La memòria dels dits

Josep Pelfort Gregori

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels,
fem el mateix camí sota els mateixos cels.

MÀRIUS TORRES

Els dits llisquen àgils per damunt de les tecles del piano. No són pas ni llargs ni prims, però es mouen veloços i enèrgics. Com una exhalació, amb una gran precisió tècnica, acompanyant cada moviment amb un gest del cap, fins i tot del cos sencer. Com un impuls elèctric. No hi ha partitures davant els ulls de la pianista. Encara és capaç de recordar gairebé totes les notes d’una dotzena llarga de peces magistrals. Les recorda, les viu, les reviu. Les mans d’aquesta dona que ja passa dels vuitanta anys tenen uns dits més aviat curts, nerviüts. La pell clivellada delata que són dits de mans que també han remenat roba, l’han estesa a l’aire fred, l’han plegada; tenen l’aspror d’haver cosit moltes hores —puntejada de punxades minúscules i d’inflors la vora de les ungles—, d’haver esbossat, un cop i un altre, els contorns d’una peça, d’un vestit, en aquella habitació de la casa que s’havia convertit en una font d’ingressos necessaris. I, en acabat, emprovar i retocar, saber veure amb ull precís el caient d’un vestit dins les formes de cossos, sovint, no gaire afortunats, però de gent que sí que duia prou diners a les butxaques. La pianista va treballar molts anys com a modista d’escala, com se’n deia aleshores. Les seves mans també han tocat pells i cossos, i, ara, en un dia incert però no gaire llunyà, tocaran també la pell tèbia de la mort.

Fa quaranta anys que aquestes mans no acaronaven cap teclat ni cap piano. La Mercè va estudiar amb disciplina tota una carrera de piano i va arribar a fer classes particulars a noies adinerades. Però després van venir el matrimoni i els fills, no pas pocs, ni un ni dos ni tres, sinó quatre. I calia tirar endavant tot aquell remolí de cossos menuts. Les mans van passar, doncs, de l’art a la cuina i al cosidor, en una mena d’ajornament indefinit. Travessar a correcuita els passadissos, enfilar-se per les escales i tornar-ne a baixar, un anar i venir constant: l’olla al foc, a dalt al pis; i la clienta que s’espera, a baix, impacient perquè la modista li faci un retoc al vestit o li ajusti el preu. Cada clienta era una oferta, i l’oferta que passava, una necessitat.

Al cap de quaranta anys, però, la Mercè ja ha fet, a bastament, els deures, i ara que ja passa dels vuitanta, torna a teclejar el piano. Els dits tenen memòria, una memòria inconscient, primigènia. Primer, els exercicis de rigor, l’escalfament, la gimnàstica, amb la disciplina mai perduda de quan el mestre li ho va ensenyar. I, després, de mica en mica, els dits tornen a moure’s amb l’agilitat dels temps joves, i llavors també tornen a néixer del teclat, de la fusta morta, els ritmes fogosos de la Segona Polonesa de Chopin, un esclat de cavalls al galop, o les cadències harmonioses i transparents, de cristall, de l’Ave Maria de Schubert.

Aquesta és la seva manera de viure i de perviure, de tornar als orígens, les mans enèrgiques damunt les tecles negres i blanques. Hi ha com una màgia, una forma de permanència, en tot això: més enllà de l’alfabet musical, de la perfecció en l’execució, hi batega la vida recuperada quan les mans ja són a prop de la mort, i ja han tocat segurament totes les coses que havien de tocar.

Ni el seu plaer, ni el seu dolor, ni la seva felicitat no han estat dissenyats com una peça prêt à porter. Sembla, més aviat, que li hagi demanat a la vida que li donés treball, cansament, dolor i entusiasme. Encara ara, a la seva edat, enfila enèrgica els carrers de sempre: baixa —i puja— el carrer costerut que va fins al Passeig, que s’obre generós de plàtans, i d’aquí s’encamina a la Rambla o a la plaça de l’Ajuntament. Aquests són els espais que més coneix de la seva ciutat, l’àmbit amable del seu hàbitat.

Hi ha moltes coses que la Mercè ja no entén. No entén, per exemple, aquesta pornografia dels sentiments que s’escampa ara pertot arreu. Ella, que és vídua des de fa gairebé set anys, en tenia prou amb un acostament de la galta en un pas del ball, amb un detall de tendresa tot just apuntat. Se li fa estrany que ara la sinceritat davant de tothom, en qualsevol lloc, hagi de ser una mena de valor indiscutible, una cosa que legitima el mal gust assumit amb una naturalitat d’una buidor estúpida. Per ella, tot això no és pas romanticisme, sinó una mixtificació de veritat i de mentida vestida d’autenticitat. L’esgarrifen aquests programes de televisió de mitja tarda en què tothom buida el pap —i hi vomita les seves misèries o els seus amors, tot és el mateix. Sempre n’hi ha hagut, d’imbècils —rumia ella—, però abans eren més discrets. Ara s’han tret la màscara i s’han motoritzat. De fet, la publicitat televisiva li produeix, sovint, un desconcert angoixant: quan li sembla que està mirant un anunci d’una ONG o d’una associació en defensa del medi ambient, amb imatges llampants de mars, de cels, de boscos, descobreix, finalment, que només li volen vendre un altre cotxe de luxe que, aquest sí, donarà forma als teus somnis, estimat client.

Són gairebé les vuit del vespre d’un dia de mitjan juny. Sona el telèfon. La Mercè hi arriba poc abans que salti el contestador automàtic. A l’altra banda, només s’hi sent un fil de veu.

—Hola, mare, sóc el Cesc.

—Caram, quina sorpresa…

—Vindré a passar uns dies a casa, si va bé.

—Quin honor! Tindrem visita del fill famós, oi? Però si aquí no hi tinc suites, Cesc… —li engalta la Mercè.

Amic de tothom i amic de ningú, el Cesc repartia la seva cordialitat amb persones de tota mena, però, al mateix temps, mantenia aïllada i intacta la seva intimitat, protegida com si fos un búnquer. L’empresa familiar de gènere de punt que el seu pare, l’Antoni, va tirar endavant amb crèdits, avals i esforços havia conegut èpoques de gran prosperitat, una florida generosa que permetia tractar tots els treballadors amb una magnanimitat paternalista. El Cesc hi dirigia el departament comercial, era la locomotora que arrossegava el tren. Tenia el do poc freqüent de ser flexible i dur com un jonc, de manera que anava aconseguint els objectius que es proposava sense arribar mai ni a trencar-se ni a ferir. Des de feia uns anys, havia de viatjar molt sovint: París, Londres o Nova York eren punts habituals dels seus recorreguts. En aquests trajectes per les ciutats cosmopolites, un cop enllestits els tractes de la feina, sempre es reservava prou temps per anar cultivant la seva vida paral·lela: anava al teatre, hi coneixia gent, hi veia obres que eren aleshores d’una novetat absoluta, fetes sovint amb pocs mitjans i en algun local més aviat marginal d’algun carrer de Nova York o de Londres. Hi visitava museus o es passava bona part de la nit i de la matinada en algun pub on els músics hi anaven desgranant, mandrosos, una jam session, acompanyat només dels ressons del saxo, de la boira del tabac, dels llargs vasos de whisky.

A la ciutat petita, interpretava magníficament el seu rol. Que si ara tocava la nòvia, que es va convertir en la dona. I, després, va venir la parelleta. No eren personatges, eren persones: la Maria, el Joan i la petita Berta. Però va arribar un punt en què les copes ja no li servien per emborratxar el neguit que el corcava. El Cesc va decidir abandonar la seva carrera fulgurant en el negoci tèxtil. «Si tinguessis paciència… Tu serveixes, Cesc». Sí, eren temps de bonança. Només que hagués esperat cinc anys més, podria haver fet el que van fer uns quants amics de la seva mateixa generació: es van vendre a bon preu els seus ideals dels seixanta, van «invertir els calés en totxo» i van esperar que se’ls omplissin les butxaques. La façana era imposant, luxosa, com el xalet que tenia la seva família a la ciutat. Però vingué un dia en què tot l’edifici s’ensorrà. Ja no podia continuar vivint com un camaleó. Com una mena d’animal salvatge que adoptava sempre les formes plaents d’un gat afectuós, que es deixava amanyagar per tota mena de mans. Aquestes formes de l’acomodament i de la derrota sovint acaben esclatant com una bomba, sense que ningú sàpiga el perquè ni per què en aquell moment i no pas deu anys enrere. I no és estrany. De fet, la gent de l’entorn no ho pot pas entendre, perquè el volcà ha anat creixent per dins, a les entranyes, perquè les durícies de la incomunicació s’han anat engruixint, perquè ja són espesses i només poden rebentar. Les paraules estaven gastades o eren només comodins. A més, ara, els viatges comercials s’havien convertit en curses contra rellotge a països inhòspits, com la Xina. La feina, massa rutinària, no tenia tampoc l’encant de feia uns anys, no era sinó una lluita salvatge per abaratir els costos. N’estava tip de practicar la política de l’estruç simpàtic. Feia el que tocava, el que s’esperava d’ell. Allò que tothom jutjava simplement com una vida normal.

Se’n va anar com un fugitiu. Amb un «bon vent i barca nova» silenciós però eloqüent, va deixar enrere la Maria i els dos nens; familiars, amics, coneguts i saludats. Va agafar tots els diners que tenia en un compte propi, es va vendre en pocs dies el cotxe, la moto i un pis que tenia al seu nom, i va marxar a París. Un escàndol tan íntim i, al mateix temps, tan conegut per tothom, a la ciutat petita, encara que només s’expressés amb paraules mig dites, amb els somriures còmplices en les trobades amb les amistats, amb les veïnes.

A quaranta-tres anys, el Cesc tenia l’experiència d’un adult i l’embranzida per recuperar el temps perdut, per viure tot allò que hauria volgut viure quan en tenia vint. Anava per feina i sabia prou bé l’anglès i el francès. Tota la destresa que havia anat adquirint en el món comercial li havia de servir, en aquesta nova etapa, per establir amb rapidesa contactes amb totes aquelles persones del món del teatre que sempre havia admirat i envejat. Va dur a terme una activitat frenètica i concisa. No va trigar gaires anys a tenir tota una xarxa de gent de confiança: actors, actrius, escenògrafs, tècnics de so i de llum. I un dia, per un amor i per un atzar, li va sortir la possibilitat de muntar i dirigir una obra en un festival internacional de certa anomenada.

El Cesc, en la direcció dels actors, és histriònic, però eficaç. S’agita, salta, plora, riu, crida. Si convé, és impertinent i pregunta i torna a preguntar als actors i a les actrius, fins que troba un fet, un record en la vida de cadascun d’ells que pugui donar un caràcter genuí a aquell gest o a aquella expressió que hauran d’interpretar dalt de l’escenari. Clava els ulls en un punt indeterminat i espesseix la mirada, com si fos un mirall de l’horror, o escampa la seva mirada festiva per la fusta de l’escenari com un ram de flors. Els qui el tracten diuen que és elegant i cordial, un barret ple de somriures.

De mica en mica, de manera lenta i segura, la companyia teatral que el Cesc dirigeix a Nova York s’ha anat fent un lloc en l’escenari canviant del teatre internacional. Hi ha propostes que són apostes que es perden; però hi ha, també, muntatges que tenen una acollida magnífica, impensable, imprevisible. Ara, a la seva manera, el Cesc torna a ser una locomotora que arrossega una petita empresa teatral. De tant en tant, els diaris d’àmbit català i espanyol també recullen alguna notícia relacionada amb les seves estrenes o li fan una entrevista.

Al cap d’un dia i mig, el Cesc ja ha arribat a l’aeroport de Barcelona. Una figura minúscula en un espai sobrehumà, entre el formigueig de gent anònima que arrossega carros o fa rodar les maletes.

La Mercè, a casa, en les hores més plàcides de la tarda, va llegint i rellegint, com acostuma a fer cada dia, passatges d’uns quants llibres. Avui s’entreté en uns versicles de l’Eclesiastès: «Hi ha un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar».

Passades un parell d’hores, quan la Mercè obre la porta de casa seva, hi apareix un cos que és tot pell i ossos, damunt el cap pelat una gorra negra de pana.

—Hola, mare.

—Cesc, què et passa?

Els ulls negres i grossos del Cesc, emmarcats per una cara de cera, no tenen cap lluïssor, però no s’estan quiets, no es poden fixar en cap punt concret. Les idees se li escapen com peixos a les mans.

Fa tot just sis mesos, un metge de Nova York li va dictar una mena de sentència de mort. Amablement, amb una cortesia que al Cesc li semblava irreal, li va dir que patia leucèmia; només li podrien allargar un temps la vida. De fet, el dolor de la vida. Des d’aleshores, viu en una sensació permanent d’estranyesa, de viure una pel·lícula, i només sap del cert que no vol morir en un hospital. L’entorn que l’envoltava s’ha anat desfent. L’altra cara de l’espectacle se li ha mostrat amb una sordidesa exuberant. S’ha acabat el joc de màscares i a la cort ja no hi queda ni el bufó.

Li agradaria plorar, però no pot. Després de l’anunci de la leucèmia, de la depressió que n’ha seguit, dels tractaments psiquiàtrics, de tota la droga legal que li han introduït al cos, ja no és capaç de plorar. Llegeix, però no entén. Mira, però no veu. Les paraules li semblen inútils, gastades, ressons sense sentit. Si aconsegueix, i això ja és molt, escriure quatre coses en un paper en blanc, nota una fatiga immensa. Tot li és estrany, com si un mur invisible el separés dels homes i de les dones. Com un Apocalipse now sense LSD, com un Inferno sense rimes ni literatura.

Ha passat la primera setmana. A la Mercè no li han calgut gaires explicacions per entendre la gravetat de la malaltia que pateix el seu fill. El Cesc, de tant en tant, li torna a fer la mateixa pregunta.

—Què pretens, ara, Cesc? Que no en tens prou?

—Només vull saber què se n’ha fet de la Maria i els nens.

La Mercè només hi ha pogut respondre amb un somriure trencat. Al cap d’uns minuts, hi ha afegit:

—La distància i el temps tot ho maten, Cesc, tot ho maten.

Amb poques paraules, la Mercè li explica que la seva dona va aguantar tres anys de solitud i d’odi. «Després, es va trastocar i va fer com tu. Fa anys que no en sabem res». El Joan i la Berta van anar a viure amb el germà gran, el Marc.

Ara, tu i la Maria només sou un record. Un record d’aquells que un voldria no tenir mai, m’entens, oi? Un record que és com un lladre, com una pedrada que, de vegades, t’esquerda el vidre del present, de la vida de cada dia.

Ja fa tres mesos que el Cesc s’ha instal·lat en una habitació de la casa més aviat petita, amb pocs mobles, quatre peces d’estil auster i castellà que dissimulen el blanc de les parets. Surt poc del seu quarto i encara menys de casa. Només per anar al metge i recollir-hi les receptes de morfina que necessita i passar algun control que no fa sinó confirmar l’evolució anàrquica de la malaltia.

Som a finals de setembre i la Mercè està asseguda davant del jardí de casa seva. L’aire té una sonoritat perfecta i encara no és fred ni molest. Té els ulls clavats en l’esclat vegetal de l’eixida: els colors i les olors se li barregen amb els records, mentre veu com s’enfila poderosa l’heura; tot ho travessa l’heura: la terra i fins i tot la pedra.

Un dia, dues nenes juguen en una sala on hi ha un piano —recorda ara la Mercè—. Tot just n’han obert la tapa i l’han teclejat curioses, que la mare d’una ja els diu que s’estiguin quietes. La Mercè se’n va a casa amb un neguit, el neguit d’aquells sons acabats de descobrir. Llavors, quan ho explica a casa, li diuen que si li agradaria aprendre a tocar el piano. És una bona idea que la filla es guanyi la vida treballant a casa, en aquells temps. Que no hagi d’anar a l’oficina i barrejar-se amb homes.

La Mercè es mira ara fixament el vermell llampant dels geranis, però és com si no hi veiés. Només recorda. Davant seu hi té un cap menut que alça de cop i volta la mirada de les pàgines d’un llibre: té uns ulls negres, penetrants, dolços, meravellats encara perquè porta endins tots els somnis de les paraules que estava llegint.

El temps s’escurça, la partida s’acaba. Les converses entre la mare i el fill són breus i es refereixen gairebé sempre a alguna necessitat pràctica. Tant per l’un com per l’altra, la rutina que viuen ja és prou sorprenent, impensable només un any enrere. Cap dels dos no té la intenció d’indagar, de remenar el passat.

A finals de desembre, la malaltia del Cesc ja dóna els últims avisos. Se sent extremadament cansat. Sovint té febre, li raja sang pel nas, el cos se li va omplint de blaus. No falta pas gaire perquè la sang malalta ataqui algun òrgan vital. Aquest desordre en l’arquitectura de les cèl·lules és com un misteriós excés de vida.

Als matins, ve a casa una infermera. Als vespres, el Cesc s’estira al llit i li demana a la Mercè que toqui una estona el piano.

La mare comença a teclejar suaument les peces que se sap de memòria. El segon Nocturn, de Chopin, sona com una agonia que s’escampa per tota la casa. Flors que s’alcen plenes de colors i que cauen després esgrogueïdes, ones que arriben poderoses a la sorra i retornen mortes al mar. La Mercè toca, finalment, una peça de Debussy. Dissonant i harmònica, La cathédrale engloutie omple d’una boira dolçament sonora les habitacions de la casa.

A través del vidre del cotxe, el Marc, el fill gran, veu les formes rectangulars i aplanades de la residència geriàtrica on viu la Mercè. Ja fa dos anys que hi és, i ja en fa tres de la mort del Cesc. Hi va un cop cada quinze dies. És un edifici modern, confortable, situat als afores de la ciutat.

Tan aviat com el Marc travessa les grans portes de vidre de l’entrada, ensopega, com sempre, amb un senyor gran d’ulls blaus, que el rep cordialment. A tothom qui entra el tracta com si fos un conegut de tota la vida. S’afanya a donar-se a conèixer —també en aquest cas, per enèsima vegada—:

—Sóc el Pere, què tal, noi? Jo vivia al carrer Sant Magí, al costat de la fusteria. Sí, home. Tu, deus ser de cal Quintana, oi? Encara me’n recordo que…

El Marc li adreça un somriure i li diu que té pressa.

A la sala d’estar del geriàtric, lluminosa i immensa, s’hi troba, més o menys, les mateixes persones de fa quinze dies. En un extrem, el vell lligat amb uns cinturons que va repetint que es vol morir. Hi ha també una dona gran que travessa en diagonal tota l’estança, després enfila un llarg passadís i, al cap d’uns minuts, arriba altre cop a la sala i repeteix el mateix itinerari. Camina maquinalment, d’una banda a l’altra, malalta dels seus passos perduts. A la taula central, una colla d’homes i dones juguen al dòmino. El Marc pensa que aquella sala d’estar és espaiosa, fins i tot desmesurada, però que, tot i això, no és pas prou gran per allotjar tantes vides paral·leles, tants anys amuntegats, aquella mena de comèdia humana d’afectes i de fatalitats, de disgustos i de somnis. Geografies de la memòria. En un racó del fons, a la dreta, la Mercè fulleja un llibre. Fa un any, li van diagnosticar Alzheimer. Quan el Marc hi arriba, ella se’n sorprèn:

—Feia temps que no et veia, Marc! Com va tot? I el Cesc, com es troba?

—Va fent, mare, ja saps com són aquestes malalties. M’ha dit que no deixis de tocar el piano.

Durant una mitja hora llarga, fan un repàs dels néts, de les nores, dels altres fills. El Marc manté un posat inalterable mentre comprova que la Mercè ja no recorda gairebé res de tot el que li va explicar fa dues setmanes.

—Torna aviat, Marc! A veure si no trigues tant, eh?

Quan la figura del fill traspassa les portes de vidre de l’entrada, la Mercè s’encamina cap al primer pis, cap a la sala d’actes. Se’n va decidida cap al piano que hi ha al fons de l’auditori. N’obre la tapa i comença a teclejar-lo. Dedica uns minuts a comprovar-ne la sonoritat. Com sempre, no es refia d’un dels infermers, que li ha assegurat moltes vegades que ningú no el potineja, aquell piano. Després, dreça l’esquena i comença a tocar.