Ataràxia

Mireia Toda Cosi

f. [FS] [MD] [PS] Estat de
tranquil·litat i d’impassibilitat de la
persona, que no és torbat per cap
desig ni passió. Estat de l’ens que
té l’ànima lacerada, irresponsiva.

Repetitivament arítmic el repiqueteig d’aquelles ungles irregulars insereix despietadament les seves urpes en el meu lòbul temporal, incapaç ja de processar cap altre so. La música li és una competidora indigna. Unes mans capaces d’orquestrar una disrupció de l’aire tan absurdament histriònica han de ser, pel cap baix, un cant de sirena per a algú com jo. Quina pena, els crèduls que fiten els ulls, esperant-ne respostes, buscant-hi els sospirs de l’ànima…; no són pas res més que una malaurada distracció! Les mans, des del seu subtil canell, passant pel palmell, les falanges, i la seva fi… Elles són les que custodien les vertaderes històries, elles desvelen tots els secrets inconfessables de l’ens. Així, doncs, el repiqueteig desimbolt d’aquests apèndixs no és altra cosa que una invitació, la portada de colors brillants d’un llibre que s’esgargamella lluitant per aconseguir atenció. I hi reeixeix.

El vel de llum tènue em permet discernir les responsables d’aquest so, embolcallades en un fi paper de pell pàl·lida que l’ull inexpert podria, erròniament, pensar que no ha vist mai el sol. Tanmateix, sota aquesta lividesa, encara s’hi discerneix el bes d’un sol llunyà d’infantesa, sobre l’arena daurada en un poblet de costa qui sap on. La tristor i la fredor d’ara batallen per ofegar la memòria d’un temps menys auster, més brillant. Aquest sospir subcutani evoca una corredissa infantil voramar, fugint sense voler fugir de la persecució paterna pintada d’esquitxos; ara d’aigua, ara de sorra enutjosa. I de sobte uns braços, com dos núvols, suaus, que t’encalcen i t’alcen, acostant-te a un sol tan hirsut com el de la història d’Ícar, que desconeixes.

—Ja et tinc!

I pessigolles, i rialles, i el sol que tatua la teva pell, tan endins que encara ara s’hi llegeix.

I de sobte, la tempesta.

Resseguint-te la pell fins al tou dels dits em trobo recorrent un contorn abrupte, malentès amb la lividesa: unes mans endurides pel treball. Al final de cada precipici hi tentineja una clivella abrupta, incapaç de reprimir el mormol que se li escapa, impacient. I un torrentós xiuxiueig es desencadena a dretcient cap a un temps paral·lel a aquell de sol i rialles. Silenci. Mirades reprovadores cap a tu, i cap al pare. Una tonada recriminadora comença, sense exabruptes, sense alteracions, potser per això té tant poder. I és aquest fil de veu que desencadena el malestar que et punxa l’estómac, et buida el cor i va segrestant-te l’ànima. A vegades, però, canvia de tècnica i els seus esgarips punyents esventren l’aire al seu voltant, com quan et va infantar, en aquella sala estèril d’hospital. Avui, però, és diferent. El pare s’alça.

—Marxo.

Ho ha dit com qui no diu res. El torrent s’accelera, la veu femenina puja un parell d’octaves. Ara més aguda, però encara inefectiva, decideix cridar; però, ell, no torna. L’ha seguit. Les mans suaus branden un objecte sinuós. L’aixeca. El precipita, certerament brutal. Cau. Ell es mou, inconscientment, però afortunada. La ganivetada aterra rompent la tensió superficial de la pell del seu braç. El torrent de paraules s’ha tenyit de roig, i ara ja no vessa de llavis buits de disculpes, sinó del dolor que encara no havia gosat ser infligit. Feia tants anys que eres el recipient buit i testimoni nefast de la humiliació del teu pare, però s’ha acabat. El veus alçar la mà, estaborneix la dona, que sempre havia estimat, però que mai no l’havia estimat a ell, i mentre la son imbuïda la manté amansida, el pare fuig, covardament, deixant-te enrere com a boc expiatori.

Després, ella s’aixecarà, i ja no et caldrà esperar per veure en qui recau l’atac, saps que d’ara endavant, indefectiblement, tu seràs l’únic recipient d’una ira que haurà cobrat ànims renovats. L’anorreament i les clivelles que recorren amb duresa els teus contorns són el record flagrant d’una infantesa macada per una mare podrida. El crit frustrat d’aquests trets trencats.

Malgrat el contorn interior tan endurit pel trasbals físic, i psicològic, el perfil que trobo sobre els teus anyells és d’una suavitat insultant de ser comparat amb el seu homòleg. Però, com? De fet, tan sols el palmell i les ungles són discordants amb el cos que acompanya les mans. La gentilesa que em colpeix parla de necessitat. Et cuides. Tanmateix, no t’importes prou per fer-ho per a tu, necessites fer-ho, però per als altres. Per a aquells i aquelles que t’humilien ets la tèrbola sortida a un dia d’humiliacions. Homes i dones, potser ells més gentils que elles. Malgrat tot, cap d’ells s’està de la barbàrie. Com a fuga dels seus instints més bàsics. Com a deplorable exabrupte. I a tu, que no coneixes cap altra vida que la d’algú subjugat, tant t’és. I, al cap i a la fi, si més no, cobres. Tant per tant, a estones també et brinden caliu humà. Les mans severes suara s’endolceixen i vessen tendresa, i tu te’n curulles. Es conjuminen els volers i et financen la teva fuga, una fuga constant per no tornar mai a veure l’abisme, per fugir de la sina materna que t’intimida des de l’ombra, l’espasa de Dàmocles es balanceja sobre teu. És per això que et sotmets als capricis d’altri, et deixes fer per uns quants diners que et permetin sobreviure un dia més. És per això que procures una pell suaument agradosa, malgrat que, a tu, tant se te’n fot. I és per això, per poder esguerrar aquesta perfecció insultant, que et busquen.

L’ataràxia, contra tot pronòstic, s’absté de colpir-te.

L’ataràxia es nega a manllevar-te la capacitat de sentir dolor.

Maleïda.

Però al final d’aquest camí unes ungles, inquietes, repiquetejants, irregulars, arítmiques, nervioses. Te les has menjades, i ara trenquen el perfecte cànon que representaves. Elles i el teu palmell clivellat xiuxiuegen secrets ignorats entre la teva clientela. Aquest descuit és l’únic que et permets. O potser és que ja no ho necessites, que llueixin. Per algun motiu que se m’escola entre els dits no puc entreveure què amaguen aquestes ungles, quin és el neguit que les minva extingint-les inexpugnablement.

Silenci.

Les teves mans han deixat de parlar-me.

Voldria saber si més enllà de tant dolor el convuls mapa de les teves mans té una mica de felicitat que pugui xiuxiuejar-me a cau d’orella. Però callen; potser ja han parlat massa, potser s’han cansat, potser la següent història encara no hi ha estat tatuada. Potser s’han adonat que són una contradicció en si mateixes, i emmudeixen.

Prou.

M’aixeco, la boira del fum de les cigarretes atenua encara més la llum, i la converteix en un vel de boira diàfana que em cobreix. Per primer cop veig els teus ulls, fits en l’entrada i absents alhora, part de tu no hi és. M’assec al teu costat, silenci absolut, ignores la meva presència. El repiqueteig segueix, immutable. Reposo la meva mà sobre la teva i parsimoniosament el so repetitivament arítmic d’aquestes ungles s’atenua i es dissol en l’aire alhora que una mirada absent em mira sense veure’m. No preguntes res.

—Qui esperes?

—La mare.