Per molts anys

Maria Mas Maresma

El dia del seu vuitantè aniversari tanca els ulls, bufa les espelmes i l’únic que desitja, amb totes les seves forces, és apagar-les tot sol.

La seva filla fa setmanes que planifica fins al mínim detall. Al matí li ha fet creure que anaven directes al restaurant, però ell ràpidament s’ha adonat que la que resseguien era la carretera dels records. El revolt tancat que hàbilment va acariciar quan va tornar per lluir la L entre amics, la casa abandonada on algun dia havia viscut una família i moltes gallines, l’arbre on ell s’amagava a fer pipí quan el viatge se li feia massa llarg. Encara que en arribar al poble ningú els ha reconegut, ell ha seguit silenciosament a la defensiva, esperant sense voler-ho la mirada o la pregunta en veu alta d’aquells que un dia el van veure créixer i marxar.

Però aquella imatge l’ha agafat d’imprevist. Malgrat la seva vivesa i la seva enorme capacitat de reacció, que segueixen tan intactes com quan jugava per aquells carrers empedrats, allò, allò ha estat massa. La cabana segueix en peus! L’arbre s’ha eixamplat i les fulles continuen eclipsant aquell tresor estratègicament visible per qui sap on buscar. Les parets, fetes amb les mateixes branques que havia recollit quan tenia vuit anys. La teulada, coberta amb una immensitat de fulles de roure, exactament aquelles que ell havia triat escrupolosament per ser les que tenien les puntes més arrodonides. Ni el vent ni la pluja s’han emportat el seu refugi; cap enemic d’infantesa o criatura de noves generacions l’ha atacat. Se li escapa un somriure orgullós. Fins que pensa en la seva dona, que no ho podrà veure. Ella ara és a la residència; no ho sap, però falten cinc minuts perquè el gendre la vagi a buscar i l’acompanyi al restaurant. Ell s’acomiada de la cabana i li demana a la seva filla per tornar. De nou, i en sentit invers, la carretera dels records.

El dia del seu desè aniversari. Tanca els ulls, bufa les espelmes i desitja que dins d’aquell paquet hi hagi una baldufa, i que no es cansi mai de girar.

I així va ser, li va posar de nom Balladora i no podria haver estat més encertat. Mentre les baldufes dels seus companys s’anaven fent malbé, la seva mantenia els colors brillants, la fusta llisa i la punta esmolada, per més cops que fes anar el cordill. Encara avui la té guardada, per al dia que arribi el primer nét: no el coneix però ja té unes ganes boges de jugar amb ell. Per al petit també guarda la que havia estat la seva primera bicicleta i el monopatí que li van regalar pels catorze anys. Estan ben embolicats en plàstics, tot i que no els hauria calgut.

La carretera, l’arbre, la casa abandonada. Pensa en tots els nois amb qui va compartir habitació quan va deixar el poble per anar a estudiar: un fanàtic de les matemàtiques, un penques que es passava el dia al llit, un enamorat de les lletres que parlava citant els clàssics i un pèl-roig dos anys més petit que ell, però de qui va aprendre alguna dosi de picardia.

El revolt tancat i aquella festa major on va conèixer la dona de qui es va enamorar.

Sap perfectament com anava vestit aquell dia, perquè de fet encara avui els diumenges es posa la mateixa camisa. De tela fina i blanc immaculat. Ella ja fa un temps que cada setmana li pregunta si és nova: encara s’estranya de veure-la-hi tan blanca, sense botons bellugadissos o fils que s’escapen. Ell li diu que sí, que s’ha mudat per anar-la a veure. Encara que li expliqués la veritat no aconseguiria despertar-li el record de la seva primera cita.

Tampoc pot fer-li reviure els primers anys que van estar junts. Gaudien del cine, menjaven gelats i ballaven amb tantes ganes com la baldufa. Anaven al mercat i compraven fruita que mai se’ls arribava a podrir. De lampistes, pintors i paletes no en van haver de cridar mai cap, la casa resistia el pas del temps. Hi havia quelcom màgic. Quan van celebrar les noces de plata, ell li va regalar un rellotge, encara no n’han canviat les piles. Això sí, als aniversaris ell mai aconseguia apagar les espelmes. El primer cop, cansat de bufar, va deixar que cremessin soles, però tampoc no s’empetitien. Necessitava que algú altre les bufés, i ella l’ajudava. Acabat el ritual del pastís, contemplaven nostàlgics fotografies antigues. Només les d’ella s’esgrogueïen, talment com els està passant ara.

—Pare, què penses?

—Res, filla, que tinc ganes de veure la teva mare —sospira, mirant per la finestra.

—El Joan m’ha enviat un missatge, que ja han sortit de la residència. Ens trobarem al restaurant, amb la resta de la família.

—Segur? Per avui ja he tingut prou sorpreses —ara observa la carretera davant seu. Dues línies paral·leles que avancen juntes i, al final, es troben.

—No pateixis, segur que anirà tot bé —es gira cap a ell i li somriu—. Ja he demanat que li preparin algun puré. Tu tindràs aquell plat de xai que tant t’agrada!

—Ja saps que ara s’ennuega amb qualsevol cosa —ho ha dit enfadat sense adonar-se’n, mossegant amb força la seva mandíbula, cap dent postissa.

Torna a fixar la vista. Calcula la distància entre una banda i l’altra de la carretera, hi caben còmodament dos cotxes. A mesura que avances la mirada, però, les vores es van estrenyent, les línies tendeixen a ajuntar-se. Es mira la camisa i desitja que al final del dia hagi perdut una mica de blancor, que les dents li facin mal, que ja no recordi com era ella abans, que a ell també se li agitin les cames. Així podran tornar a ballar plegats.

El dia del seu vuitantè aniversari tanca els ulls, bufa les espelmes i l’únic que vol, amb totes les seves forces, és apagar-les tot sol.