una mica. Només una miqueta, cony, que la mare està a punt d’arribar. I si veu que encara ets a la banyera muntarà un ciri monumental. M’esbroncarà igual que si estigués esbroncant una criatura.

(Cridant que sóc

—Inútil

incapaç de fer les coses com Déu mana, com si fos tan difícil seguir unes simples instruccions, primer el sopar, tot seguit el bany i després a dormir, res de l’altre món, tan sols uns hàbits bàsics per inculcar-te que no pots menjar a deshora i que t’has de ficar al llit quan toca, pas a pas, dia rere dia, fins que arribo jo i ho espatllo tot, els seus assoliments a prendre pel sac, els seus esforços per a no res, gràcies a la meva ineptitud haurà de començar de nou, vinga, una altra vegada a batallar perquè et llevis aviat, un altre cop a vigilar que no entris a la cuina entre àpat i àpat, però és clar, com que jo no hi seré, com que no hauré de patir els xiscles, les manotades i els cops de peu, tant me fa, ¿oi?

Acusant-me de

—Pocavergonya

fer-li arribar els tres-cents euros i quedar tan tranquil, convençut que els diners poden eximir-me de les responsabilitats que em pertoquen, perquè això és precisament el que faig, ¿no?, segons ella aquest és el preu que pago cada mes per tal de mantenir-me’n al marge i no saber-ne res, es veu d’una hora lluny, fins i tot quan em pregunta si em va bé venir —només com a últim recurs, quan la noia que et cuida es posa malalta i no pot trobar ningú altre—, sap del cert que hi accedeixo a desgrat, m’ho nota a la mirada de seguida que obre la porta i em veu palplantat al replà, fent la mateixa cara de pomes agres que feia sempre que em demanava que l’ajudés a netejar la casa o que l’acompanyés al Pryca.

Assegurant que

—No és gens estrany

es veia a venir que tard o d’hora coneixeria algú, una mala pècora que va encapritxar-se amb mi, un coi de dependenta que va fer mans i mànigues per tal que m’hi fixés, la Carlota, que es va entestar a allunyar-me de vosaltres i ho va aconseguir, a poc a poc, enverinant-me el cor durant les nostres trobades furtives, capgirant-me de tal manera que, quan finalment vaig anunciar que marxava de casa per anar a viure amb ella, vosaltres dos us havíeu convertit en un llast del qual cal desempallegar-se a tot preu per tal de ser lliure, sí, així és com funcionen les coses, encara que jo no ho admeti mai o ho negui de forma categòrica, això és el que pensem tots en el moment de donar la gran notícia, perquè tots som iguals, etcètera, etcètera, etcètera).

I això sí que no ho podria suportar. Vaja, que no estic per sermons. Ja vaig sentir-ne prou quan vivia amb vosaltres. O sigui que anem per feina. Va, deixa de mossegar l’esponja. Cagondena, et dic que no la mosseguis. Deixa-la anar. I no xipollegis, hòstia, que entollaràs el terra. M’importa un rave que la mare et permeti fer el que et surt dels ous. Segur que a ella no li fa res passar la baieta en acabat. A mi, en canvi, sí. O sigui que hauràs d’acceptar les meves normes, tant si vols com si no vols. ¿Què et penses? ¿Que tinc ganes de banyar-te? Si fos per mi et deixaria davant de la tele tot el vespre. Almenys, quan la mires, no toques la pera a ningú. T’estàs quiet, com hipnotitzat. Tant és el que hi facin. Dibuixos animats, anuncis, el telenotícies, una pel·lícula codificada del Plus. T’ho empasses tot sense dir ni piu. Però ves per on, no pot ser. Quina llàstima. La mare s’ha proposat ensenyar-te que no pots menjar a deshora i que t’has de ficar al llit quan toca. I això implica, per força, que el bany ha de ser a l’hora que diu el paper enganxat a la porta de la nevera. Ni més tard ni més aviat. Com si no hi haguessin coses més importants per aprendre. Com ara portar-se bé quan et banyen. Per bé que aquestes coses no les hi puc dir, a la mare. Si ho fes es posaria a plorar com una Magdalena

(quequejant

que amb prou feines pot sortir-se’n tota sola

que no sap quant de temps podrà suportar aquesta situació i

que a sobre li tiro per la cara que ho fa malament).

De manera que, quan la mare esclata, no obro els llavis. L’escolto en silenci. La deixo parlar fins que se’n cansa. Vull evitar que faci qualsevol mena d’escena. Que anunciï que pensa llançar-se a la via del tren o alguna cosa per l’estil. Quin horror. Només faltaria això. Si la mare se suïcidés… Si la mare se suïcidés, no sé què faria. Suposo que hauria de portar-te a casa. O bé traslladar-me jo aquí. No ho sé. Fos com fos, hauria d’encarregar-me de tu nit i dia. I això seria un daltabaix. El súmmum de la mala sort. Si vinc de tant en tant és perquè no tinc altre remei. ¿Et penses que em fa gràcia haver d’aguantar-te? Doncs no senyor. N’estic fins a les pilotes, del teu comportament. ¿Veus? Intento esbandir-te els cabells i tu vinga voler sortir de la banyera. ¿Com se suposa que haig de fer-ho? Digues. Au, contesta. ¿Que no m’entens, quan et parlo? ¿Que potser parlo en xinès, jo? No et posis de quatre grapes i torna a seure, desgraciat. T’aviso. Sóc més fort que tu i al final et faré mal de debò. Seu. No esquitxis. I no et men-gis l’escuma. Que no te la mengis. Et dic que no te la mengis, collons. ¿Què passa? ¿T’has quedat amb gana? Doncs afarta-te’n, home, afarta-te’n. Menja-te-la tota si et ve de gust. ¿T’agrada? ¿T’agrada tenir el cap sota l’aigua? Si vols ho podem repetir. I aquest cop te l’hi mantindré enfonsat més estona, fins que entenguis que has de fer bondat. Potser a males aconseguirem alguna cosa. La letra con sangre entra. ¿No era això el que us deia el mestre a l’escola? M’ho vas explicar fa vint o vint-i-cinc anys, una nit d’hivern, mentre m’acotxaves, i encara me’n recordo. Me’n recordo a la perfecció. Us colpejava les puntes dels dits amb un regle. Us feia agenollar davant de tothom amb unes orelles de ruc de cartró lligades al voltant del cap. Us obligava a aguantar un llibrot a cada mà amb els braços en creu. I tot quisqui feia cas del que deia. No hi havia cap problema de disciplina. ¿Que ho has oblidat? ¿Que potser has oblidat que bé que et va anar? ¿Sí? Doncs no t’amoïnis pas. Si cal jo et refrescaré la memòria. I ara aixeca’t perquè pugui eixugar-te. Vinga, amunt. De pressa. De pressa, hòstia, que la mare està a punt d’arribar.