RICHARD
MATHESON
VELLS AMAGATALLS
Inicialment ell tenia la intenció de passar aquella nit a la ciutat a l’Hotel Tiger. Però se li va acudir que potser la seva vella habitació estava disponible. Era el període d’estiu i era possible que no hi hagués cap estudiant. Valia la pena intentar-ho. Res no li seria més agradable que tornar a dormir a la seva vella habitació, al seu vell llit.
La casa era la mateixa. Va pujar els esglaons de ciment somrient a les vores encara desfetes. Els mateixos vells esglaons, va pensar, encara fent el dròpol. I també ho era la vella porta que donava al porxo i el timbre que calia empènyer amb un cert angle abans que es fes la connexió. Va brandar el cap somrient i es va preguntar si la senyoreta Smith encara vivia.
No era la senyoreta Smith qui va obrir la porta. Li va faltar el coratge quan, en comptes de la seva vella manera de trontollar, una dona fornida, d’edat mitjana, va venir corrent a la porta.
—Sí? —va dir amb la veu ronca i inhòspita.
—La senyoreta Smith encara viu aquí? —va preguntar, amb l’esperança, malgrat tot, que hi fos.
—No. La senyoreta Ada va morir fa molts anys.
Era com una bufetada a la cara. Durant un moment, mentre saludava la dona amb un moviment del cap, es va sentir desconcertat.
—Ja ho veig —va dir aleshores—. Ja ho veig. Acostumava a viure aquí en els meus temps de facultat, i he pensat…
La senyoreta Smith morta.
—Estudia? —la dona va preguntar.
No sabia si havia de considerar això un insult o un elogi.
—No, no —va dir—. Només sóc aquí de passada camí de Chicago. Vaig acabar la carrera fa molts anys. M’agradaria de saber si… viu algú a la vella habitació.
—Vol dir l’habitació del vestíbul? —va preguntar la dona mirant-lo d’una manera clínica.
—Això mateix.
—No fins a la tardor —va dir.
—Puc… donar-hi un cop d’ull?
—Bé, jo…
—He pensat que podria passar aquí la nit —va dir apressadament—, això és, si…
—Oh, molt bé —la dona va parlar amb un to més calorós—. Si és això el que vol.
—És clar —va dir ell—. Retrobar vells coneguts, sap?
Va somriure amb timidesa pensant que hauria estat millor no dir això.
—Quant voldrà pagar? —va preguntar la dona, més preocupada pels diners que per les memòries.
—Bé, puc dir-li —va dir impulsivament— que acostumava pagar vint dòlars al mes. Li pagaria això.
—Només per una nit?
Era una decisió desassenyada. Però ara no podia tornar enrere, tot i que pensava que la seva oferta havia estat un error de nostàlgia. Cap habitació podia costar vint dòlars una nit.
Va contenir-se. Per què buscar els tres peus al gat? Valia la pena per reviure velles memòries. Vint dòlars ja no tenien cap valor per a ell. Però el passat sí.
—N’estic content de pagar-ho —va dir—. Val la pena, per a mi.
Va treure’s els bitllets de la cartera amb timidesa i els hi va donar.
Va donar un cop d’ull a la cambra de bany quan passaven pel vestíbul poc il·luminat. La visió familiar el va fer somriure. Hi havia alguna cosa de meravellós en el fet de tornar. No hi podia fer res: era un fet.
—Sí, la senyoreta Ada va morir fa gairebé cinc anys —va dir la dona.
El seu somriure va desaparèixer.
Quan la dona va obrir la porta de l’habitació, ell volia quedar-s’hi mirant durant una llarga estona abans d’entrar. Però ella l’esperava i seria ridícul demanar-li que esperés, de manera que va respirar a fons i va entrar.
Un viatge en el temps. La frase se li va acudir quan entrava a l’habitació. Perquè li semblava que havia tornat de sobte enrere; el nou estudiant entrant a l’habitació per primera vegada, amb la maleta a la mà, al començament d’una nova aventura.
Va quedar-se callat, mirant l’habitació, amb una sensació inexplicable de por que el dominava. Era com si tot tornés a causa de l’habitació. Totes les coses. Mary i Norman, Spencer i David, classes i concerts, festes i balls, partits de futbol i trompes de cervesa, converses durant tota la nit i totes les coses. Les seves memòries s’amuntegaven sobre ell i semblava que podrien aixafar-lo.
—Hi ha una mica de pols a l’habitació però la netejaré quan surti a menjar —va dir la dona—. Li portaré alguns llençols.
No va sentir les paraules d’ella ni els seus passos al vestíbul. Va quedar-se allà obsessionat pel passat.
No sabia què el va fer estremir-se i mirar de sobte al voltant. No era un so ni res que hagués vist. Era una impressió al seu cos i al seu esperit, una sensació de pressentiment sense raó.
Va saltar espantat quan la porta va tancar-se de cop violentament.
—És el vent que fa això —va dir la dona que tornava amb els llençols per al seu vell llit.
* * *
Broadway. Quan el semàfor va posar-se vermell ell va pitjar el fre. Va dirigir la mirada cap a les façanes dels magatzems.
El Crown Drug Store, encara el mateix. Al seu costat hi havia la sabateria Flora Dame. Va mirar el carrer. El Glendale Shop encara hi era. La Barth’s Clothes era tambe al vell lloc.
Alguna cosa a la seva ment semblava afluixar-se i va adonar-se que havia tingut por que la ciutat hagués canviat. Perquè quan va girar la cantonada de Broadway i va veure que la Mrs. Sloane’s Book Shoppe i The College Grille ja no hi eren va sentir gairebé que era una traïció. La ciutat que recordava existia intacta a la seva ment i veure-la parcialment canviada li va causar una sensació d’angoixa i inquietud. Era com trobar un vell amic i tenir un xoc en veure que una de les seves cames estava amputada.
Però moltes coses eren les mateixes que abans i li tornaven el somriure solemne als llavis.
El College Theatre, on anava amb els amics a les sessions de mitjanit el dissabte després d’una cita o de llargues hores d’estudi. Els Collegiate Bowling Alleys; al damunt, la sala de billar.
I a sota…
Va conduir el cotxe impulsivament cap a la corba i va parar el motor. Va seure un moment, a l’entrada del Golden Campus. Aleshores va baixar de pressa del cotxe.
El mateix i vell tendal estava suspès sobre la porta, i els seus colors que havien estat vius ara s’havien convertit en colors més moderats pel temps i les condicions atmosfèriques. Va avançar amb el somriure jugant als llavis.
Aleshores una terrible sensació d’abatiment el va subjugar mentre mirava avall de l’escala dreta i estreta. Va agafar-se a la barana amb els dits i, després de vacil·lar, va baixar lentament. No se’n recordava i no pensava que l’escala fos tan estreta.
Al fons de l’escala, va sentir un brunzit. Algú encerava la petita pista de ball amb baietes rotatòries. Va baixar fins al darrer esglaó i va veure el petit negre que seguia la màquina que s’espavilava al voltant de la pista. Va veure i sentir el nas metàl·lic de l’enceradora que havia xocat contra una de les columnes que marcaven els límits de la pista de ball.
Va tornar a corrugar les celles. El lloc era tan petit, tan obac. Segurament la memòria no li havia fallat tant com això. No, va explicar-se apressadament. No, era perquè el lloc era buit i no hi havia llums. Era perquè el tocadiscos automàtic no feia escuma amb bombolles de color i no hi havia parelles ballant.
Inconscientment, va posar-se les mans a les butxaques dels pantalons, una postura que no havia assumit més d’una o dues vegades des que havia deixat el col·legi feia divuit anys. Va acostar-se a la pista de ball i va fer un moviment amb el cap a l’estrada dels músics, baixa i feta malbé, com si es tractés d’un vell conegut.
Va quedar-se a la vora de la pista de ball i va pensar en la Mary.
Quantes vegades havien giravoltat en aquella petita àrea, movent-se als ritmes que vibraven del tocadiscos automàtic i centellejant? Ballant lentament, els seus cossos íntimament a prop, la mà calenta d’ella acariciant-li el clatell. Quantes vegades? Alguna cosa s’havia quedat tensa al seu estómac. Gairebé podia tornar a veure la cara d’ella. Va apartar-se ràpidament de la pista de ball i va mirar les taules negres de fusta.
Va fer un somriure forçat. Encara hi eren? Va moure’s per la vora d’una columna i va dirigir-se al darrere.
—Busca algú, sinyó? —va demanar el vell negre.
—No, no —va dir—. Només vull mirar una cosa.
Va baixar per les fileres de taules, intentant ignorar el sentiment d’embaràs. Quina devia ser?, es preguntava. No se’n podia recordar; totes semblaven iguals. Va aturar-se amb les mans sobre les anques i va mirar totes les taules, movent el cap lentament. A la pista de ball, el negre havia acabat d’enllustrar-la, va treure l’endoll i va apartar la màquina feixuga. El lloc es va fer mortalment silenciós.
Les va trobar a la tercera taula que va mirar. Desgastades i primes, les lletres gairebé tan fosques com la fusta que les envoltava però encara hi eren. Va mirar-les atentament.
B. J. Bill Johnson. I, sota les inicials, l’any 1939.
Va pensar en totes les nits que va seure en aquesta taula, amb l’Spence, en Dava i en Norm, dissecant l’univers amb la seguretat dels hàbils estudiants més antics del col·legi.
—Pensàvem que ho teníem tot —va murmurar—. Tot.
Lentament, va treure’s el barret i el va posar sobre la taula. El que desitjava ara era un got de la vella cervesa: aquella beguda espessa de malt que t’omplia les venes i et bombava el cor, com l’Spence acostumava dir.
Va fer un senyal d’agraïment amb el cap, fent un brindis silenciós.
—A tu —va murmurar—. El passat imbatible.
Mentre pensava això va aixecar els ulls de la taula i va veure un jove dret a l’altra banda, al costat de l’escala fosca. Johnson va mirar el jove però no el podia veure clarament perquè no portava ulleres.
Un moment després, el jove va girar-se i va tornar a pujar l’escala. Johnson va somriure. Va pensar que tornaria a les sis. El lloc no obria fins a les sis.
Això li va fer recordar totes aquelles nits que havia passat en aquest lloc tancat i fosc, bevent cervesa, parlant, ballant, passant la seva jovenesa amb la imprevisió fortuïta d’un milionari.
Va asseure’s en la semiobscuritat, amb les memòries que s’arremolinaven com una marea inquieta que batia la seva ment i el forçava a mantenir els llavis premuts perquè sabia que tot això s’havia acabat per sempre.
Enmig de tot això, va recordar una altra vegada la Mary i va preguntar-se què se n’havia fet, de la Mary.
* * *
Tot va començar una altra vegada quan caminava sota l’arcada que donava al campus. Un sentiment d’ansietat provocat per una barreja del passat i del present on buscava un equilibri i a punt de caure en qualsevol de les dues situacions.
Aquest sentiment el seguia i refredava l’alegria que havia sentit per haver tornat.
Mirava l’edifici i pensava en les classes a què havia assistit i en la gent que hi havia conegut. Aleshores, gairebé al mateix moment, pensava en la seva vida actual i en l’avorriment i el buit que sentia quan feia el seu recorregut de vendes. Els mesos i els anys d’anar sol amb el cotxe per tot el país. I tot això acabava tornant a una casa que no li agradava, a una dona que no estimava.
Continuava pensant en la Mary. Com havia estat ximple deixant que se n’anés. Pensant amb la seguretat irreflexiva de la joventut, que el món estava ple de possibilitats infinites. Va pensar que havia estat un error haver escollit i haver abraçat tan aviat la seva vida present. Hauria estat un gran home si hagués buscat pastures més verdes. Hauria de continuar mirant fins que les seves pastures es tornessin marró amb el temps.
Aquell sentiment una altra vegada: una combinació de sensacions. Una insatisfacció progressiva que el turmentava i l’ofegava —i una sensació contínua que el deixava intranquil. Una necessitat indefugible de mirar per sobre el muscle i veure qui el seguia. No podia evitar que això passés, i el preocupava i li feia mal.
Ara caminava a l’est del campus portant l’americana sobre el braç dret i el barret teixit cap enrere del seu cap que començava a calbejar. Podia sentir les petites gotes de suor que s’escolaven per l’esquena mentre caminava.
Volia aturar-se i seure una estona al campus. Hi havia molts estudiants escampats sota els arbres rient i xerrant.
Però ja no aconseguia parlar amb estudiants. Una mica abans d’entrar al campus, va aturar-se al Cafè Campus per prendre te gelat. Va seure al costat d’un estudiant i va intentar conversar-hi.
El jove el va tractar amb un respecte insuportable. És clar que no ho va comentar, però s’ho va prendre molt malament.
També va passar una altra cosa. Quan anava a la cabina del caixer va veure un jove que passava. Johnson va pensar que el coneixia i va aixecar el braç a fi d’atreure l’atenció de l’estudiant.
Aleshores va pensar que li era impossible conèixer cap dels estudiants i va abaixar el braç d’una manera que semblava culpable. Va sentir-se molt deprimit quan pagava la nota.
Encara se sentia deprimit quan va pujar els esglaons del Liberal Arts Building.
Quan era a dalt de l’escala va mirar una altra vegada el campus. Encara que desinflat, va sentir-se estimulat en veure que el campus era encara el mateix. Almenys no havia canviat gaire i es podia dir que hi havia un sentit de continuïtat al món.
Va somriure i va girar-se, aleshores va tornar a girar-se. Hi havia algú que el seguia? Era una sensació molt forta. Semblava preocupat quan va mirar el campus sense veure-hi res d’insòlit. Arronsant les espatlles amb indignació va entrar a l’edifici.
Era encara el mateix, també, i li feia una sensació agradable el fet de caminar una altra vegada sobre el paviment de rajoles negres, sota els murals del sostre, pujar els esglaons de marbre, a través de salons a prova de so i amb aire condicionat.
No havia vist la cara de l’estudiant que anava al seu costat fins i tot quan els seus muscles gairebé es van tocar. Li va semblar que l’estudiant el mirava. Però no n’estava segur i, quan va mirar per sobre el muscle, l’estudiant havia girat la cantonada.
La tarda va passar lentament. Va anar d’un edifici a l’altre, entrant en cadascun religiosament, mirant els taulers, donant un cop d’ull a les aules i somrient de tant en tant amb molta atenció a totes les coses.
Però començava a tenir ganes de fugir. Estava ressentit perquè ningú no li havia parlat. Va pensar de dirigir-se al director d’estudis per xerrar amb ell però no ho va fer. No volia donar la impressió d’un home pretensiós. Era només un ex-estudiant que tranquil·lament visitava els llocs del seus temps de facultat. Això era tot. No valia la pena presumir.
Quan tornava a l’habitació aquell vespre després de sopar, va tenir la impressió que realment algú el seguia.
Però sempre que girava el front corrugat amb sospites i mirava enrere, no hi trobava res. Només el so dels cotxes que botzinaven a la Broadway o les rialles dels joves a les habitacions.
Va aturar-se als esglaons del porxo i va mirar el carrer amb un calfred que sentia córrer per l’esquena. Va pensar que, possiblement, havia suat molt durant la tarda. I ara l’aire fresc el refredava. Després de tot no era tan jove com…
Va brandar el cap intentant desembarassar-se de la frase. Un home és tan jove com sent que és, va admetre d’una manera autoritària i va fer bruscament un senyal amb el cap perquè aquest fet quedés gravat a la memòria.
La dona havia deixat la porta principal oberta. Quan entrava, la va sentir parlant al telèfon a l’habitació de la senyoreta Smith. Johnson va abaixar el cap. Quantes vegades havia parlat amb la Mary per aquell vell telèfon? Quin era el número? 4458. Això mateix. Va tornar a somriure orgullosament perquè se’n recordava.
Quantes vegades havia segut al vell balancí negre xerrant amb ella? La seva cara es va mostrar afectada. On devia ser ara? Era casada i tenia fills? Tenia…
Va aturar-se i semblava tens quan va sentir el cruixit d’un tauló del terra. Va esperar un moment, pensant que sentiria la veu de la dona. Aleshores va mirar enrere ràpidament.
Al vestíbul no hi havia ningú.
Va entrar a la seva habitació i va tancar la porta fermament. Va buscar l’interruptor i finalment el va trobar. Va tornar a somriure. Ara sí. Va passejar-se per la seva vella habitació, passant la mà per l’escriptori, per la taula i pel matalàs del llit. Va posar el barret i l’abric sobre la taula i va instal·lar-se al llit amb un sospir de cansament. Va fer una ganyota quan va sentir les velles molles gemegant. Les mateixes molles velles, va pensar.
Va estirar les cames i va caure sobre el coixí. Déu meu, com s’estava de bé. Va passar els dits per la vànova acariciant-la afectuosament.
La casa estava molt tranquil·la. Johnson va girar-se sobre l’estómac i va mirar per la finestra. Hi havia la vella avinguda, el gran roure dominant la casa. Va brandar el cap amb la sensació de cordialitat que els pensaments del passat li causaven.
Aleshores va estremir-se quan la porta va fer un lleuger soroll sord dins el marc. Va mirar ràpidament per sobre el muscle. Va sentir les paraules de la dona: És el vent que fa això.
Segurament estava molt nerviós, va admetre, però totes aquestes coses el pertorbaven. Bé, això es podia comprendre. El dia havia estat tota una experiència emocional. Reviure el passat i lamentar el present era una feina feixuga per a qualsevol home.
Estava ensopit després d’haver menjat molt al Black and Gold Inn. Va aixecar-se i va anar arrossegant els peus per tancar el llum.
L’habitació va submergir-se en la foscor i va haver de tornar al llit amb cura. Va estirar-se rondinant amb satisfacció. Encara era un bon llit vell. Quantes nits hi havia dormit amb el cervell bullint amb el contingut dels llibres que havia estudiat? Va abaixar-se i va afluixar el cinturó fingint que no sentia el més mínim remordiment per la manera com el seu cos, que abans era elegant, estava ara gras. Va sospirar quan la pressió a l’estómac va alleugerir-se. Aleshores va girar-se sobre un costat a l’habitació calenta, sense aire, i va tancar els ulls.
Va quedar-se així durant uns minuts sentint el so d’un cotxe que passava pel carrer. Després va ajeure’s sobre l’esquena amb un gemec. Va estirar les cames, que es relaxessin. Després va asseure’s i, ajupint-se, va descordar-se les sabates i les va deixar caure a terra. Va deixar-se caure de nou sobre el coixí i va girar-se sobre un costat una altra vegada amb un sospir.
Allò va arribar lentament.
Al principi va pensar que era l’estómac que el molestava. Aleshores va adonar-se que no eren només els músculs de l’estómac sinó tots els músculs del seu cos. Va sentir bandes de lligament que s’estrenyien i una esgarrifança va passar per tot el seu cos.
Va obrir els ulls i va pestanyejar en la foscor.
Què carai passava? Va mirar fixament la taula i va veure el contorn negre del seu barret i de l’abric. Va tornar a tancar els ulls. Havia de descansar. Tenia alguns clients importants a Chicago.
Fa fred, va pensar de mal humor. Va forfollar al seu costat i finalment va estirar la vànova cap amunt del seu cos robust. Va sentir la pell formiguejant. Va començar a escoltar però no hi havia cap altre so que no fos el de la seva respiració aspra. Va girar-se incòmodament, perplex perquè de sobte l’habitació estava tan freda. Potser havia agafat un refredat.
Va girar-se d’esquena i va obrir els ulls.
Immediatament el seu cos va quedar rígid i tots els sons van quedar paralitzats a la seva gola.
Corbant-se sobre ell, a escassos centímetres, es trobava la cara més blanca i més horrible que mai no havia vist en tota la seva vida.
Jeia amb un horror mut i la boca oberta.
—Vés-te’n —va dir la cara rudement amb una veu ronca de malevolència—. Vés-te’n. No pots tornar.
Quan la cara va desaparèixer, Johnson va jeure durant molta estona amb prou feines respirant. Tenia totes dues mans rígides, i els ulls ben oberts mirant fixament. Intentava pensar però tenia el cervell petrificat amb la memòria de la cara i les paraules que havia sentit.
No va quedar-s’hi. Quan va recuperar les forces, va aixecar-se i va escapolir-se sense atreure l’atenció de la dona. Va agafar el cotxe i va sortir ràpidament de la ciutat, amb la cara pàl·lida, pensant només en el que havia vist. Ell mateix.
La cara d’ell mateix quan era a la Universitat. La seva joventut odiava aquest intrús embrutit perquè s’havia introduït en el que no podria ser seu una altra vegada. I l’estudiant que havia passat al Golden Campus havia estat el seu jo més jove. L’estudiant que havia parat al Campus Cafè era ell tal com era abans. I l’estudiant al vestíbul i la seva presència ressentida que l’havia seguit pel campus, odiant-lo per haver tornat a esgarrapar el passat; tots havien estat ell.
No va tornar mai i mai no va explicar a ningú el que havia passat. I quan, molt rarament, parlava del seu temps a la universitat, ho feia arronsant les espatlles amb un somriure cínic per demostrar que tot allò havia tingut realment poca importància per a ell.