L’etern retorn

Àngela Aparicio Rey

El meu nom és Persèfone i el de la meva mare Demèter. Des de petita se m’ha fet feixuc tenir un nom així, estrany, diferent. Jo hauria fruït de dir-me Anna o Maria, com les meves amigues. Però no, em dic Persèfone. La mare creu que els noms marquen el destí de les persones. De vega-des em pregunto com hauria estat la meva vida si hagués tingut un altre nom.

Conec molt poc el meu origen. La mare va néixer a Grècia i va venir a Espanya quan estava embarassada de mi. Allí hi tinc una família que només he vist a les fotos d’un àlbum vell. Tampoc no he vist mai mon pare ni sé qui és. Diu la mare què és millor així, que ja no existeix. No sé si això vol dir que s’ha mort, ni goso preguntar-li-ho.

Demèter és una dona que, quan està alegre, gaudeix de la vida. L’encanta l’aigua, pot passar-s’hi hores i hores nedant. A vegades em parla del mar verd turquesa de la seva infància i el puc intuir en els seus immensos ulls. Em parla d’illes plenes d’oliveres i de temples enrunats, de poblets blancs d’una llum encegadora. En moments així es transforma en una altra dona, i sembla jove i vella alhora. En aquests dies alegres m’anomena Koré.

El pitjor de tot és quan entra en aquests períodes foscos, en els quals s’enfonsa i no vol ni sortir del llit. Murmura que l’aterreix que torni a passar, que ja ha passat moltes vegades, que fa segles que es repeteix un cop i un altre i que ja no pot més. Em fa prometre que no m’aproparé a cap home i que estaré sempre amb ella.

—No el recordes, l’Hades, i tot el mal que ens va fer? —em torna a preguntar.

No sé de qui em parla ni quina és aquesta història que m’explica, sempre idèntica. De vegades crec que potser parla de mon pare.

Com se’n podria dir d’aquesta mena de follia que l’embarga? Li esdevé sobretot a la tardor. Sempre igual: la mateixa angoixa, el mateix relat, la mateixa por. Pot passar així setmanes, després es refà i torna a ser la que era, com si no hagués passat res. Quan li parlo d’aquests períodes em mira estranyada, sense entendre què vull dir. Si li pregunto per alguna de les persones que anomena en les seves nits delirants respon que no és res, que és el cansament acumulat i que no he de fer cas del que em diu.

Al llarg dels anys la vaig acompanyar en aquestes fases d’angoixa, tenint-ne cura, i en les altres, gaudint de la seva companyia. La meva mare era tot el meu món.

* * *

Em dic Demèter i vaig néixer a Grècia fa molts anys, ja ni me’n recordo. He nascut tantes vegades que he perdut el compte. Recordo molt bé la primera però les altres les he oblidat. Potser perquè aleshores jo era una jove deessa plena de poder i la Persèfone m’omplia de felicitat. Tot fou meravellós fins que aparegué l’Hades i se l’endugué. Aquella va ser la primera vegada que vaig sortir del meu país. Vaig recórrer terres i mars buscant la meva filla. No vaig pensar mai que tornaria a aquells llocs tantes vegades i, a més a més, fugint. D’això dec estar cansada, de fugir.

L’últim cop que vaig ser a prop de casa fou a Epidaure. Allí vaig concebre la Persèfone i allí vaig començar a fugir de nou. Aquest cop vaig triar Barcelona com a refugi, potser perquè també la banya el Mediterrani i això em feia sentir més a prop del meu país. Vaig pensar que havia trobat un lloc segur per a totes dues. Aquí, lluny de la meva terra i de la meva família, em sento sola. De vegades em fa por que torni a passar el que sempre passa, i aquesta idea em treu la son.

L’altre dia vaig veure a la tele el Zeus. Ara es dedica a la política. Feia tants anys que no li veia la cara que se’m féu difícil tornar a recordar. El meu estimat germà, quant de mal que em va fer! Li comento a la Persèfone que aquest home es diu Zeus i que és el seu oncle, i em mira amb incredulitat, com si fos boja. Em respon.

—Et confons, aquest home no és grec, és anglès i es diu Tony.

Però jo sé la veritat.

De vegades noto com l’embarga la curiositat i, tot i així, és incapaç de preguntar. Quan ens mirem el vell àlbum se li omplen els ulls de preguntes. L’altre dia es va atrevir a mencionar les fotos que falten, les que han estat arrancades. Li vaig explicar que en aquelles fotos hi és ella, que algun dia les hi ensenyaré, quan sigui el moment.

Pobreta, em tracta amb tanta cura! Intento aprofitar cada minut perquè sé que arribarà el dia que se n’anirà. Noto que el dia s’apropa. Serà a l’octubre, sempre ha estat a l’octubre.

* * *

A mi em posaren el nom d’Alba perquè vaig venir al món una matinada de juny vora el mar. Tinc un nom lluminós i, en canvi, m’ha envoltat sempre l’obscuritat. Al llarg de la meva vida he estat diverses vegades a l’infern, cada cop que el meu pare s’emborratxava i decidia mesurar la resistència del seu cinturó a la meva esquena. Després, quan ell va desaparèixer de les nostres vides, començaren a aparèixer per casa innombrables amigots de la mare, tots igual d’indesitjables. Gairebé tots intentaren prendre les mides dels meus pits adolescents i explorar sota la meva faldilla. No sé com vaig aconseguir escapolir-me’n tantes vegades. El meu germà no va tenir tanta sort, i això que era el gran. Em sembla que és l’home que més he estimat a la vida, potser l’únic. La mare no es va preocupar mai de nosaltres i vam haver de tenir cura l’un de l’altre.

De vegades penso que fins i tot les situacions més in-humanes, si es repeteixen sovint, esdevenen quotidianes. Jo, al llarg dels anys, vaig sotmetre el meu cos a diferents i elaborats tipus de tortura: afartaments, vòmits, talls, punxades… La vida s’havia convertit en un forat sense aire, del qual de tant en tant treia el cap per respirar, però una vegada vaig decidir no tornar-lo a treure.

En despertar, vaig notar els sèrums. No és tan fàcil morir com sembla. Em sentia atordida. En obrir els ulls, el primer que vaig veure fou la seva cara. Tenia cura d’una dona que devia ser sa mare i li donava suc de taronja amb una cullera. Em vaig enamorar d’ella en aquell instant. No havia vist mai un rostre tan dolç ni una mirada tan neta.

Quatre mesos després la Persèfone i jo anàrem a viure juntes. No havia estat mai a la vida tan feliç i crec que ella tampoc. Sentir el seu cos junt al meu era com tocar la lluna amb les mans.

Des que van ingressar sa mare en un psiquiàtric, qui és a l’infern és ella. Ho veig en la seva mirada. Ho sé perquè jo he fet aquest camí moltes vegades, el conec bé i fou ella, Persèfone, qui em va treure d’allí.

* * *

La meva vida va deixar de pertànyer a ma mare el dia que vaig conèixer l’Alba. Em va impressionar la seva mirada trista i apagada. No sé com va esdevenir-se tota la resta, fou com un sotrac a l’espinada.

En principi fou com un somni, la mare estava encantada que tingués una amiga tan atenta. Fins que va descobrir la veritat. Es posà frenètica, va cridar, va gambejar. No li havia vist mai una fúria com aquella. Tot seguit, es capbussà en la seva tristesa, deixà de menjar i se li va desencaixar la mirada. Em repetia que l’Hades té mil cares, que ho hauria d’haver intuït. La situació va empitjorar tant que se la tornaren a endur amb ambulància.

No sé què pensar, em confon sentir-la. No entenc de què em parla. Torna a explicar-me que el Zeus no la va ajudar i que per això m’ha tornat a perdre. No se m’acut com puc tranquil·litzar-la.

Els metges tracten d’animar-me dient-me que passarà. Sembla que és qüestió de dies i la medicació que pren és molt eficaç. Ara està sempre endormiscada però el seu son no és tranquil.

L’altre dia vaig sentir dos psiquiatres que comentaven pel passadís que devia ser molt culta per tenir un deliri tan estructurat i poc freqüent, que sap molt sobre cultura clàssica. Jo no entenc res! La mare, una pobra emigrant que s’ha passat mitja vida treballant a la cuina d’un restaurant perquè sortíssim endavant és una dona molt culta? Tenen algun sentit aqueixes històries estranyes que explica un cop i un altre?

Jo vaig a visitar-la cada dia, tot i que l’Alba em prega que no em torturi tant. Diu que m’estic quedant amb la pell i l’os i que jo no la puc salvar. Les seves tenebres són només seves i ella és l’única que pot sortir-se’n. Sé que té raó però no puc evitar sentir una impotència atroç quan la veig en aquest estat de desesperació.

Fa uns quants dies, en arribar a l’hospital, la vaig trobar al jardí i semblava més tranquil·la i eixerida. S’entestà a preguntar-me si havia tornat a menjar magranes i es tranquil·litzà quan li vaig dir que no. Fa temps que he deixat de qüestionar-me el sentit de les seves estranyes preguntes.

A continuació férem un passeig pel jardí i em va comentar amb to picardiós:

—T’estava esperant, tinc un regal per a tu —i em mostrà unes fotos.

—Les fotos que faltaven a l’àlbum! —vaig exclamar.

Començàrem a mirar-les juntes. La primera és d’un temple.

—Aquesta fou la nostra llar fa anys —m’explicà abans que jo pogués preguntar.

És un lloc preciós, amb columnes de marbre, que em resulta estranyament conegut. A les fotos següents no hi ha persones, són estàtues. La miro estranyada. Diu que aquestes estàtues són al temple des de fa segles. Les observo amb deteniment i m’aturo en els rostres. Em resulta rar, la meva respiració es detura de cop. Em reconec en una d’aquestes estàtues i també hi reconec la meva mare. N’hi ha d’altres que m’evoquen una atmosfera familiar sense saber ben bé per què. Les vaig passant mentre la mare va fent comentaris amb molta naturalitat. Arribem a una foto on apareix l’estàtua d’un jove desconegut, de faç acriaturada i gest dolç. La mare exclama:

—És l’Hades, ell és qui ens va destrossar la vida!

Contemplo detingudament aquella estàtua plena d’estupefacció en comprovar que aquella mirada i aquell somriure són els de l’Alba.