La barca

Laia Serret Prunera

A la padrina

Encara vaig pujar a la barca abans que s’enfonsés. Als nou o deu anys i a punt d’encetar el segle xxi, em semblava una meravella atènyer l’altra riba del riu damunt d’aquella màquina del temps. La vèiem venir des de l’embarcador estant. Lenta, cansada, però sempre avançant; com una vella més del poble, un dimarts al migdia, tornant del mercat. Els anys viscuts i totes les dificultats superades —el vent, la humitat, les riuades— se li havien encolat al rostre sense acabar aigualint, però, la impressió que sentíem tots en contemplar-la. A les baranes de la coberta, la pintura blau cel s’entregava a una lluita diària contra el pas del temps i en alguns punts encara es feia veure entre tantes explosions de rovell. Per últim, hi havia aquella caseta de ratlles blanques i blaves des d’on el barquer timonejava l’embarcació d’una banda a l’altra del riu.

Per l’Ebre no hi ha navegat mai cap barca tan tronada i bonica com aquella.

Així que hi posàvem els peus, sentíem una excitació molt intensa, una tremolor sobtada que ens portava remors d’històries viscudes per antics vilatans. La barca ens oferia la senda del riu però a canvi ens demanava de no avançar a ulls clucs, d’escoltar tot salpicó que pogués explicar-nos d’on veníem.

L’agafàvem només de tant en tant, quan la padrina s’entossudia a arreplegar les quatre olives del bancal que tenia a l’altre costat del riu. Tots sabíem, però, que per a ella pesava més la necessitat de sentir brollar aquella mica de terra descuidada, encara que igualment estimada, a les mans. Engrapar la terra per formar-ne part. Després d’haver omplert algun sac —si és que arribàvem a omplir-ne algun—, i asseguda tota la família en un marge, ens menjàvem un entrepà de pernil mentre esguardàvem el poble endormiscat a l’horitzó. Jo el trobava massa petit i mancat d’empenta, per bé que m’encantava de passar-hi els estius. En canvi, per a la padrina, Riba-roja d’Ebre era el poble més bonic de tota la Ribera d’Ebre i del món. El campanar de la seva església, repetia orgullosa, havia estat el més alt de tota la comarca, però la guerra li havia passat la mà pel damunt. Tanmateix, el que més li agradava era que Riba-roja fos el lloc on l’Ebre es feia català.

Un matí, quan ja era fet el pont que connectà les dues ribes del riu, van trobar la barca enfonsada, tristament abatuda a les aigües que ens havia fet navegables durant tants anys i tants anys. Tenia la coberta enllagrimada i del timó en penjava un ofec.

Tot el poble va sentir la pèrdua i, la padrina, especialment. Ella pertanyia al poble de temps immemorial: allà havien nascut i mort els seus avantpassats i allà va deixar el cor els mesos viscuts a Molins de Rei i a Barcelona durant la guerra i tots els hiverns que compartiria dècades després amb nosaltres, a Tarragona. En aquests hiverns d’enyor, passats a la ciutat com tancada en presó, la barca, el riu, el poble i l’hort eren el seu relat de cada dia, el fil amb què sargia les costures obertes de la memòria. I hi havia, també, la nostàlgia pel marit mort massa prompte. Ella, que havia estat modista, es passà la vida cosint vestits i records.

Quan es va morir la padrina, se’m va fondre una llum molt endins.

Va ser la meva primera mort.

Pel seu enterrament, les campanes del poble tocaren empeses per la pena. Aquell dia, el riu es removia fosc i agitat pel llit des que a la matinada anterior el meu pare va treure’m del meu per dir-me: «ja s’ha acabat tot». Que estrany veure vida i sofriment anant-se’n agafats de la mà… Aquella mateixa mà que jo havia agafat el vespre abans, quan reposava mig tancada sobre el llit de l’hospital. Aquella mateixa mà que aleshores havia premut la meva amb la poca força que li quedava des de la inconsciència. Aquella mateixa mà, encara, a qui deu o quinze anys enrere jo havia dedicat uns versos maldestres i ja oblidats però que em retornarien a la memòria un temps després per omplir-se finalment de sentit: «No deixis mai d’agafar-me la mà / si un dia no trobes les forces per continuar», havia escrit jo feia anys. I així ho va fer, sense ni tan sols haver llegit mai el meu poema.

A l’església, pel funeral, el mossèn oficià la missa amb paraules de manual. Jo era asseguda al primer banc, amb la mirada fixa a la caixa i provant de comprendre com podia ser que aquella fusta tan eixuta guardés tot l’amor que hi havia a dins. Rere meu —en sentia l’escalf—, la majoria dels llocs eren ocupats pels amics i familiars absents de feia una bona pila d’anys, però que no s’havien volgut perdre el comiat malgrat les circumstàncies. I hi havia aquella estranyesa en l’ambient, aquella pesantor de l’aire…

A poc a poc, vaig anar notant que se m’ennuvolaven els sentits. Cada vegada em costava més seguir el mossèn, que llavors ja enfilava pel camí de la remissió dels pecats —i quins pecats va cometre, ella? Fins que, tot d’una, va ser com si moltes mans em colpegessin fortament el cap. Moltes mans i moltes vegades. Era com ser dins d’una olla de pressió a punt d’explotar. Vaig adonar-me que tothom es regirava neguitós als seus bancs i aleshores vaig entendre que no era el meu cap, el que colpejaven, sinó la porta de l’església. Algú estava intentant esbotzar la porta des de fora.

No vam tenir gaire temps per rumiar què estava passant. La portalada cedí de sobte fent un estrèpit tan fort que el mossèn callà de cop i la «p» del pecat li quedà penjada als llavis. Tots els presents vam mirar enrere el moment just per veure com per la porta de ferro n’entrava, rabent, una gran onada d’aigua.

El que va passar després ho recordo molt confusament. El riu ens engolí a tots amb tanta força que amb prou feines vam sentir mareig. Persones, sants i relíquies giravoltàvem plegats en un remolí imparable que arrossegava tot el que trobava al seu pas. El remolí ens projectà campanar amunt i, en sortir volant pels aires, algú ens recollí agradosament entre els seus braços.

Era la barca.

* * *

En la memòria dels riba-rojans, el seguici que acompanyà la padrina al cementiri serà recordat llargament. Vells, adults i nens s’abocaven als balcons per contemplar el que no s’havia vist mai encara: la barca portant la comitiva del funeral a coll i guiant un Ebre majestuós pels carrers i places del poble. Alguns, fins i tot, asseguren haver-hi vist morts en vida. Els que vivien a prop del cementiri expliquen que la barca diposità la caixa al nínxol amb molt de compte, com la mare que posa el fill a gitar-se quan aquest ja dorm. Després, tot va reprendre la seva normalitat: la gent va tornar a les seves cases, el riu va tornar al seu llit i la barca va tornar al fons del riu.

Aquella va ser l’última vegada que vam veure la barca. Molts voldrien que recuperés el seu antic ofici, però abans d’acomiadar-se’m va dir-me que prefereix reposar al fons de l’Ebre i guardar la memòria de tots els que un dia van pujar-hi per travessar el riu, anar a treballar a l’hort o engrapar la terra per formar-ne part.