El salt

Dani Vilaró

El dia que es juga l’or olímpic, l’Sveta llisca pel túnel de l’estadi. Segueix d’esma la filera multicolor d’atletes, sense fixar-s’hi gaire, només per saber que al davant té la nord-americana i al darrere camina la francesa. Mira endavant cap a un punt indeterminat que sura on acaben les entranyes del coliseu i arrenca la pista. Quan trepitja els carrers blaus, la llum l’encega i s’incomoda per les onades sòniques de la multitud que l’envesteixen sense treva. Fins uns metres més enllà, prop dels cabassos grocs on deixarà la roba, no rep la primera sensació mig agradable quan un corrent d’aire suau, vaporós, gosa enfilar-se-li a la cara.

Es lleva el xandall per escalfar. Només la dessuadora perquè els camals no se’ls traurà fins al darrer instant, a punt de saltar, en un gest rutinari que no oblida mai, a mig camí de la superstició i dels consells d’en Vítali: mantindràs les cames temperades i sempre a punt per volar ben amunt, Sveta, estimada… —sol dir-li ell amb accent ucraïnès.

Comença a trotar. Els talons busquen les natges i, segons després, els genolls la cintura; tallant l’aire amunt i avall, les mans que actuen com ganivets de carnisser. És quan veu per primer cop la Irina, allargant la mà al seu pare i deixant-se estirar avall per una boca de l’estadi. Rebrega una bossa i fa equilibris amb un got que deu contenir suc o cola, que és el que més li agrada. L’Sveta somriu perquè ja arriben a lloc. Encara té temps de veure com la nena vessa el suc o la cola als genolls d’un francès disfressat d’Astèrix que menja una crep. En Vítali sembla que s’esvera i demana perdó perquè braceja molt. L’Sveta torna a somriure i fa que no amb el cap: quin parell!, pensa.

Una hora més tard, l’estadi brama i ella mira de concentrar-se per al darrer salt. No és d’aquelles atletes que reclamen el suport del públic amb crits i aplaudiments compassats. No és de xous, ella. S’estima més que la gent vagi callant a poc a poc, que l’expectació els vagi amansint; que centrin l’atenció en els preparatius i, amb emoció, esperin el salt per mostrar la seva decepció amb un «oooh!» llarg si cau el llistó, o esclatin en aplaudiments si és reeixit. L’Sveta sol concentrar-se al màxim abans de saltar: es tanca i s’aïlla fins que atrapa un assossec gairebé místic que, anys enrere, va portar un periodista de Moscou a anomenar-la gasela zen. A ella, ni fu ni fa, aquest nom, però ja li està bé perquè li sembla que transmet bellesa, força i, alhora, serenor.

Tot això ho pensa mentre els seus ulls busquen en Vítali a peu de pista, amb una llambregada diminuta i fugaç. Ell vocalitza un vinga!, fervorós quan les dues mirades conflueixen. Al seu costat, la Irina bada mirant al cel.

L’Sveta necessita volar ben amunt per enfilar-se als cinc amb set, superar la francesa i fer-se amb la medalla d’or. Fita el llistó i el percep com el mur infranquejable d’un castell medieval. Desvia la mirada i esmerça quatre segons més a encarar un altre cop en Vítali, que tanca els punys i gesticula uns va, va, va! Té la perxa a les mans, recolzada a la pista. En quinze segons que estiregassa al màxim prova de visualitzar el salt. El públic no acaba de fer silenci i segueix remorejant. Al cap del carrer, torna a espiar uns segons el llistó i li sembla encara més alt. Esbufega i es grata el naixement dels cabells; el cronòmetre s’acosta amb perill, com una bala, al cap de dos minuts. Espira i intenta pensar en alguna cosa agradable que li rebaixi la tensió: els estius al mar Negre, a Tuapsé, o les postres de la mare —aquell Ptitxie Moloko tan irresistible— poden servir. De cop, irromp una nova imatge, primer molt llunyana i que el pas dels segons acaba definint.

Sempre li va evocar una bellesa de les que ho omplen tot, la Kàtia. Espigada, cames i braços sense final conegut però harmònics amb la resta del cos, cabells daurats, ulls de fons de mar i un somriure d’estels petits, tots iguals. Recorda aquella nit, quatre anys enrere, als Jocs de Qatar: van sopar i van beure; i van parlar i van riure. Era el dia abans de la cerimònia de cloenda dels Jocs i tot l’equip celebrava que havien guanyat més medalles que els nord-americans i els xinesos. A l’habitació de la Kàtia —hi havien anat perquè estaven a gust, zero cabòries, deixant-se anar— la noia li va dir allò.

—T’estimo —va xiuxiuejar la Kàtia mentre li clavava una mirada elèctrica. Reclamava una resposta i li va oferir una mà ardent. L’Sveta no va saber què fer. De primeres es va ofendre. A ella, una dona?

—Escolta, Kàtia, jo… En fi, que no em sembla una cosa que… —les galtes li cremaven. Es va sentir idiota per no saber què dir ni com dir-ho.

La Kàtia es va mossegar el llavi inferior i va llançar una mirada greu.

—Què et passa? No pots fugir ni amagar-te per sempre —va dir.

—No és això, no. És que… —es va interrompre per un somriure nerviós i un buf expel·lit cap a un costat—. Em costa, saps, jo…

Tot d’una, en silenci i quan les dues negociaven amb els ulls, l’Sveta va sentir un impuls lleuger però creixent, com el d’un cotxe que es deixa caure per una rampa amb el motor apagat i va agafant velocitat a poc a poc fins a un punt de no retorn. Van besar-se i van estimar-se tota la nit. Hi va haver passió però també estones ganses. Van parlar i van riure. Es van cargolar de les mans.

Quan es va despertar al matí, l’Sveta era una serp enroscada als llençols. Al seu costat la Kàtia dormia amb la boca oberta i els ulls mig oberts, com si no pogués tancar-los del tot. A l’Sveta, les temples li bategaven més que el cor: suava i li costava respirar. Es va llevar i, fent tentines com un titella de fils, va escapar-se de l’habitació sense fer soroll. No s’ho va pensar gaire. Va denunciar al delegat de l’equip una baralla inexistent entre totes dues i, després de corredisses tot el dia i reunions a porta tancada, l’endemà van expulsar la Kàtia.

L’Sveta mai no ha oblidat la seva expressió quan abandonava la vila olímpica per volar cap a Moscou: els ulls com gorgs sense fons, pintada la pell d’un gris marronós molt lleuger; ni rastre de llum ni del somriure d’estels. Fins i tot les seves cames semblaven més curtes, com si algú les hagués escapçat. L’Sveta s’ho mirava igual que una nena a qui enxampen una malifeta; els seus dits recorrien amunt i avall la vora de la cortina de l’habitació.

A l’estadi no pot treure’s la Kàtia del cap. No marxa. És a les portes del darrer intent per guanyar i no té més temps. Salta, Sveta, es diu. Salta, vinga. Amb el cor a mil enfila una cursa boja de trenta-cinc metres cap al fossat. Activa tres passes curtes d’acceleració, germàniques, obre els colzes i augmenta la velocitat. A la quinzena passa clava la perxa i salta cap endavant, doblegant-la. Estén el cos cap amunt amb l’impuls dels braços i els músculs de l’esquena s’estiren al màxim i cruixen per guanyar alçada amb les cames. Executa la torsió final per evitar la barra, franquejar-la i deixar-se caure al matalàs. Des de dalt veu en Vítali alçat com un autòmat. També la Irina, que l’assenyala.

Supera els cinc amb set i es propulsa enlaire. Solta la perxa, que s’abat òrfena damunt l’inflable. Envoltada d’un silenci de mil tones, l’Sveta albira la gent cada cop més esquifida i més lluny, i comença a planar en cercles, sempre amunt, per deixar enrere l’estadi, assaltar el cel i no tornar mai més.