ROD SERLING
(Adaptació d’ANNE SERLING)
EL CANVI DE GUÀRDIA

El vell professor es preguntava si la seva vida havia estat útil i va trobar la resposta al seu passat espectral.

PRÒLEG

El que ara llegireu no és només la història d’un final de trimestre. Resulta que és el final d’una època. El senyor Ellis Fowler, professor de literatura, un guia dels joves, amable i estudiós, és a punt de trobar un paquet sota el seu arbre de Nadal… i no gens agradable. No se n’adona encara, però després de mig segle de plantar llavors de saviesa i després d’observar els fruits de la seva collita, descobreix que ha arribat al final del camp i és a punt de ser rebutjat. I que el campus de Rock Hill School se situa en un camí en direcció a una altra institució normalment coneguda com… la Zona Crepuscular.

* * *

La Rock Hill School per a nois estava situada en una petita ciutat de Connecticut. No hi havia res d’especial pel que fa a l’escola, res que pogués diferenciar-la de qualsevol altra escola de l’època. L’heura s’enganxava a la paret de rajoles, amb la moqueta trencada només en alguns llocs on es podien veure vidres polsegosos i amb forma de diamant. Els nois semblaven iguals. Les aules tenien els mateixos pupitres de fusta, disposats en fileres, amb noms i pensaments del temps gravats profundament en la fusta. Els enormes corredors foscos conservaven les mateixes olors que mai no es dissipaven, fins i tot en dies de sol. Les sales ressonaven amb les mateixes rialles, les mateixes ràbies, les mateixes desil·lusions que es podrien trobar a qualsevol altra escola. No, no hi havia realment res característic, res llevat del professor Ellis Fowler.

El professor Fowler tenia setanta-set anys d’edat, amb una enorme cabellera grisa i una barba del mateix color que es movia amunt i avall quan parlava. Tenia una cara bondadosa, molt intel·ligent i vella amb els ulls brillants i blaus que encara s’interrogaven. Les seves ulleres relliscaven constantment sobre l’aresta del nas i, a estones, tot i que inútilment, intentava tirar-les enrere al seu lloc adequat. Era prim i angulós i s’assemblava molt a un Pare Nadal desinflat.

La seva aula era plena, aquest darrer dia de classes. Els seus estudiants, un grup d’adolescents, seien davant seu en diverses posicions de letargia semiavorrida. El professor Fowler va mirar el llibre que tenia a la mà i, com una mena d’òliba vella i amable, va començar el matí.

—Es recordaran que vam parlar del treball d’Alfred Edward Houseman, nascut… en quin any, senyor Graham?

Graham, un esportista de setze anys d’edat, el cos del qual havia crescut sense ell, va parpellejar i de sobte va posar-se ferms.

—Quin any, professor?

Es va sentir una petita rialla. Graham va remenar-se al seu lloc, va mirar per la finestra i va grapejar el seu emblema de la universitat.

—Ah, aquest segle, suposo.

El professor Fowler va somriure i va abaixar el cap.

—A prop, senyor Graham, més a prop que habitualment. —Va mirar pensativament, va rascar-se la barba i va dirigir-se a la classe—. La carrera del senyor Graham està planificada. Serà segon ajudant a la Cabina d’Informacions de l’Aeroport Kennedy.

Els nois van riure i, anticipant una mica de broma, van concentrar-se en Fowler. El professor va fitar Graham per sobre les ulleres.

—La data del naixement d’Alfred Houseman, senyor Graham, i en benefici dels altres de la classe, és mil vuit-cents cinquanta-nou. La seva mort va tenir lloc… en quin any, senyor Butler?

Un petit entusiasta esquifit i exuberant, amb una mena de cap que semblava que passaria la resta de la vida portant barret, va saltar amb alacritat.

—Pels volts de mil nou-cents.

El professor Fowler va endreçar les ulleres i va tornar a rascar-se la barba.

—Li dono la meva paraula, senyor Butler, que vostè i el senyor Graham són ànimes germanes. Alfred Houseman va morir-se el mil nou-cents trenta-sis. Ara, amb el seu permís i del senyor Graham, això és una mica menys emocionant que un cop de bat o el que un quart defensa diu al seu capità en un turonet, però espero que m’aguantaran en un moment de veritat. Recordareu, sens dubte, «Un noi de Shropshire», i ara us en llegiré una mica:

Va continuar recitant però va deixar el llibre i, movent els ulls per sobre dels caps dels estudiants, va fixar-se en un racó llunyà de l’univers.

Va abaixar lentament el llibre que tenia a la mà i va continuar:

El professor Fowler va somriure, va abaixar el cap i es va perdre durant una llarga estona en què es va trobar a milers de quilòmetres de distància, reaccionant a una veritat. De sobte va adonar-se dels nois que el miraven i va tancar el llibre. Va treure’s les ulleres, les va verificar, va bufar-les, les va netejar i va fer un somriure ample. Aclarint-se la veu, va dir:

—És estrany, realment, que reaccioneu a aquest poema exactament com ho feien els vostres pares. L’he estat llegint durant cinquanta-un anys a diverses classes que no l’han aconseguit entendre. El seu trist significat és simplement: Doneu parcament la vostra joventut. Aprofiteu-la pel que té de preciós. És el capítol més efímer del llibre de les vostres vides. —Va inclinar-se sobre la taula i va espiar els estudiants—. Estic segur que, en algun moment futur de la vostra vida, comprendreu el que vull dir.

Aleshores, somrient, va dir:

—Ara, senyors, com que aquest és el darrer dia del trimestre i com que és precisament tres dies abans de les vacances de Nadal, he pensat que podria mostrar almenys una mica de compassió i deixar-vos sortir aviat. Podria afegir que, encara que els papers del vostre examen no són a punt per ser-vos tornats, tots vosaltres, per més sorprenent que us sembli, heu aprovat. La meva satisfacció és exercida només per la meva sensació de xoc. És estrany, joves, però en cinquanta-un anys d’ensenyament mai no he trobat una classe amb tants ganduls. —Va mirar a baix i després a dalt per sobre les ulleres, i els seus ulls centellejaven—. Però uns ganduls molt macos i potencialment uns joves magnífics que deixaran la seva marca en el món. Déu us beneeixi a tots. I Bon Nadal!

Els nois es van aixecar i el professor Fowler va començar a baixar el passadís brandant el cap, somrient, i fent de tant en tant una encaixada quan els estudiants desfilaven cap a fora. Les seves veus s’alçaven en riallades juvenils, i la idea del Nadal i de les vacances i d’anar a casa omplia d’alegria les sales. Portes d’armaris es tancaven. Llibres i papers eren desats amb molta pressa i crits de «llibertat» ressonaven per l’edifici.

El professor Fowler va caminar per la sala, canviant salutacions amb el cap i holes amb els nois. Estava a punt de passar el despatx del director quan la porta es va obrir i el director el va cridar. El director vestia d’esport i estava encara molt fresc al càrrec i una mica vanitós. Va assenyalar el professor amb una enorme pipa de gavarrera.

—Ah, Fowler, pot entrar un moment?

Fowler va brandar el cap.

—Sí, és clar.

El director, observant-lo atentament, va preguntar:

—Té pressa?

El professor Fowler va contestar:

—No, no, no. Hi haurà una transmissió del Messies a les cinc, però tinc molt de temps. És molt maco. Molt propi del Nadal.

El director, amb la seva pompositat escolant-se de tot ell, va contestar:

—Hi estic d’acord, hi estic d’acord. —Després va endreçar els papers a la seva taula, els va arranjar de nou, els va alinear i va tornar a posar-los com estaven—. No li trauré gaire temps.

Va haver-hi un llarg silenci. Fowler seia tranquil·lament, amb expectació. El director va fer córrer un dit llarg per la taula de fusta, va xuclar la pipa, va moure alguns papers més i després, finalment, amb reluctància, va mirar-lo.

—Vostè… aaah… no ha contestat a la carta que el Patronat li va enviar la setmana passada.

El professor va empènyer les ulleres més amunt del nas i amb una pausa va dir:

—Carta? Em sap molt de greu, director. De sobte he recordat que no miro el correu fa algunes setmanes. Exàmens finals, classes, els preparatius de les festes… tot això. —Va somriure i va continuar—. Encara que estic segur que conec el contingut d’aquesta carta.

El director va apartar els ulls.

—I… aaah… les seves reaccions, professor?

El professor es va treure les ulleres i va passar pel ritual de comprovar-les i netejar-les.

—Bé, naturalment hi estic d’acord.

El director va somriure i es va fregar les mans.

—Bé, és molt perspicaç de part seva, professor. En aquest cas, diré al Patronat que ha rebut la comunicació i hi està d’acord. Ara, sobre el seu reemplaçament…

El professor Fowler ara no escoltava el director. Somreia una mica distretament i el va interrompre sense tenir consciència d’interrompre.

—Encara no fa una setmana, vaig dir a la meva majordoma que molt probablement jo ensenyaria en aquesta escola fins que tingués cent anys d’edat. Fa dos anys, vaig ser professor del nét d’un dels meus primers estudiants. M’atreveixo a dir que viuré per ser professor d’un besnét un d’aquests dies. Era el noi Reynolds. Ja el coneix. El pare era en Damon Reynolds i l’avi… un bergant que em deia «barba sobrenatural». —Va riure per sota el nas i es va netejar les ulleres—. «Barba sobrenatural», no sabia que jo sabia que era així que ell em deia. Oh, un autèntic bergant. Va ficar-se a la borsa i va guanyar una fortuna. Va tornar a la vintena reunió del seu curs. Em va fer una encaixada i va dir: «Professor Fowler, si’s plau perdoni’m perquè li deia “barba sobrenatural”».

Fowler va mirar el sostre, va brandar el cap i va somriure.

El director va estossegar una mica. La seva veu era molt baixa i vacil·lant.

—Professor Fowler. M’ha de perdonar, senyor, però… crec que val més que llegeixi la comunicació que el Patronat li va enviar.

Fowler el va mirar i va brandar el cap.

—Oh, és clar. Encara que és realment una formalitat estranya, això de firmar un contracte any rere any. Pot dir-los per mi, director, que en Fowler no abandona el barco. Oh, no, de cap manera. S’aguantarà al timó en bon i mal temps, i veurà com les tripulacions arriben a bord i se’n van. I cuidarà que el barco es conservi en el seu rumb.

El director va interrompre. La seva veu era molt tranquil·la i no sense una certa pietat.

—Professor Fowler, escolti’m, si’s plau. —Va aixecar-se, va caminar darrere la taula fins a la finestra i va mirar el dia nevat—. La comunicació que el Patronat li va enviar no era un contracte. —Va apartar-se molt lentament de la finestra—. De fet… era un avís de rescissió. Ha estat a la facultat fa més de cinquanta anys. Fa molts anys que ha passat l’edat normal de jubilació. A la nostra reunió d’hivern vam decidir que potser un home més jove… —Va parar i va mirar, a l’altra banda de la sala, en Fowler, que s’havia posat dret—. Si hagués pogut estar a la reunió, s’hauria sentit molt orgullós de les coses que es van dir sobre vostè i la seva feina. Un professor d’incalculable valor per a tots nosaltres. Però… —Va girar-se, va tornar enrere sobre els seus passos fins a la taula i va quedar-se allà capcot. No volia mirar la cara del vell, però finalment ho va haver de fer.

La veu del professor Fowler era gairebé un murmuri:

—Senyor director, he d’entendre que el meu contracte no serà renovat? Estic llicenciat?

El director va començar a caminar per la sala.

—Llicenciat? Si’s plau! No digui això. Jubilació. I a mig sou durant la resta de la seva vida.

Fowler va dir molt baix:

—Durant… la… resta… de… la… meva… vida? —De sobte, va semblar molt vell. Va caminar fins a la porta, després va parar, d’esquena al director—. Bé, això… sens dubte prova una cosa, i tant que la prova. Un home ha d’obrir el seu correu. Sens cap dubte, és imprescindible que obri el seu correu. —Va sortir i va caminar pel corredor.

Dos nois passaven i li van somriure:

—Bon Nadal, professor. Que tingui unes bones vacances!

El professor Fowler els va estudiar les cares.

—Senyor Halliday i senyor McTavish. —La seva veu tremolava perceptiblement—. Els desitjo un viatge segur i agradable i un feliç reencontre amb les seves famílies. I espero que no mengin massa gall dindi… i massa… massa farciment. Sé que hi ha hagut casos Nadal rere Nadal, que vostès, bergants, van a casa i mengen, fins a ca… caure.

Els nois es van entremirar, mentre llàgrimes apareixien als ulls del professor Fowler.

Amb els dits trèmuls, el professor va tocar les cares dels dos nois.

—Tots dos són joves magnífics. Que tinguin un bon Nadal tots dos. Que tinguin…

La seva veu es va trencar. Es va girar, es va apartar alguns passos i es va recolzar a un tauler d’avisos intentant recomposar-se.

Va sentir les veus dels nois darrere seu.

—Què passa amb el vell «barba sobrenatural»? Plorava. Que ho has vist? Plorava.

Fowler va apartar-se del tauler d’avisos i va començar a caminar lentament pel corredor. Va passar la mà per la paret, palpant la motllura gravada que els anys havien polit. Va parar i va mirar un moment al voltant, rebent les vistes i els sons de l’edifici on havia virtualment viscut durant mig segle. Finalment, empenyent la porta feixuga de roure, va sortir i, oblidat del fred, va tornar a casa. Una vegada va parar per mirar darrere seu l’edifici que havia estimat durant tants anys. Estava fosc en la penombra del vespre i l’edifici estava gairebé amagat per la neu que queia.

Va pujar els esglaons de casa seva amb dificultat i va sacsejar la neu dels peus, més per l’hàbit que, en aquell moment, per una preocupació conscient. Va anar directament a la taula del vestíbul. Hi havia un petit arbre de Nadal, carregat amb ornaments i carregant-se més cada any. Cada ornament tenia una història —un significat especial— perquè eren tots regals dels seus «nois». Quan el Nadal passava, cada tresor era embolicat i desat en un prestatge alt amb gran cerimonial. Però el professor Fowler aquella nit no mirava l’arbre. Mirava les cartes que hi havia al costat de l’arbre. Encara amb el barret i l’abric, va forfollar, amb la porta del carrer encara oberta al fred de l’hivern.

Des dels recers foscos de la casa, la senyora Landers, la majordoma del professor, es va materialitzar. Després de més de vint anys de viure amb el professor i cuidar-lo, havia acabat per estimar-lo i estava acostumada a les seves distraccions, gairebé les esperava. Va tancar la porta, es va endreçar els cabells que s’havien soltat amb una ratxa de vent, i va girar-se vers el professor.

—No l’he sentit entrar. Sens dubte cau molta neu i fa molt de vent, oi?

Però Fowler, havent finalment trobat la carta que buscava, va respondre d’una manera distreta:

—Bé, crec que sí. No me n’he adonat.

La senyora Landers va examinar la cara del professor i, remarcant els seus muscles caiguts i el seu color de cendra amb creixent preocupació, li va preguntar si hi havia algun problema.

El professor va brandar el cap i va mirar la carta.

—Crec que això depèn del punt de vista. Si ets del Patronat d’aquesta institució, desitjós d’injectar sang nova al professorat, estic segur que no hi ha cap problema. —Va aixecar la carta molt lentament i la va mirar—. Però si ets un vell que ha passat la millor part de la seva vida en aquelles sales, en aquelles aules, en aquest cas se’t perdonarà una certa consternació.

De sobte va riure per sota el nas durant força estona, molt baix.

—De fet hi ha problemes. Hi ha de fet un gran problema.

La senyora Landers va assenyalar la carta que tenia a la mà.

—Què passa, professor? Què ha passat?

El professor Fowler va mirar la carta i va llegir algunes parts en veu alta.

—«I com que és la política de l’escola garantir als nostres estudiants els conceptes educatius més moderns, considerem aconsellable que accepti aquesta jubilació com una cosa mútuament benèfica. Si us plau, comprengui l’esperit en què aquesta demanda és feta i que la seva contribució a la Rock Hill School està degudament registrada, tal com la nostra reconeixença».

La majordoma va mossegar-se el llavi inferior.

—Oh, Déu meu, professor, això vol dir…

El professor va acabar el seu pensament:

—Això vol dir, senyora Landers, despullant les coses de la seva sofisteria, subtilesa i esforç per fer-ho delicadament, que estic al carrer. —Va dirigir-se al seu estudi i va preguntar a la senyora Landers—: Han estat aquí alguns dels meus nois?

Confusa i una mica pertorbada, la senyora Landers el va mirar:

—Els seus nois, senyor?

—Els estudiants, senyora Landers. Tenien una tradició molt maca durant molts anys. L’última tarda del trimestre de l’hivern, venien aquí fora i cantaven cançons de Nadal. Ho espero d’aquí a poc.

La senyora Landers va dir molt suaument:

—Fa molts anys que no ho fan, professor. Almenys des d’abans de la guerra, si ho recordo.

Fowler va abaixar el cap i va apartar-se d’ella de nou.

—És clar. Hauria de recordar-ho. —Es va treure les ulleres va espiar a través de les lents, va començar a netejar-les de nou, després va parar de sobte, les va agafar amb força, les va mirar i les va llançar a sobre la taula—. Senyora Landers, m’he tornat un adorador de la tradició i un fanàtic fervent del ritual. Ho sé i ho confesso. Crec que és per això que tot m’ha costat tant.

Va caminar sobre el tapís oriental esmolat i es va asseure a la seva taula.

—Sóc una antiguitat guardant antiguitats. Sóc el conservador d’un museu que només conté algunes memòries fràgils.

La senyora Landers va brandar el cap. Estava a punt de rompre el plor.

—Professor, vostè és un home magnífic. És absolutament l’home més magnífic que hi ha.

El professor Fowler va somriure agraït.

—I vostè, senyora Landers, és la més lleial de les dones. Ara, pot fer-me un favor? Podria fer-me una mica de te? Hi haurà el Messies de Handel a la ràdio d’aquí a pocs minuts. M’agradaria escoltar-lo.

Fowler va tancar els ulls, va descansar sobre els colzes durant una estona i després va repenjar-se a la cadira. Els seus ulls van escorcollar la taula i, molt lentament, va treure una clau del seu clauer, va obrir el calaix de sota a la dreta, va forfollar-lo i va treure un revòlver. El va mirar durant una gran estona, el va posar dins el suèter i va tornar al vell balancí.

La neu suau que encara queia del cel nocturn era visible a través de les finestres darrere la taula. El professor Fowler va acabar el te que la senyora Landers li havia portat i la tassa buida era sobre la taula mentre escoltava el Messies. La música acabava en un to triomfant, majestuós, exactament quan la senyora Landers entrava a la sala. Gairebé de puntetes, ella va fer la volta fins a l’altra banda de la cadira i va espiar la cara de Fowler. Ell va obrir els ulls.

—Sí, senyora Landers?

La senyora Landers, una mica sobresaltada, va dir:

—Oh, em pensava que dormia, professor. Vol una mica més de te?

Fowler va brandar el cap, el seu pensament a un milió de quilòmetres d’allà.

—Gràcies, no.

—Tindré el sopar a punt d’aquí a mitja hora. Per què no fa una becaina?

Fowler va allargar el braç i va tancar la ràdio.

—Sé que sóc pesat, però no podríem sopar més tard aquesta nit? No tinc gaire apetit.

—Professor, ha de menjar alguna cosa. Puc guardar-ho calent. Potser després de la seva becaina.

Fowler va mirar la seva cara bondadosa, vella, encantadora i va somriure una mica.

—Potser més tard.

Va aixecar-se de la cadira i va travessar la sala fins al prestatge. Tres dels prestatges eren dedicats als Anuaris de la Rock Hill School; la fusta que els aguantava es corbava amb el pes. Els volums anaven molt enrere. Fowler va anar a través del seu ritual diari d’espolsar-los i tocar-los, com si per osmosi pogués tornar enrere en els anys. Va treure un volum i el va portar fins a la taula. El va obrir curosament, va passar els fulls amb el polze i va estudiar les cares i els noms.

La senyora Landers seia a la cadira davant seu. El mirava en adoració, però trista, sentint el seu disgust.

Fowler va pensar en veu alta.

—Timothy Arnold. Mai no em vaig creure que aquest passés. Tenia un hàbit incorregible de mastegar xiclet i fer-lo esclatar en bombolles. Feia un soroll com d’un obús. I tant sonava com un obús. William Hood. El petit Bill Hood… El noi més petit que ha jugat a futbol aquí, i tenia una fal·lera per Shelley. —Va girar la pàgina de nou i un somriure va il·luminar la seva expressió—. Artie Beachcroft. Un gran xicot. Un xicot ferm. Amb un gran cor, aquest. —Va mirar pensativament—. Què ha fet? Sí, sí… ho recordo ara. El pare em va escriure. Va ser mort a Iwo-Jima. Un xicot pigallat, sempre somrient. Mai no parava de somriure, un somriure que s’encomanava. Entrava a classe i no podies deixar de somriure.

Va continuar girant les pàgines i després, finalment, va tancar el llibre. El va mirar durant un llarg moment.

—Vénen i se’n van com fantasmes. Cares, noms, somriures, les coses divertides que feien… o les coses tristes, o les commovedores. No els vaig donar res. Ara ho comprenc. La poesia que abandonava els seus caps tot seguit que marxaven. Eslògans vells que ja estaven fora de moda quan els vaig ensenyar. Citacions que eren tan apreciades per mi que no tenien sentit per a ells.

Fowler va brandar el cap.

—Senyora Landers, sóc un fracàs. Sóc una vella relíquia que camina de classe a classe. Parlant de memòria a orelles que no escolten, a caps poc disposats. Sóc un fracàs abjecte, catastròfic. No he ajudat ningú. No he deixat la meva marca en ningú. D’on es creu que vaig treure la idea que realitzava alguna cosa?

Els ulls de la senyora Landers van començar a omplir-se de llàgrimes. Va brandar el cap com si intentés protestar, però no van sortir paraules. Fowler li va somriure, excusant-la pel seu silenci i comprenent-la. Va deixar la taula i va caminar fins a la porta.

—Ara faré realment una becaina. I espero no haver-la molestat deixant el sopar d’aquesta manera per a més tard.

Va sortir de la sala amb passos lents, mesurats.

La senyora Landers va tocar l’anuari, gairebé el va acaronar, i el va portar al prestatge. Va tornar a la taula i va començar a endreçar les coses. Va tocar la pipa, el llibre, les ulleres, tot amb un toc molt especial, indicador d’amor. Veient alguns papers que sortien d’un dels calaixos, va abaixar-se, va obrir el calaix, i de sobte va parar, petrificada d’horror. Allí, sota els papers, va veure la pistolera buida. La va agafar, la va aixecar a l’alçària del braç, va fer un moviment com de córrer per la sala, va parar, va mirar de nou la pistolera i després va posar-la de nou curosament al calaix. Amb una sensació creixent de pànic i desesperació, va cridar:

—Professor Fowler —i va córrer cap al vestíbul. La porta del carrer estava oberta. Va agafar ràpidament el telèfon i va marcar el número del director.

Fowler caminava lentament pel campus, els seus passos ressonant en el silenci i la seva respiració amb esbufecs curts, ràpids a l’aire fred de la nit. Tenia l’abric mal posat i mal cordat. No portava barret i semblava perdut i aclaparat. Al mig del campus va parar davant d’una estàtua de bronze. Apartant la neu de la base per poder llegir la llegenda que hi havia, va pronunciar suaument les paraules: «Horace Mann, Educador. 1796-1859». Fowler va agenollar-se a la neu i va dir pensativament.

—Pensava ara mateix si vas tenir gaires dubtes. —Va somriure i va brandar el cap—. És clar que no.

Va apartar una mica més de neu fins que va poder veure la resta de la citació a sota del nom de Mann.

—«Avergonyeix-te de morir fins que hagis aconseguit alguna victòria per a la humanitat». —Va apartar la mirada sense cap emoció a la cara i va dir—: Jo no he aconseguit cap victòria… Cap victòria. —Va mirar la butxaca de l’abric, amb la veu molt baixa—. I ara m’avergonyeixo de morir.

Va treure el revòlver molt a poc a poc, va treure el pestell de seguretat i estava a punt d’aixecar-lo quan el seu moviment va ser deturat pel so llunyà de campanes que repicaven una crida melodiosa estranyament urgent.

Fowler va girar-se abruptament i va mirar en la direcció de les campanes. Va dir pensativament:

—Les campanes de les classes? És estrany. Per què deuen tocar ara. No hi ha cap assemblea especial. No hi ha res d’aquesta mena.

Lluny, les campanes van començar a repicar de nou. Fowler va començar a caminar cap a l’escola, inconscientment, posant-se l’arma a la butxaca. Va arribar a l’edifici principal, on la porta era curiosament oberta. A dins, va mirar totes les aules buides i després va mirar el sostre, on les campanes continuaven tocant. Estava completament sol. Va parar a la porta de la seva aula i després va entrar i va començar a baixar el passadís entre els pupitres. A mig camí, va parar de nou i va escoltar. Hi havia un estrany so sord i ressonant de nois parlant i rient, com si vinguessin d’algun indret llunyà. Va continuar fins al front de l’aula, atordit i perplex i després, de mica en mica, sorprès. A cada plaça va començar a emergir una figura, primer a partir d’una mena de transparència fantasmal i després transformant-se en la figura de carn i ossos d’un noi, fins que tots els seients estaven ocupats i una dotzena de nois el miraven amb expectació.

El professor Fowler va descordar-se l’abric i els seus llavis es van moure amb preguntes sense so:

—Jo… jo no comprenc. Perdoneu-me, nois, però no n’estic segur… el que vull dir és que no ho recordo ara…

Els nois li van somriure i finalment un es va aixecar.

—Artie Beachcroft, professor. Segon curs. Classe del 41. Com està, professor?

Fowler el va mirar i va brandar el cap d’una banda a l’altra d’una manera burleta.

—Com és això? Com és això una altra vegada? Dius que ets l’Artie Beachcroft? —Va començar a brandar el cap lentament—. És clar que sí. Et reconeixeria en qualsevol lloc. —Va acostar-se a ell, va allargar les mans i va agafar una de les mans del noi. Va fer soroll amb el nas i va eixugar una llàgrima—. Estic encantat de veure’t. Estic realment encantat de veure’t. T’he trobat a faltar, Artie. —Després va mirar el noi i va començar a brandar el cap una altra vegada—. Però… però, què fas tu aquí? Perdona’m, però no hauries d’estar aquí. Vas ser…

El noi va somriure i va acabar el pensament del professor.

—Vaig ser mort a Iwo-Jima. És cert, professor. —Va ficar la mà a la butxaca, va treure una petita capsa, la va obrir i va mostrar una medalla—. Volia mostrar-li això. És la Medalla d’Honor del Congrés. Me la van donar pòstumament.

Fowler va mirar-la i després va desviar els ulls a la cara del noi.

—És un gran motiu d’orgull, senyor Beachcroft, un gran motiu d’orgull. Sempre vas ser un jove magnífic. Un jove magnífic. —Va mirar el noi, va tancar els ulls, va brandar el cap i després va pestanyejar i va obrir els ulls—. No… no ho comprenc.

Un noi de l’altra banda de la sala va cridar:

—Professor!

Fowler es va girar.

—Sóc en Bartlett. Tercer curs. Classe del 28. Vaig morir a Roanoke, Virginia. Feia recerques en tractament del càncer per Raigs X. Vaig estar exposat a radioactivitat. Vaig tenir leucèmia.

Fowler va dir suaument:

—Ho recordo, Bartlett. Ho recordo. Va fer una cosa increïblement valenta, una cosa increïblement coratjosa.

El noi va continuar.

—Sempre he recordat, professor, una cosa que em va dir. Una citació. D’un poeta que es diu Walter.

Fowler va brandar el cap recordant:

—Howard Arnold Walter. Ho recordo.

Bartlett, en una veu forta, va començar a citar:

Va mirar el professor.

—No he oblidat mai això, professor. Ha estat una cosa que m’ha deixat. Mai no ho he oblidat.

Els llavis de Fowler van començar a tremolar.

—És… és molt amable de part seva, Bartlett, dir-me això.

Artie Beachcroft compartia el sentiment.

—És per això que he portat la medalla per mostrar-la-hi, professor Fowler, perquè en part és seva. Em va parlar de coratge. Em va ensenyar el que significa el coratge.

Fowler va dir, molt, molt suaument:

—Però… però, és increïble. —Els seus ulls van recórrer la sala i van parar en un noi molt petit. Va dirigir-se a ell i va tocar-li la cara—. Però, si és… és en Weiss, oi? Dickie Weiss? Tu vas ser el primer, Dick…

El noi va posar-se dret.

—El primer que va morir, professor. Jo era a Pearl Harbour, a l’Arizona. Era alferes.

Lluitant contra la creixent emoció, Fowler va dir:

—Ho recordo, Dick. Vas salvar una dotzena d’homes. Els vas treure de la sala de les calderes on havien quedat atrapats i vas perdre la vida quan els salvaves.

El noi va somriure i va brandar el cap.

—Vostè era darrere meu aquell dia, professor. Pot no saber-ho, però sí que hi era. Era un poema que em va ensenyar:

Fowler va somriure i va mirar els nois, que el miraven tots. El seu somriure va fer-se més ample, els seus ulls més brillants en el silenci que es va seguir. La campana va sonar de nou, aquesta vegada molt suaument. El professor va caminar prop dels nois i cadascú, en el seu torn, s’aixecava.

—Sóc en Thompson, professor, segon curs, classe del 1939. Vaig morir-me a Nova Guinea però vostè em va ensenyar el que era el patriotisme.

—Rice, professor. Tercer curs, classe del 1917. Vaig morir-me, ferit a Château-Thierry. Vostè em va ensenyar el que era el coratge.

—Hudson, professor. Segon curs, classe del 1922. Vostè em va ensenyar el que era lleialtat.

—Whiting, professor. Quart curs, classe del 1951. Vostè em va ensenyar el que era l’ètica i l’honestedat.

Fowler parpellejava darrere les llàgrimes, va examinar la classe, va fer soroll amb el nas, va estossegar, va eixugar-se els ulls, després es va treure les ulleres, va espiar a través de les lents, les va netejar i va tornar a posar-se-les.

Tots els nois van mirar-s’ho i van somriure. Recordaven afectuosament aquell ritual. Cap ni un l’havia oblidat. Durant un instant va haver-hi un silenci aturat.

Finalment, Beachcroft va dir:

—Ara hem de tornar, professor, però volíem que sabés que estàvem molt agraïts, que estàvem per sempre agraïts, que cadascú de nosaltres ha portat en si alguna cosa que vostè li ha donat. Volíem agrair-li-ho, professor.

Una vegada més, les figures dels nois van tornar-se transparents i finalment van desaparèixer del tot. I una vegada més les campanes van començar a tocar.

Fowler va caminar pel passadís, va mirar els pupitres, tocant aquest, deturant-se prop d’un altre, i finalment va travessar la porta i va sortir cap a la neu.

Quan va arribar, la senyora Landers era al telèfon. Així que el va veure, va fer un somriure alleugerit. Va dir pel telèfon:

—Sí, senyor director, ha arribat ara. Està bé. Sí, està bé. Gràcies.

Va penjar el telèfon i Fowler li va somriure. Tots dos van mirar de sobte quan van sentir el so de cançons de Nadal a fora.

Fowler va girar-se i, emmarcat a la finestra, va veure els nois a fora, amb neu fins als genolls i va sentir les seves veus aixecant-se en l’última tornada d’una cançó de Nadal. Van acabar i un noi va avançar al davant del grup.

—Bon Nadal, professor! Bon Nadal!

Fowler va obrir la finestra i va cridar:

—Bon Nadal, joves, bon Nadal. I puc afegir que… que estic molt agraït a tots vosaltres. Sempre he pensat que les cançons de Nadal són… són una tradició meravellosament especial. Bon Nadal, nois, i que Déu us beneeixi!

Els nois van somriure i van acomiadar-se amb un gest mentre s’allunyaven, començant una altra cançó.

Fowler va tancar la finestra i es va girar vers la senyora Landers.

—He pogut rumiar-m’ho, senyora Landers, i crec que em jubilaré. Crec que he ensenyat tot el que puc ensenyar. I no voldria que els resultats disminuïssin.

Va girar-se, una vegada més, i va mirar per la finestra. Es va treure les ulleres, va passar pel ritual de mirar-les, després netejar-les i després posar-se-les de nou. Hi havia el so de les campanes d’una torre llunyana i després una cançó de Nadal suau més endavant.

—Senyora Landers, crec… crec que puc haver deixat la meva marca. Algunes engrunes de coneixement que he deixat caure… i que ells han agafat. —Va somriure—. «Avergonyeix-te de morir fins que hagis aconseguit alguna victòria per a la humanitat». Senyora Landers, jo mateix no vaig aconseguir victòries, però he ajudat altres a aconseguir-les. Així, d’aquesta manera… fins i tot en una petita mesura… són victòries que puc compartir.

Va girar-se i va mirar per la finestra, somrient i brandant el cap.

—He tingut una vida molt bona, senyora Landers. Una vida molt rica. Una vida molt fecunda. Aquest particular canvi de guàrdia… no el voldria de cap altra manera.

EPÍLEG

Al professor Ellis Fowler. Que va descobrir, una mica tard, alguna cosa del seu propi valor. Una lliçó molt escolàstica del campus… La Zona Crepuscular.