La casa

Joan Carles González Pujalte

… Sólo una huella triste nos dejó

P. MILANÉS

Des de primera hora d’aquell dissabte, jo sabia que el desenllaç es produiria durant el matí. Per això no em va sobresaltar la trucada d’en Xavi que, plorós, em va anunciar que l’agonia havia començat. Em va dir també que el moribund havia demanat un capellà i jo, sabent com era de creient el nostre pare, em vaig oferir a passar per la parròquia de Sant Josep, que em venia més o menys de passada. Em vaig posar la camisa i els pantalons i vaig deixar l’Assumpta dormint. Érem ja dins del procés de separació i no volia saber res de la meva família, amb la qual mai no va teixir cap bona relació. Vaig creuar la ciutat amb el cap ple d’un enrenou de sentiments. Vaig aconseguir parlar amb un tal mossèn Elies que em va dir que ja anava cap allà i que l’esperés. Però jo no vaig voler fer-ho. Tenia el cos ple de cuques per veure les meves germanes i, donant-li l’adreça i una excusa, vaig continuar el meu camí amb les cames pesant-me cada cop més a mesura que m’acostava a aquella casa on tots els meus germans i jo, excepte el gran, havíem nascut i passat la nostra infància. Sabia jo que aquest dia era el dia del comiat de moltes coses, no només de la vida del meu pare. S’escolava amb aquelles hores macabres un món sencer, una època, i tots en seríem testimonis.

La casa vella em va semblar més vella que mai i la porta concretament em va semblar feta de fusta corcada. Em va obrir l’Anna, que tenia els ulls vermells. Llançant-se als meus braços em va dir: es mor, es mor; cosa que ja sabíem i que no revelava res. Jo mai havia tingut una gran relació amb el vell, de qui em separava un abisme tant emocional com intel·lectual. Ni tan sols amb els meus germans, els quals havien cavat els seus propis abismes tant com jo havia cavat els meus, sentia unes connexions massa entranyables. Però crec que a la meva germana petita la vaig saber abraçar i consolar del seu dolor estrany dient no sé quines coses sense sentit que es diuen en aquestes situacions i que la majoria de vegades són incertes. El Josep, el més gran, hieràtic, impressionat, era amb la seva dona a la porta de l’habitació on jeia el meu pare amb el nas agusat i la boca oberta. I la Maite, l’altra germana gran, per la seva fortalesa i professió d’infermera, era dins amb la meva mare. Se sentien murmuris que m’aterraven més que la mateixa mort. El Xavi, menys plorós que quan m’havia cridat, però més tràgic, em va mussitar alguna cosa i el vaig seguir fins a la cuina, on estranyament ens vam quedar callats i vam prendre sense ganes un cafè que no sé qui havia preparat. Vaig mirar el sostre. Estava groc d’anys. Vaig mirar la porta que donava al pati. Em va semblar bruta de les ditades de quan tots nosaltres érem petits. Vaig mirar la cuina, tot l’àmbit. Els fogons cremats, les rajoles blanques. Vaig mirar les bombetes, pelades, brilloses. Vaig mirar les parets, velles, amb la pintura trencada, amb els sòcols escrostonats. Vaig mirar els mobles. Antiquats, candidats a ser cremats qualsevol nit de Sant Joan. Els miralls picats reflectint successos avorrits, jocs que ja no es juguen, temps d’engany, certa misèria, una ronya. Vaig mirar les bigues. Teranyines, allà no arribaven les escrupoloses escombres de la mare. Vaig mirar les finestres amb les cortinetes danyades d’un sol pertinaç que any rere any, dia rere dia, havia volgut entrar per treure’ns d’entre aquells terrossos de tristesa i dur-nos a una nova realitat, òrfica i positiva, que cada un pel nostre cantó intuíem.

Vaig veure que estava sol. En Xavi s’havia reunit al menjador amb algú que jo no sabia qui era i al qual després vaig reconèixer com el sacerdot que jo mateix havia avisat, tan poca atenció havia posat en aquell personatge. El pare Elies, que s’havia tret la sotana, li tenia una mà posada a l’espatlla amb maneres molt confidencials. Els dos comentaven aquestes coses que es comenten quan no hi ha res per comentar, perquè la vida pesa tant que fins i tot la llengua se’ns buida de lògica i només és un drap vell i sobrer d’aquells que acaben caient pels celoberts.

En un instant va canviar la llum. Va passar com una mena de prisma de claredat bruta per sobre de tot llepant la pols i les brillantors. Vaig escoltar un sanglot més nerviós que adolorit de la meva mare, a la qual conec els drames, i unes paraules de suport de la meva germana Maite, que va sortir de l’habitació remenant a banda i banda el cap, negant no se sap ben bé el què. Es van abraçar llavors ella, l’Anna i el Xavi. En Josep va quedar a part, com sempre, posant aquesta distància que sempre posa en les coses i que li fa semblar sempre un estrany. La que més va plorar va ser l’Anna i me la vaig veure com quan era una nena, sofrent per no voler anar a l’escola de mals mestres on els grans ens entaforaven. Em van fer un gest perquè m’acostés, però no vaig poder, no en vaig saber, no ho vaig voler. Tot havia acabat. Aquell moment era la fi d’alguna cosa. I no només de la vida del meu pare; era la fi d’un món potser, d’una concepció de les coses que donava pas a uns interrogants que havien de donar noves llums a la nostra existència.

La meva mare va sortir amb els ulls profunds d’aquella habitació on ens havia engendrat i parit a quasi tots i, en veure’m, em va tirar a sobre la seva angoixa i em va agafar una mà amb la seva mà tremolosa. Vaig sentir que se m’enduia a un abisme i no vaig voler seguir-la. Em vaig desfer d’aquella mà que m’estrenyia el pit com volent treure’m del cor tots els sucs que es poden sentir i totes les arrels que em subjecten a ella, a la seva carn, a la seva ànima, a les seves roques plenes de líquens i mol·luscs enganxats.

Vaig mirar al sostre. Les bigues s’esquerdaven amb un cruixit que només jo semblava sentir, fent que plogués una pols fina sobre nosaltres. Vaig mirar el terra. Les rajoles s’arquejaven i entre les seves juntures naixien herbes a una velocitat vertiginosa, absolutament descontrolades de la lògica botànica. Vaig mirar cap a la cuina. Els estris vibraven, es trencaven els gots, esclataven les fonts, queien els calendaris, els plats, els setrills. S’impregnava tot del rovell del descuit, del que és mig mort. Naixien fums desconeguts, vapors nous que d’haver-los respirat m’haguessin asfixiat. Vaig mirar les parets. S’obrien com si fossin de paper vell, es cobrien de verdet aquí i allà, es foradaven com mossegades pel foc, patien d’un càncer semblant al càncer que havia envaït el cos del meu pare. Vaig mirar els mobles. S’anaven desfent per la voracitat d’uns corcs que feia mig segle que esperaven aquell moment. Vaig mirar els miralls. Pels seus doblecs transitaven imatges: el meu pare posant discos, la meva mare netejant les coses netes, el meu pare llegint el diari, la meva mare guisant, el meu pare, la meva mare, el blanc i negre del segle, nosaltres jugant a penes perceptibles pel silenci imposat d’un temps en què tot era silenci i imposicions, infàncies malmeses, dones sense paraules, paraules sense sentit.

Vaig mirar el pati, aquell pati sempre rebentant de margarides i lliris. Sempre fins ara. El món havia ennegrit. Grans ocells llançaven xiscles. Les plantes creixien inusitadament fins a esquerdar els sòls, els espais, les cantonades i acabaven per deixar al descobert els immunds pous cecs on amb els anys havien anat a parar totes les nostres ràbies i excrements. Vaig mirar les aixetes. Regalimaven una aigua marró que semblava néixer del mateix infern. Vaig mirar el passadís. Semblava un vertigen de línies que convergien a la porta de sortida, estranyament oberta i per la qual entraven ja les enormes urpes de les màquines excavadores i rajos de llum empolsinat. Vaig mirar els llibres. Volaven al meu voltant i s’esmicolaven, es vaporitzaven, millor dit. Volaven per l’aire poemes de Petrarca i de Camoens fets no ja matèria, sinó pur sentiment. Volaven reproduccions del Duccio i de Correggio. Volaven també discos: Giggli, Wagner, Paganini. Havia nascut un vent nou del col·lapse produït pel xoc dels temps vells i dels temps nous. La casa es partia en dues meitats. Queien ensopegant les unes amb les altres les hores de tots els rellotges i darrere seu, com aeròlits, els anys, la història sencera. I ja era hora que això passés.

I vaig començar a veure’ls. Vaig començar a veure els esquelets de tots els habitants anteriors d’aquella casa, embolicats en els esquinçalls de les seves millors gales, amb el més sincer dels seus somriures, una mica entristits, una mica alliberats, bruts de la calç de totes les ruïnes col·lectives i personals. Tot es feia miques. Tot estava canviant i ells deambulaven buscant una sortida, un forat per on marxar i no tornar mai.

Vaig tornar a mirar els meus germans. La Maite, l’Anna i el Xavi, abraçats en un plor sec, deixaven que les ruïnes els caiguessin a sobre. En Josep i la seva dona se n’havien anat a un racó, astorats, estranyats. La meva mare em tenia agafat de la mà novament contra la meva voluntat i als dos se’ns omplien els cabells de runa, guixos i calç. Començava també a odiar-la. Però només va ser un moment i aquell sentiment se’m va anar diluint dins les venes.

Els obrers de la demolició cridaven aliens a l’estupor de la meva mare i els meus germans, fent la seva feina. Algú tenia posada una ràdio. També eren aliens a la meva sorpresa i donaven profunds cops de mall ací allà descobrint portes on mai no hi havia hagut, finestres en les més grans solideses, contraforts on hi havia hagut cortines. Com si no fóssim nosaltres, personatges d’aquell teatrí, més que fantasmes susceptibles de ser pastura de l’oblit. Nosaltres, tots, inclús el pare, maquillat ja per presentar-se, corregit de tots els dolors, davant l’eternitat de la mort, vam alçar la vista cap al sostre, que definitivament s’obria per la part més feble, per l’espina dorsal, com un animal enorme, una mena de cetaci, que ens hagués d’engolir per sempre.

Convèncer a tots per anar sortint d’aquella casa perquè continués el procés de demolició del passat com havien fet els fantasmes dels nostres ancestres, va ser cosa meva. Ho vam fer a poc a poc i ens en vam anar cadascú a les nostres realitats individuals, cadascú a ca seva, consirosos i conscients que potser no ens tornaríem a veure. Jo em vaig fer el jurament de no girar-me mentre anava carrer avall amb les mans a les butxaques, no fos que des d’allà, des d’aquell pom de runa, ell, el pare, s’estigués acomiadant amb la mà alçada i acabés d’omplir-me de pena la camisa que jo m’havia comprat expressament per al meu propi enterrament, que havia estat no feia gaire temps.