Un mar de dubtes

Ció Munté Castillo

Als meus dos adéus: el meu pare, entranyable avi de cabells blancs, i la meva amiga Josepa, de qui no em vaig poder acomiadar.

L’escuma dibuixa perfils de dracs i serps que neden al llarg de tota la platja. Ara una, ara l’altra, l’ona travessa els petits forats de la roca, forats que sempre li havien cridat l’atenció. L’aigua era tan blava i serena que algunes vegades era impossible distingir on començava i acabava el cel. Avui, a diferència d’altres dies, era vermell i groc, i faltava poc perquè el sol fugís darrere les muntanyes. Les gavines l’escridassaven des de la seva òrbita, eren moixons massa grossos i no li agradaven, sobretot després d’aquella pel·lícula d’Hitchcock. El vespre s’atansava per moments i quan el sol ja s’havia esfumat quedaven els quatre núvols grisos i mig vermellosos que pintaven el mar d’un color preciós.

Havia anat a la platja, com molts altres dies, esperant qui sap què, que algun passavolant li digués alguna cosa o que algun cop de mar, potser, se l’endugués. Què hi feia, en aquest món, es preguntava una i altra vegada. La seva vida era una suprema estupidesa. Sempre tan càndida, tan bleda assolellada i aturada com un estaquirot. Es repetia una i altra vegada que era una encantada, una tanoca i una beneita colossal. Agafava aire i feia un crit. Allí no la podia sentir ningú, perquè la remor del paisatge engolia qualsevol soroll.

Li agradava contemplar el mar des del gran i llarg balcó de la seva ciutat. A la nit, quan hi havia poca gent passejant, el mar quasi no es veia, però se sentia i s’olorava. Es presentava com una immensa taca negra al davant, amb els llums del port al fons. Qui la podria salvar de la seva ensopida existència? Maleïa el dia que va néixer i el dia que va començar a treballar en aquelles oficines, amb només disset anys.

Eren en una cambra petita, humida i fosca. Amb una bombeta al sostre, regalimant pols centenària, i un llum que s’aboca sobre els papers que va passant d’una mà a l’altra. Albarans i factures, rebuts, cartes als clients, reclamacions, nòmines i tornem-hi: albarans i factures… Així, tota la vida. La màquina d’escriure gairebé anava sola. Només li calia pensar en la paraula i ja la tenia escrita. Quan rumiava altres coses, llunyanes a la feina, s’equivocava i havia de repetir els fulls moltes vegades. La companyia no volia comprar ordinadors, tan bé que li haurien anat, perquè, si s’equivocava, ho podria refer tot sense haver de tornar-ho a picar. Però no, es veu que no podia ser. L’empresa només era generosa en algun vermut que oferia als clients, en pocs dinars o sopars d’empresa, en esquifides paneres de Nadal a la millor clientela i en els viatges que de tant en tant feia el gerent, encara que ningú no sabia on ni amb qui.

A l’acadèmia va aprendre a escriure a màquina molt de pressa i gairebé agafava les tres-centes pulsacions. Quan escrivia d’aquella manera semblava boja. Ara, amb els anys, havia perdut aquell ritme trepidant de la màquina, de la mateixa manera que havia perdut el ritme de sortir, de passejar, de viure…

Aquell dia, el gerent havia arribat tard. Li va semblar estrany, perquè sempre era el més puntual de tots. Aparenta més anys dels que té. Els cabells blancs i rinxolats el fan gran, i també la forma de vestir. Porta el mateix vestit ara que quan el va veure per primer cop, quan va entrar a treballar. Si en fa, d’anys! És un vestit de ratlles molt fines, gris, passat de moda, desfilat de les vores dels camals i de les mànigues. Potser és l’únic vestit que té, perquè ningú no n’hi ha vist cap altre. Porta una camisa poc afavorida, amb els colls punxeguts, com es portaven ara fa quaranta anys, gastats i deslluïts, de color indefinit, com les sabates, que són sempre del color d’ala de mosca, i s’amaga els punys sota l’americana, perquè no se li vegi que estan ratats. En entrar, abans de dir bon dia, ell sempre li demanava: «Porti’m un cafè». «Sí, senyor», li responia sense dubtar ni remugar, encara que les amigues li diguessin beneita, bleda, sòmines, que no n’aprendria mai i que es deixava enredar per un vell xaruc.

Des del balcó el mar és immens. El pare sempre li explicava que en els dies clars es veien les Illes. La deixava jugar amb les rajoles del passeig, feien una llarga tirallonga de colors i, ara en un costat i ara en l’altre, anava fent dibuixos amb les seves petites passes. De més gran, enfilava cada dia la rambla fins a tocar ferro^[1], i des d’allí mirava els vaixells, que esperaven pacientment sobre l’aigua per entrar a port, carregats de mercaderies, i de mariners!

S’havien fet grans aquí, a les oficines. Ell acabava de casar-se. Era un home ben plantat aleshores, amb els cabells encara morens i cargolats. Al cap de dos anys va enviudar i des d’aleshores ella se’l mirava amb uns altres ulls. «Qui sap si… potser que…, si Déu vol i les bruixes que té de companyes no ho espatllen…». Els interrogants brandaven pel seu cap, menut i pentinat a l’antiga. No en sabia, d’entabanar els homes, ni de dir cap paraula de més a més. Era de la vella escola; li havien ensenyat que les noies no han de donar el primer pas. Han d’esperar que ells diguin o facin alguna cosa. Ella no n’hi diria mai res, què es pensaria!

De tant en tant alguna mirada, alguna paraula, alguna sortida de to que ella interpretava, vés a saber per què, com una manifestació d’afecte. Algun cop l’havia convidada a cafè o a xocolata, al bar de la cantonada, per agrair-li les hores extres, les hores perdudes al despatx, el temps de passar-li en net les seves cartes personals o d’endreçar-li la correspondència, sense rebre cap altra remuneració. Però ho feia a gust o, si més no, confiant que els sacrificis servirien per a alguna cosa.

Es veuen els trens com passen, com cucs que s’arrosseguen per terra. Li agrada l’olor de mar, l’olor dels trens que passen, l’olor dels vaixells que descarreguen, l’olor de terra mullada quan plou, l’olor de sorra calenta de l’estiu…

Encara es feia dir senyoreta, apel·latiu que invocava un estat virginal de les noies, i ella era, en aquest sentit, una senyoreta de dalt a baix. No gosava dir mai res, ni quan l’estretor del despatx afavoria les seves arrambades. Sempre li havien semblat provocadores, però no s’atrevia a confessar-ho a ningú. No tenia ni esma d’apartar-se’n, ni tampoc de fer-li notar que ja li estava bé. De tant en tant imaginava més del que en realitat significaven. Què pensaria ell, si ella pensava que… i les companyes… unes bruixes!

A la tarda, com que són hores de poca clientela, llegeix alguna revista. N’hi ha una que té un consultori, com el de la Francis. Llegeix i rellegeix tots els articles, perquè li encanta el que aconsellen. Voldria enviar-hi una carta per explicar el seu neguit, però no sap ni com començar. A més, estava segura que sabrien qui és i se’n riurien. Té un esborrany fet que va refent amb el temps i el guarda a casa, no fos cas que algú li obrís el calaix del despatx! Els explicaria que té un problema amb un home gran, que no sap què dir-li ni què fer. Segurament li aconsellarien que hi parlés, perquè sempre aconsellen que es parli, que es digui tot sense embuts, i és precisament això el que no volia ni sabia fer.

Ell viatjava sovint. Agafava avions i trens de llarg recorregut. Feia negocis i més negocis, però ningú no ho diria, si veiés la fila que feia el despatx. Ella li arreglava la taula, li netejava les prestatgeries, treia aquella pols que la dona de fer feines passava per alt, canviava l’aigua dels gerros i comprava flors fresques. Passava el drap per les finestres i prenia a casa les cortines polsegoses que un dia havia comprat per alegrar una mica l’oficina. Amb els seus diners, naturalment, el gerent no estava per aquestes foteses.

Des del balcó es veuen les gavines que embruten les pedres. Criden esbojarrades amb el bec desproporcionat i la pell rosada. El balcó no es mou. Està quiet contra el vent i la tempesta, contra brètols que el guixen, canalla que hi escala i algun boig que el desafia. L’horitzó és com una línia recta immòbil. Segur que la terra és rodona? Des d’aquí ningú no ho diria.

Una paraula amable valia un imperi i per cada sisplau que li sentia dir es muntava una història insòlita. Havia somniat que sopava amb ell en restaurants de la ciutat, que passejaven plegats al costat del mar, prop del port, ensumant la sentor de peix que deixen anar les barques quan arriben. Cada convit de cafè amb ensaïmada era com entrar en un menjador d’estovalles blanques i blaves, amb coberts platejats i copes guarnides o com entrar en un envelat de festa major i ballar amb ell fins a la matinada. Per cada trucada a casa, per demanar-li un favor, es muntava una història romàntica i inversemblant, tremolava de pensar que d’un moment a l’altre li diria alguna cosa diferent, alguna proposició de sortir al vespre, d’acompanyar-lo en algun dels seus viatges… Però passaven els anys i ell no deia res. Ella tampoc no deia res. Què havia de dir una senyoreta com ella a tot un senyor gerent?

Ell li dictava les cartes. Sempre eren les mateixes i ella les escrivia amb els ulls tancats.

—Sempre ho fas tan bé —li deia.

—I ara! Què diu…

Li va demanar que busqués adreces de restaurants i de botigues de flors. «Per què les deu voler?». Un lleuger somriure li va aparèixer als llavis i un pensament eufòric li va ocupar tot el cervell. Aquell dia va anar cap a casa més contenta que mai. Va fer el sopar com cada dia i es va embolicar amb els llençols i el coixí pensant en ell.

Tenia un aixovar completíssim: tovalloles de tots colors i de totes les mides, llençols de sota i de damunt brodats a mà, estovalles de sis, de nou i de dotze, roba interior, roba d’anar per casa i roba de mudar. Havia arribat el moment d’estrenar-ho tot? No podia allunyar de la seva ment que ell era un home força experimentat. Havia estat casat i sabia que alguna altra dona havia passat pel seu llit de tant en tant; o més ben dit, força sovint. Ella era una bleda rematada, principiant i poruga. Segur que es faria una fart de riure quan la veiés amb aquella camisa de dormir brodada i llarga fins als peus, aquella roba interior blanca i de cotó, i encotillada fins a la medul·la. Es ruboritzava només de veure’s enmig d’aquest tràngol. I si es comprava una camisa d’aquestes que transparenten i que sembla que no portis res? I ara!, què pensaria d’ella?

Quan arribava a casa, després d’un dia dur i difícil, se n’anava a dormir aviat. S’abraçava al coixí, el rebregava i acariciava la coixinera com si fos la seva camisa o els seus pantalons, però no, només d’imaginar-s’ho es posava vermella com un perdigot i resava el crec-en-un-déu. Això no, Déu la castigaria si els pensaments eren impurs. L’endemà havia d’anar a l’oficina amb la cara ben alta…

Aquell matí es va trobar un sobre damunt la taula. Va identificar la seva lletra, perquè després de tants anys la reconeixeria entre totes les del món. Què hi devia haver dins el sobre? Una carta, potser? Segurament fóra la carta que ella sempre havia somniat. La seva carta. La carta que finalment li mostraria uns sentiments tan amagats i tan profunds que ningú no podia sospitar.

Tremolant va obrir amb poca traça el sobre, i de dins va treure’n un tarja: «En Mateu Segú i Palau i Berta París i Colomí us comuniquen que es casaran el proper dia 20 de maig al claustre de la catedral».

Li va canviar la cara. Les faccions se li van tornar dures i antipàtiques. Ni tan sols la convidava al casament, només era una participació per aconseguir un regal! Com si no tingués prou calés per comprar-se tot el que vol. Si es pensava que s’hi gastaria un cèntim, anava ben arreglat!

Sense dir res va recollir les quatre coses que li queda-ven per endreçar, i fins i tot es va endur el botó de la seva americana. Se’l va trobar per terra i havia pensat cosir-l’hi dilluns. Sempre tenia fil i agulla a punt per recosir qualsevol cosa, sobretot d’ell, ara que anava tan deixadot i esfilagarsat. Li ve a la memòria aquell dia que li va cosir un botó dels pantalons:

—Em pots cosir el botó?

—Sí, senyor, no faltaria sinó…

—Vols que me’ls tregui?

—No, no, si us plau, així mateix l’hi cosiré!

Vermella i negada com un poll, anava cosint el botó. «Què deu pensar el poca-solta!», es preguntava.

—Ja està! —deia, desant l’agulla i el didal sota una mirada desconcertant—. Sortiré una mica abans.

—Faci, faci.

Un cop al carrer va maleir-se una i mil vegades, perquè aquell hauria estat un bon dia si hagués sabut aprofitar l’ocasió. No et demanen cada dia que cusis un botó de bragueta! I l’única cosa que ha sabut fer és envermellir i recular com un cranc.

Després de l’ensurt de la tarja que li anunciava el casament va tornar al balcó per veure el mar un cop més. Quan hi va arribar encara hi havia restes de tempesta i alguns llamps il·luminaven tota la costa. Com sempre, es repetia una i altra vegada que aquesta vida no s’havia fet per a ella. Gairebé fosquejava i el color mariner canviava per moments. Ara blau, ara gris, ara verd, les ones burxaven amb força i deixaven anar rius d’escuma cap a la sorra.

Havia de prendre una decisió. Aquell malparit li havia pres el pèl! S’havia rigut d’ella davant dels seus nassos i això no li perdonaria mai. La mala bruixa de la Berta París, que venia al despatx a cobrar les factures del transport! Què li devia regalar entre factura i factura?

No podia tornar al despatx com si res no hagués passat. Havia de fer alguna cosa. Alguna cosa que passés a la història, a la història de l’oficina, si més no.

«Arrancaré les cortines i en faré draps! Hi calaré foc! Li plantificaré la màquina d’escriure per barret!». Enfadada com estava amb ell i amb ella mateixa va pensar que això no podia quedar així. Quaranta anys esperant un barrut, perquè ara se l’emporti una bagassa com la Berta París. Una escalfabraguetes! Un «florero»!

Es va plantejar plegar del despatx, però on aniria a treballar a la seva edat? Qui la voldria? Si no sabia fer res més que picar a màquina les factures! Havia de pensar alguna cosa. Algun pla que no li fallés. Alguna cosa hauria de fer, si no volia tornar-se beneita. Podria assassinar-lo! O millor, mataria la Berta París, la filla de…

—Que deia alguna cosa?

—No senyor, no.

—Porti’m un cafè.

—Sí senyor.

El cafè amb unes gotes d’alguna cosa també estaria bé, però què en faria després del cos? Com podria carregar-lo fins al cotxe. Cotxe? Quin cotxe, si no sabia conduir!

«Li escriuré una carta —va pensar— i li explicaré tot el que sento, tot el que espero, tot el que he desitjat durant tants anys: “Estimat Mateu…”». I no passava d’aquí, perquè per no saber no sabia ni escriure quatre ratlles com cal, fora de les cartes comercials que tants cops havia repetit.

La platja aturava les ones que encara petaven després de la tempesta, i cada onada li portava pensaments nous i revenges fora de to que calia mesurar.

«És que no ha estat capaç ni de convidar-me al casament, el molt penques. I si m’hi convidava, no hi aniria pas!».

Li va imitar la signatura i, com feia sempre, va anar al banc ella mateixa. Ningú no va sospitar de res perquè ben sovint demanava quantitats força gruixudes per pagar proveïdors, per als seus viatges amb avió o per comprar algun pis o algun terreny per especular.

«En trauré cinc-cents. Ja en tindré prou per viure i per passar la resta de la meva vida, ara que ja no em falta gaire per jubilar-me. Però, naturalment, no em puc pas quedar aquí». Mentre pensava, les cames es dirigien al taulell de la companyia aèria i va demanar no fumadors.

L’avió va sortir en punt. Es va cordar el cinturó i va resar uns quants parenostres, perquè tot anés bé i perquè el cel no la desemparés a les altures.

Quan l’aparell havia arribat ben amunt, les hostesses van suggerir-li que es descordés, i aleshores la va veure. Era davant mateix, fent la mateixa cara de sorpresa que ella.

—Senyora Berta…

—Hola, què hi fas tu aquí…

—Jo… jo… doncs jo… I el senyor Mat…

—Aquell carallot? Però, tu què et pensaves, que jo em casaria amb ell? Apa! Li he polit el compte corrent i aquí em tens, volant cap a les Amèriques, com tu!

—Ah, que bé… i doncs que… sghiskkg…

—Eh? Li he pispat dos quilets i mig! I m’ha estranyat perquè ell em va dir que n’hi tenia tres!

—Ah, tres… mmmm!

—Que viatges sola?

—Sí, sí… jo… bé… hgshhtssts…

—Què dius?

—Que no m’agrada volar!

—Ja t’hi acostumaràs… amb el Mateu volàvem gairebé cada mes.

—Ah…!

Des de l’avió, ja a punt d’entrar en terres americanes, el mar semblava una bassa d’oli. Les ones seguien dibuixant perfils de dracs i serps que nedaven incansablement, i a poc a poc el tremolor es va anar tranquil·litzant. L’avió va aterrar i al cap d’una estona va poder passar per la duana sense dificultat. De sobte, va sentir que algú cridava. Es va girar i la va veure emmanillada entre policies. Va caminar de pressa, sense mirar enrere, i va agafar un taxi. Aquesta vegada ho havia de fer bé. Ell mai no dubtaria d’ella. Era la seva dona de confiança, i si algun cop la descobria, tal dia farà un any!

Va triar un hotel davant l’estàtua que li donava la benvinguda i des d’allí contemplaria el mar cada dia. Va preguntar pel millor restaurant de la ciutat i per primer cop va demanar sense mirar preus. La clavada se l’emportava el compte corrent del seu home maleït i va brindar per ell davant el magnífic espectacle de la badia de Nova York.