HESBA FAY BRINSMEAD
LA CARRETERA DEL CREPUSCLE
Quatre petites nenes feien gargots i corrien al llarg d’una faixa de sorra blanca d’una carretera que s’estenia vers la foscor.
Amb el temps s’havia esborrat, amb les vores desgastades, on l’aigua l’havia inundada o la vegetació l’havia afectada. Perquè era el vell camí muntanyenc construït pels convictes. Ara només uns pocs veterans o els nens solitaris i segurs de si mateixos de la regió que coneixien el lloc on la faixa s’apartava de la carretera; només ells coneixien el lloc on s’arronsava sobre el faldar d’espatlles suaus, que aleshores anava sempre amunt, sobre un rierol fred, sempre dirigit cap a dalt, i avançava dins del bosc negre i desapareixia ràpidament en la nit que s’acostava.
La vella carretera havia gravat amb el seu dit imperceptible les muntanyes d’araucària, les crestes retallades, les terres estèrils de pedra arenosa al costat dels pins, per perdre’s entre cims volcànics exuberants, foscos amb freixes, sassafrassos agres i humits, i troncs abrasius de falgueres.
Les quatre nenes coneixien bé la Vella Carretera. Sabien on creixien les violetes boscanes en gran quantitat i on es podia trobar l’àstac que enfosquia les pedres dels rierols, tenien ulls per a la pista fantasmal, construïda feia molt de temps pels presidiaris encadenats, abans dels dies de Starlight el Bandoler, i les diligències de Cobb i Cia. Era el seu lloc secret, el seu lloc de crepuscle.
—Mira! Hi ha una serp! —Hazel, la segona més gran, les va interrompre quan tirava enrere.
—És només un pal negre! —va dir Cèlia.
—S’ha mogut! L’he vista…!
Susan va interrompre.
—Això s’ha mogut! —Va clavar la vista a l’interrogant negre sobre la sorra blanca.
—Ximpleries! —Cèlia va burlar-se’n—. És només un bastó tort!
Va inclinar-se i va allargar la mà per agafar-lo. La seva esquena recta mostrava una filera de turonets de cotó sota el seu vestit d’estiu. Aleshores, quan gairebé va tocar amb la mà, el bastó negre va dreçar-se. Va moure’s suaument de la seva forma corba i va relliscar sobre la sorra i, després, cap als erms rocallosos, a través de les mates de moixeres i el fullatge aspre dels arbustos de romengueró.
Cèlia va espantar-se i es va estremir, mig sanglotant. Oh, la por d’això! Les altres la van consolar.
—No et preocupis, Celi, no et preocupis.
—Està bé, Celi, ja ha passat, ja ha passat.
—De fet —va dir Hazel—, jo he dit que era una serp! T’ho he dit!
Susan va donar-li un cop de colze apressadament.
—Vine, anem-nos-en, cap a casa.
—Sí. —Cèlia va eixugar-se els ulls—. Vull anar-me’n a casa.
—I la Steffany? —Susan va mirar al voltant, per buscar la quarta nena.
—Steffany! On se n’ha anat?
Les tres noies van cridar la germana, mirant amunt i avall de la carretera, a la dreta, on remuntava cap l’autopista, a l’esquerra, on pujava des de les terres estèrils de pedra arenosa i es perdia dins del laberint el bosc tropical.
—Ja deu haver anat a casa, és clar —va dir Hazel—. És un gat molt espantadís, deu haver fugit quan ha vist la serp!
—És molt probable. —Susan va dir que sí amb el cap—. Oh, és molt dolenta! Em pregunto per què no l’hem vista?
—Perquè miràvem la serpent, és clar! Veniu!
Les noies van córrer —les tres— avall cap a la masia als límits de Candlebark, on hi havia una llum a la finestra, pàl·lida al vespre.
Però la petita —Steffany— va córrer, àgilment, fins a una gran distància, on la Vella Carretera obria un túnel a través de la foscor dins de la mar fonda, inundada d’una claror sulfurosa sota les fulles grosses del bosc tropical.
Aquí el xiulet se sentia més clar.
Era un so fluix d’un xiulet que havia sentit, quan caminava amb les germanes per on la carretera era neta i blanca. Aleshores s’havia tornat indistint i incert, res més que un fantasma del record d’una cançó. Però l’havia cridada, suplicant a les seves orelles —un so gairebé imperceptible, llunyà, d’una melodia xiulada…
La nena va córrer a través de les parets del bosc viu, amb la cara encaixada dins d’una màscara de por. Quan caminava a través del buit, no sabia quins horrors podrien estar amagats en les profunditats mig conegudes, en aquella hora tan estranya. Balancejant a sobre, el cel era una faixa estreta de seda lluminosa, amb una lluna gibosa en el seu entreteixit, i lleugerament marcat per un o dos estels estranys. L’aire era feixuc i embafós amb silenci, llevat dels seus passos i la melodia capritxosa de la caramella.
Ara l’arbreda serrada donava lloc a un petit espai, a un replà estret, on un rierol primaveral mossegava el pendent de la muntanya abans de la darrera cresta escarpada. Aquí tot el que hi havia de la carretera era una pedra mil·liar mig enterrada en herbes altes.
Un foc brillava com una joia en la foscor. Al costat de la roca, seia una figura deforme i voluminosa. Un home. Anava vestit amb parracs. Els seus ulls agafaven la llum vermella del foc. Arronsava els llavis. Els seus dits hi premien un xiulet atrotinat.
A prop del foc de l’home hi havia el seu magre fardell i un gos negre havia pres possessió amb una presumpció familiar. Jeia mirant fixament les flames, amb el morro entre les potes, pensatiu, i només els seus ulls reflectien els mateixos rajos vermells de llum que tremolaven del foc cap als ulls del seu amo.
La nena va parar durant una estona, després va acostar-se tímidament a la parella.
Quan la va veure, l’home va fer un moviment ràpid, com si volgués fugir, amb la mà damunt el cap en un gest defensiu. Aleshores, va adonar-se que estava sola i va sentir-se mig relaxat. Només els seus ulls miraven cautelosos i d’una manera irracional, amb la seva lluentor vermella.
Steffany va veure ara que, sota l’aspecte groller i miserable, ell era també un noi. El gos se li va apropar i es va agemolir de por contra les seves cames. La por de la nena va minvar i només li quedava la fascinació i una profunda pena no sabia per què.
—Per favor —va dir d’una manera estranya—. Jo… jo… t’he sentit quan tocaves.
—Estàs sola? —Ell parlava amb veu baixa i aspre.
Ella va fer que sí amb el cap i amb els ulls molt oberts de sorpresa.
—Et segueixen?
—Oh, no… no, realment. No tinguis por, per favor. Només hi sóc jo.
Va acostar-se encara més. Després va tenir prou coratge per asseure’s sobre la pedra mil·liar.
—Podries tocar una altra vegada per a mi? —va preguntar suaument—. M’agradaria saber la teva melodia.
—És clar que no gosaria tocar-la, neneta. Només he tocat un tros d’una salve, i fixa’t com t’ha cridat! Prou, no gosaré tocar ni tan sols una nota. La podrien escoltar i vindrien a buscar-me.
—Buscar-te? Qui et buscaria?
La seva cara deformada semblava immobilitzada.
—Oh, els Casaques Vermelles. De fet, fins a aquesta nit, no m’he vist amb cor per tocar el meu xiulet des que el vaig trobar.
—Però quins Casaques Vermelles? I per què et vindrien a buscar?
Ell va mirar al voltant a furt i, acostant els llavis a la seva orella va murmurar:
—Vaig escapar-me, mira! Ho vaig fer a causa d’aquest gos, no a causa meva, juro que ha estat el Finn! Si no fos pel gos hauria aguantat les fuetades o qualsevol cosa, de debò!
—Conta-m’ho —va murmurar la nena—. Mai no et faré mal, t’ho juro davant de Déu.
Ell va començar, dubtant, guanyant confiança, fins que va deixar anar les paraules amb un ritme dins de la foscor, tot en un estrany accent irlandès que ella no recordava haver sentit abans.
—Jo era amb les trepes de les carreteres, ho entens, oi? M’havien embarcat per tota la vida, a causa de la bata verda del meu pare. Es vestia de verd, saps? De manera que va ser aquí, a la cadena de presidiaris, que vaig ser educat, treballant en la feina de la construcció de la carretera fins a Taberag Ridge. Et dic que el capatàs era molt bo fuetejant. Ah, un home de ferro, cruel, ja ho crec. I aquell fred a l’hivern, noieta, quan hi ha neu sobre el vent. És aleshores quan sembla que la fam et menja els budells i les ferides et fan mal. Però hauré d’ocupar-me d’aquest gos ara. S’havia extraviat. Un comboi de bravatells el va deixar enrere. Bé, va unir-se als que com jo eren convictes, ens va defensar. S’alimentava de conills i coses per l’estil, i m’alimentava també a mi algunes vegades. Durant la nit dormia amb nosaltres per mantenir-nos calents. Ens llepava les ferides. Aquest gos, saps, és un cristià de debò, ho juro.
»De manera que és el moment quan el capatàs li agafa simpatia amb el fuet, noieta… —En aquest moment el noi va posar-se la mà sobre els ulls, i el gos va aixecar la vista amablement, com si hagués sentit i entès cada paraula i hagués patit amb el seu amo.
»És aleshores —i que em perdonin els àngels sagrats— que vaig sentir al cervell una mena de fúria vermella, això. Em va agafar. No podia lluitar contra això. —La seva veu es va trencar. Després d’una estona va continuar:
—El vaig tombar —va murmurar—. Vaig arrabassar el fuet de les seves mans. Era com si jo tingués la força de Déu, com si estigués posseït pels dimonis, que la Divina Mare m’ajudi.
»I vaig fuetejar-lo.
»Ah, li vaig etzibar un cop de fuet pel pobre Jake Donegal, que es va morir a l’hivern amb tos. I li vaig donar cops de fuet pel Ted Barnaby, que va tenir gangrena a causa de la cadena de la cama. Li vaig donar cops de fuet pel negre pagà que ell havia caçat com un animal com a esport. Però sobretot, li vaig donar cops de fuet a causa d’aquest gos. Podràs pensar que això no és cap raó. Però no ho podia evitar, tal com et dic. Li vaig donar cops de fuet a causa d’aquesta criatura innocent que és un amic de l’home amb tots els seus pèls… per això ho vaig fer.
El noi va tapar-se la cara i la llum del foc semblava un lloc de tragèdia negra. Aleshores va apartar les mans lentament.
—Després —va murmurar—, després… bé… vaig parar… Perquè… estava mort, saps. L’havia matat.
La nena va apartar-se i va intentar d’examinar la seva cara a la llum tremolosa del foc. El noi va dir:
—Vaig torçar-me la cadena de ferro. Sens dubte m’anava ampla per la gana. I després vaig fugir a les muntanyes. Vaig pujar sempre… sempre. I així vaig venir aquí. Ara estic cansat. Però si m’agafen seré a l’Arbre dels Penjats a la Cresta del Taberag.
Al principi la nena no tenia paraules per alleugerir el pes de la consciència del noi esparracat. Però, com si volgués protegir-lo, va posar la mà sobre la seva esquena, on els ossos eren com les barres d’una gàbia. Després d’un moment va dir:
—No tinguis por. Passi el que passi… no tinguis por. Vas fer el que havies de fer. Ho veus… no tinc por de tu. Jo i el gos t’estimem.
—Si els soldats m’agafen —va dir—, recordaré això. Sí, ho recordaré.
Aleshores va ficar el seu estrany xiulet rovellat al davantal de la noia.
—Queda’t això —va dir—. Potser un dia seràs tu qui el tocarà… i jo el qui t’escoltarà i vindrà.
De sobte, es va fer fosc i la nena va ser agafada per una somnolència. Un flux de son va circular com fum davant els seus ulls…
La van trobar —el grup de salvament— dalt de les muntanyes, precisament a trenc d’alba.
—Però, Steffy —li va preguntar el pare—. Com has pogut encendre una foguera? Tenies llumins? Digue’ns, nena, com és que t’has perdut? Digue’ns, com has pogut aguantar tota la nit?
Ella va brandar el cap. Semblava que estava plena de somnis confusos. Tenia un xiulet estrany i rovellat a la butxaca. Un xiulet molt curiós, antiquat, feia molts anys que en aquella regió no s’havia vist un xiulet com aquell.
Fins i tot quan ja era una noia crescuda, Steffany conservava el xiulet, com una curiositat, un record del temps de la infantesa, quan es passejava sola, al vespre, a la Vella Carretera dels Convictes.
Però mai no el va tocar, és clar. Estava massa rovellat. I era tan antic que no hi havia ningú que li pogués ensenyar la manera de fer-lo sonar.