SIR
ARTHUR QUILLER-COUCH
UN PARELL DE MANS
—Sí —va dir la senyoreta Le Petyt mirant fixament la llar fonda i deixant descansar un moment les mans i el punt de mitja ociosament sobre la falda—. Oh, sí, vaig veure un fantasma. De fet vaig viure amb un en una casa durant molt de temps.
—Com vas poder —va començar neguitosa una de les filles del meu amfitrió—, tu, tia Emily? —va cridar l’altra al mateix temps.
La senyoreta Le Petyt, una persona molt sensible, va apartar els ulls de la llar i va protestar amb un lleuger somriure alegre.
—Bé, estimades, no sóc la covarda per què em preneu. I, resulta que el meu era el fantasma més inofensiu del món. De fet —i en aquest moment va mirar el foc una altra vegada— quin greu que em va saber quan la vaig perdre.
—Era doncs una dona? Però jo crec —va dir la senyoreta Blanche— que els fantasmes femenins són els més horribles de tots. Porten petites sabates amb els talons alts i vermells, i passen tap, tap, fregant-se les mans.
—Aquesta es fregava les mans, certament. Però no sé res de talons alts i vermells, perquè mai no li vaig veure els peus. Era potser com la reina d’Espanya, i no en tenia. I pel que fa a les mans, depèn de com es freguen. A Knightbridge, per exemple, hi ha un vigilant vell…
—No siguis llauna, saps molt bé que ens morim per sentir la història.
La senyoreta Le Petyt em va mirar amb un lleuger somriure de desaprovació.
—És tan petita.
—La història, o el fantasma?
—Tots dos.
I vet aquí la història de la senyoreta Le Petyt:
Això va passar quan jo vivia a Cornualla, a Tresillack, a la costa sud. Tresillack era el nom de la casa, que es trobava, solitària, al cim d’un turó on es podia sentir la mar sense veure-la, perquè encara que el turó s’obria cap a una platja molt ampla, hi havia revolts i el camí feia recolzades una mitja dotzena de vegades, i els seus costats, a una certa alçada, tancaven la vista de la casa que estava anunciada com a «reclosa». Jo era molt pobra en aquells dies. El vostre pare i tots nosaltres érem pobres aleshores, d’una manera que segurament vosaltres, estimades, no ho sereu mai, però jo era molt jove i romàntica i prou prudent per voler la meva independència, i aquesta paraula «reclosa» em va agradar.
La infelicitat era que també havia agradat a d’altres, o estava d’acord amb el que els llogaters anteriors buscaven. Coneixeu, m’atreveixo a dir, la mena de persona que lloga una casa reclosa al camp? Bé, sí, hi ha diversos tipus, però tots ells semblen odiosos. Ningú no sap d’on vénen, encara que aviat no deixen cap dubte sobre el seu «destí», com diuen els nens. «Misteriós» és la paraula, oi? Bé, els anteriors llogaters de Tresillack (una sèrie desconcertant, del primer a l’últim) havien estat terriblement misteriosos.
No sabia res d’això quan vaig voler llogar-la al seu propietari, un pagès ric que vivia en una masia a la falda del turó, en un espadat sobre la platja. Vaig presentar-me sense por com una soltera de bona família i amb uns ingressos petits però segurs, volent fer una vida rural amb decència i economia. Va acceptar la meva proposta prou delicadament però amb un aire de desconfiança que em va ofendre. Per això no em va agradar: després vaig acceptar-ho com una característica desagradable del caràcter local. Estava doblement equivocada. L’agricultor Hosking era estúpid, però un home tan honest com cap altre hauria estat en un temps difícil; i més obert i hospitalari que el tipus de gent d’aquella costa que tant de bo no hagués conegut. Era la cautela d’un nen que s’havia cremat els dits, no una vegada sinó moltes. Si hagués sabut el que més tard vaig saber sobre els seus problemes com a propietari d’una «casa de camp reclosa», m’hauria apropat amb la timidesa que m’era pròpia, i hauria intentat ser l’excepció en una llarga sèrie d’experiències penoses. Ell havia comprat la propietat de Tresillack feia vint anys —amb hipoteca, m’ho crec— perquè la terra era al costat de la seva i el compensaria pel conreu. Però la casa era una nosa, un íncube, i ho havia estat des del començament.
—Sí, senyoreta —va dir ell—, és benvinguda si vol donar-li un cop d’ull. No està malament ni per dins ni per fora. Si vol veure-la, no hi ha cap problema, perquè hi tinc una majordoma, una vídua, que li ho ensenyarà tot. Amb el seu permís, pujaré al turó per acompanyar-la. —Quan li ho vaig agrair, va aturar-se i es va fregar el mentó—. Hi ha una cosa que li vull dir. Sigui qui sigui la persona que es quedi amb la casa, haurà de quedar-se també amb la senyora Carkeek.
—La senyora Carkeek? —vaig repetir penosament—. És la majordoma?
—Sí; era la dona del meu antic capatàs. Ho sento, senyoreta —va dir, després de mirar la meva expressió que li deia sens dubte quina mena de dona jo pensava que seria la senyora Carkeek—, però vaig haver d’establir aquesta regla després… després del que va passar. I li garanteixo que no la trobarà tan dolenta. Mary Carkeek és una dona assenyada i competent, i coneix el lloc. Era al servei del terratinent Kendall quan ell va vendre la propietat i se’n va anar: era la seva primera feina.
—De totes maneres, puc veure la casa? —vaig dir amb un aire trist. De manera que vam començar a pujar al turó. El camí, que s’apropava a un rierol mormolejant, era estret en la seva major part, i Hosking, amb una excusa, va anar amb passos llargs a fi d’apartar els esbarzers. Però, quan l’amplada del camí ens permetia anar plegats, vaig veure’l de tant en tant amb una mirada tímida i curiosa sota les seves celles aspres. Tot i que es comportava amb delicadesa, era clar que no estava content del tot perquè jo no corresponia a la seva noció de llogater per a la «casa de camp reclosa».
No sé quina idea absurda em va provocar, però a mig camí del turó vaig aturar-me en sec i vaig preguntar:
—Suposo que no hi ha fantasmes a la casa, oi?
Em va semblar, tot després de fer-la, una pregunta absurda, però ell se la va prendre molt seriosament.
—No; mai no he sentit parlar de cap fantasma. —Va accentuar la paraula d’una manera estranya—. Sempre hi ha hagut problemes amb els criats i xafarderies de les minyones. Però Mary Carkeek hi viu sola i sembla que s’hi troba confortablement.
Vam continuar caminant. De tant en tant assenyalava amb el bastó.
—I ara!, no sembla un lloc per a fantasmes, oi que no?
És clar que no. Sobre un hort sense poda, hi havia una terrassa amb gespa i arç escampats, i al damunt una terrassa de pedra, on es trobava la casa més preciosa que mai no havia vist. Era llarga, baixa i amb sostre de palla; d’un extrem a l’altre hi havia una enorme galeria. Roses clemàtides, banksia i xuclamel s’enfilaven pels pilars d’aquesta galeria, i grans floracions de niella s’arraïmaven al sostre, sota les vidrieres de les finestres del dormitori. La casa era prou petita per ser considerada una casa de camp, i prou estranya en característiques i en situació per atorgar distinció a qualsevol llogater. Suggeria el que en aquells dies hauríem € pogut dir una vida «elegant». Jo tenia ganes de picar de mans amb alegria.
Em vaig animar encara més quan la senyora Carkeek ens va obrir la porta. Esperava veure una senyora Gummidge, i vaig trobar una dona saludable d’edat mitjana amb una expressió pensarosa però alegre, i un somriure que, sense un tret de servilisme, confirmava la descripció que l’agricultor m’havia fet. Era una dona confortable; i mentre totes dues caminàvem per les habitacions (perquè el senyor Hosking va esperar fora) «vaig simpatitzar» amb a la senyora Carkeek. La seva parla era directa i pràctica; les habitacions, malgrat el seu mobiliari descolorit, eren lluminoses i extremament netes; i de totes maneres l’ambient de la casa em va donar una sensació de benestar, de sentir-me a casa i de ser ben tractada; sí, de ser estimada. No rigueu; perquè quan hagi acabat no pensareu que aquesta idea sigui absurda del tot.
Vaig sortir a la galeria, i Hosking es va posar a la butxaca l’esporgador que havia fet servir en un gessamí.
—Això és millor que qualsevol cosa que hagués somiat —vaig dir.
—Perdoni senyoreta: això no és una manera encertada de començar un tracte.
De totes maneres, no va aprofitar-se del meu entusiasme i vam fer el tracte quan baixàvem del turó cap a la seva masia, on el landó m’esperava per tornar a ciutat.
Difícilment puc descriure l’alegria que vaig sentir durant el meu primer mes a Tresillack; perquè (com penso ara) si considero una per una totes les raons que tenia per ser feliç, encara em queda una cosa que no puc explicar. Jo era bastant jove, saludable, em sentia independent i emprenedora; era el pic de l’estiu, feia un temps molt maco, i el jardí era en tota la magnificència del mes de juny, però molt descurat i em mantenia ocupada cuidant-lo, em feia agafar molta gana, i em feia caure al llit en aquell estupor mandrós provocat per les olors de la terra. Passava la major part del temps fora de la casa i acabada la feina del dia com a regla, em passejava per la vall fresca al llarg de la platja i tornava.
Aviat vaig descobrir que tota la feina de la casa podia ser confiada a la senyora Carkeek. Ella no parlava gaire; de fet el seu únic defecte (poc comú en majordomes) era parlar molt poc, i fins i tot quan li parlava semblava a vegades que no em podia parar atenció. Era com si la seva ment estigués distreta per alguna petita feina de què s’hagués oblidat, i els seus ulls brillaven que sentien, com si esperés que la feina oblidada li parlés i la recordés. Però realment no oblidava res. De fet mai de la vida no m’han atès tan bé.
Bé, és això que vull dir. Això, per dir-ho d’alguna manera, és precisament això. A més d’escombrar i espolsar les habitacions, em preparava els àpats a l’hora. A través d’un centenar de petites coses estranyes, aquesta manera d’endreçar i de fer semblava que interpretava els meus desitjós. Si volia que les roses del bol sobre la taula del menjador fossin substituïdes per unes de més fresques, les tenia a l’àpat següent. La senyora Carkeek (vaig pensar) deu haver vist i interpretat una mirada meva. Tot i que no recordava haver mirat el bol en la seva presència. I com diantre havia endevinat les roses exactes, les formes i els colors que jo havia desitjat? Això és només un exemple, com podeu comprendre. Cada dia, i des del matí fins a la nit, vaig tenir d’altres petits exemples, però en conjunt testimoniant una intel·ligència tan assistencial i subtil com incansable.
Tinc el son molt lleuger, com sabeu, amb una gran tendència per despertar-me amb el sol i vagarejar molt d’hora. Però per més aviat que jo em llevés a Tresillack, la senyora Carkeek m’havia precedit. Finalment vaig arribar a la conclusió: que ella s’aixecava i ho espolsegava i endreçava tot quan jo era encara tranquil·lament al llit. Un dia, vaig trobar que el saló (on m’havia assegut fins molt tard) estava endreçat a les quatre de la matinada, sense traces d’un plat de gerdons que jo hi havia portat i deixat després del sopar. Estava decidida a posar-la a prova. Vaig anar a la cuina i vaig cridar-la pel seu nom. Vaig trobar la cuina com una patena, i la llar encesa, sense rastre de la senyora Carkeek. Vaig pujar i vaig trucar a la seva porta. A la segona trucada una veu somnolenta va cridar i de seguida la bona dona va presentar-se davant meu amb camisa de dormir, semblant (m’ho crec) molt esporuguida.
—No —vaig dir—, no és cap lladre. Però he trobat el que buscava, que vostè fa la seva feina del matí durant la nit. Però no m’haurà d’esperar si no vaig al llit fins molt tard. I ara torni al llit i faci bondat, mentre jo faig un tomb fins a la platja.
—Oh, senyoreta —va balbucejar—. Estava segura que havia vist alguna cosa!
—És clar que sí —vaig contestar—, però no eren lladres ni fantasmes.
—Gràcies a Déu! —vaig sentir que deia quan va girar-se d’esquena en direcció a la seva habitació grisa de cara al nord. Vaig prendre allò per una expressió pietosa i descurada i vaig córrer avall sense pensar-hi més.
Pocs dies després vaig començar a comprendre.
El pla de la casa de Tresillack (ho he d’explicar) era d’una gran simplicitat. A l’esquerra del vestíbul a l’entrada hi havia el menjador; a la dreta el saló, seguit d’un tocador. El peu de l’escala era al davant de la porta d’entrada i a prop, passant per una porta de vidre interior, n’hi havien dues altres, a la dreta i a l’esquerra, la de l’esquerra conduïa a la cuina, la de la dreta, a un corredor que menava a un armari sota el replà de l’escala fins a un rebost endreçat amb els prestatges normals i la planxa i sota la finestra (de cara al nord) una palangana de porcellana i una aixeta de llautó. El primer matí a la nova casa vaig visitar aquest rebost i vaig girar l’aixeta; però no hi havia aigua. Vaig pensar que això passava per casualitat. La senyora Carkeek havia de rentar cristalleria i terrissa fina i, sens dubte, es queixaria de qualsevol irregularitat que hi hagués en el subministrament de l’aigua.
Però l’endemà de la meva visita de sorpresa (com jo acostumava a dir) vaig collir una cistella de roses i, per arranjaries, vaig portar-les al rebost. Vaig agafar un bol de porcellana i vaig anar a omplir-lo a l’aixeta. Una altra vegada, no hi havia aigua.
Vaig cridar la senyora Carkeek.
—Què passa amb aquesta aixeta? —vaig preguntar.
—No ho sé, senyoreta. Mai no la faig servir.
—Però deu haver-hi una raó, i segurament trobarà que és una gran nosa haver de rentar els plats i els gots a la cuina. Vingui amb mi cap al darrere, i donem un cop d’ull als dipòsits.
—No passa res amb els dipòsits, senyoreta. Li garanteixo que no hi ha cap problema.
Però no vaig descoratjar-me. Els darreres de la casa quedaven a una distància de tres metres d’una paret que era només una façana de pedra construïda sobre el pendent tallat per l’arquitecte. Més amunt del pendent hi havia l’hort, i des de la part inferior vam mirar per damunt de l’ampit en direcció dels dipòsits. N’hi havia dos, un de molt gran sobre la cuina, que abastava la cuina i la cambra de bany; i un de més petit que, evidentment, s’alimentava del primer i la comunicació es feia a través d’una canonada fins al rebost. El gran dipòsit estava gairebé ple, i així i tot el més petit, encara que es trobés a un nivell inferior, estava buit.
—És més clar que la llum del dia —vaig dir—. La canonada entre els dos dipòsits està embussada. —I vaig enfilar-me a l’ampit.
—Jo no ho faria, senyoreta. L’aixeta del rebost és només d’aigua freda i no em serveix. A la cuina hi ha aigua calenta de la caldera.
—Però vull l’aigua del rebost per a les meves flors. —Vaig inclinar-me i vaig anar a les palpentes—. Ja m’ho pensava! —vaig dir, quan vaig arrencar un tap de suro gruixut i tot seguit l’aigua va començar a rajar. Vaig girar-me triomfalment a la senyora Carkeek, que de sobte va posar-se vermella. Mirava fixament el tap a la meva mà. Perquè no sortís del seu lloc, algú l’havia embolicat amb un drap de cotó estampat i, encara que descolorit, em semblava recordar el dibuix (un ramatge lila). Aleshores, quan ens vam mirar als ulls, se’m va acudir que només dos matins abans la senyora Carkeek portava una bata estampada amb el mateix dibuix de ramatge.
Vaig tenir la presència d’esperit per amagar aquesta petita descoberta i vaig deixar passar sobre això una observació molt insignificant. Tot seguit la senyora Carkeek va recuperar la seva calma. Però admeto que em va decebre. Semblava una cosa tan insignificant per ser maliciosa. Ella m’havia dit una mentida expressament. Però, per què? Simplement perquè preferia l’aixeta de la cuina a la del rebost? Era infantil. «Tots els criats són iguals», vaig pensar. «He d’acceptar la senyora Carkeek tal com és; i, al cap i a la fi, és una joia».
La segona nit després d’això, entre les onze i les dotze, estava estirada al llit, endormiscada, llegint una novel·la de lord Lytton, quan un petit so em va pertorbar. El vaig escoltar. El so era clarament el de l’aigua degotant. Vaig pensar que plovia. Un xàfec, vaig pensar, havia omplert les canonades que baixaven del teulat. De totes maneres no podia precisar el so. Hi havia una canonada a la paret tot just prop de la meva finestra. Vaig aixecar-me i vaig fer córrer la persiana.
Vaig quedar-me parada perquè no plovia ni havia plogut. Vaig palpar la pissarra de l’ampit; hi havia una mica de rosada, res més. No hi havia vent ni cap núvol: només una lluna tranquil·la sobre el pendent de l’est del turó, el clapoteig distant de les onades, i l’olor de moltes roses. Vaig tornar al llit i vaig tornar a escoltar. Sí, el so de degoteig continuava, molt inequívoc en el silenci de la casa, que no es podia confondre de cap manera amb el murmuri sord de la platja. Després d’una estona, va començar a destrossar-me els nervis. Vaig agafar l’espelma, vaig tirar-me a sobre la bata, i vaig baixar silenciosament l’escala.
Aleshores va ser simple. El so venia del rebost. «La senyora Carkeek ha deixat l’aixeta oberta», vaig pensar. I és clar que era així un degoteig lleuger caient constantment al rentamans de porcellana. Vaig tancar l’aixeta, vaig tornar satisfeta al llit i vaig dormir…
… durant algunes hores. Vaig obrir els ulls a les fosques, i tot seguit vaig veure el que m’havia desvetllat. L’aixeta vessava una altra vegada. L’havia tancada fàcilment amb la mà, però no tan fàcilment que pogués pensar que s’havia obert tota sola. «Això és obra de la senyora Carkeek», vaig pensar, i ho lamento però vaig afegir: «Hauré de molestar la senyora Carkeek!».
Bé, no hi podia fer res: de manera que vaig encendre un llum, vaig mirar el rellotge, vaig veure que eren precisament les tres, i vaig baixar l’escala una altra vegada. Vaig fer una pausa davant de la porta del rebost. No tenia por, gens ni mica. De fet no m’havia passat pel cap que alguna cosa podria anar malament. Però recordo que vaig pensar, amb la mà sobre la porta, que si la senyora Carkeek estigués al rebost, podria espantar-la.
Vaig obrir la porta bruscament. La senyora Carkeek no hi era. Però alguna cosa hi havia prop del rentamans de porcellana —una cosa que m’hauria d’haver fet córrer a dalt cuita corrents, però que de fet no em va deixar moure. El meu cor semblava parat. I, en el silenci, recordo haver deixat el candeler de llautó sobre una calaixera al meu costat.
Sobre el rentamans de porcellana i sota l’aigua que degotava de l’aixeta vaig veure dues mans.
Això era tot, dues mans petites, d’una criatura. No puc explicar-vos com acabaven.
No, no estaven tallades. Les vaig veure d’una manera molt clara: només un parell de petites mans i els punys, i després d’això, res. Es movien ràpidament rentant-se. Vaig veure que l’aigua degotava i les esquitxava —no a través— com si fossin mans reals. Eren les mans d’una nena. Oh, sí, n’estava segura. Els nois i les noies es renten les mans d’una manera diferent. No puc explicar-vos quina és la diferència, però no es podien confondre.
Vaig veure tot això abans que l’espelma rellisqués i caigués a terra. L’havia deixada sense mirar, perquè mirava fixament el rentamans, i l’havia equilibrada a la vora de la calaixera. Després, a les fosques, amb l’aigua corrent, vaig passar uns moments dolents. Per més estrany que sembli, estava preocupada pensant sobretot que havia de tancar aquella aixeta abans d’escapar-me. Ho havia de fer. I després d’un moment vaig reunir tot el meu coratge i, amb un petit sanglot, vaig allargar la mà i ho vaig fer. Aleshores vaig fugir.
L’alba es tancava sobre meu: i quan el cel va enrogir-se, vaig banyar-me, vaig vestir-me i vaig baixar l’escala. I a la porta del rebost vaig trobar la senyora Carkeek, també vestida, amb el candeler a la seva mà.
—Ah! —vaig dir—, l’ha recollit?
Ens vam mirar l’una a l’altra. És clar que la senyora Carkeek volia que jo comencés i vaig decidir discutir tot seguit l’afer amb ella.
—I vostè ho sabia tot. És per això que va posar un tap al dipòsit.
—Ha vist…? —va començar.
—Sí, sí. I vull que m’expliqui això encara que sigui alguna cosa desagradable. És… és… un assassinat?
—Que la llei la beneeixi, senyoreta, què li ha posat al cap coses tan terribles?
—Ella es rentava les mans.
—Ah, ho fa així, pobreta! Però, assassinat! La petita i estimada senyoreta Margaret no faria mal a una mosca!
—La senyoreta Margaret?
—Sí, va morir quan tenia set anys. L’única filla del terratinent Kendall. Això va passar fa més de vint anys. Jo era la seva infermera, senyoreta, i ho sé… es tractava de diftèria. La va agafar al poble.
—Però com sap que és la Margaret?
—Aquelles mans… com podria equivocar-me, si vaig ser la seva infermera?
—Per què se les vol rentar?
—Bé, senyoreta, com que era una nena delicada… i la feina de casa, sap…
Vaig respirar a fons.
—Vol dir que tota aquesta feina de netejar i d’endreçar… —vaig interrompre—. És ella qui m’ha cuidat d’aquesta manera.
De seguida la senyora Carkeek em va mirar als ulls fixament.
—Qui podria ser, senyoreta?
—Pobra petita criatura!
—Bé, ara —la senyora Carkeek va fregar el meu candeler amb la vora del seu davantal—. Estic contenta que s’ho prengui d’aquesta manera. Perquè no hi ha res de què tenir por… oi que no? —Em va mirar tristament—. Crec que ella l’estima, senyoreta. Però només de pensar en el que ha passat amb els altres!
—Els altres? —vaig repetir.
—Els altres llogaters, senyoreta, els que han estat aquí abans de vostè.
—Eren dolents?
—Era una gent terrible. El pagès Hosking no li ho va dir? Feien coses terribles, l’un darrere l’altre, i cada un pitjor que els altres.
—Què els passava? Bevien?
—Alguns d’ells bevien, senyoreta. Hi havia el comandant, que acostumava a enfurismar-se i es posava a córrer al voltant del turó amb la camisa de dormir. Oh, era escandalós! I la seva dona també bevia, és a dir, si és que era la seva dona. Imagini aquesta criatura afectuosa rentant els plats després que ells es comportaven d’una manera fastigosa!
Vaig tremolar de por.
—Però això no era el pitjor ni de bon tros. Hi havia una parella aquí, de les colònies, deien ells, amb dos fills, un nen i una nena, el més gran amb prou feines devia tenir sis anys. Pobrets!
—Per què? Què va passar?
—Apallissaven aquelles criatures, senyoreta, d’una manera que li faria mal al cor, i els feien passar gana, i els torturaven. Em van dir que se sentien els seus crits a l’autopista, a una distància de set-cents metres. A vegades els tancaven sense menjar durant molts dies. Però crec que la senyoreta Margaret els donava menjar d’alguna manera. Oh, la puc veure, acostant-se silenciosament a la porta per confortar-los!
—Però potser mai no es va mostrar quan aquesta gent horrible va viure aquí, i va desaparèixer fins que marxessin.
—No la coneixeu, senyoreta. Era molt coratjosa! Podria afrontar lleons. Va estar aquí tot el temps: fixi’s només en el que els seus ulls i les seves orelles innocents han vist i sentit! Hi havia una altra parella… —la veu de la senyora Carkeek va enfonsar-se.
—Oh, calli —li vaig dir—, si vull tenir alguna pau en aquesta casa!
—Però, oi que no se n’anirà, senyoreta? Ella l’estima, ho sé. I pensi el que la pobra podria passar… qui sap quina mena de llogater tindríem aquí més tard. Perquè ella no pot marxar. És aquí des que son pare va vendre la casa. Ell va morir poc després. No se’n vagi!
Havia decidit anar-me’n, però de sobte vaig pensar que la meva resolució era molt mesquina.
—Després de tot —vaig dir—, no hi ha res de què tenir por.
—Això mateix, senyoreta, absolutament res. No crec, fins i tot, que sigui tan estrany. Perquè, segons explicava la meva mare hi havia certes masies on s’escombraven les habitacions cada nit amb la regularitat d’un rellotge, s’arenaven els paviments i es fregaven els plats i les olles, i tot això passava mentre les minyones dormien. La gent ho atribuïa als barrufets; però nosaltres sabem el que passa, senyoreta, i ara que en tenim el secret podrem dormir tranquil·lament als nostres llits, i si sentim un soroll estrany, diem: «Que Déu t’acompanyi criatura!» i tornem al nostre son.
—Senyora Carkeek —vaig dir—, ho accepto amb una condició.
—Què és?
—Que em deixi besar-la.
—Oh, senyoreta! —va dir la senyora Carkeek quan vam abraçar-nos: i això va ser el gest més familiar que es va permetre durant tot aquest temps que la vaig conèixer.
Vaig estar tres anys a Tresillack, i tot aquest temps la senyora Carkeek va viure amb mi i vam compartir el secret. Poques dones, ho goso dir, han estat envoltades tan intensament d’amor com nosaltres durant aquells tres anys. Em passava la vida com una cançó: m’allisava el coixí, tornava la meva taula més agradable, a l’estiu aconseguia que les corol·les de les flors estiguessin dretes quan jo passava, i a l’hivern vigilava el foc amb mi i el tornava brillant.
Per què vaig haver de deixar Tresillack? Perquè un dia, al cap de tres anys, Hosking em va comunicar que havia venut la casa, o que estava a punt de vendre-la, ara no me’n recordo. No ho podia evitar, de cap manera. El comprador era un tal coronel Kendall, germà del vell terratinent.
—Un home casat? —vaig preguntar.
—Sí, senyoreta, amb vuit fills. Unes criatures maquíssimes. I la mare una senyora molt bona. El coronel Kendall considera que és la seva vella casa.
—Ja ho veig. I per això es veu forçat a vendre-la.
—I també ofereix un bon preu. Cregui que ho sento molt.
—Per fer-me fora? Gràcies, senyor Hosking, però està actuant correctament.
Com que estava previst que la senyora Carkeek es quedaria, no hi faltava res perquè tot fos perfecte, llevat del fet que, potser, no hi havia lloc per a mi.
—Ella, la Margaret, estarà contenta —vaig dir— amb els cosins, sap?
—Oh sí, senyoreta, estarà contenta, segurament. —La senyora Carkeek hi estava d’acord.
Quan va arribar l’hora, vaig fer les maletes, vaig intentar estar alegre. Però el darrer matí, quan les vaig deixar lligades al vestíbul, vaig enviar la senyora Carkeek a dalt amb una excusa, i vaig anar sola al rebost.
—Margaret! —vaig murmurar.
No em va contestar. No esperava que ho fes. Tanmateix, vaig tornar-ho a intentar i, tancant els ulls aquesta vegada, vaig allargar les mans i vaig murmurar:
—Margaret!
I juro mentre visqui que dues petites mans van venir i van quedar-se —durant un moment— sobre les meves.