Els daus esbiaixats
Teresa Barba
Serà l’oblit, potser, altra vegada, qui vindrà a omplir les àmfores d’un temps que ara jutges amarat de silencis; de paraules que no es van arribar a dir i absències que van cremar ferides; d’uns anys que no sabries dir per què van quedar colgats en algun lloc secret d’aquella casa, abandonats com les engrunes de pa que resten damunt la taula quan tothom ja s’ha aixecat i deixa enrere els renous d’una típica conversa de Nadal on gairebé sempre surten, quasi obligatòriament, els mateixos temes, els mateixos tics, els mateixos comentaris i la mateixa mala llet quan et pregunten, amb una veu plastificada, com va tot, Enric, mentre murmuren de gairell que quina llàstima però ja es veia venir, tal com era…; i tu notes com se t’encén la pell i t’has de mossegar les paraules que total és un cop l’any, et deia la mare, no en facis un gra massa, i tu esquivaves els cops i deixaves que el rellotge, amb la seva opaca monotonia, suavitzés la darrera imatge d’un instant que ja s’anava perdent en el temps; com es perden els afanys, les oportunitats, el silenci, la pluja, els camins que no vas poder evitar i vas deixant que l’oblit faci el seu paper sense posar-hi traves, sense manipular ni un sol dels moments que encara reviuen en aquelles velles fotografies que ara tenen un desllustrat color marengo, algunes amb taques rabiüdes, i que van quedar d’aquella darrera nit de Nadal en què fugint de tot i de tu, sobretot de tu, vas penjar els teus records a l’arbre, com bombolles d’incertesa, i vas iniciar una nova ruta no marcada en cap mapa, un camí que ni les estrelles coneixien.
Aquelles estrelles que tant t’agradava contemplar quan eres infant i miraves al cel des del balcó de casa, fascinat per aquella blancor tan lluminosa que com és que brillen tant, preguntaves, i la resposta era que són així, no li donis més voltes, deia la mare. Les mateixes estrelles que et van acompanyar en la teva adolescència, quan vas començar a intuir que alguna cosa no rutllava com era d’esperar, i a les nits sorties a mirar-les perquè les estrelles et parlaven, i tu et senties còmode en aquell silenci blau d’estiu, tot sol, que mira que és raret, senties que deien els amics amb la seva efusió juvenil, que si li agraden els nois, reien, i llavors va aparèixer la Núria. I amb ella va arribar la màgia, les il·lusions, la bogeria, les esperances i el desencís, que ja es veia venir, tot això, tal com era…, però què sabien ells de la Núria?
La Núria, amb la seva melena rinxolada caient-li escampada com una cortina d’aigua daurada; la Núria i les seves il·lusions i els seus somnis; les seves primeres sospites i els seus atacs de gelosia; la Núria i digues-me la veritat, Enric, t’havia dit una nit al cap de poc temps de casar-vos quan tu, que havies arribat a casa una mica pet, vas deixar-te caure al sofà i vas obrir el mòbil per veure unes fotos que ella veuria més tard, quan tu ja estaries al llit i, irresponsable com mai no ho havies estat, vas deixar el mòbil a sobre el sofà.
El temps que no porta enlloc s’enterboleix, i els dubtes que es fan en la intempèrie del moment solquen la pell i deixen uns plecs salats on cap batalla es voldria lliurar. Aquell espai, el vostre espai, s’havia esguerrat en mil bocins, com un mirall que es trenca d’una pedregada al cor, i no trobes respostes per donar a una mirada que s’amaga entre maletes que es van omplint de roba femenina, i deixa que t’ho expliqui, reina, li has dit amb un trontoll de veu alhora que t’aixecaves del llit en un inútil intent d’aturar-la: T’ho puc explicar tot, Núria, queda’t, sisplau.
Però ella va marxar sense escoltar una veu que s’anava enfonsant en un mar turbulent, en una via morta que sense tu no puc viure, va ser la darrera cosa que va escoltar abans d’iniciar un camí imprecís on hauria de trobar, al cap d’un temps, un nou amor i una nova vida, que ella sí que ho ha sabut fer, li deia la família, mi-te-la, si és que ja es veia venir, tal com era…
Però què deuen saber ells de la Núria!, què deuen saber ells de les tardes caloroses passejant pels vinyars, projectant un futur impossible que el temps i les enraonies es van encarregar d’escapçar, que ja es veia venir, tot això, tal com era… Però què en saben ells dels silencis que s’amaguen darrere els miralls! Què en saben de les nits de tempesta i de les mirades inoportunes que tothom entenia menys ella, que ja sabem com és…
Però què sabien ells! La Núria, que va confiar en tu, que et va creure a tu abans que als altres, que va ignorar els agres comentaris quan tu li deies que t’estimo a tu, amor meu, només a tu. I amb la llum de la seva mirada, blava com la mar eterna, vas provar una absurda fidelitat que el teu cos rebutjava. L’estimaves, sí, però com un actor; era un amor de cara a la galeria, a la família, que aquesta noia el farà anar per mal camí, deien a l’esquena, que és massa dona, reien. I tu, mare, què en penses? Però ella només volia que fossis feliç, amb la Núria o amb ell, que també era casualitat que fos el seu germà. Com s’havia complicat tot d’una manera tan inesperada!, pensava en els seus moments de solitud. Que el seu fill tenia tirada ja s’ho veia, però secretament esperava que la Núria el tornaria a encarrilar. La Núria, tan comprensiva, tan afable, tan confiada quan li va dir, amb tot el tacte del món, que senyora, el meu germà és gai. Però mai va imaginar que aquell noi s’acabaria entenent amb el seu fill, ni que ella hauria de fer doble paper en aquesta comèdia, quan la Núria i el seu germà venien a casa i, seguint els bons costums, els nois dormien junts. La Núria, a l’habitació del costat, esperava debades la furtiva arribada de l’Enric, sense sospitar els seus jocs amorosos; jocs que mai no va tenir amb ella, ni tan sols al principi del seu matrimoni, que sempre estàs fent hores extres, es queixava la Núria; si no sabés que treballes amb el meu germà, sospitaria, deia amb un forçat conformisme; que sí, ja sé que esteu treballant en un projecte molt important, amor, i et feia un petó que arxivaves de seguida al racó dels oblits, que només tenies ganes d’ell, dels seus petons, del seu cos, del seu sexe, que aquest cap de setmana anirem a Girona, que hem quedat amb un client molt important. En cap de setmana? Si no fos que vas amb el meu germà, sospitaria, i et feia un altre petó.
I tornaves diumenge a la nit i tot ha anat molt bé, que el teu germà és un crac, i deixaves anar que hauríeu de tornar algun altre cap de setmana, que ja saps com són aquests empresaris yuppies, que si un passeig en barca, que si… Que si un dia vas tornar un mica begut i, mentre la Núria para taula, t’estires una estona al sofà, que estic fatigat, li dius, i obres el mòbil per mirar les fotos que us havíeu fet a la platja, a l’hotel, al bany, i estàs tan pet que me’n vaig a dormir, i deixes a sobre el sofà un reportatge fotogràfic que ella veurà més tard, quan tu ja estaràs al llit i sense tu no puc viure, va ser la darrera frase que li vas dir abans de ser conscient que tot s’havia esfondrat, que el teu matrimoni s’acabava d’anar en orris, que ja sabem com és la Núria, va condemnar la família quan l’endemà els vas explicar una història sense cap ni peus que tots van creure llevat de la teva mare, a qui fa més d’un any que no veus des que, al cap de poc de divorciar-te de la Núria, vas marxar a viure als Estats Units, gràcies a les influències d’un teu cosí, que t’anirà bé un canvi d’aires, Enric; passa-t’ho bé i oblida’t de la Núria, que ja es veia venir, tal com era…
Però tal com era només ho sabia la mare, que sempre la va considerar de la família i li recava que no hagués anat mai a veure-la, a fer-li una visita; ni tan sols ara que estava ja a punt de marxar i reclamava la teva presència al seu costat, que no volia anar-se’n d’aquest món sense acomiadar-se de tu, que acabes de desembarcar a l’aeroport i no cal que em vingueu a esperar, els havies dit, ja he llogat un cotxe.
Mentre vas avançant sota la indefinida llum d’un cel que ja et comença a ser conegut, el camí de retorn se’t fa feixuc; i les ombres, que van entrant a poc a poc en la nit i en el teu cor, no et deixen distingir aquell toc de color oliva que sempre havia estat l’escenari dels teus somnis, el lloc on tot era possible si ella hi era, la Núria.
Avui, nàufrag en el teu món, a mig camí de totes les fronteres, comptes en veu fluixa les paraules que no vas dir, i en el silenci plujós d’aquest vespre, on es confonen tots els paisatges, penses que a voltes la vida ve a ser com una música difícil de ballar.