MONTAGUE
RHODES JAMES
CORS PERDUTS
D’acord amb el que he pogut saber, aquests fets van passar el setembre de 1811, quan un landó de correus va aturar-se davant de la porta d’Aswarby Hall, al cor de Lincolnshire. L’únic passatger del landó, un noi que va baixar de seguida, va mirar al seu voltant amb la més profunda curiositat durant el petit interval passat mentre tocava el timbre i s’obria la porta del vestíbul. La casa era alta, quadrada, de maons vermells, construïda al temps de la reina Anna i hi havien afegit un porxo amb pilars de pedra a l’estil clàssic més pur de 1790. Tenia moltes finestres, altes i estretes, amb vidres petits i fusta gruixuda i blanca. Un frontó amb una finestra circular coronava la façana. Hi havia ales a la dreta i a l’esquerra, que es comunicaven amb el cos central a través de curioses galeries vidriades sostingudes per columnates. Aquestes ales contenien els estables i les oficines de la casa. Cadascuna acabava amb una cúpula decorativa i un penell daurat.
La llum de la tarda sobre l’edifici feia brillar els vidres de les finestres com si fossin innombrables llums. Lluny de la casa, al davant s’estenia un parc pla, sembrat amb roures i vorejat d’avets, que contrastaven amb el cel. Al rellotge del campanar, tapat pels arbres de la vora del parc i on brillava només el penell, tocaven les sis i se sentia el seu so suau contra el vent. El noi, dret al porxo esperant que algú li obrís la porta sentia una impressió molt agradable, tot i que tenyida amb una mena de tristesa, pròpia d’un vespre de la tardor.
El landó de correus l’havia portat de Warwickshire, on, feia sis mesos, s’havia quedat orfe. Ara, a causa de la generosa oferta del seu cosí, el senyor Abney, havia vingut a viure a Aswarby. Havia estat una oferta inesperada, perquè tots els que coneixien el senyor Abney el consideraven com un solitari una mica auster. La vinguda d’un noi a casa seva seria un nou element i, aparentment, incongruent. És cert que se sabia molt poc dels interessos o del caràcter del senyor Abney. Havien sentit dir al professor de grec a Cambridge que ningú no sabia més de les creences religioses dels darrers pagans que el propietari d’Aswarby. Segurament la seva biblioteca contenia tots els llibres que, aleshores, eren disponibles sobre els Misteris, els poemes Òrfics, el culte de Mitra, i els neoplatònics. A la sala amb paviment de marbre hi havia un magnífic grup de Mitra matant un brau, que el propietari havia importat d’Orient a un cost molt elevat. N’havia publicat una descripció al Gentleman’s Magazine, i havia escrit una sèrie notable d’articles al Critical Museum sobre les supersticions dels romans del Baix Imperi. Finalment, era considerat un home embolicat amb els seus llibres, i era un motiu de gran sorpresa entre els seus veïns que mai no haguessin sentit parlar del seu cosí orfe, Stephen Elliott, molt més encara per haver volgut tenir-lo a Aswarby Hall.
Sigui el que sigui que els veïns haguessin esperat, era cert que el senyor Abney —alt, prim, auster— semblava que volia rebre amablement el seu jove cosí. Quan la porta principal va obrir-se, va sortir ràpidament del seu despatx, fregant-se les mans alegrement.
—Com estàs, noi?… com estàs? Quants anys tens? —va preguntar—. Això és, crec que no estàs massa cansat del viatge i voldràs sopar, oi?
—Sí, gràcies, senyor —va contestar Stephen Elliott—. Estic molt bé.
—Ets un bon noi —va dir el senyor Abney—. I quants anys tens, noi?
Era una mica estrany que hagués tornat a fer la mateixa pregunta als primers dos minuts de la seva coneixença.
—Faré dotze anys al proper aniversari, senyor —va dir Stephen.
—I quan és el teu aniversari, noi? L’onze de setembre, oi. Bé… molt bé. Gairebé d’aquí a un any, oi? M’agrada… ha, ha!… m’agrada prendre nota d’aquestes coses a la meva agenda. Estas segur que són dotze? Segur?
—Sí, segur del tot, senyor.
—D’acord, d’acord! Parkes, porta’l a l’habitació de la senyora Bunch i dóna-li te… sopar… el que sigui.
—Sí, senyor —va contestar el senyor Parkes formalment, i va portar Stephen a baix.
La senyora Bunch era la persona més amable i humana que Stephen fins aleshores havia conegut a Aswarby. El va fer sentir-se com si fos del tot a casa seva. Un quart d’hora després eren grans amics i grans amics van quedar. La senyora Bunch havia nascut al veïnatge uns cinquanta-cinc anys abans de la data d’arribada de Stephen, i residia a Aswarby Hall en feia vint-i-cinc. Consegüentment, si algú coneixia l’entrellat de la casa i de la regió era la senyora Bunch, que de cap manera sentia aversió a comunicar la seva informació.
Certament hi havia bastants de coses sobre Aswarby Hall i els jardins que Stephen, que tenia un caràcter aventurer i inquiet, estava ansiós que li expliquessin. «Qui va construir el temple al final del passeig dels llorers? Qui era el vell de la fotografia penjada a l’escala, assegut a una taula, amb una calavera sota la mà?». Aquests i molts altres punts van ser aclarits pels recursos del poderós intel·lecte de la senyora Bunch. N’hi havia d’altres, però, les explicacions dels quals eren menys satisfactòries.
Una tarda de novembre, Stephen seia prop de la llar a l’habitació del majordom pensant sobre tot el que l’envoltava.
—El senyor Abney és una bona persona i anirà al cel? —va preguntar de sobte, amb la confiança pròpia dels nens i la capacitat dels més grans per resoldre aquestes qüestions, la decisió de les quals hom creu que és reservada a d’altres tribunals.
—Bo? Que Déu t’ajudi a ser com ell, nen! —va dir la senyora Bunch—. El professor és la persona més bona que mai he vist! No t’he parlat mai del noiet que va treure del carrer, com es pot ben dir, fa uns set anys? I de la noieta, dos anys després de la meva vinguda aquí?
—No. Conti-m’ho tot sobre ells, senyora Bunch… ara mateix!
—D’acord —va dir la senyora Bunch—, crec que no me’n recordo tant de la noieta. Sé que el professor la va portar amb ell un dia quan tornava del seu passeig, i va demanar a la senyora Ellis que aleshores era la majordoma, que en prengués cura. I la pobra nena no tenia ningú que pogués cridar seu… ella mateixa m’ho va dir… i va viure aquí amb nosaltres crec que durant tres setmanes; i aleshores, tant si tenia o no la sang d’una gitana i qui sap quantes coses més, però un matí va obrir els ulls abans que qualsevol de nosaltres i va aixecar-se del llit, i des d’aleshores no he trobat cap rastre ni tan sols una fressa seva. El professor es va empipar molt i va fer dragar tots els llacs però estic convençuda que els gitanos se la van emportar, perquè es va sentir cantar al voltant de la casa gairebé durant una hora la nit que se’n va anar i Parkes va dir que els havia sentit cridar al bosc tota la tarda. Ai senyor, senyor! Era una nena estranya, tan silenciosa i tot, però jo em sentia molt atreta per ella, era tan amable… sorprenent.
—I què li va passar, al noiet? —va preguntar Stephen.
—Ah, aquell pobre noi! —va sospirar la senyora Bunch—. Era un estranger… es deia Jevanny… i un dia d’hivern va venir amb el seu piano de maneta i el professor el va acceptar tot seguit i li va preguntar d’on venia, quants anys tenia, i com havia vingut, i on eren els seus pares, i tot el que un cor bondadós podia desitjar. Però amb ell va passar el mateix. Són una gent incontrolable, la gent de les nacions estrangeres, crec, i se’n va anar un bon matí de la mateixa manera que la nena. Fins a un any després ens preguntàvem per què se n’havia anat i què se n’havia fet; perquè no va endur-se el seu piano de maneta que jeu al prestatge.
Stephen va passar la resta de la tarda amb un interrogatori miscel·lani a la senyora Bunch i esforçant-se a extreure una melodia del piano de maneta.
Aquella nit va tenir un somni estrany. Al final del passadís, a l’àtic, on era la seva habitació, hi havia una vella cambra de bany abandonada. Estava tancada, però la meitat de la part superior de la porta era envidrada, i, com que ja havien desaparegut les cortines de mussolina que hi havia penjades, es podia mirar a dins i es veia la banyera revestida de plom fixada a la paret a la dreta, amb la capçalera vers la finestra.
La nit a què em refereixo, Stephen Elliott va trobar-se que mirava a través de la porta envidrada. La lluna brillava a través de la finestra, i ell mirava fixament una figura que jeia a la banyera.
La seva descripció del que havia vist em fa recordar el que jo mateix vaig contemplar a les famoses voltes de l’església de San Michan, a Dublín, que té l’horrible propietat de preservar els cadàvers de la descomposició durant segles. Una figura inefablement prima i patètica, d’un color de plom polsós, embolcallada amb una mena de mortalla, els llavis prims corbats en un somriure vague i horrible, les mans premudes fortament sobre el cor.
Quan mirava això, li va semblar que un gemec llunyà, gairebé imperceptible, sortia d’aquells llavis i que els braços havien començat a moure’s. L’espant de la visió va obligar Stephen a retrocedir i va adonar-se que estava realment dret, sobre el paviment fred de taulons del passadís a plena llum de la lluna. Amb un coratge que crec que no és comú entre els nois de la seva edat, va anar fins a la porta de la cambra de bany per esbrinar si realment hi havia la figura del seu somni. No hi era, i va tornar al llit.
Aquesta història va impressionar molt la senyora Bunch, el matí següent, i va canviar la cortina de mussolina penjada sobre la porta envidrada de la cambra de bany. A més a més, el senyor Abney, a qui ell va confiar les seves experiències durant l’esmorzar, estava summament interessat, i va prendre nota del cas al que anomenava «el seu llibre».
L’equinocci de primavera s’apropava i, segons el senyor Abney, que ho feia recordar sovint al seu cosí, els antics consideraven que un temps així era crític de cara als joves: que Stephen faria bé de prendre cura de si mateix i de tancar la finestra a la nit; i que Censorius tenia algunes observacions importants sobre el tema. Stephen va sentir-se molt impressionat amb dos incidents que van succeir aquells dies.
El primer va ser després d’haver passat una nit extraordinàriament agitada i opressiva… tot i que no podia recordar cap somni especial que hagués tingut.
La tarda següent, la senyora Bunch s’ocupava de sargir la seva camisa de dormir.
—Déu meu, senyor Stephen! —va exclamar de mal humor—. Què fa per esquinçar a trossos d’aquesta manera la seva camisa de dormir? Escolti, senyor, de quina manera molesta els pobres criats que han de sargir i apedaçar després!
Hi havia, realment, una sèrie de talls o senyals fets, d’una manera extremament destructiva i aparentment sense motiu, a la camisa i per arreglar-la seria necessària una agulla molt hàbil. No es limitaven a la part esquerra del pit… eren talls llargs i paral·lels, amb una llargada de prop de sis polzades, i alguns d’aquests no penetraven totalment la textura de la roba. Stephen només podia manifestar la seva ignorància total del fet: estava segur que aquells talls no hi eren la nit anterior.
—Però —va dir—, senyora Bunch, són exactament iguals a les esgarrapades a la part exterior de la porta de la meva habitació: i estic segur que mai no he tingut res a veure amb això.
La senyora Bunch el va mirar bocabadada, després va agafar una espelma, va sortir corrent de l’habitació i després es van sentir els seus passos quan pujava l’escala. Va baixar en pocs minuts.
—Bé —va dir—, senyor Stephen, és estrany que aquests senyals i esgarrapades siguin allà… és un lloc molt alt perquè els hagi pogut fer, molt menys un ratolí. Qualsevol diria que són fets per les ungles d’un xinès, com el meu oncle, que era al comerç del te, acostumava explicar-nos quan érem noies. Jo no diria res al senyor, no en el seu lloc, senyor Stephen, estimat meu; i no s’oblidi de girar la clau abans d’anar-se’n al llit.
—Sempre ho faig, senyora Bunch, després de resar.
—Ah, bon noi: has de resar sempre, i aleshores ningú no et pot fer mal.
Després d’això la senyora Bunch va dedicar-se a sargir la camisa de nit feta malbé, amb intervals de meditació, fins a l’hora de dormir. Això va passar una nit de divendres del mes de març de 1812.
El vespre següent, l’habitual duo de Stephen i la senyora Bunch va augmentar per l’arribada de sobte del senyor Parkes, el majordom, que en principi sortia poc del seu propi rebost. No es va adonar que Stephen hi era; a més, estava nerviós i menys lent de parla que com era costum seu.
—Al vespre, el senyor ja pot anar a buscar el seu propi vi, si ho vol —va ser la seva primera observació—. Jo només ho faré durant el dia o de cap manera, senyora Bunch. No sé què pot ser: com si fossin rats o el vent dins del celler però ja no sóc tan jove com abans, i no ho puc aguantar com ho feia abans.
—Bé, senyor Parkes, sap que Aswarby Hall és un lloc sorprenent pels rats.
—No ho nego, senyora Bunch, i és clar que moltes vegades he sentit el conte dels homes de les drassanes sobre el rat que podia parlar. Mai no m’ho he cregut; però aquesta nit, si baixés a escoltar la porta del celler del fons, potser sentiria moltes de les coses que deien.
—I ara, senyor Parkes, no tinc paciència per escoltar les seves fantasies! Rats que parlen, realment, al celler!
—D’acord, senyora Bunch, no vull discutir amb vostè: tot el que dic és que si decideix d’apropar-se al celler del fons, i es posa a escoltar darrere la porta, pot comprovar el que li acabo de dir.
—Quines bestieses, senyor Parkes… no és convenient que els nens les escoltin! Ostres, posarà de punta els cabells del senyor Stephen.
—Què! El senyor Stephen? —va dir Parkes, quan es va adonar de la presència el noi—. El senyor Stephen sap molt bé quan estic de broma amb vostè, senyora Bunch.
De fet, el senyor Stephen sabia prou bé que el senyor Parkes no havia volgut, inicialment, fer una broma. Encara que no d’una manera totalment agradable, estava interessat en la situació, però totes les seves preguntes no van aconseguir convèncer el majordom de donar més detalls sobre les seves experiències al celler.
Érem al 24 de març de 1812. Era un dia d’estranyes experiències per a Stephen: un dia ventós i sorollós, que omplia la casa i els jardins amb una sensació d’intranquil·litat. Quan Stephen era a prop de la tanca del jardí i va mirar dins del parc, va sentir com si una infinita processó de gent invisible passés davant seu amb el vent, avançant sense resistència i sense objectiu. Intentaven debades d’aturar-se, a fi d’agafar-se a alguna cosa que pogués detenir el seu vol i tornar a portar-los en contacte amb el món viu del qual havien format part. Aquell dia, després del berenar, el senyor Abney va dir:
—Stephen, noi, podràs venir a veure’m aquest vespre, a les onze de la nit, al meu estudi? Fins aleshores estaré ocupat i vull mostrar-te una cosa lligada a la teva vida futura que és molt important que sàpigues. No has de mencionar aquest assumpte a la senyora Bunch ni a cap altra persona de la casa, i val més que vagis a la teva habitació a l’hora habitual.
Vet aquí una nova emoció a la seva vida: Stephen va estar impacient esperant l’oportunitat fins a les onze. Va espiar la porta de la biblioteca quan pujava l’escala aquell vespre, i va veure un braser que havia observat sovint al cantó de l’habitació, davant del foc: a la taula hi havia una copa d’argent daurat, plena de vi negre, i a prop hi havia alguns fulls de paper escrits. Quan Stephen passava, el senyor Abney ruixava encens sobre el braser, d’una caixa circular d’argent, però semblava que no havia sentit els seus passos.
El vent havia caigut i feia una nit silenciosa amb la lluna plena. Pels volts de les deu Stephen estava dret davant la finestra oberta de la seva habitació que donava al camp. Tot i que era una nit tranquil·la, la població misteriosa dels boscos llunyans il·luminats per la lluna no es trobava prou calmada per descansar. De tant en tant se sentien, a través del llac, crits estranys com si fossin de vagabunds perduts i desesperats. Podrien ser clams de mussols o d’aus aquàtiques, però no s’assemblaven del tot a cap d’aquests sons. Semblava talment que s’apropessin. Ara sonaven del costat més a prop de l’aigua, i al cap de pocs moments semblava que flotaven entre arbustos. Després van deixar de sentir-se; però precisament quan Stephen pensava de tancar la finestra a fi de reprendre la lectura de Robinson Crusoe, va veure dues figures dretes a la terrassa de grava que era paral·lela al jardí del Hall —semblaven les figures d’un noi i d’una noia—; eren l’un al costat de l’altra i miraven les finestres. Una cosa amb la forma de la noia li va fer recordar inefablement el seu somni de la figura a la banyera. El noi li va fer una por més intensa.
Mentre la noia estava quieta, mig somrient, amb les mans agafades sobre el cor, el noi, una forma magra, amb els cabells negres i el vestit estripat, va aixecar els braços enlaire amb un aspecte amenaçador i de fam i ànsia insatisfetes. La lluna brillava sobre les seves mans gairebé transparents i Stephen va veure que les ungles eren horriblement llargues i que brillaven amb la llum que les traspassava. Quan estava amb els braços aixecats, va revelar un espectacle espantós. A l’esquerra del pit hi havia un estrip negre com un forat; i, més aviat al seu cervell que a l’orella, Stephen va tenir l’impressió d’un d’aquells crits de fam i desesperació que havia sentit quan ressonaven sobre els boscos d’Aswarby tot aquell vespre. Després, aquella parella horrible havia avançat ràpidament i silenciosa sobre la grava seca fins que va deixar de veure’ls.
Encara que estigués terriblement esporuguit, va decidir d’agafar l’espelma i baixar al despatx del senyor Abney, perquè s’apropava l’hora de la cita. El despatx o biblioteca donava a la sala principal per un costat, i Stephen, incitat pels seus terrors, no va trigar gaire a arribar-hi. L’accés no era tan fàcil. Estava segur que no estava tancat, perquè la clau era a fora com sempre. Ningú no va contestar els seus repetits trucs. El senyor Abney estava ocupat: parlava. Què! Per què intentava cridar? Per què s’havia ofegat el crit a la seva gorja? També havia vist els nens misteriosos? Però ara tot s’havia quedat en silenci i la porta necessitava que Stephen es posés a empènyer-la amb por i frenèticament.
Al despatx del senyor Abney, sobre la taula, es van trobar alguns papers que van explicar la situació a Stephen Elliott quan va arribar a l’edat d’entendre’ls. Les frases més importants eren les següents:
«Era una convicció generalitzada i forta entre els antics —la saviesa dels quals en aquests afers m’ha donat una tal experiència que em porta a confiar en les seves conviccions— que mitjançant la realització de determinats processos, que per a nosaltres, els moderns, tenen un cert caràcter bàrbar, es pot atènyer un extraordinari coneixement de les facultats espirituals de l’home: que, per exemple, a través d’absorbir la personalitat d’un determinat nombre de persones, un individu pot obtenir un domini complet sobre les categories d’éssers espirituals que controlen les forces elementals del nostre univers.
»Es diu que Simó Magus era capaç de volar, de tornar-se invisible, o que podia adoptar qualsevol forma que volgués, per mediació de l’ànima d’un noi que, utilitzant la frase calumniosa usada per l’autor de Clementine Recognitions, ell havia “assassinat”. Trobo que, a més a més, això està explicat amb força detalls a l’obra de Hermes Trismegistus, que resultats feliços semblants poden obtenir-se a través de l’absorció dels cors com a mínim de tres éssers humans amb l’edat inferior als vint-i-un anys. Per tal de comprovar la veritat d’aquesta recepta vaig dedicar la major part dels darrers vint anys a seleccionar, com la corpora vilia del meu experiment, certes persones que podrien ser eliminades pràcticament sense ocasionar un gran buit a la societat. Vaig fer el primer pas a través d’eliminar una tal Phoebe Stanley, una noia d’origen gitano, el 24 de març de 1792. El segon, a través d’eliminar un noi italià vagabund, anomenat Giovanni Paoli, la nit del 23 de març de 1805. La “víctima” final —per usar una paraula extremament repugnant als meus sentiments— és certament el meu cosí, Stephen Elliott. El seu dia serà el 24 de març de 1812.
»La millor manera de fer la necessària absorció és treure el cor del subjecte viu, per tal de reduir-lo a cendres i barrejar-les amb prop de mig litre de qualsevol vi negre, preferentment porto. Les restes dels dos primers subjectes, almenys, serà millor amagar-les: una cambra de bany abandonada o un celler seran molt útils per a aquest objectiu. Es podrà observar alguna irritació de la part psíquica dels subjectes, que el llenguatge popular ennobleix amb el nom de fantasmes. Però un home de temperament filosòfic —l’únic a qui aquest experiment és adequat— serà poc propens a donar importància als esforços febles de venjança d’aquests éssers. Contemplo amb la més viva satisfacció l’existència ampliada i emancipada que l’experiment, en el cas de reeixir, em donarà; no només col·locant-me en una posició fora de l’abast de (l’anomenada) justícia humana, sinó també eliminant en gran part la perspectiva de la mateixa mort».
Quan el van trobar, el senyor Abney era a la seva cadira amb el cap enrere i la cara marcada amb una expressió de ràbia, por i un dolor mortal. Al seu costat esquerre tenia una terrible ferida lacerada, amb el cor exposat. No hi havia sang a les seves mans i un enorme ganivet, que era a la taula, estava totalment net. Un gat salvatge podria haver estat la causa de les ferides. La finestra del despatx estava oberta i, segons l’opinió del jutge de primera instància, un animal salvatge havia estat la causa de la mort del senyor Abney. Però l’estudi que Stephen Elliott va fer dels papers que he mencionat el van portar a una conclusió molt diferent.