Doppelgänger

Jesús Pacheco Julià

És vostè un dimoni? No, sóc un home.
I per tant tinc dintre meu tots els dimonis.

GILBERT KEITH CHESTERTON

β

La veus. La tornes a veure. Ho saps: és l’instrument que destruirà l’enemic. Sempre la veus quan tanques els ulls fortament cinc, deu minuts, fins que les parpelles et fan mal. Després la reconeixes i li vas al darrere. Tu, cavaller medieval, la busques desesperadament, i alhora, tens por, molta por, perquè el drac et persegueix. Quan estàs a punt d’aconseguir-la, però, el teu pare et dóna un lleuger cop a l’esquena i obres els ulls. Et veus allí al mig, entre els teus pares. La teva mare, molt més jove, a la dreta i el teu pare, a la sinistra. Després, mires fixament el senyor amb barba que tens davant. Està parlant de tu.

—El seu fill va aprendre molt aviat a concentrar-se. Té una fredor i una serenor impressionants; quan es proposa una finalitat tarda, però l’aconsegueix sempre.

Tornes a tancar els ulls i veus les espurnes que voleien i et dibuixen amb cuirassa i amb un escut que porta dibuixat un símbol oriental molt conegut. L’enemic és davant teu i t’has de defensar de la flamarada que acaba de sortir de la seva enorme mandíbula. Busques la llança i no la trobes. De sobte, la veus ajaguda sobre una pedra —t’espera— i quan t’hi apropes la pedra canvia de lloc, fuig com si tingués potes. Acabes d’obrir els ulls i veus com la llança surt de la paret que tens a mà esquerra. L’arma travessa violentament el cervell del psicòleg que no para mai de parlar:

—Al seu fill li agraden els espais oberts i la natura. La vida saludable. En canvi, odia tothom que no entén tot allò que ell sent o pensa. Pel resultat de les proves s’endevina una incomprensió total de les debilitats dels altres i també una agressivitat exacerbada dirigida a tothom que no és com ell.

Acluques els ulls i les espurnes et dibuixen sobre un arbre. L’enemic et tira pedres que tu —pobre cavaller— esquives de la manera que pots. Ah! Si tinguessis la llança! Saltaries de l’arbre, foradaries el cor del drac i veuries brollar la sang espessa. Saps perfectament que en el moment que posseeixis la llança, l’enemic perdrà tot el seu poder. I que no el perdonaràs: el mataràs com també assassinaries aquest psicòleg que encara està parlant.

—El seu fill té una profunda admiració, i odi alhora, per la figura paterna. Per això, senyors, proposo que el tractin amb molta amabilitat i amb molta, molta, estimació. Té una tendència natural cap a l’agressivitat si no se li deixa fer allò que vol. Si ara el reprimeixen massa potser es tornarà un ressentit. No ho sé del cert… però potser el seu fill seria un bon pintor o un bon arquitecte. O potser la seva tendència per l’ordre i la disciplina farien d’ell un bon militar. Ara ha de llegir una mica de tot: contes, faules i també novel·les d’aventures. També hauria de tenir més tracte amb els nens de la seva edat: jocs de pati, escacs, etc. Al vuit anys és quan el nen forma d’una manera més coherent el seu caràcter. En definitiva, han de fer-li sortir allò que té de bo. Ell és un nen tímid i introvertit que, si no aconsegueix allò que vol, podria tornar-se perillós.

En aquest moment, la llança forada l’ull esquerre del psicòleg i, així, aconsegueixes que no parli. Però no calla mai:

—… allò que vol podria tornar-se perillós.

Penses que mereix morir. Ara ja has baixat de l’arbre i veus la llança. Està clavada al bell mig d’un tauler d’escacs, on un cavaller blanc i un altre de negre juguen una partida. La Partida. Arribes molt ràpid i, sense dir res, arrenques la llança del tauler, tement que el drac et pugui anihilar abans que no l’agafis.

I comença la transformació: lenta, inexorable. Aconsegueixes el poder absolut: ja saps el nom de la Llança.

λ

Cansat del viatge, he arribat a aquest poble que no recordo com es diu i on no hi conec ningú.

He vingut a aquest hotel. Tot eren somriures, afalacs i abraçades. He arribat a l’habitació, m’he despullat i me n’he anat a rentar les dents. M’he vist al mirall i he vist un home envellit.

També he vist pel mirall una dona nua que em diu que hi vagi. No sé qui deu ser. És més jove que jo. Vaig al llit i vol que cardem. M’hi nego. No faig res. Dormo.

M’he desvetllat. He mirat el rellotge i he vist que eren les tres de la matinada. La dona, que va dient que és la meva companya, dorm profundament. Com es diu?

Miro per la finestra i recordo el dia d’avui. M’he cansat molt. Hem sopat amb molta gent. Tothom que em veu, em somriu i em diu ànim, que guanyarem.

La dona jove ara em crida i em diu que hi vagi. Em vol fer una fel·lació, però no vull. Després, m’estic quiet al llit. Ella torna a dormir. Jo no. No puc. I rumio sobre la meva vida i què hi faig aquí. Em torno a llevar i torno a mirar per la finestra. És negra nit i fa molt fred.

Recordo quan era infant. Vaig tenir una infància desastrosa. El meu pare m’assotava cada dia. La meva mare ho volia impedir, però no podia. La recordo amb tendresa. Què volia dir tendresa?

Després de la guerra, vaig fundar el partit, el meu Partit. I d’aquí a uns anys, sé que aconseguiré la Llança. A Viena. He mirat aquest poble i com s’ha fet de dia. La dona es desperta, em crida i m’abraça. Em pregunta què em passa, que si no he dormit, que si no em trobo bé. Paraules, només paraules. Quin fàstic!

Finalment em diu va, dutxa’t, que anirem a esmorzar i després has de fer el míting.

I jo esbosso el meu millor somriure i li dic que sí, que he de fer el míting, que guanyarem, i que aconseguirem moltíssims escons.

ω

La dona jeu morta al sofà. El cianur ja ha fet el seu efecte letal. La mires i li dius:

—Eva, amor meu, va arribar l’hora de la Llança, la Llança del Destí. I no ha servit per a res. Perdona’m, amor meu…

Tornes a tancar els ulls, com quan eres infant. Saps que aquest serà l’últim cop. Tornes a veure les espurnes i et dibuixen el dia que vas prendre la Llança, i veus com el poder t’infla; i com et creus superior; i com descobreixes quin és el sentit de la Llança; i com després mates el drac, l’odiat enemic; i com li travesses el cor, cinc, deu, quinze vegades; i com vas provocar una guerra mortífera; i com vas fer matar centenars de milers de persones; i com vas enviar la policia a buscar el psicòleg de la teva infància; i com li vas fer treure els ulls mentre gemegava com un nen; i com ara penses que potser no hauries d’haver tingut mai la Llança Sagrada, i que potser hauries d’haver viscut sense fer tant de soroll.

Les espurnes s’arremolinen violentament i tornen a dibuixar la Llança, que veus com es gira tota sola i se t’endinsa en el cor, íntima i molt lentament, mentre tu et dispares un tret a la boca, caus mort a terra i et desfàs com un mur de pedra seca mal construït.