Crisàlide

M. Pilar Cabrerizo Lahoz

Com cada matí el primer que vaig fer en arribar a la feina i després de saludar tímidament els companys que havien guanyat més airosament que jo la batalla a la son, va ser posar en marxa el meu ordinador i baixar-me el correu electrònic. Era dilluns i el cap de setmana havia estat febril: copes, amigues, cinema i fins i tot una excursió a la muntanya m’havien deixat exhaust i estava més aixafat i endormiscat que de costum. Els missatges s’acumulaven en la meva adreça de correu, com era normal; el meu càrrec d’informàtic en una multinacional feia que en rebés un grapat cada dia, molts dels quals mai no arribaven a ser oberts. Però aquell dia n’hi havia un que em cridà l’atenció. Venia sota el títol d’Enigmes, enviat per una adreça que m’era del tot desconeguda. El vaig obrir d’esma i el vaig tornar a tancar pensant que era d’algú amb ganes de prendre’m el pèl: potser alguna amiga descontenta que em volia enviar un missatge en clau a veure si era més intel·ligent del que semblava a primera vista. Tant se val! Vaig continuar la meva feina i em vaig oblidar per complet del missatge fins a l’hora de plegar. No sé per què quan vaig veure que el rellotge marcava les tres passades i em disposava a tancar l’ordinador, em va tornar a venir al cap. Un sisè sentit —la mare sempre em diu que en tinc un d’aquests, i jo no sé gaire bé què vol dir— em deia que n’havia de fer una mica de cas. Així que el vaig recuperar i el vaig llegir de nou.

Xarada: La primera gos, nota la segona, la tercera quantitat molt petita, la quarta inicia l’alfabet. El tot: un carrer. Busca el número 295. Vés-hi!

El cert és que el pare era bastant aficionat als passatemps i alguna vegada m’havia ensenyat a resoldre xarades com aquesta, però avui no estava d’humor i d’altra banda recordar-me del pare —que havíem enterrat feia just dos mesos—, ara que ho estava començant a superar, em provocava un mal rotllo de nassos.

Però la ment humana és molt més complexa que un ordinador i no t’és fàcil esborrar-ne allò que desitges. Així que la xarada em va perseguir tot el camí fins a casa, donava voltes al meu cervell com una baldufa d’aquelles que m’agradaven de petit, i tot just quan posava la clau al pany, em va venir de cop la paraula: Ca-la-bri-a. És clar, el tot era el nom d’un carrer.

La veritat és que sóc tafaner de mena, és per això que vaig dinar en un tres i no res uns precuinats que van anar directes del congelador a la fregidora i vaig sortir de casa en direcció al metro. Que carai! Volia anar a veure què hi havia, en aquesta adreça, encara que estava convençut que era una veritable ximpleria.

Quan hi vaig arribar, em vaig sentir profundament decebut. Què esperava? Quina manera més estúpida de perdre la tarda! Era un edifici normal de veïns i no hi havia res que em pogués cridar l’atenció. Vaig aprofitar que una nena trucava al timbre i la seva mare li obria la porta, per escolar-me al vestíbul de l’entrada i, com no hi havia res més interessant, em vaig posar a llegir les bústies esperant trobar alguna cosa misteriosa en aquells noms normals i corrents. Ja veus! En arribar a l’última, però, el cor em va fer un esglai: s’hi llegia un sol nom: Pol Vilagrau. Quina coincidència!: Vilagrau és el meu cognom i la veritat és que no n’hi ha més de sis o set a la guia de telèfons i tots estem emparentats. A més tot de sobte em van venir al cap les paraules que la mare m’havia repetit tantes vega-des quan era petit: «Fill meu, quan vas néixer, ton pare i jo no ens decidíem si t’havíem de posar Daniel o Pol. Al final vam fer una votació familiar i va guanyar Dani. És per això que tu et dius així». I ara, tot de cop em trobava un Pol Vilagrau. Bé, és ben veritat que la vida està feta de coincidències. Així que vaig abandonar aquell edifici no sense pensar que m’hauria agradat conèixer aquest tal Pol i decidit a aprofitar el que em quedava de tarda.

Un parell de dies més tard vaig trobar al meu ordinador de la feina un altre missatge amb el mateix nom: Enigmes i enviat des de la mateixa adreça de correu. Em va faltar temps per obrir-lo, encuriosit com estava en aquella història del Pol Vilagrau, en la qual no havia deixat de pensar. Era un altre joc que vaig llegir diverses vegades amb atenció intentant esbrinar-lo:

Carai! M’ho posava difícil aquest tal Pol. Si és que era ell, és clar, perquè tot eren suposicions meves. Què devia voler? Conèixer tots els que duien el seu cognom? Era algun joc de rol? I si era perillós? El cas és que disposava de molt poc temps per resoldre l’enigma i aquell dia tenia un parell de reunions a la feina que em mantindrien força ocupat.

No vaig poder parar de donar-hi voltes. L’únic que tenia clar era el final. L’anglès el domino prou bé: sky. Això no em deia absolutament res. Sort d’Internet! Sempre he pensat que és una meravella: no em va costar gens trobar el país natal d’Andersen. Era Dinamarca, però només podia utilitzar tres lletres: Din +Sky. Vaig intentar recordar algun filòsof mirant de reciclar els meus coneixements de batxillerat. Tant que havia estudiat per a la selectivitat i ara amb prou feines podia recordar algun nom. Ja ho tenia!: Kant. Kan +Din+Sky. Kandinsky. Em sonava que hi havia alguna exposició en aquests moments d’aquest pintor. Ho vaig consultar també a Internet. Sí, n’hi havia una a la Pedrera. Hi aniria. I tant que hi aniria! Havia quedat amb la Mònica per anar al cinema però la curiositat guanyava aquesta vegada. Li diria que m’havia sortit un compromís ineludible. Coses de feina.

En sortir de la feina, no vaig ni passar per casa. Confesso que estava una mica nerviós. Sóc com una criatura necessitada d’emocions. Vaig fer un mos en un bar de tapes i em vaig dirigir cap a la Pedrera.

L’exposició del Kandinsky era força interessant. I el guia, un xicot jove, més o menys de la meva edat, s’explicava molt bé i em va captar l’atenció des del primer moment. Em vaig quedar aturat força estona davant un quadre que em va «frapar» més que cap altre: és deia El mur, el destí i es veia un mur vermell que canalitzava tota l’atenció. Vaig pensar que potser el destí em tenia deparada alguna sorpresa especial i m’anava deixant pistes: potser una antiga amant que ara era milionària. Vés a saber. El cert és que vaig ser força estona a l’exposició i no va passar res d’especial. Ja tancaven quan vaig tornar a casa capcot i decebut com un infant que no troba la joguina demanada el dia de Reis.

Van passar uns dies, més d’una setmana i, de nou, un dilluns, sempre quan em trobo més alentit, vaig rebre un tercer Enigmes. Vaig estar temptat de no obrir-lo però la curiositat sempre pot amb mi i al capdavall aquell dia no tenia la ment per gaire coses importants. Aquesta vegada reconec que l’emissor s’havia passat un munt i jo no estava per cabòries.

Vaig trigar força estona a tenir la solució i el que vaig trobar no em va agradar gens. Cementiri de Sant Andreu. Em semblava macabre! Allà havia enterrat el pare —feia encara massa poc temps perquè la ferida estigués tancada. Qui fos que m’enviava aquests missatges em coneixia bé i… m’odiava.

Hi vaig anar. Abans em vaig prometre a mi mateix que no obriria cap més missatge Enigmes. Aquesta vegada, però, esperava trobar algú.

Quan vaig entrar al cementiri vaig comptar d’esma les passes que deia el missatge, sabia on em durien. Davant el nínxol del pare. Em vaig quedar palplantat davant la làpida nova, on es podia llegir: «Ricard Vilagrau i Cisquella 1940-2003». I vaig notar que un parell de llàgrimes em relliscaven galta avall.

Em vaig girar a un i altre costat i no vaig veure ningú. Vaig quedar-me una estona més, pensava en el pare. En un moment van passar pel meu cervell, a velocitat vertiginosa, moltes escenes de la meva vida: quan el pare em feia un petó abans d’anar a dormir, quan m’explicava contes, les vegades que em duia a jugar a futbol al parc, la primera maquineta d’afaitar que em va regalar i —potser perquè estava massa capficat— quan, assegut a la seva falda, resolíem tots dos els passatemps de la meva revista infantil favorita.

Ja estava a punt d’anar-me’n quan vaig sentir unes passes al meu darrere. Em vaig girar de cop i vaig reconèixer el noi que feia de guia a l’exposició d’en Kandinsky. No vaig tenir temps de dir-li res. Ell es va avançar:

—Hola, Daniel, sóc el teu germà: el Pol Vilagrau.

Podria dir moltes coses sobre la impressió que aquelles paraules van causar en mi però, sens dubte, em quedaria curt. En Pol, veient la situació en què m’havia deixat, em convidà a prendre unes cerveses i a aclarir la situació.

Així va ser com vaig treure l’entrellat de tot plegat: en Pol era un any i uns mesos més jove que jo. Havia nascut fruit d’una aventura passatgera del pare amb una dona soltera delerosa de ser mare i que mai no li havia reclamat res a canvi. Però el pare havia volgut complir el seu deure de progenitor i els havia ajudat sempre en tot allò que havia pogut. Només havia demanat un favor: que el nen es digués Pol, nom que m’havia destinat, a mi, si no hagués perdut la votació familiar. Cautelós com era amb la seva vida familiar no havia volgut dir-nos res de tot això per no fer-nos mal, però en veure’s morir havia decidit que ho havíem de saber i ens havíem de conèixer i va pensar que era més fàcil que ens entenguéssim nosaltres que no pas les nostres mares. Vaig saber que havia jugat amb en Pol als mateixos jocs que amb mi i també l’havia introduït en la resolució de passatemps. Era per això que en Pol havia pensat que els Enigmes serien una bona forma d’entrar en situació. En menys de dues hores havia hagut d’assimilar més informació sobre la meva vida que en anys. Sentia enveja dels ordinadors amb què treballava, ells eren capaços d’assimilar-la molt millor que jo. Per un moment em sentia crisàlide: pensava que uns dies abans havia fet el meu propi capoll, del qual sortia ara totalment transformat. Ja no era el mateix, en una tarda havia canviat tant com la lletja eruga en passar a papallona.

—Ara et toca la feina més dura —em digué en Pol, traient-me de sobte de les meves abstraccions metamorfòsiques—: l’hi hauràs d’explicar a la mare.

Ara, uns quants anys després d’aquesta història, en Pol i jo som molt bons amics. I, encara que sembli mentida, les nostres mares també. Quan ens volem posar en contacte no utilitzem el telèfon com les persones normals: ens enviem un enigma i fem treballar el cap. Val a dir que, amb aquest història, alguna vegada un dels dos ha deixat plantat l’altre davant algun bar, cinema, restaurant… Ja se sap, a la vida no tots els enigmes es poden resoldre.