HOWARD
GOLDSMITH
LES VEUS D’EL DORADO
No puc culpar ningú llevat de mi pel fet de trobar-me en un destret. Rusty em va desafiar, però ho va fer perquè jo l’havia incitat en aquest sentit. I és clar que és difícil de no acceptar un desafiament, principalment després d’haver fet una exhibició com si fossis una granota mascla, inflada i bocafluixa.
L’episodi amb en Rusty va succeir durant una excursió a peu en una tarda assolellada al començament de la primavera. Acabada l’excursió, tornàvem a través de Logan Forest. La nostra colla mai no havia explorat abans aquell racó dels boscos.
Quan Rusty va desplegar un mapa del terreny i el va comprovar amb la brúixola, vaig declarar que no necessitava cap mapa antic per poder tornar a Central City.
—I una brúixola només fa falta a un principiant —vaig afegir adequadament.
La cara de Rusty va enrojolar-se. Això lligava amb el color dels seus cabells esborrifats.
—Bé, setciències, com t’ho faries per tornar a casa? —va escridassar.
—Això és bastant fàcil —vaig contestar bruscament—. N’hi ha prou d’observar el sol i seguir les direccions des de la seva posició de canvi al cel. I —vaig afegir— observant el costat on la molsa creix sobre els arbres.
Rusty va deixar anar el cap enrere i va esbufegar provant d’imitar un marrà.
Sabia el que pensava. De vegades Rusty dirigia tot el nostre grup durant les expedicions i mai no va deixar que algú de nosaltres ho oblidés. I estava molt orgullós de les nombroses insígnies de mèrit que havia guanyat. Sempre li deia de broma que Daniel Boone mai no havia guanyat cap insígnia i que se n’havia sortit força bé com a minyó escolta. I ara, finalment, tenia l’oportunitat d’ensenyar a Rusty qui era Daniel Boone i qui era el principiant.
Rusty va inclinar-se cap endavant amb la punta del seu nas pigallat a distància d’una polzada del meu. El mentó li sobresortia.
—Si ets tan llest, a veure si tornes a casa tot sol. —Els llavis se li van cargolar amb una ganyota.
Vaig somriure per dins. Rusty estava a punt de caure justament en el meu parany. No podia resistir l’oportunitat de donar-li una lliçó d’escoltisme, tot i que no m’agradava la idea de fer el trajecte cap a casa sense els altres nois.
—D’acord —vaig contestar despreocupadament, mentre li lliurava la meva brúixola—. Per favor guarda’m això. Algunes persones són excursionistes nats i els altres no tenen les qualitats necessàries. M’agradaria fer-te una demostració de coneixements pràctics.
Rusty va posar-se furiós mentre jo em tirava la motxilla a les espatlles, feia un gest indiferent i em posava en marxa amb seguretat bosc endins.
Vaig mirar enrere per sobre l’espatlla. El nostre guia no s’havia adonat de la meva sortida sobtada. La cara de Rusty s’havia cobert de taques vermelles. Amb un peu tocava una retreta furiosa sobre el terra. Els altres nens reien i fruïen del seu malestar.
El que havia amagat a Rusty era que el meu pare m’havia portat en una excursió nocturna a Logan Forest l’estiu passat. Vam acampar prop del mateix lloc on la colla s’havia quedat ara. El meu pare havia explicat que Clear Creek, que era a prop, es reduïa a un rierol que menava directament a Central City. Seria cosa fàcil trobar Clear Creek i des d’allà es podria fer un viatge tranquil.
No hi havia cap pista per guiar-me, però estava absolutament segur de la meva orientació. Recordava la mata de roures que jo i el meu pare havíem travessat. Vaig endinsar-me cada vegada més profundament al bosc.
El sol havia pintat el bosc de daurat i verd brillant. Branques lleugeres com una ploma projectaven ombres retallades del terra. A les branques plenes de fulles, els ocells agitaven i sacsejaven els caps en la meva direcció i els saltamartins es precipitaven i desapareixien en la fosca.
Després d’anar a les palpentes pel bosc durant mitja hora, la meva confiança va començar a disminuir. Sabia com tornar a casa a partir del rierol. L’únic problema era que el rierol semblava haver desaparegut.
Anava cap a l’est. Vaig canviar de direcció ràpidament i vaig dirigir-me cap a l’oest. Però després de caminar fatigosament durant una hora, vaig començar a dubtar si mai podria tornar a casa. De sobte vaig sentir el so de l’aigua com un murmuri a distància. Vaig anar corrents a través d’una brossa en la direcció dels sons que brollaven i vaig arribar a la vora d’un rierol.
—Veus —vaig dir-me a mi mateix, amb un profund sospir d’alleujament—, no hi havia res de què preocupar-se. Només he perdut temporalment el sentit d’orientació. Això podia passar a qualsevol. Ara, si vaig cap a la direcció nord del rierol, arribaré a casa dins d’una hora. I com m’agradarà veure el malestar de Rusty quan el trobi la pròxima vegada.
Vaig caminar sense parar durant una hora. Justament em devia estar apropant a Central City. Però no hi havia cap senyal de civilització. Per comptes d’això, el bosc s’havia tornat més dens i més fosc. Vaig començar a avançar a poc a poc.
Vaig perdre l’alè molt de pressa. Ensopegava contínuament, esbufegava i trontollava sota el pes de la motxilla. Tenia la cara llardosa i amb coïssor a causa de la suor. Les cames em feien mal i els peus em cremaven. Certament recordaré aquesta excursió durant molt de temps!
Segons el meu rellotge, havia acompanyat el rierol durant dues hores i no acabava de veure Central City enlloc. De sobte se’m va acudir que probablement havia seguit un rierol totalment diferent, un que m’havia portat dins de les profunditats del bosc.
Vaig parar bruscament. Vaig intentar calmar-me i pensar en la meva posició. Vaig esforçar-me mentalment a fi d’anar contra l’abaltiment creixent que m’envaïa. Podia reprendre el camí al llarg del rierol. Però fins i tot si pogués localitzar el meu punt de sortida, cap a on m’hauria de girar?
Vaig decidir-me a continuar seguint la trajectòria del nou rierol. Deu anar a parar en algun lloc. Potser a una altra ciutat. Si tornés enrere podria acabar en un embolic encara pitjor.
El sol començava a pondre’s. El cel brillava amb colors rogencs. La llum somorta del sol ponent conferia una forma pàl·lida i misteriosa al bosc. Els arbres arquejats em submergien en el seu fullatge fosc.
Aleshores, a través d’un espai obert, vaig espiar una confusió d’edificis a les fosques, una mica lluny. Un poble! Finalment!
Quan finalment vaig arribar a la clariana, podia veure que el poble estava situat uns cent metres a l’oest d’una renglera de turons que envoltaven un barranc. Vaig córrer cap allà amb totes les forces que restaven a les meves cames tremoloses.
Quan vaig acostar-me a les primeres cases, vaig deturar-me. Els edificis s’estenien ara davant meu, si es podia dir que aquelles capses a punt d’ensorrar-se eren «edificis». El poble estava completament desert! Amb un fort sentiment de defalliment, vaig llegir el nom del poble en un vell rètol desgastat que balancejava d’un clau rovellat: EL DORADO.
Vaig picar de peus amb disgust. Vaig tenir l’atzar de descobrir una ciutat fantasma! Vaig caminar desanimat a través del carrer fosc, espolsant-me la pols dels peus.
El Dorado deu haver estat un dels molts pobles que va créixer ràpidament durant la Febre de l’Or dels anys 1850. Milers d’exploradors, que buscaven el metall preciós, havien vingut en batibull a través de les muntanyes de Colorado. El poble possiblement estava abandonat feia més de cent anys.
Bé, un poble fantasma era millor que cap poble —sempre que no hi hagués fantasmes! De totes maneres, era una qüestió de només passar-hi la nit.
Vaig anar amunt i avall del carrer observant els vells edificis. La majoria semblaven a punt d’esfondrar-se amb la més mínima empenta. Vaig escollir-ne un que semblava el més sòlid de tots. Almenys no hi havia cap forat gran al sostre.
Les males herbes havien crescut al llindar i es premien contra la porta. Vaig girar el pom. La porta va obrir-se rascant al terra, amb un soroll de xarneres rovellades. Una aranya va fugir del meu camí i va anar a corre-cuita cap a la paret oposada. L’interior fosc feia olor d’humitat i de florit de fusta podrida. Un costat de la cabana tenia un espai rectangular en blanc en lloc d’una finestra. Dits llargs i ombrívols s’estenien a través del terra.
Fins aquell moment m’havia oblidat quant de temps feia des que havia menjat per última vegada. Aleshores vaig desplegar el meu sac de dormir i vaig ajeure’m per dormir.
Els rajos de lluna, gelats, travessaven la finestra buida i queien sobre la meva cara. A fora hi havia un silenci profund. Vaig sentir la presència de l’enorme barranc obrint-se a prop. Era com si estigués sol a la vora de la terra.
Vaig intentar no deixar córrer la meva imaginació o ben aviat veuria formes estranyes i sentiria sons misteriosos. Tenia realment bastants problemes pràctics sense inventar-ne d’imaginaris.
Intentava calmar-me quan, de sobte, un vent cridaner va començar a xiular des del barranc. Jugava amb la cabana com una nena empipada amb una casa de nines fent-la cruixir amunt i avall. Vaig ficar el cap en el sac de dormir. Els taulons de la cabana gemegaven i cruixien al meu voltant.
Tot seguit, vaig sentir un so estrany. Assegut molt dret, vaig escoltar.
Mèu… mèu!
Un gat? Aquí, en una ciutat fantasma? No era possible! Un lleó de muntanya potser!
Vaig tenir por. Vaig tenir calfreds a l’espinada. Amb els dits tremolosos, vaig treure el meu ganivet d’escolta de la funda. Mirant fixament per la finestra oberta, vaig esperar que saltés el que fos.
Es va sentir de nou el crit, aquesta vegada d’una manera més distinta. Vaig parar l’orella.
No era mèu, sinó la veu d’una noia!
—MARE! MARE!
Després es va sentir una altra veu, el crit inequívoc d’un noi:
—PARE! PARE!
Què passava? Qui devien ser? Què devien fer en un lloc tan desolat?
—Qui és? —vaig preguntar.
Cap resposta.
—Qui és? —vaig cridar.
Cap resposta encara.
Vaig forfollar per la funda buscant una llanterna. Vaig agafar-la amb força, vaig sortir del sac de dormir amb dificultat i, aixecant-me ràpidament, vaig obrir la porta.
Vaig projectar un raig de llum a través del carrer fosc i polsós.
—Qui hi ha? —vaig cridar fortament.
Cap resposta.
La meva llanterna va escorcollar cada racó i clivella del carrer. No hi havia ningú.
Vaig girar-me i vaig tornar a la cabana. A penes m’havia ajagut, les veus van començar de nou amb urgència i insistència.
—MARE! MARE!
—PARE! PARE!
Les veus es lamentaven sense parar.
—SALVAN’S! SALVAN’S!
—TORNA! TORNA!
Vaig posar-me dret d’un salt i vaig córrer cap a la porta. Però, quan la vaig obrir, les veus van deixar de sentir-se.
—Qui és? —vaig cridar amb una veu ronca—. Per què no voleu contestar-me?
Cap resposta.
No sabia què pensar. Perplex i esporuguit, vaig tornar cap a dins una altra vegada. Com podia ajudar-los si no contestaven? Semblava que juguessin al gat i la rata amb mi.
Vaig ajeure’m, decidit a no prestar atenció si les veus hi tornessin.
El vent va tornar a bufar i va fer entrar onades de pols a través de la finestra oberta. Les veus van tornar a flotar sobre l’aire de mitjanit. Els crits estranys i llastimosos eren encara més forts que abans.
—MARE! MARE!
—SALVAN’S! SALVAN’S!
Vaig ficar-me al sac de dormir i vaig quedar-m’hi tremolant. Vaig prémer les mans sobre les orelles, però les veus misterioses eren una cantarella que no s’acabava mai.
Vaig asseure’m i, agafant un rotlle de gasa del meu fardell, vaig estripar-lo en dos per introduir-los a les orelles. Però no era possible esmorteir les veus. Quan una parava, l’altra començava. Mentre els minuts passaven infinitament, jo em regirava al llit sense poder dormir.
Finalment, cap a l’alba, vaig endormiscar-me. Però els meus somnis eren preocupants i, quan vaig aixecar-me, vaig sentir-me gairebé tan cansat com la nit anterior. Els ossos em feien mal. Vaig posar-me dret, vaig desentumir les cames, vaig badallar.
La finestra buida feia un rectangle brillant de llum sobre el terra.
Vaig obrir la porta, vaig respirar l’aire sec i rarificat de la muntanya i vaig refrescar les idees del cap. Vaig sentir-me millor amb la llum transparent del matí.
Tenia les cames amb ganes de caminar, però no sabia com tornar a casa des d’aquest lloc. Si em posava en marxa cap al bosc, podria acabar voltant per allà fins al vespre i trobar-me, doncs, en una situació encara més difícil. I no hi havia possibilitat de saber si la temperatura baixaria ràpidament. Allà, si més no, era un abric. Tenia prou menjar en el fardell perquè em durés alguns dies, si era necessari, i tenia l’aigua d’un rierol que hi havia a prop. No m’hauria de preocupar tant realment. Estava segur que, en aquell moment, una expedició de salvament estaria escorcollant el bosc per trobar-me.
Malgrat aquest pensament que m’animava, jo encara em sentia desoladament sol, del tot. I la perspectiva de passar una altra nit en aquella cabanya m’horroritzava. No hi havia manera de saber d’on havien vingut les veus. Per quina raó el noi i la noia havien ignorat els meus crits.
Vaig decidir-me a buscar-los. Vaig escorcollar les cabanyes buides. Els paviments s’havien fet una crosta amb pols i sorra portada pel vent. No hi havia cap senyal de ningú que hi hagués entrat en molts anys.
Vaig tornar a pensar en l’expedició de salvament. Potser enviarien un helicòpter per recórrer el terreny. Vaig anar corrents dins el bosc, vaig recollir alguns encenalls i els vaig deixar en un petit munt a la vora de la ciutat. Vaig tornar corrents a la cabanya i vaig treure una capsa de llumins del meu fardell. Vaig sentir-me millor després de ficar-me els llumins a la butxaca. De seguida que sentís el ronc distant d’un motor, me n’aniria a corre-cuita al pilot de llenya i l’encendria.
Però què passaria si els encenalls no es volien encendre? Aleshores mouria els braços com un molí de vent. Vaig practicar fent-los girar fins que em fessin mal. Vaig pensar que era millor reservar-los per al moment decisiu.
Després d’haver reconsiderat la meva situació, vaig començar a sentir-me una mica més animat. Certament em salvarien abans del vespre. Vaig fer un petit salt i vaig anar a passejar-me al voltant de la vora del barranc.
La immensa cavitat s’obria davant meu. Turons amb crestes ben definides pujaven a una gran alçària al meu voltant. Vaig apropar-me a poc a poc de la vora per poder veure més bé. «Compte», vaig pensar, «és una caiguda de cent metres, com a mínim».
Vaig fer un pas enrere i vaig començar a provar si el barranc tenia ecos. Vaig cridar el meu nom:
—Tim, Tim.
Quan la meva veu va rebotre, vaig quedar-me xocat de sentir, tot seguit, una altra veu:
—SILENCI, SILENCI.
I després una altra:
—CALLA, CALLA.
—Qui és? —vaig cridar.
—És? És? —va ressonar la meva veu.
No hi va haver cap resposta.
—Us he sentit —vaig tornar a cridar.
—TIT, TIT! —La meva veu va sonar en remolins que s’anaven afeblint lentament.
—Sé que sou allà.
—ALLÀ, ALLÀ.
Continuava no havent-hi resposta.
Vaig pensar en un truc. Vaig girar-me i vaig tornar a la cabanya. Però després de caminar trenta metres, vaig ajupir-me ràpidament darrere un arbust i vaig esperar-me.
Després de pocs minuts, vaig sentir l’eco de la veu d’una noia ressonant a través del barranc.
—MAI NO ENS TROBARÀ, ENS TROBARÀ.
—MAI, MAI —un noi va respondre.
—NO TÉ DRETS AQUÍ, AQUÍ —va respondre la veu de la noia.
—LES MUNTANYES SÓN NOSTRES, NOSTRES —va contestar el noi.
Vaig saltar del meu amagatall i vaig córrer cap a la vora del barranc.
—Qui sou?
—Sou, sou?
—XIT! EL NOI! NOI!
—HA TORNAT! TORNAT!
Una salva d’ecos va rebotre al llarg de les parets del barranc.
—HA, HA, HA.
—PENSA QUE ENS TROBARÀ, ENS TROBARÀ.
Vaig giravoltar per allà amb una velocitat vertiginosa. Les veus eren ara al meu darrere, ara al davant, ara al darrere una altra vegada. Es burlaven de mi. El noi i la noia em devien haver vist, però per més que ho intentés, jo no els podia veure.
—He de trobar-los —vaig pensar.
—MAI NO ENS TROBARÀ, ENS TROBARÀ —va dir una veu, com si llegís la meva ment.
Però de sobte vaig pensar que els trobaria. Les seves veus semblava que venien d’una de les concavitats obertes en un dels vessants del barranc. Vaig recolzar-me sobre la vora per veure millor i, aleshores, vaig caminar cautelosament per un terraplè que sobresortia. Anava a posar-hi l’altre peu quan el terraplè va trencar-se de sobte i va esmicolar-se sota meu! Amb un xoc de terror, vaig veure que relliscava sobre el pendent. Frenèticament, buscava un lloc segur per posar-hi un peu, però no hi havia cap fissura o clivella per aguantar-me. Les meves mans esgarrapaven el turó mentre corrien avall amb els dits que buscaven a les palpentes. Vaig caure cridant pel pendent avall fins que, de sobte, vaig parar amb un soroll sord.
Tremolós i magolat, vaig-calmar-me. De totes maneres no havia caigut al pou rocallós i profund del barranc. Però quan vaig mirar al voltant, una por terrible em va fer tremolar els braços, les cames, i tot el meu cos. Em trobava en una plataforma sortint lleugerament, amb només al voltant d’un metre i vint del terra rocallós sota meu!
Agafant-me desesperadament al costat del turó, sense saber què fer, vaig mirar amunt, buscant sense cap esperança la cresta del turó. No sabia què buscava. No hi havia manera de tornar cap amunt. Esbufegava d’una manera agitada. Em rodava el cap. Vaig estirar el coll per mirar encara més amunt. Em calia apartar la vista del que m’amenaçava a sota. Aleshores, lentament, una cosa va començar a prendre forma davant dels meus ulls. Vaig parpellejar repetides vegades, intentant treure’m la pols. Després vaig adonar-me que mirava un petit bedoll que sobresortia d’una cresta prop del cim de la pujada. Potser podria arribar-hi? No ho sabia realment. Era gairebé dos metres per damunt de la punta de la plataforma on em trobava. Si pogués agafar-lo, podria salvar-me. Era perillós però no era impossible. Jo era bo en salts d’alçària. Hauria d’arriscar-m’hi. No era possible de saber quant de temps podria quedar-me en aquella plataforma estreta.
Cautelosament vaig caminar de gairell a través de la plataforma agafant-me al pendent del turó.
—Lentament, lentament —vaig pensar—. No hi ha pressa. A poc a poc.
Degotant suor, vaig arribar finalment a l’indret. Vaig mirar l’arbre fixament. El meu cor bategava violentament. Vaig mossegar-me la llengua i vaig pregar a Déu en silenci. Aleshores vaig estirar els braços al més que podia cap amunt i vaig saltar. Zas! Vaig agafar l’arbre amb les mans. Vaig posar els dits al voltant del tronc fermament. Fent servir tota la meva força, vaig aixecar-me a pams, penosament.
De sobte, l’arbre va començar a doblegar-se i a balancejar. Jo pujava i baixava com un titella. Pregant perquè el bedoll prim fos prou fort per aguantar-me, vaig intentar deturar-me fins que vaig aconseguir encerclar-lo amb els dos braços. Però de sobte l’arbre va doblegar-se ràpidament cap avall. Es trencava i es deslligava de les arrels!
Vaig quedar-me suspès sobre la gorga amb els ulls tancats fortament. No gosava respirar. L’arbre balancejava violentament. I mentre el cor em bategava i em rodava el cap, aquelles mateixes veus misterioses cridaven amb més força a través de la gorga.
—ESTÀ CAIENT! CAIENT!
Els ecos havien perdut, de sobte, el to de sarcasme.
—AJUDA’L! AJUDA’L! —va dir la veu de la noia. Inesperadament, era una veu gairebé suau.
—HEM DE FER-HO, FER-HO, FER-HO.
L’arbre va posar-se dret, com si unes mans invisibles l’aguantessin. Sense un moment de dubte, vaig calmar-me. Vaig encerclar el tronc amb els braços. L’arbre s’aguantava fermament. No m’ho podia creure. Amb un darrer suprem esforç, vaig pujar amunt i sobre el turó. Aleshores, com si un poder invisible el deixés de controlar, l’arbre va precipitar-se avall del turó.
Vaig estirar-me a terra, panteixant i sanglotant amb alleujament. En la meva opinió sens dubte una força amistosa havia impedit la caiguda de l’arbre fins que jo pugés. Una imatge de dos nens, un noi i una noia, es va projectar davant dels meus ulls. Podia imaginar-los estirant l’arbre mentre jo era suspès sobre la gorga. Els devia la vida.
—Gràcies! Gràcies! —vaig cridar amb fervor. La meva veu va ressonar quan em vaig posar dret.
Vaig esperar amb expectació, sense cap resposta. Vaig esperar alguns moments, amb esperança. Però ni tan sols un so va destorbar el silenci que impregnava la gorga.
Finalment, vaig abaixar el cap tristament i vaig girar-me per anar-me’n. Quan ho feia, vaig sentir veus al meu darrere.
—NOMÉS SOM ECOS, ECOS, ECOS.
Vaig girar-me ràpidament.
—No teniu cossos? Cossos?
La veu d’una noia va cridar:
—SOM NOMÉS ECOS, ECOS, ECOS.
I aleshores la veu d’un noi va dir:
—ESPERANT, ESPERANT, ESPERANT.
I després el silenci.
Era inútil. No volien que jo sabés qui eren. Vaig tornar a la cabanya.
Caminant amunt i avall de la cabanya, sense saber què fer, de sobte vaig sentir passos.
—Tim! Tim! —va cridar la veu d’un home. Era la veu del meu pare!
Vaig córrer cap a la porta. Hi havia el meu pare, que feia grans passos pel carrer al cap d’una expedició de salvament. Em va mirar per veure si estava bé.
—Tim —va dir—, hem patit enormement a causa teva. T’hem estat buscant tota la nit. Aleshores el senyor Bailey va recordar aquest poble fantasma i va pensar que podries ser aquí. Ha estat una bona idea.
Va girar-se vers el senyor Bailey i li ho va agrair. La seva cara de cuir, morena, va arrugar-se fent un somriure ampli.
Sense alè, vaig revelar la meva experiència amb els ecos. Tothom em va mirar d’una manera estranya. Van pensar que havia perdut l’oremus amb el cansament i la por. Tothom llevat del senyor Bailey, que va inclinar-se mirant-me amb molt d’interès.
—Hmm —va dir, tustant-se el mentó pensativament—. Saps, recordo una vella llegenda que es contava als camps de minaires. Va molt enrere en la meva memòria. Aquests turons estan marcats per nombroses cavernes i buits, saps. Diuen que una vegada dues criatures es van perdre en una caverna en aquesta mateixa gorga. Les expedicions de salvament van buscar durant molts dies, però cap dels esforços no va donar resultat. De tant en tant, sentien el so distant de veus que ressonaven al vent. Però els crits imperceptibles mai no van durar prou de temps per localitzar-los. Els pobres vailets es devien afeblir molt de pressa sense menjar ni aigua. Diuen que els seus esperits intranquils embruixen la gorga i els seus crits lamentosos ressonen a través dels turons. D’acord amb la Llegenda de les Criatures Perdudes, es queden com ecos per vetllar fins que els seus pares tornin per trobar-los.
El senyor Bailey ens va mantenir embadalits amb la seva història.
—Oh, qui es creu aquestes velles històries de minaires —va dir en to de mofa un home amb una veu desconcertant, el pit en forma de barril i la barba de tres o quatre dies—. Només són històries inventades per passar el temps. Ningú no els dóna importància.
Tothom va abaixar el cap concordant, llevat del senyor Bailey. Va rascar-se la cara i va parlar lentament i afectadament:
—No n’estaria tan segur.
Quan estàvem a punt de marxar, de sobte vam sentir que cridaven el meu nom:
—TIM, TIM.
Tothom va estremir-se.
—Què és això? —van preguntar amb una sola veu.
Aleshores em van mirar fixament. Van saber, de sobte, que la història del senyor Bailey era vertadera.
Vaig dir adéu en veu baixa a les criatures, content perquè havien estat allà per salvar-me de la mort, però més que una mica trist perquè mai no havien tingut ningú per ajudar-los.
I mentre anàvem amb el cotxe, aixecant la pols darrere nostre, vaig pensar que sentia algú plorant.