Obsessió

Amanda Bassa González

GUANYADORA DEL 20È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Al nen li agradaven els trens. Li agradaven molt. I què si li agraden tant els trens, em deia. En veu cada dia des que té consciència. Vivim a tocar de l’estació i la via és l’horitzó del poble. És normal que al nen li agradin els trens. Que li agradin molt. I què si li agraden tant, no fa mal a ningú. Al nen li agradaven molt els trens des de ben petit. Des que feia tentines en bolquers. Potser abans. No ho sé. Ara em sembla que sempre li han agradat molt els trens. A la terrasseta de casa es posava com un boig de content quan els veia passar rabent; xisclava de felicitat quan els sentia xiular; com es posava el nen quan passava un tren. Feia molta gràcia. Era pur entusiasme, com tot a aquesta edat. Era una autèntica passió, un desfici el que tenia el nano pels trens; com tot a aquesta edat, pensàvem. Normal, amb l’estació aquí al costat. Normal, havent de resseguir la via cada dia per anar a qualsevol lloc. I ens feia molta gràcia. I als avis els feia molta més gràcia encara; els avis sempre més. I no van trigar gaire a aparèixer a casa trenets de joguina, de fusta, de plàstic, de llautó, elèctrics, maquetes, reproduccions històriques; circuits ferroviaris sencers a escala, uf, no sabíem què fer-ne de tants trens, de tants contes de trens, d’històries de maquinistes, de pel·lícules de maquinistes, de jocs i videojocs de maquinistes, de pijames de maquinista, gorres de maquinista i disfresses senceres de maquinista. De xiulets de tren. Com li agradaven al nen, els trens. I quin mal hi ha, pensàvem. És un nen. Se’l veia tan content. I aprenia. Després de papa i mama, de seguida va començar a balbucejar en ferroviari. Tren via estació xiulet van ser les primeres paraules. Tren via estació xiulet van ser les seves primeres paraules després de mama i papa. O abans. Ara no ho sé. Ara em sembla que sempre li han agradat molt els trens i la memòria em traeix. I els números. Un vagó, dos vagons, tres vagons, disset vagons. I les matemàtiques. Velocitats, distàncies, recorreguts mínims. Al nen li agradaven els trens i era molt espavilat. Com n’era d’espavilat, el nen. Aviat, molt aviat, va aprendre a llegir per poder desxifrar orígens, destinacions, tipus de trens i horaris. Aviat vam haver de fer una parada diària a l’estació per llegir els panells informatius. Una estoneta cada dia. Una estona després de l’escola. Llargues estones palplantats davant d’una pantalla d’informació. Quiets. Inquieta. Vaig provar de portar-lo al parc. Vaig provar de portar-lo a la biblioteca. Però el nen no volia anar ni al parc ni a la biblioteca. Com es posava el nen quan el portava al parc o a la biblioteca. El nen volia anar a l’estació. Una estoneta cada dia. Una estona després de l’escola. Llargues estones captivat per la vibració d’una pantalla, per les mínimes variacions de contingut d’un panell informatiu. Quiet. Molt quiet. A mi em va començar a inquietar. Jo vaig explicar al meu marit, a la meva mare, a una amiga de confiança, a la mestra, al pediatre que. Capficada. Jo els vaig explicar que cada dia havíem de parar una bona estona a l’estació per mirar passar els trens i llegir els panells informatius. Que l’estona cada cop era més llarga. Que se’m feia llarga i inquietant. I ells em deien que quin mal hi havia. Que era un nen. Que tots els nens tenen les seves coses. Que si m’hi posava de cul encara s’hi aficionaria més. Que a determinades edats els nens tenien gust, adhesió, fixació per alguns temes concrets. I els trens eren un clàssic. A quin nen no li agraden els trens. No eren cap extravagància, els trens. No eren una raresa que cridés l’atenció a nivell (conjugal familiar escolar veïnal social) mèdic, com ho podria haver estat quedar-se penjat per les rentadores, el filat elèctric o els excrements, em va dir el pediatre. Em va dir el pediatre que el nano estava bé i li va donar una piruleta. Li va donar una piruleta i un dibuix d’en Mickey Mouse conduint un tren per pintar a casa. Més trens. Moltes gràcies. I que estigués tranquil·la. Jo no estava tranquil·la. Al nen li agradaven els trens. Li agradaven molt. Li agradaven massa, ben mirat. Tot el dia en parlava. Es llevava amb els trens a la boca i se n’anava a dormir amb els trens a la boca. Apareixien abans del bon dia i es quedaven més enllà del bona nit. Els portava pel carrer, a l’escola, a taula, a la banyera, al llit. Jo estava segura que hi somniava, per no trencar el fil de la conversa. La via contínua. Tot el dia amb els trens amunt i avall. Era difícil parlar de res més. Introduir un altre tema era introduir un conflicte. Provocar un xoc de trens. Estava segura que somniava en trens. Si ell no hi somniava, jo sí que en vaig començar a tenir, de malsons de trens. La meva ment, amunt i avall pel meu cervell, com un tren de circumval·lació que no s’aturava mai. La imatge es repetia cada nit. La imatge es repetia cada dia. M’atacava en portar el nano a l’escola, a la feina, al supermercat, al gimnàs, provant de llegir un llibre, mirant la tele, a la dutxa, parlant amb el meu marit, quan aclucava els ulls. Nit i dia, m’atacava. Un tren que feia voltes i més voltes sobre si mateix. Jo, a dins. Voltes i més voltes sobre mi mateixa. Vaig canviar el recorregut. Després de l’escola, feia voltes i més voltes per tot el poble per no passar a prop de l’estació; per no veure la via, ni tan sols. A casa, tot el dia amb les finestres tancades i les cortines passades. Vaig comprar-li altres jocs, altres contes, altres pel·lícules. Vaig comprar-li un pijama de pirata. Què tenien de dolent, els pirates. I quin mal hi havia en comprar-li coses, al nen. És un nen. Però se’l veia tan trist. Li plovien regals cada dia i ell, ensopit, fastiguejat, emprenyat com una mona, estava. I aprenia. Va incloure noves expressions al seu vocabulari. No ho vull, no és just, no m’enteneu, no em dóna la gana, deixeu-me en pau. A cagar a la via. I els números. Una marranada, dues marranades, tres marranades, disset rebequeries. I física. Forces, pressions, tensions, voltatge elèctric. Al nen li agradaven els trens elèctrics i era espavilat. Molt espavilat. Com n’era d’espavilat, el nen. Així que els trens van tornar. Els trens sempre tornen. Arriben a la seva destinació i tornen a l’estació d’origen. Els trens no marxen mai, de fet. Ni amb saliva. I que estigués tranquil·la. Jo no estava gens tranquil·la. Vaig començar a buscar informació. Tot el dia en buscava. Em llevava a internet i me n’anava a dormir a internet. Navegava a casa, després de deixar el nano a l’escola, al tren cap a la feina, d’amagat al despatx, a la cuina fent el sopar, al llit mentre el meu marit feia estona que dormia com un nen que no somnia en cap tren. O sí. A quin nen no li agraden els trens. Tot el dia amunt i avall per internet. Tot el dia amunt i avall amb els trens. Era difícil pensar en una altra cosa. Era difícil aclucar els ulls. Tenia malsons de trens. No volia tancar els ulls i obrir-los dins un tren de circumval·lació perpetu. No volia que la imatge m’ataqués en plena nit. Així que aviat vaig perdre la son. Una estoneta cada nit. Una estona després de sopar. Llargues estones desvetllada davant d’una pantalla d’ordinador. Desperta. Molt desperta. Vaig acumular molta informació. Una pàgina em portava a una altra que em portava a una altra que em portava a una altra que. Navegava. No navegava. Vaig navegar prou per descobrir que a internet no es podia navegar. No era cap mar obert. Era una xarxa. Una refotuda xarxa. Una embullada xarxa ferroviària amb intercanviadors absurds pertot arreu. Mig somnàmbula, jo hi podia fer mil transbordaments en una nit per anar a parar allà mateix. Voltes i més voltes. Circumval·lació. Molta informació. Massa. De tota mena. Didàctica, divulgativa i apocalíptica. Científica, popular i esotèrica. Vaig acumular moltes teories. Un tren de teories. Un expedient X ferroviari sencer; uf, no sabia què fer-ne de tantes teories. Hi havia el complot per segrestar les ments més tendres a través de missatges subliminals pixelats als dibuixos animats. Un clàssic. Hi havia també l’enèsim efecte secundari dels additius i les vacunes. Més trendy. Hi havia la prosaica patologia. Etiquetable, mesurable, tractable, eradicable. Obsessió. El diagnòstic cibernètic era molt clar. Tenia l’obsessió a casa. Però em calia una segona opinió. I una tercera. I una quarta. I una cinquena. Vaig invertir molts diners en opinions. Semblaven a l’alça. En tenia per a tots els gustos, en tenia per a tots els estats d’ànim, en tenia per a totes les condicions meteorològiques, fins i tot. Vaig deixar molts diners a les taules de psicòlegs, psiquiatres, neuròlegs, homeòpates, terapeutes, nutricionistes, tarotistes, sanadors i estafadors de tota volada. O era la mateixa taula. Ara no ho sé. Ara em sembla que tots tancaven la consulta amb el mateix somriure golut i els mateixos dits galdosos afiganyant els bitllets. La memòria em traeix. Em sentia traïda. Em sentia en via morta. Sentia que havia contribuït cegament a la reactivació econòmica del sector de la xerrameca i el fum. I al nen encara li agradaven els trens. Li agradaven molt. Massa, li agradaven. Així que vaig decidir que havia arribat l’hora de prendre decisions. A tota màquina. Vam canviar el nano d’escola. Un centre educatiu que es digués El Trenet Verd no podia ser educatiu, ni centre ni res. Em vaig deixar la pell per convèncer el meu marit de mudar-nos de casa, de barri. A un que estigués ben lluny de l’estació. De les vies i dels trens. Ho vaig acabar aconseguint. No hi ha res com l’obstinació. Obstinació, obstinació, obstinació. I la insistència. Un cop instal·lats, vaig començar a supervisar la correcta integració del meu fill al nou entorn saludable. Era una tasca molt exigent, em demanava dedicació i em va obligar a agafar-me una excedència de la feina. Molta feina. No em quedava temps per anar a la feina. No em quedava temps per anar al supermercat, ni per anar al gimnàs, ni per intentar llegir un llibre, mirar la tele o parlar amb el meu marit. No em quedava temps per dutxar-me. Ni per dormir. Em vaig consagrar en cos i ànima a conèixer cada detall de la rutina diària del meu fill. En portava un registre a un arxiu a l’ordinador que creixia dia rere dia. Nit rere nit. M’hi posava quan la casa estava fora de servei. Una estoneta cada nit. Una estona després de sopar. Llargues estones registrant i relacionant dades sobre el nen. Horaris, destinacions, recorreguts. Companyies. Amics. Vaig investigar les seves noves amistats. Les famílies de les seves noves amistats. Els seus costums. Els seus gustos. Les seves aficions. Vaig descobrir que el nen semblava tenir noves aficions. Ara parlava tot sovint de futbol, de col·leccions de cromos i de zombis. En parlava, sí. Se’l veia tan content. Però a mi no em podia enganyar. El nen sempre havia estat espavilat. Molt espavilat. I aprenia. Habilitats socials i nous usos del llenguatge. Fer veure, despistar, dissimular. I els números. Una bola, dues boles, tres boles, disset mentides. I literatura. Contes, faules, relats de ciència-ficció i realisme màgic. Pura poesia en versos blancs podia sortir de la boca del nen, si calia. I teatre. Molt de teatre. Però jo ho tenia ben clar. A mi no m’enganyava. Jo sabia què corria pel cap del meu fill des que feia tentines en bolquers. Trens. Potser abans. Trens. Potser des que ell i jo érem la mateixa cosa. Trens. Des que es va amagar al meu ventre per poder-hi viatjar com un polissó sense bitllet, al tren. Des de sempre. Ara estava segura que els trens li havien agradat des de sempre, al nen. I que sempre li agradarien. Estava segura que, a les nits, encara hi somniava, en els trens. La via contínua. Voltes i més voltes. Allà mateix. Jo bé que en tenia, de malsons de trens, encara. La història es repetia cada dia. La història es repetia cada nit. Els gemecs d’un mercaderies nocturn em despertaven sobtadament. Mirava per la finestra i veia el meu fill al carrer. Se n’anava de casa, endut pel soroll del tren. El meu fill se n’anava. Mig somnàmbula, jo corria a encalçar-lo a través de la nit, a través del barri nou, a través del barri vell, a través de la gent, d’internet, del mar, a través de teories, complots, negligències, patologies; a través de mi. Fins a l’antiga estació. El meu fill i jo a l’antiga estació en andanes oposades. Ens miràvem de fit a fit. Les vies, entre nosaltres. Hi havia un animal espantat als seus ulls. Una passa de més i hauria fugit. Una passa de menys i s’hauria escapat. No podia deixar-lo escapar. Em deia alguna cosa. Però passaven trens en tots dos sentits i no podia veure’l bé. No podia sentir-lo bé. Em deia alguna cosa important i no podia deixar-la escapar entre els trens. El meu fill era una intermitència esmolada. Entre els trens. Em parlava estroboscòpic. Entre els trens, havia de trobar la manera de creuar i recompondre’n els fotogrames. Refer el missatge. Anava descalça i perdia el meu fill per moments —ara sí, ara no; ara el veia, ara no el sentia; ara el tenia, ara el perdia— però podia creuar. En pocs segons calculava el ritme, interioritzava la cadència, localitzava el moment. Era el moment. Podia creuar. Però un cop al mig de la via no resistia la temptació de girar el cap i mirava el tren que venia. Que se’m tirava a sobre. Ja no podia continuar. Hi havia un animal espantat enmig de la via. Dins els meus ulls, res. La història es repetia cada dia. Cada nit. Aquella nit, els metges insistien que no havia estat cap somni. Que havia agafat un tren directe a l’hospital —o que el tren gairebé m’havia agafat a mi—. I que el malson l’havia tingut la meva família quan els havia despertat la policia. Van aparèixer paios disfressats de vigilant de seguretat que m’assenyalaven amb el dit i amb les paraules. Va presentar-se un tipus que figurava ser membre del personal de neteja de l’estació i que va tenir la barra d’afirmar haver-me tret de les vies. Van venir passatgers de cartró pedra que testimoniaven haver-me vist altres nits rondant per les andanes. Va irrompre en escena el meu marit —el de debò, em penso— a preguntar-me com havia pogut arribar tan lluny. Van venir els metges. El diagnòstic mèdic era molt clar. Obsessió. Jo ja ho sabia. Tenia l’obsessió al meu voltant, pertot arreu, des de feia temps. Tots enderiats en fer-me passar per boja. Suïcida, jo. I que estigués tranquil·la. Jo no estava gens tranquil·la. Com volien que estigués tranquil·la. Ningú volia explicar-me com coi havia anat a parar a un hospital en plena nit. I al meu fill, al meu fill encara li agradaven els trens. Li agradaven molt. Li agradaven massa.