RICHARD MIDDLETON
A LA CARRETERA DE BRIGHTON
El sol havia pujat lentament les dunes blanques i dures, fins que va trencar el petit ritual misteriós de l’alba sobre un món centellejant de neu. Durant la nit hi havia hagut una glaçada forta i els ocells que saltaven aquí i allà amb escassa presència de vida no deixaven cap petja del seu pas sobre els paviments d’argent. En alguns llocs les cavernes abrigades de les tanques trencaven la monotonia de la blancor que havia caigut sobre la terra colorida i, a dalt, el cel es dissolia de taronja a blau fosc, de blau fosc a un blau tan pàl·lid que semblava un paper molt fi en comptes d’un espai il·limitat. Arran dels camps, un vent fred i silenciós bufava la pols fina de la neu dels arbres, però a penes sacsejava les tanques cobertes. Una vegada dalt de la línia de l’horitzó, el sol semblava que pujava més de pressa, i mentre pujava més amunt començava a escampar una calor que es barrejava amb la intensitat del vent.
Podria haver estat aquesta estranya alternació de calor i fred que va pertorbar el vagabund en els seus somnis, perquè va lluitar durant un moment amb la neu que el cobria, com un home que es troba cargolat incòmodament dins els llençols, i aleshores es va asseure amb els ulls fixos i interrogants. «Déu meu! Em creia que era al llit —va pensar mentre mirava el paisatge buit—, i tot aquest temps era aquí fora». Va estirar els braços i les cames i, posant-se dret amb cura, va sacsejar la neu del cos. Mentre feia això, el vent el va fer tremolar, i aleshores va pensar que el seu llit havia estat calent.
«Caram, em sento molt bé —va pensar—. Suposo que tinc sort de desvetllar-me. O poca sort… perquè no tinc grans raons per fer-ho». Va mirar amunt i va veure les dunes brillant contra el blau com els Alps en una postal. «Això significa uns seixanta quilòmetres més, em sembla —va continuar sinistrament—. Només Déu sap el que vaig passar ahir. Vaig caminar fins que vaig quedar esgotat, i ara sóc només a uns divuit quilòmetres de Brighton. Maleïda neu, maleïda Brighton, maleït tot!». El sol pujava cada cop més amunt, i ell va començar a caminar tranquil·lament per la carretera d’esquena als turons.
«Estic content o estic trist que hagi estat només la son que m’ha emportat, content o trist, content o trist?». Semblava que els seus pensaments s’adaptaven en un acompanyament mètric als cops sords dels seus passos ferms, i a penes buscava una resposta a la seva pregunta. N’hi havia prou que pogués caminar.
De seguida, després d’haver passat tres pedres mil·liars, va passar un noi que s’inclinava per encendre una cigarreta. No portava abric i tenia un aspecte horriblement fràgil contra la neu.
—Va per la carretera, senyor? —va preguntar el noi amb la veu ronca, quan ell passava.
—Ja ho crec —va dir el vagabund.
—Oh, aleshores l’acompanyo una estona si no camina massa de pressa. És ben trist caminar sol en una hora d’aquestes.
El vagabund va dir que sí amb el cap, i el noi va començar a coixejar al seu costat.
—Tinc divuit anys —va dir com si res—. M’hi jugo que ha pensat que era més jove.
—Jo te’n faria quinze.
—Hauria perdut. Divuit. Divuit, l’agost passat, i sóc a la carretera fa sis anys. Vaig fugir de casa cinc vegades quan era petit, i cada vegada la policia em feia tornar. La policia es va portar molt bé amb mi. Ara ja no tinc casa d’on escapar-me.
—Jo tampoc —va dir el vagabund tranquil·lament.
—Oh, puc veure el que vostè és —va panteixar el noi—. És un cavaller arruïnat. És més difícil per a vostè que per a mi.
El vagabund va mirar la figura dèbil que coixejava i va afluixar el pas.
—No hi sóc fa tant de temps com tu —va confessar.
—No, ho podria dir per la manera com camina. Encara no s’ha cansat. Potser espera alguna cosa a l’altra punta?
El vagabund va reflexionar un moment.
—No ho sé —va contestar amargament—. Espero sempre que em passi alguna cosa.
—Amb el temps no se’n preocuparà —va comentar el noi—. A Londres no fa tant de fred, però és difícil trobar alguna cosa. No hi ha gran cosa.
—De totes maneres, hi ha l’oportunitat de trobar algú que pugui comprendre…
—La gent de poble és millor —va interrompre el noi—. Ahir a la nit vaig llogar un estable de franc i he dormit amb les vaques, i aquest matí el pagès m’ha fet sortir d’allà i m’ha donat te i pa perquè jo era petit. És clar que aquí m’aguanto, però a Londres és sopa a l’Embankment al vespre i després policies que no et deixen en pau.
—La nit passada vaig caure a la vora de la carretera i vaig dormir on vaig caure. És espantós, no sé com no m’he mort —va dir el vagabund. El noi el va mirar penetrantment.
—Com sap que no? —va preguntar.
—No ho entenc —li va dir el vagabund, després d’una pausa.
—Miri —va dir el noi amb una veu ronca—, la gent com nosaltres no pot fugir a coses d’aquestes quan volem. Sempre amb gana i set i cansats i caminant sempre. I tanmateix si algú m’ofereix una bona casa i feina em sento marejat. Sembla que sóc fort? Sé que sóc petit per la meva edat, però vaig pel món d’aquesta manera fa sis anys, i vostè pensa que no estic mort? Em vaig ofegar quan em banyava a Margate, i un gitano em va matar amb una punxa. Me la va clavar al cap. I per dues vegades em vaig quedar glaçat com vostè la nit passada, i un cotxe em va atropellar en aquesta mateixa carretera, i així i tot estic caminant ara, cap a Londres per escapar-me’n una altra vegada, perquè no puc evitar-ho. Morts! Li dic que no podem escapar-nos-en encara que ho intentem.
El noi va tenir un atac de tos i el vagabund va detenir-se mentre es refeia.
—Val més que et posis la meva jaqueta, Tommy —va dir—, tens una tos molt dolenta.
—A fer punyetes! —va dir el noi, furiós, xuclant la cigarreta—. Estic bé. Li explicava tot això sobre la carretera. No ho ha entès encara, però aviat ja ho veurà. Tots estem morts, tots els que hi som, i tots n’estem cansats, però d’alguna manera no la podem deixar. Hi ha olors agradables a l’estiu, pols i fenc, i el vent bufa a la cara en un dia calorós; i és agradable desvetllar-te sobre la gespa mullada quan fa un bon dia. No ho sé, no ho sé… —De sobte, va trontollar, i el vagabund el va aguantar amb els braços.
—Estic malalt —va sospirar el noi—, malalt.
El vagabund va mirar amunt i avall, però no podia veure cap casa ni cap senyal d’ajut. Però mentre emparava el noi dubtosament al mig de la carretera, de sobte un cotxe va projectar els llums a una certa distància, i va arribar suaument a través de la neu.
—Què hi ha? —va preguntar el xofer tranquil·lament mentre es deturava—. Sóc metge. —Va mirar el noi d’una manera penetrant alhora que escoltava la seva respiració molt tensa.
—Pneumònia —va observar—. El portaré a l’hospital, i vostè, també, si vol.
El vagabund va pensar en l’asil de vells i va dir que no amb el cap.
—M’estimo més caminar —va dir.
El noi va parpellejar feblement mentre l’ajudaven a entrar al cotxe.
—T’esperaré a l’altra banda de Reigate —va dir al vagabund—. Ja ho veuràs.
I el cotxe va desaparèixer per la carretera blanca.
Tot el matí el vagabund va patollar en la neu que es descongelava, fins que al migdia va demanar una mica de pa a la porta d’una casa de camp i, cautelosament, va anar a menjar-lo a un graner aïllat. Hi feia escalfor i després del menjar va adormir-se dins de la palla. Era fosc quan es va despertar, i va començar una vegada més a recórrer fatigosament les carreteres amb la neu mig fosa.
A tres quilòmetres enllà de Reigate, una figura fràgil va sortir de la foscor per trobar-lo.
—Va per la carretera, senyor? —va dir una veu ronca—. Aleshores l’acompanyo una estona si no camina massa de pressa. És trist caminar sol en una hora d’aquestes.
—Però la pneumònia! —va cridar el vagabund esgarrifat.
—He mort aquest matí a Crawley —va dir el noi.