EDWARD PAGE MITCHELL
UN ESPECTRE POC COMÚ
I
A la tardor de 1352, l’antic castell de Weinstein, a l’alt Rin, era habitat, com tots sabem, pel poderós baró Kalbsbraten, més conegut en aquelles parts com el Vint Ampolles, un motiu derivat de la capacitat diària del producte de les vinyes que li era atribuïda. El baró tenia moltes altres qualitats admirables. Era un cavaller simpàtic, generós i amb esperit social, que robava, assassinava, cremava, saquejava, i conduïa pels costats del pendent de Weinstein el bestiar, dones, i germanes dels seus veïns, amb una bonhomia i cordialitat que li va portar l’estima sincera dels seus contemporanis.
Una tarda el bon baró seia tot sol al gran saló de Weinstein sentint-se particularment feliç i de bon humor. Havia sopat bé, com era el seu costum, i tenia vint ampolles buides davant seu arrenglerades sobre la taula, com una rastellera de memòries agradables d’un passat recent. Però el baró tenia una altra raó per estar content amb ell mateix i amb el món. La consciència d’haver-se tornat pare aquell dia li il·luminava l’expressió amb una brillantor que ni el vi no pot donar.
—Què carai! Ep! Au! Senescal! —va cridar després, en un to que va fer sonar les vint botelles buides com si fossin gots de música, mentre una quantitat d’armadures dels seus avantpassats, penjades al voltant de les parets, feien un acompanyament d’un so metàl·lic profund i baix. El senescal tot seguit era al seu costat.
—Senescal —va dir el vell Vint Ampolles—, em vas fer creure que la baronessa estava molt bé?
—M’han informat —va contestar el senescal—, que la senyora baronessa estava tan bé com es podia esperar.
El baró va rumiar en silenci durant un moment mirant distretament les botelles buides.
—Em vas fer creure també —va continuar—, que hi havia…
—Quatre —va dir el senescal, greument—. M’han informat també d’una manera creïble que són quatre, tots nois.
—Això —va observar el baró, amb una brillantor d’honest orgull, assentant el puny musculós sobre la taula—. Això, en aquests dies, quan les detestables doctrines de Malthus comencen a guanyar terreny entre les classes altes, és el que puc dir lloable, lloable, per sant Cristòfor. Si ho dic! —va tornar a clavar la vista sobre les botelles buides—. Em penso, senescal —va dir, després d’una pausa—, que segons les circumstàncies podem arriscar-nos…
—Res no podia ser més eminentment apropiat —va contestar el senescal—. Aniré a buscar una altra botella immediatament, i de les millors. Què me’n diu, Excel·lència, de la collita de 1304, l’any del cometa?
—Però —va hesitar el baró, jugant amb els bigotis—, tinc entès que eren quatre… quatre nois?
—És cert, senyoria —va contestar el senescal aprofitant la idea amb la promptitud d’un criat ben entrenat—. Aniré a buscar quatre ampolles més.
Quan l’excel·lent criat va posar quatre noves ampolles sobre la taula a l’abast del baró, va observar per casualitat:
—Senyoria, un home gran i religiós, un viatger, és al pati del castell buscant refugi i sopar. Ve d’un lloc enllà dels Alps i es dirigeix a Colònia.
—Espero —va dir el baró, amb un to d’indiferència—, que ha estat degudament escorcollat i robat.
—Ha passat aquest matí —va contestar el criat—, pels dominis del vostre bennascut cosí, el comte Conrad de Schwinkenfels. Senyoria, certament podrà comprendre que ara ja no té res llevat d’unes poques i miserables monedes suïsses de coure.
—El meu respectable cosí Conrad! —va exclamar el baró, afectuosament—. Tinc la desgràcia de viure a sotavent dels Schwinkenfels. Però, has robat les monedes de coure a l’home pietós?
—Senyoria —va dir el senescal disculpant-se amb un somriure—, no valia la pena.
—Ara valga’m Déu —va cridar el baró—, no m’irritis! Qualsevol moneda val la pena d’agafar-la! Desgraciat, potser no pel seu valor intrínsec, però hauries de deixar-lo sense ni cinc per una qüestió de principi!
El senescal va abaixar el cap i va murmurar una explicació. Al mateix temps va obrir la botella número vint-i-u.
—Mai —va continuar el baró, menys violentament però encara severament—, si t’interessa la meva estima i la teva pell insignificant, et deixis desviar un sol cabell d’aquest principi per l’aparent insignificança del botí. Una atenció conscienciosa als detalls és un dels elements fonamentals d’una carrera pròspera, de fet és a la base de tota economia política.
La retirada del tap de la botella número vint-i-dos va posar èmfasi a l’afirmació que acabava de fer.
—De totes maneres —va continuar el baró, una mica calmat—, avui no vull protestar a causa d’una fotesa. Quatre, i tots nois! Avui és un dia magnífic per a Weinstein. Obre les dues ampolles restants, senescal, i fes entrar aquest desconegut tan pietós. Si és del meu grat em divertiré amb ell.
II
Mirant-lo a través de les vint ampolles que el baró havia begut, l’estranger semblava un home gran —vuitanta anys, ni un de menys. Portava una capa grisa i esquinçada, un bastó de pelegrí i semblava un vell inofensiu, fet en un motlle massa tòpic perquè pogués proporcionar encara que fossin uns pocs moments de diversió. El baró va penedir-se d’haver-lo fet venir, però com que era una persona d’una cortesia infal·lible, quan no s’excedia, va invitar-lo a seure i li va omplir un gobelet de vi.
Després d’una reverència, profunda però no servil, el pelegrí va acceptar el gobelet i va tastar el vi d’una manera crítica. Va aguantar el gobelet contra la llum amb la mà tremolosa, i el va tastar després una altra vegada. Aquesta prova va semblar que li produïa una gran satisfacció, i va passar la mà per la seva enorme barba blanca.
—Potser sou un expert. Us agrada al paladar, oi? —va dir el baró, picant l’ullet al retrat de tot cos d’un dels seus avantpassats.
—Molt —va contestar el pelegrí—, encara que és una mica acaramel·lat pel fet de tenir molt de temps. Pel bouquet i el color diria que és de la collita de 1304, en un vessant costerut del sud-sud-est del castell, a la cruïlla dels dos camins que condueixen al peu del turó. Els rajos reflectits des de la torre donen un caràcter peculiar al raïm d’aquell lloc particular. Però els vostres criats van conservar l’ampolla al costat equivocat del celler. L’haurien d’haver col·locat al costat sec, a prop del lloc on el vostre valerós avantpassat Sigismund von Weinstein, el de la Mà Peluda, va aparedar la seva tercera dona per preparar-se per a una quarta.
El baró va mirar el seu invitat amb sorpresa.
—Déu meu! —va dir—, però em sembla que els secrets d’aquest lloc us són familiars.
—Sí és així —va continuar l’estranger bevent tranquil·lament el seu vi—, no és més que natural aquest fet, perquè vaig viure més de seixanta anys sota aquest sostre i conec cadascun dels seus secrets. Jo mateix sóc un Von Weinstein.
El baró es va senyar i va apartar una mica la seva cadira de les ampolles i de l’estranger.
—Oh no —va dir el pelegrí rient—, no tingueu por. Sé que tots els castells ben governats tenen un fantasma ancestral, però la meva carn i la meva sang són honestes. Jo era senyor de Weinstein fins que me’n vaig anar, fa dotze anys, a estudiar metafísica a les escoles de llengua àrab, i els maleïts copistes em van esborrar de la propietat. Des de la infància que conec aquesta sala! Aquesta és la llar on acostumava a escalfar-me els dits quan era un nen petit. Hi ha la mateixa armadura dins la qual jo m’arrossegava quan era un noi de sis anys i on m’amagava fins que la meva pietosa mare —que descansi en pau!— gairebé es moria de por. Sembla que va passar ahir. Allà a la paret penja l’esmolada espasa per a dues mans del nostre avantpassat, Franz, El Que Tenia Només Una Orella, amb la qual vaig tallar els bigotis del meu pare una mica borratxo quan seia bevent la seva vintena ampolla. També hi ha l’autèntic casc, però potser us cansareu amb aquestes reminiscències. Haureu de perdonar la xerrola d’un home gran que ha tornat per revisitar la casa de la seva infantesa i joventut.
El baró es va prémer el front amb la mà.
—He viscut en aquest castell durant mig segle —va dir—, i estic bastant ben al corrent de la història dels meus progenitors immediats. Però no puc dir que hagi tingut mai el gust de conèixer-vos. Però, deixeu-me omplir el vostre got.
—És un bon vi —va dir el pelegrí agafant el got—. Llevat, potser, la collita de 1392, quan el raïm…
El baró va mirar fixament el seu invitat.
—Al raïm de 1392 —va dir amb una punta d’ironia— falten quaranta anys perquè es maduri. Sou vell, amic meu, i la vostra ment divaga.
—Perdoneu, respectable amfitrió —va observar el pelegrí tranquil·lament—. La collita de 1392 és al celler fa quaranta anys. Veig que no teniu memòria per a les dates.
—Quin any és aquest? —va preguntar el baró.
—Pels almanacs, les estrelles, el precedent, i segons l’opinió unànime, és l’any 1433 de gràcia.
—Per la meva ànima i esperança de salvació —va exclamar el baró—, és l’any de gràcia de 1352.
—Hi ha evidentment una equivocació en algun lloc —va observar el venerable estranger—. Vaig néixer aquí a l’any 1352, l’any que els turcs van envair Europa.
—Cap turc no ha envaït Europa, gràcies a Déu —va contestar el Vell Vint Ampolles recobrant el seu equilibri—. Sou un mag o un impostor. En qualsevol dels casos us faré arrestar i esquarterar així que acabem aquesta ampolla. Si’s plau, continueu amb les vostres reminiscències tan interessants, i no estalvieu el vi.
—No practico la màgia —va contestar el pelegrí tranquil·lament—, i si em dieu que sóc un impostor us prego que em mireu la cara amb molta cura. No veieu que tinc el nas de la família, gruixut, petit i molt colorat? I què me’n dieu de les tres arrugues laterals i de les dues en diagonal a la meva cella? Iguals que les vostres. Les meves mandíbules no són les mandíbules de Weinstein? Mireu amb atenció. Us demano que investigueu.
—És cert que retireu molt a nosaltres —va admetre el baró.
—Jo era el més jove —va dir l’estranger— dels quatre bessons. Els meus tres germans eren febles i malaltissos quan van néixer i, per això, no van poder sobreviure. De petit era l’ídol del meu pobre pare, que tenia un caràcter que cal mencionar respectuosament, encara que fos un golafre i un borratxo, i un lladre gens raonable.
El baró va parpellejar.
—Acostumaven a dir-li el Vint Ampolles. En la meva opinió sincera basant-me en la memòria, Quaranta Ampolles hauria estat més acostat a la veritat.
—És una mentida! —va cridar el baró—, rarament he sobrepassat les vint.
—I pel que fa a la seva posició social en la comunitat —va continuar el pelegrí, sense parar esment a la interrupció—, he de confessar que no podia ser pitjor. Era el terror de la gent honesta que vivia quilòmetres al voltant. Els drets de propietat no tenien cap garantia en aquest veïnatge, perquè la rapacitat del meu pobre pare no tenia límits. Tanmateix, ningú no gosava queixar-se en veu alta, perquè la vida de les persones era tan insegura com la del bestiar o dels ducats. La gent odiava la seva ombra i el maleïa darrere l’esquena! Recordo bé això, quan tenia prop de catorze anys… devia ser el 66, l’any que el Gran Turc va ocupar Adrianòpolis… l’alt Hugo, el moliner, em va cridar, i va dir:
—Noi, tens un nas molt maco.
—És un nas molt maco, Hugo —vaig dir, posant-me molt dret.
—És ferm i fort? —va preguntar Hugo, amb un somriure.
—Prou ferm, i prou fort, goso dir —vaig contestar—. Però per què em feu una pregunta tan ximple?
—Bé, bé, noi —va dir Hugo apartant-se—, para atenció al teu nas amb els teus ulls quan el teu pare no fa res, perquè és un home capaç de robar el nas de la cara del seu fill per manca de millor botí.
—Per sant Cristòfor! —va vociferar el baró—, l’alt Hugo, el moliner, pagarà per això. Sempre he desconfiat d’ell. Per la càrrega de sant Cristòfor, trencaré tots els ossos del seu cos malvat.
—Seria una venjança innoble —va contestar el pelegrí, tranquil·lament—, perquè l’alt Hugo ha estat a la tomba aquests últims seixanta anys.
—És clar —va dir el baró, agafant-se el cap amb les dues mans, i mirant fixament el seu invitat d’una manera de total abandó—, m’oblido que ara és el pròxim segle, això és si no sou un espectre.
—M’haureu de disculpar, respectable parent —va replicar el pelegrí—, si sotmeto la vostra hipòtesi a la prova de la lògica, perquè m’afecta directament, ja que impugna, com ho fa, la meva veritat física i el meu status en un ego real i individualitzat. Ara, quina és la nostra posició relativa? Confirma que la data del meu naixement va ser l’any de gràcia de 1352. És un assumpte en què la vostra memòria no és probable que pugui equivocar-se. Per altra banda, amb una estranya inconsistència, manteniu, davant d’almanacs, cronologies, i la marxa dels esdeveniments, que encara és l’any de gràcia de 1352. Si fóssiu un dels set dorments, la vostra al·lucinació (per no usar un terme més sever) podria ser exculpada, però vós no sou ni un dorment ni un sant. Ara, cadascun dels vuitanta anys que es troben acumulats en la meva experiència protesta contra el vostre estrany error. Sóc jo i no vós el qui té un dret prima facie de fer preguntes sobre la vostra presència física. Heu sentit alguna vegada que un fantasma, espectre, doble, aparició, larva o esperit en pena surti del futur per obsessionar, molestar o espantar individus de la generació anterior?
El baró es va veure forçat a admetre que mai no ho havia sentit.
—Però coneixeu casos d’aparicions, fantasmes, espectres, digueu-los el que vulgueu, que van envair el present des dels llimbs del passat?
El baró va senyar-se per segona vegada i, ansiosament, va repassar de fit a fit els cantons foscos de la casa.
—Si sou un Von Weinstein genuí —va murmurar—, ja sabeu que aquest castell ha estat envaït per espectres d’aquesta mena. És difícil moure’s d’un costat a l’altre durant la nit sense ensopegar amb una mitja dotzena d’ells.
—Aleshores —va dir el plàcid logicista—, abandoneu el vostre cas. Vós us suïcideu d’una manera que el meu venerable professor de dialèctica, Ben Dusty, un àrab culte, acostumava a titular suïcidi sil·logístic. Perquè reconeixeu que, mentre que els fantasmes del futur són inaudits, els fantasmes del passat no es troben infreqüentment. Ara com un home us faig aquesta proposta: que és infinitament més probable que vós sigueu un fantasma que no pas jo!
El baró va enrojolar-se.
—És filial —va preguntar—, negar la carn i la sang del seu propi pare?
—És paternal —va replicar el pelegrí, sense perdre la calma—, insinuar la irrealitat del fill que va procrear?
—Per amor de Déu! —va grunyir el baró tornant-se encara més vermell—. Aquest assumpte serà resolt, i aviat. Au, senescal! —va cridar moltes vegades, però en va.
—Estalvieu els pulmons —va suggerir calmament el pelegrí—. El criat més ben entrenat del món no es bellugarà de la tomba per més que el crideu.
Vint Ampolles va enfonsar-se en la cadira sense recursos. Va intentar parlar, però la llengua i la gola no funcionaven. Només va fer gloc-gloc.
—Molt bé —va dir l’invitat amb aprovació—. Haureu de comportar-vos com un venerable i respectable fantasma del segle passat. Una aparició com cal no es comporta d’una manera violenta ni es fa el valent. Ara podeu tenir un comportament pacífic, perquè abans de la vostra mort éreu un home turbulent.
—La meva mort? —va bleixar el baró.
—Perdoneu —va dir disculpant-se el pelegrí—, per haver esmentat aquest fet desagradable.
—La meva mort! —va quequejar el baró amb els cabells eriçonats—. M’agradaria de sentir els detalls.
—Jo tenia poc més de quinze anys en aquell temps —va dir el pelegrí, distretament—, però mai no oblidaré les circumstàncies del gran aixecament popular que va posar un final a la carrera del meu respectable pare. Revoltats, sense poder resistir els seus terribles crims, la gent que vivia quilòmetres al voltant va aixecar-se finalment en un cos i, sota la direcció del meu vell amic Hugo, que era moliner, van anar en munió a Schwinkenfels a demanar auxili al vostre cosí, el comte Conrad, contra vós que éreu el seu protector natural. Von Schwinkenfels va escoltar seriosament les queixes d’aquella gent. Va contestar que havia observat feia molt de temps aquelles vostres accions detestables que li feien llàstima i consternació; que us havia fet retrets, però en va; que considerava que vós éreu el flagell del veïnat; que el vostre castell era ple de tresors bruts de sang i que teníeu un botí adquirit d’una manera vergonyosa; i com a conservador d’un ordre lícit i de bona moral, considerava que era el seu deure personal marxar contra Weinstein a fi d’exterminar-lo per al bé comú.
—El pirata hipòcrita! —va exclamar el Vint Ampolles.
—Cosa que va fer —va prosseguir el pelegrí—, amb l’ajut no sols dels seus servidors sinó també dels vostres. He de dir que vau fer una defensa tenaç. Si el vostre senescal, un brètol, no us hagués venut a Schwinkenfels i si no hagués baixat el pont llevadís quan, una tarda, el vostre cervell estava embriac amb les vint ampolles de sempre, possiblement Conrad mai no hi hauria pogut entrar, i els meus ulls joves haurien pogut estalviar l’horrible experiència d’observar el cos del meu venerable pare gronxant-se al final d’una corda dalt d’un torricó de la torre del nord-oest.
El baró es va tapar la cara amb les mans i va començar a plorar com un nen petit.
—Em van penjar, oi? —va titubejar.
—Crec que no se’n pot donar cap altra explicació —va dir el pelegrí—. Era el final inevitable d’una carrera com la vostra. Us van penjar, us van escanyar, us van ofegar fins que us moríssiu amb una corda, i segons el veredicte unànime de la comunitat era un Homicidi Justificable. Ploreu! Pare, també jo ploro per la vergonya de la casa de Von Weinstein! Veniu als meus braços.
Pare i fill es van abraçar en una gran abraçada, afectuosament, i van barrejar les seves llàgrimes a causa de la desgràcia de Weinstein. Quan el baró va recuperar-se de l’emoció es va trobar sol amb la seva consciència i vint i quatre botelles buides. El pelegrí havia desaparegut.
III
Mentrestant, a les habitacions reservades a l’ofici de la maternitat, hi havia molta confusió, agitació i angoixa. En quatre enormes cadires de braços, seien quatre matrones amb experiència. Cadascuna mantenia, agafat sobre la falda, un coixí de plomes de cigne. A cada coixí reposava una fracció infinitesimal d’humanitat, que acabava de ser afegida a la suma total de Von Weinstein. Una matrona experimentada s’havia adormit sobre el nen a càrrec seu. Quan es va desvetllar, el coixí a la seva falda estava desocupat. Un cens fet tot seguit pels criats alarmats va revelar el fet sorprenent que, malgrat que hi havien les quatre cadires de braços amb les quatre dones sàvies i els quatre coixins de plomes de cigne, no hi havia més que tres nens petits. El senescal, com a expert en matemàtica i comptabilitat, va ser ràpidament cridat. Els seus càlculs només van confirmar la increïble sospita. Faltava un dels quatre bessons.
Tot seguit es van adoptar mesures en aquesta difícil situació d’emergència. Els cantons de les habitacions van ser escorcollats en va. Es van escorcollar, repetides vegades, piles de llençols i cistelles de roba de llit. La cerca va continuar per les altres parts del castell. El senescal fins i tot va enviar criats de confiança i discrets a cavall a recórrer els encontorns del poble. Van tornar amb l’aire abatut; no s’havia trobat cap rastre del Von Weinstein desaparegut.
Durant una hora terrible els vagits dels tres nens petits oblidats van barrejar-se amb els crits de la mare histèrica, a la qual les quatre dones sàvies havien dirigit, exclusivament, la seva atenció. Al cap d’una hora la senyora baronessa s’havia refet suficientment i va suplicar als seus criats que fessin un últim, encara que desesperat, recompte. Tres nens petits jeien sobre tres coixins udolant ardentment en uníson. Al quart coixí jeia el quart nen petit, amb un somriure misteriós al rostre, però tenia les galtes amb traces de llàgrimes recents.