RAY BRADBURY
EL LLAC
Havien tallat el cel a la meva mida i l’havien llançat sobre el llac Michigan, hi havien deixat alguns nens cridant sobre la sorra groga amb pilotes que feien rebotar, una gavina o dues, un dels pares renyant, i jo sortint d’una ona mullada i trobant aquest món vague i humit.
Jo corria per la platja.
La mama em va fregar amb una tovallola peluda.
—Queda’t dret i eixuga’t —em va dir.
Vaig quedar-me allà observant com el sol s’emportava les gotes d’aigua dels meus braços. Les vaig substituir per la pell de gallina.
—Oh, fa vent —va dir la mama—. Posa’t el jersei.
—Espera’t perquè vull mirar la meva pell de gallina —vaig dir.
—Harold —va dir ella.
Vaig introduir-me en el jersei i vaig observar les ones que pujaven i baixaven per la platja. Però no feixugament. Expressament, amb una mena d’elegància verda. Fins i tot un home begut no hauria pogut caure amb tanta elegància com aquelles ones.
Era el mes de setembre. Als darrers dies, quan les coses es tornen tristes sense cap motiu. La platja era molt extensa i solitària amb cosa de sis persones. Els nens van deixar de rebotar la pilota perquè de totes maneres van quedar-se tristos sentint el vent xiular d’aquella manera, i van asseure’s i van sentir la tardor que arribava per la platja.
Totes les parades de frankfurts tenien un empostissat de fusta amb faixes daurades que tancava totes les olors de mostassa, ceba i carn del llarg i alegre estiu. Era com tancar l’estiu en una sèrie de taüts. Una per una les parades van tancar les portes de cop amb cadenats, i el vent va venir i va tocar la sorra per esborrar el milió de petjades de juliol i agost. De tal manera que, ara al setembre, no hi havia res llevat de la marca de les meves sabates de tennis i dels peus d’en Donald i d’en Delaus Schabold i del seu pare prop de la corba de l’aigua.
El vent bufava la sorra com cortines a les voreres, i els cavallets amagats amb tela tenien tots els cavalls glaçats enlaire sobre els pals de llautó, ensenyant les dents i galopant. Només la música del vent relliscava sobre la tela.
Vaig quedar-me allà. Tothom era a l’escola. Llevat de mi. L’endemà marxaria cap a l’oest amb tren a través dels Estats Units. Jo i la mama havíem vingut a la platja només un darrer moment.
Hi havia alguna cosa en aquella solitud que em feia ganes d’estar sol.
—Mama, vull anar corrent platja amunt —vaig dir.
—D’acord, però torna aviat, i no t’acostis a l’aigua.
Vaig córrer. La sorra giravoltava sota meu i el vent m’aixecava. Sabeu com és córrer amb els braços estesos de manera que sents que et surten vels dels dits a causa del vent. Com ales.
Lluny, la mama va apartar-se i va asseure’s. Des de lluny, em semblava només una taca marró i em sentia tot sol. Estar sol és una novetat per a un noi de dotze anys. Està tan acostumat a la gent al seu voltant. L’única manera d’estar sol és en la seva ment. És per això que els nens imaginen coses tan fantàstiques. Hi ha tanta gent real al voltant, dient als nens el què han de fer i de quina manera, que un noi té necessitat de córrer cap al fons de la platja, encara que ho faci només mentalment, i entrar sol en el seu propi món amb els seus valors en petita escala.
De manera que aleshores jo estava realment sol.
Vaig baixar a l’aigua deixant que em refresqués fins a l’estómac. Abans, sempre amb la multitud, no havia gosat mirar. Però ara semblava un home serrat per la cintura. Un màgic. L’aigua és així. Et sents com si estiguessis serrat pel mig i una part de tu, com sucre, es dissolgués. Aigua freda, i de tant en tant una ona que ensopega elegantment i cau com un teixit de punta.
Vaig dir el seu nom. El vaig dir una dotzena de vegades.
—Tally! Tally! Oh, Tally!
És divertit, però realment quan ets jove i crides algú esperes que et contestin. Sents que, pensis el que pensis, pot ser real. I de vegades potser això no és tan equivocat.
Vaig pensar en la Tally, quan era a l’aigua nedant al maig passat, rossa, arrossegant les seves trenes. Reia, amb el sol sobre els seus petits muscles de dotze anys. Vaig pensar en l’aigua tornant a la normalitat, en el vigilant que hi saltava, en la mare de Tally cridant, i com Tally mai no va tornar…
El vigilant va intentar convèncer-la que sortís, però ella no ho va fer. Ell va tornar amb només trossos d’algues als dits grossos, i Tally se n’havia anat. Ja no podria seure davant meu a l’escola, o córrer darrere les pilotes al carrer de maons en les nits d’estiu. Havia anat massa lluny i el llac no la deixava tornar.
I ara a la tardor solitària, quan el cel era immens i l’aigua immensa i la platja tan extensa, jo havia vingut per darrera vegada, tot sol.
Vaig cridar el seu nom moltes vegades. Tally, oh, Tally!
El vent bufava tan suaument sobre les meves orelles, de la mateixa manera que bufa sobre la boca de les petxines i les posa a xiuxiuejar. L’aigua va pujar i va abraçar el meu pit i després els meus genolls, i amunt i avall, xuclant sota els meus talons.
—Tally! Torna, oh, Tally!
Jo tenia només dotze anys. Però sé com l’estimava. Era l’amor que s’imposa abans que tot el significat del cos i de la moral. Era l’amor que no és pitjor que el vent i la mar i la sorra jaient costat per costat per sempre. Era fet de tots els dies càlids i llargs junts a la platja, i del cantusseig dels dies tranquils d’una educació monòtona a l’escola. Tots els dies llargs de la tardor durant anys vaig portar els seus llibres a casa des de l’escola.
Tally!
Vaig cridar el seu nom per darrera vegada. Vaig tremolar de fred. Vaig sentir aigua a la meva cara i no sabia com havia arribat allà. Les ones no havien esquitxat tan amunt.
Vaig girar-me i vaig fer-me enrere cap a la sorra i vaig quedar-me allà una mitja hora, esperant una mirada, un senyal, alguna cosa encara que fos petita que pogués recordar-me la Tally. Aleshores, en una mena de símbol, vaig agenollar-me i vaig construir un castell de sorra, amb una forma maca i de la mateixa manera que jo i la Tally sempre havíem fet tantes vegades. Però aquest cop només vaig construir-ne la meitat. Aleshores vaig aixecar-me.
—Tally, si m’escoltes, vine i acaba’l.
Vaig començar a allunyar-me cap a la taca llunyana que era la mama. L’aigua va venir, va barrejar el castell marítim en cercles i el va destruir de mica en mica, fins que es va tornar una superfície llisa com abans.
No podia deixar de pensar que en la vida no hi ha castells que no siguin destruïts per alguna ona que els torna a la seva primitiva forma sense forma.
Silenciosament, vaig anar platja amunt.
Molt lluny, uns cavallets xerricaven lleugerament, però era només el vent.
L’endemà vaig anar-me’n amb tren.
A través dels camps de blat de moro d’Illinois. Un tren té una memòria feble. De seguida ho deixa tot enrere. Oblida els rius de la infantesa, els ponts, els llacs, les valls, les cases de camp, els sofriments i les alegries. Els escampa al seu darrere i els fa desaparèixer de l’horitzó.
Se’m van allargar els ossos, vaig posar-hi carn a sobre, vaig canviar la meva mentalitat jove per una de més gran, vaig llençar roba que ja no em servia, vaig canviar de l’escola a l’institut, als llibres de la facultat, a llibres de dret. I després va aparèixer una noia a Sacramento, un capellà, i va haver-hi paraules i petons.
Vaig continuar els meus estudis de dret. Quan vaig arribar als vint-i-dos anys gairebé havia oblidat com era l’Est.
Com que havíem trigat a fer la nostra lluna de mel, la Margaret va suggerir que la féssim a l’Est.
Un tren funciona en les dues direccions, com la memòria. Fa recordar totes aquelles coses que havies deixat enrere fa molts anys.
Lake Bluff, amb 10.000 habitants, va tornar a la meva memòria. La Margaret estava tan maca amb els seus vestits nous i elegants. No parava de mirar-me mentre jo observava el meu vell món que em feia tornar a la seva manera de viure. Tenia les meves mans agafades per les seves, que eren fortes i blanques, mentre el tren relliscava a l’estació i ens portaven l’equipatge a fora.
Tants anys, i el que fan als rostres i als cossos de la gent. Quan vam passejar per la ciutat de bracet, no hi havia ningú a qui pogués reconèixer. Hi havia rostres que portaven ecos. Ecos d’excursions per barrancs. Rostres somrients d’escoles exclusivistes oscil·lant sobre gronxadors de metall i anant amunt i avall. Però no vaig parlar. Només caminava i mirava i m’omplia per dins amb tots aquells records, com fulles amuntegades per cremar a la tardor.
Els nostres dies van ser feliços allà. Al cap i a la fi van ser dues setmanes, en què vaig tornar a visitar tots els llocs juntament amb ella. Vaig pensar que estimava molt la Margaret. Almenys pensava que sí.
Va ser en un dels darrers dies que vam baixar a la platja. No era tan tard de l’any com aquell dia feia tants anys, però ja es notava el primer senyal de l’abandó. La gent era escassa, molts frankfurts estaven tancats i entaulats, i el vent, com sempre, ens esperava per cantar per a nosaltres.
Gairebé vaig veure la mama asseguda a la sorra tal com acostumava a seure. Vaig tenir una altra vegada aquella sensació de voler quedar-me sol. Però no volia veure’m obligat a dir-ho a la Margaret. Vaig continuar agafant-la i vaig esperar.
Ja era tard. La majoria de les criatures se n’havien anat a casa, i només quedaven alguns homes i dones escalfant-se al sol ventós.
La barca del vigilant va entrar a la platja. El vigilant va sortir, lentament, amb una cosa als braços.
Vaig quedar-me gelat. Vaig aguantar-me la respiració i vaig sentir-me petit, com si tingués dotze anys d’edat, encongit, terriblement menut i amb por. El vent udolava. No podia veure la Margaret. Podia veure només la platja, el vigilant que sortia lentament de la barca amb un sac gris a les mans, no massa feixuc, i amb el rostre gairebé gris i arrugat.
—Queda’t aquí, Margaret —vaig dir. No sé per què ho vaig dir.
—Però per què?
—Només vull que t’estiguis aquí, és tot…
Vaig caminar lentament per la sorra fins al lloc on era el vigilant. Em va mirar.
—Què hi ha? —vaig preguntar.
L’home va continuar mirant-me durant molta estona i no podia parlar. Va posar el sac gris sobre la sorra, i l’aigua va xiuxiuejar al seu voltant mullant-lo i tornant enrere.
—Què hi ha? —vaig insistir.
—És morta —va dir el vigilant tranquil·lament.
Vaig esperar.
—És estrany —va dir suaument—, la cosa més estranya que mai havia vist. És morta… fa molt de temps.
Vaig repetir les seves paraules:
—Fa molt de temps?
—Deu anys, jo diria. Aquest any no hem tingut aquí cap criatura que s’hagués ofegat. Des del 1933 hi ha hagut dotze criatures que s’han ofegat aquí, però vam poder recuperar tots els cossos abans de passar algunes hores. Que jo recordi, tots llevat d’un. Aquest cos, ara, ha estat deu anys dins l’aigua. No és… agradable.
—Obri això —vaig dir. No sé per què ho vaig dir. El vent bufava amb més força.
Va manejar el sac amb poca traça.
—Sé que és una nena perquè encara porta un medalló. No hi ha gairebé res més que serveixi de pista…
—Afanyi’s, obri’l! —vaig cridar.
—Val més que no ho faci —va contestar. Aleshores va veure l’expressió al meu rostre—. Era una noieta tan maca…
Va obrir el sac només una mica. N’hi havia prou.
La platja estava deserta. Hi havia només el cel i el vent i l’aigua i la tardor que començava amb solitud.
Vaig dir una cosa i la vaig repetir algunes vegades. El vigilant em va mirar.
—On l’ha trobada? —vaig preguntar.
—Platja avall, a l’aigua poc fonda. Per aquell costat. Fa temps, fa molt de temps, oi?
Vaig fer que sí amb el cap.
—Sí, que en fa, de temps. Oh, Déu, sí que en fa, de temps.
Pensava que la gent creixia. Jo vaig créixer. Però ella no havia crescut. Encara és petita. Encara és jove. La mort no permet el creixement o el canvi. Porta encara els cabells rossos. Serà sempre jove i l’estimaré sempre, Déu meu, l’estimaré sempre.
El vigilant va tornar a lligar el sac.
Poc després, platja avall, caminava tot sol. Vaig trobar una cosa que realment no m’esperava. És aquí que el vigilant ha trobat el seu cos, vaig pensar.
Allà, a la vora de l’aigua, hi havia un castell de sorra, només mig construït. Com la Tally i jo els fèiem. Ella, una meitat. I jo, l’altra meitat.
Vaig mirar-lo. És aquí on han trobat la Tally. Vaig agenollar-me davant del castell de sorra i vaig veure les petites petjades que venien des del llac i que tornaven al llac una altra vegada, i sense tornar mai més.
Aleshores, vaig saber.
—T’ajudaré a acabar-lo —vaig dir.
Ho vaig fer. Vaig construir la resta molt lentament, i després vaig aixecar-me i vaig girar-me, caminant de manera que no el pogués veure desfent-se en les onades, com totes les coses es desfan.
Vaig tornar a la platja on una dona estranya que es deia Margaret m’esperava somrient…