Demà potser una girafa
Francesc Duch Casanova
Quan veu que entre els seus peus i l’horitzó hi ha alguna cosa que sura, s’ha de fregar els ulls un parell de vegades per assegurar-se que és real. Ardent, el sol del migdia li fibla la testa; per això en Normand no es confia: sap que l’escalfor de l’astre sovint li regala miratges. Per això verifica fins a tres vegades el que creu veure vora l’horitzó. N’està segur, al mig del blau hi ha quelcom que flota. No és pas un vaixell. No és el buc de càrrega que va passar sense veure’l fa quaranta dies i que encara ara, quan hi pensa, no sap del cert si va ser real o només fruit de la seva delirant imaginació de nàufrag. No, el que ara veu brillar entre els seus peus i l’horitzó és, com a molt, un tros de fusta com aquell que va salvar-li la vida. Potser és un tronc de vés a saber on arrossegat per alguna marea, però de cap manera es tracta d’un vaixell tripulat que el pugui treure d’aquest racó de món on s’aferra a la vida. En Normand deixa enrere el grapat de palmeres que li fan de para-sol durant les hores de cleca i s’apropa fins on les ones li acaronen els peus. S’hi queda una bona estona, palplantat espantaocells, amb una mà al front que li fa de visera i amb l’altra arreglant-se la barba de cent trenta-tres dies. Sigui el que sigui, allò que flota lluny no es mou, o almenys de moment, això li sembla. Fa trenta-dues passes enrere fins arribar de nou al centre de l’illa on s’amaga del sol sota les palmeres, i agafa el taulell del tres en ratlla. Se’l va construir amb una planxa de fusta que va arribar al mateix moment que ell a l’illa. No fa més d’un pam per un pam de superfície però ja n’és suficient. Escull les pedres negres i també les blanques. Com que està completament sol en aquesta bassa de sorra enmig de l’enorme oceà, en Normand només pot jugar contra ell mateix. Ha intentat batre’s contra rivals imaginaris, però no hi ha manera que moguin fitxa. Les palmeres tampoc. Ell fa el primer moviment i llavors espera que esperaràs; però res de res. I si al final ell mou la fitxa en lloc de l’adversari imaginari, haver fet trampes li corroeix les entranyes i es veu obligat a flagel·lar-se; i com que a l’illa no hi ha cap fuet ni branca de vímet que pugui fer el fet, en Normand es repica de cap contra el tronc d’alguna de les palmeres fins que d’entre cella i cella n’hi surt sang. Per això s’ha acostumat a jugar Normand contra Normand, per no haver de fer trampes i bregar llavors contra una culpa que sempre l’acaba vencent. Així que s’enfronta a ell mateix. S’hi ha acostumat però sense aprendre’n. Malgrat que hi dedica hores i hores, mai pot acabar la partida. N’és incapaç. No aconsegueix guanyar-se a si mateix i això el turmenta. Els dies que juga partides prou llargues, de nit, somia que les pedres blanques i negres l’acusen de trampós, s’amotinen contra ell i l’obliguen a empassar-se tota la sorra de la petita illa, gra a gra. Quan mal somia, en Normand sua a raig, i en despertar-se, tem haver transpirat tant que la petita illa que el manté sobre terra ferma hagi acabat submergint-se del tot. Només és un malson, però és un d’aquells recurrents que abusen de la falta d’eines que hom té per tal de desfer-se’n. Per falta d’entreteniment, en Normand juga diàriament al tres en ratlla, i a dia que passa perd més l’enteniment. A mitja partida que no té meitat, perquè mai acaba, el nàufrag aixeca el cap i d’una revolada s’alça dempeus per comprovar el que encara no sap si creure’s. Empetiteix els ulls i guaita lluny. El que flotava fa unes hores ancorat a l’horitzó sembla que s’apropa. En Normand riu. Riu i pensa a la vegada; i plora a l’instant que esclata a riallada esbojarrada que fins s’ennuega. Per no trastocar-se, conscient que no n’està massa lluny, camina de punta a punta de l’illa. Seixanta-quatre passes d’anada i les mateixes de tornada que es coneix de cor. I també travessa l’illa a l’ample. Seixanta-dues passes. En una de les anades i vingudes, s’atura per recomptar els trenta cocos que, oberts per la meitat, reposen a terra esperant omplir-se de pluja. Fins ara, aquest sistema l’ha mantingut en vida. Seixanta meitats que baden boca enlaire esperant que el cel obri l’aixeta. En Normand mira amunt; ni un núvol. D’aigua de pluja n’hi queden uns glops dins de dos cocos custodiats per les ombres de les palmeres. A dalt d’aquestes, una desena de fruits encara per abastar resten com a únic aliment d’aquesta illa de déu; o del dimoni. Tret dels cocos i d’alguns crustacis i peixos minúsculs que embarranquen a la sorra duts per l’onatge, no hi ha res més per omplir-se l’estómac. El nàufrag recompta encara una vegada més els fruits i, confús, li sembla que fluixet li parlen. Sap que està perdent l’oradura i que les poques paraules que darrerament ha escoltat són només les seves pròpies, que a batzegades se li escapen d’entre els llavis sense avisar. Desvarieja. Però altra vegada, uns segons després, creu de veres sentir algú que li enraona. S’apropa cap als cocos, mirant a banda i banda, parant l’orella. Res; està segur que no són pas ells els que xiuxiuegen. Es diu que serà el vent, però ni gota en bufa. És llavors quan cerca amb la vista el tros de fusta flotant a l’horitzó. Quan el localitza, descol·locat, ametllant els ulls fins gairebé cloure’ls, s’acosta arran d’onatge i es deixa caure de cul sobre la sorra, doblega les cames, col·loca els seus colzes sobre els genolls, reposa la barbeta entre les seves mans i es dedica, aleshores, a gaudir de l’espectacle que s’apropa. Capitanejant el tros de fusta que encara flota lluny, com pirata dalt del pal major, un gos hi borda. Sembla un gos d’aigua, potser gris, negre tal vegada, qui sap; a tanta distància i envoltat de blau i rajos de sol lluents, fins els colors més forts es tergiversen. L’espera és llarga però entretinguda. Quan no hi ha res a fer, del mínim imprevist se’n fa pel·lícula. Passen dos dies sencers, esperant que l’animal que borda sobre la diminuta plataforma sigui prou a prop per a l’encontre. Mentre espera, en Normand es mou al ritme del sol buscant les ombres; de nit, pres per la por d’adormir-se i perdre de vista el visitant que va apropant-se, intenta que les estrelles que cobreixen el cel com un estol d’orenetes el mantinguin despert. Allargant el dit entre la foscor de la nit, ressegueix estrelles, aleatòriament primer i fent-ne, llavors, dibuixos varis. Una casa, un conill, el número sis, els pits de la seva dona que sap que encara el deu plorar, una capsa de galetes. Una garrafa de vi.
De matí, l’animal fa el pas. Es llança a l’oceà d’un salt i, com Phelps dins l’aigua, neda que nedaràs. L’home, des de la diminuta illa estant, l’anima com si la bèstia encarés la darrera recta del tour. El gos arriba esgotat. En Normand s’hi abraça, li acarona el pelatge encrespat per la sal i li frega la panxa. A poc a poc, el ca sembla refer-se. Corren l’un i l’altre fent-se festes i en un temps rècord es fan amics. Potser per afinitat, potser per falta de competència. Per conveniència. El gos que en Normand bateja amb el nom de Coco, quan descobreix les reserves d’aigua de pluja que reposen dins de dues meitats de fruita a l’ombra de les palmeres, no dubta en fer-se passar la set a llepades de llampec, i deixa els orgànics recipients com una patena. El nàufrag s’enfada amb l’animal i l’intenta pegar amb la mà oberta, però en Coco no ho entén del tot. No creu pas que en Normand el renyi, sinó que es pensa que juga, i per això l’esquiva mentre mou la cua. Salta, brinca, es refrega per terra fent tombarelles recarregat d’energia. L’home queda esgotat de perseguir l’animal per intentar estovar-lo. «Que et donin pel sac», li diu en veu alta. I es fa de nit.
L’endemà en Normand asseu el gos davant seu. Entremig de tots dos hi posa el taulell del tres en ratlla. Decidit, l’home mou fitxa. «Ara tu», li diu. El gos s’aixeca, arrenca a córrer, es mulla les potes a la vora de l’aigua i llavors es caga dins un dels cocos que esperen la pluja que fa massa dies que no cau, badant boca oberta cap al cel. En Normand sap que el ca necessitarà temps per aprendre a jugar. De temps els en sobra; això si plou aviat. I entre netejar una caca i una altra sempre defecades amb gràcia de clown, tres en ratlla. Juga que jugaràs.
Al cap de sis dies, més prims tots dos, amb prou feines han caigut quatre gotes. Els colonitzadors fan figa, famolencs i escanyolits. Tot i això, en Normand no es desespera, de fet, riu més sovint. En Coco, encara sense massa sentit, ja respecta els torns de jugada i mou les fitxes reglamentàriament. Dos dies més tard i deu o dotze escridassades —o cinquanta—, ja sembla que el gos comença a dominar el joc i en Normand s’ha d’esforçar per no errar cap moviment. I això, contradictòriament, li agrada i no li agrada. Per fi té un adversari amb qui passar l’estona entretingut. Però també té por de perdre contra l’animal i veure’s humiliat pel ca de quatre potes que mou la cua sense massa sentit. I aquesta por de perdre l’incomoda. Mentre juguen concentrats fins a fer feridura —en Normand més que no pas el gos—, de sobte, un miol trenca la calma. En Normand i en Coco fan orelles, es miren fixament i esperen esdeveniments. Silenci dos instants i, altra vegada, un miol dèbil, febril i agut que s’escola en l’aire. La tercera onomatopeia els fa aixecar d’un salt. I el veuen, llavors, allà ben lluny, mig del blau sobre una fusta com aquelles que un dia ells van arrapar per romandre a la deriva i no deixar-se vèncer per la mar; per la mort. S’asseuen tot seguit, home i gos, veient el gat acostar-se. Els sembla un espectacle sublim. En Normand pensa que si les coses no milloren, quan s’acabin els cocos que queden dalt les palmeres haurà de decidir si es menja abans el gat o el gos. Escollirà el que pitjor jugui al tres en ratlla, que una cosa és trobar rival amb qui passar l’estona i l’altra arriscar-se a perdre la poca dignitat que creu quedar-li; de fet, ja ha decidit que al gat no pensa donar-li massa consells, que n’aprengui com pugui a moure les fitxes, que s’espavili solet i que si no és capaç de sortir-se’n, doncs que perdi, abaixi el cap i es rendeixi davant seu. Que l’aplaudeixi amb les potes del davant i del darrere, això sí que pensa ensenyar-l’hi.
En Coco, en canvi, també en silenci, sense lladrar, només pensa que en Normand ha perdut la xaveta. Mentre espera, el ca mou la cua. I així a la parella, mirant un gat levitar prop de la línia de l’horitzó com si hi fes equilibris, se’ls fa de nit.
Demà, potser apareixerà, sobre un tros de fusta, una girafa.