MADELEINE L’ENGLE
POBRE PETIT DISSABTE

Vet aquí una història sobre un jove i una bruixa i un amor molt antic.

La bruixa vivia en una casa tapada amb taulons en una plantació abandonada, i ningú no la coneixia llevat de mi. Al petit poble xafarder al sud de Geòrgia on jo vivia quan era noi, ningú no sabia que si baixaves a peu el carrer major polsegós fins al final, on hi havia correus, i si aleshores giraves a l’esquerra i caminaves un tros d’aquest carrer fins que arribaves a les portalades de ferro rovellat en direcció a la casa de la plantació, podies descobrir coses que et farien sortir els ulls. Ho vaig descobrir per pur atzar. O potser no ha estat per atzar. Potser la bruixa va voler que la trobés a causa de l’Alexandra. Però ara hauria preferit no haver-la trobat perquè la bruixa i l’Alexandra van anar-se’n per sempre i és molt pitjor que si mai no les hagués conegudes.

Ningú vivia a la casa de la plantació des de la Guerra Civil, quan el coronel Londermaine va morir i Alexandra Londermaine, la seva dona jove i bella, va penjar-se a l’aranya de la sala de ball. Una mica abans del meu naixement, una família del nord la van comprar, però després d’uns anys van deixar de venir i la gent va dir que en aquella casa hi havia fantasmes. De tant en tant, un grup de nois o homes es dedicaven a explorar la casa però ningú no va trobar mai res i estava tan ben entaulada que era difícil d’obrir-la, de manera que a poc a poc la ciutat en va perdre l’interès. Ningú no s’enfilava per la paret ni es passejava per la propietat llevat de mi.

Jo hi anava sovint durant l’estiu perquè m’ho passava molt malament amb la malària. De vegades no aguantava jeure al llit de ferro a la meva habitació amb les mosques brunzint al voltant de la cara, ni a fora, a l’hamaca al porxo, amb els crits i les rialles dels altres nois mentre jugaven i em torturaven les orelles. No podia llegir a causa del mal de cap que tenia i m’arrossegava esbatussant-me els dits dels peus cremats pel sol a la polseguera, portant el barret de palla estripat, que suposadament m’hauria de protegir de la calor del sol, tremolant i suant alternativament. A vegades semblava que trigava hores abans d’arribar al portal de ferro al costat del qual la paret de maons era més baixa. Sovint em veia obligat a estirar-me panteixant a la gespa espinosa durant minuts fins que recobrava les forces per enfilar-me per la paret a fi de poder arribar a l’altre costat.

Però quan era dins la propietat em semblava que era més fresc. Una cosa interessant sobre els meus calfreds era que no tremolava tant quan estava fresc com a casa on fins i tot les parets i els paviments eren calents si algú els tocava. La propietat estava plena de roures verds que havien crescut d’una manera incontrolada a tot arreu i proporcionaven una ombra verda gairebé contínua. El terreny estava cobert de falgueres que eren suaus i fresques si t’hi volies ajeure, i quan jo m’hi estirava d’esquena i mirava amunt, el sostre de fulles era tan espès que a vegades no podia veure del tot el cel. El sol, que intentava filtrar-se, perdia la seva lluminositat implacable i els seus rajos suaus i grocs no et cremaven quan et tocaven.

Una tarda abrasadora, al començament de setembre, que normalment és el nostre mes més calent (i aleshores estàs rendit per la calor de totes maneres), vaig anar a la plantació. La calor s’enroscava i lluïa a la carretera. Quan miraves alguna cosa a través d’aquesta calor, era com mirar a través d’un vidre defectuós. La carretera bruta estava tan calenta que cremava fins i tot els meus peus insensibles, i quan caminava s’aixecaven núvols de polseguera al meu davant i es barrejaven amb les vibracions de la calor. Vaig pensar que no arribaria mai a la plantació. La suor m’entrava als ulls, però era una suor freda, i jo tremolava de tal manera que les dents em petaven mentre caminava. Quan, finalment, vaig provar d’estirar-me al meu llit suau i verd de falgueres dins la propietat, vaig tenir un dels pitjors atacs de calfreds que mai havia tingut tot i que la meva mare m’havia donat una dosi extra de quinina aquell matí i una mica de 666 antimalària a més a més. Vaig tancar els ulls amb força intentant agafar-me a les falgueres amb les mans i les dents fins que em passés el calfred i aleshores vaig sentir una veu que deia:

—Noi.

Al principi vaig pensar que delirava, perquè a vegades, quan tenia atacs molt forts, desvariejava. Només aleshores vaig recordar que quan delirava no me n’adonava: totes les coses estranyes que veia i sentia semblaven del tot naturals. De manera que quan la veu va dir: «Noi» una altra vegada, tan suaument i clara com una munta a la sortida del sol, vaig obrir els ulls.

Agenollada prop meu sobre les falgueres hi havia una noia. Era potser un any més jove que jo. Jo tenia gairebé setze anys, de manera que ella devia tenir-ne catorze o quinze. Portava un vestit de cotó blau i blanc, el seu rostre era molt pàl·lid, però la mena de pal·lidesa autèntica, no la meva que es revela fins i tot sota el bronzejat. Els seus ulls eren grossos i molt blaus. Els seus cabells eren castany fosc i els portava amb una clenxa al mig i dues trenes gruixudes que es balancejaven al davant dels seus muscles quan espiava la meva cara.

—No et trobes bé, oi? —va preguntar.

No hi havia inquietud o preocupació a la seva veu. Només interès científic.

Vaig brandar el cap.

—No —vaig murmurar, gairebé amb por que si parlés ella podria desaparèixer, perquè mai abans no havia vist cap persona aquí, i vaig pensar que potser m’estava morint perquè em sentia tan malament, i vaig pensar que potser això m’havia donat el poder de veure un fantasma. Però la noia amb el vestit de cotó escacat blau i blanc semblava, quan la mirava, que era de carn i ossos.

—Val més que vinguis amb mi —va dir—. Ella et posarà bé.

—Qui és ella?

—Oh… només Ella —va contestar.

Els meus calfreds ja havien començat a desaparèixer, de manera, que quan ella va aixecar-se, jo també vaig posar-me dret amb dificultat. Quan va posar-se dreta, vaig poder veure que, sota el vestit, portava una combinació blanca i arrugada, i tenia els genolls marcats amb trossos de molsa, cosa que no passaria amb els genolls d’un fantasma, de manera que la vaig seguir fins a la casa. No va pujar l’escala mig espatllada que s’enfonsava i que donava al balcó on, sobre els pilars blancs, creixien ceps de glicina en una abundància silvestre. En comptes d’això, va anar al costat de la casa on hi havia un celler amb portes inclinades. El sol i la pluja feia molt que havien fet desaparèixer la pintura, però les portes semblaven netes sense trossos d’escorça dels eucaliptus que hi havia a prop i que deixaven caure pells polsoses dels dos costats; per això vaig saber que aquesta escala del celler era usada freqüentment.

La noia va obrir les portes.

—Baixa tu primer —va dir.

Vaig baixar els esglaons, que eren de pedra i freds contra els meus peus descalços. Com que anava darrere meu, va tancar les portes i quan vaig arribar al final de l’escala érem a les fosques. Vaig començar a tenir por fins que la seva veu suau va sortir de la foscor.

—Noi, on ets?

—Aquí mateix.

—Agafa la meva mà. Pots ensopegar.

Vam allargar els braços i les nostres mans es van trobar a les fosques. Els seus dits eren llargs i freds i es van tancar amb fermesa al voltant dels meus. Ella es movia amb autoritat com si sabés el camí amb la familiaritat del costum.

—El pobre Dis és a les fosques —va dir—, però li agrada d’aquesta manera. Li agrada dormir durant setmanes seguides. A vegades ronca terriblement. Dis estimat! —va cridar suaument. Un so que feia gloc-gloc va contestar i ella va riure alegrement—. Oh, Dis, que ets maco! —va dir, i el so bombollejant va contestar una altra vegada. Aleshores la noia em va estirar la mà i vam entrar en una cuina enorme i polsegosa. Paelles, olles i cassoles de ferro penjaven encara dels dos costats de l’enorme cuina, i hi havia un corro i un bol de farina damunt de la taula de marbre enmig de l’habitació. La noia va treure una espelma encesa del prestatge.

—Faré unes galetes —va dir quan va veure que jo mirava la farina i el corró. Va apartar la mà de la meva—. Vine. Va començar a caminar més de pressa. Vam deixar la cuina, vam travessar el vestíbul fins al menjador amb una taula de caoba plena de pols. Hi havia, però, llençols que cobrien els quadres de les parets. Aleshores vam anar a la sala de ball. Els miralls al llarg de les parets estaven tacats i descolorits. Contra una paret només hi havia una sola cadira daurada exquisida, i el seu seient encoixinat era teixit de seda rosa pàl·lid i argentat; semblava extraordinàriament ben conservada. Suspesa al sostre hi havia l’enorme aranya de la qual Alexandra Londermaine s’havia penjat. Els seus prismes agafaven i descomponien en cent colors el guspireig de l’espelma i els pocs rajos de llum que traspuaven a través de les finestres tancades amb taulons. Quan vam travessar la sala de ball, la noia va començar a ballar sola, amb elegància, àgilment, de manera que la seva faldilla de cotó escacat blau i blanc onejava al seu voltant. Es mirava amb satisfacció en els vells miralls mentre ballava, amb l’espelma flamejant i fonent-se a la seva mà dreta.

—Has deixat de tremolar. Ara què Li diré? —va dir quan començàvem a pujar l’escala ampla de caoba. Era molt fosc, de manera que em va agafar la mà una altra vegada i abans que arribéssim al cim de l’escala la vaig complaure quan vaig ser agafat per un altre atac de calfreds. Ella va sentir els meus dits tremolosos amb satisfacció—. Oh, has començat una vegada més. Me n’alegro. —Va obrir una de les enormes portes a dalt de l’escala.

Mentre mirava dins del que podria haver estat el despatx del coronel Londermaine, vaig pensar que certament es tractava d’una escena d’un somni o d’una visió d’un deliri. Asseguda a l’enorme taula al centre de la sala hi havia la dona més extraordinària que mai no havia vist. Vaig tenir la sensació que era molt bella, encara que mai no hauria estat d’acord amb qualsevol dels models de bellesa establerts per la nostra ciutat. Encara que estava asseguda, vaig tenir la sensació que era molt alta. Amuntegats a la taula, hi havia alguns volums enormes, i amb el dit assenyalava el que era obert davant seu, però no el llegia. Descansava en la cadira entallada, amb el cap reclinat sobre un teixit de seda blau i blanc, brodat, que s’estenia darrere la cadira, i amb la mà acariciava un cervatell que dormia a la seva falda. Tenia els ulls tancats i, d’una manera o altra, jo no podia imaginar el seu color. No em sorprendria si fossin de color d’ambre brillant o del porpra profund de la seva bata de vellut. Tenia els cabells molt abundants, de color de caoba flamejant, que semblaven bufats d’una manera desordenada al voltant del seu cap com una flama. Sota els seus ulls tancats hi havia ombres profundes i línies de sofriment al voltant de la boca. Altrament, no hi havia senyals d’edat al seu rostre però no em quedaria sorprès si em diguessin que tenia qualsevol edat del món —cent, o vint-i-cinc. La seva boca era gran i mòbil i cantava una cançó en una veu profunda i rica. Dos gats, un de negre i un de blanc, estaven enroscats, cadascun sobre un llibre, i quan vam obrir les portes, al seu costat un lleopard es va aixecar tranquil·lament però no va rugir ni es movia. Senzillament hi era i ens mirava.

La noia em va donar un cop de colze i amb el dit sobre els llavis em va advertir que em quedés callat, però jo no hauria pogut parlar, de totes maneres, perquè em petaven les dents del calfred que tenia i que havia oblidat totalment, de tal manera estava fascinat per aquella dona asseguda al fons amb el cap descansant sobre la seda brodada. De la seva gola sortien uns sons profunds i suaus. Finalment aquests sons es van resoldre en paraules, i la vam escoltar. Els gats dormien d’una manera indiferent, però el lleopard també escoltava:

La seva cançó no havia acabat però va obrir els ulls i ens va mirar. Ara que la seva mestressa sabia que érem aquí, el lleopard semblava a punt de saltar i devorar-me d’una queixalada, però ella va posar la mà sobre el seu collar ple de safirs per refrenar-lo.

—Bé, Alexandra —va dir—, qui tenim aquí?

La noia, que encara tenia la meva mà agafada amb els seus dits llargs i freds, va contestar:

—És un noi.

—Ja ho crec. On l’has trobat?

La veu em va fer tremolar de fred.

—Al llit de falgueres. Tremolava. Veus? Està tremolant ara. Ha tingut un atac?

La veu d’Alexandra semblava plena d’interès.

—Vine aquí, noi —va dir la dona.

Com que jo no em movia. Alexandra em va empènyer, i vaig avançar a poc a poc. Quan vaig apropar-me, la dona va estirar suaument una de les orelles del lleopard, i li va dir:

—Ajeu-te Thammuz.

La bèstia va obeir i es va ajeure als seus peus. Ella em va allargar la mà quan m’apropava a la taula. En relació als dits ferms i freds d’Alexandra, els seus tenien la força de l’oceà i la frescor del jade. Em va mirar durant molta estona i vaig veure que tenia els ulls de color blau fosc, molt més blaus que els d’Alexandra, tan foscos que eren gairebé negres. Quan va parlar una altra vegada, ho va fer cordialment i amb una veu acollidora:

—T’estàs consumint de febre. Un dels microbis de la malària? —Vaig dir que sí amb el cap—. Bé, ja ho arreglarem.

Quan va aixecar-se i va posar el cervatell adormit al costat del lleopard, vaig veure que no era tan alta com m’ho imaginava; tanmateix, feia la impressió que era molt alta. Hi havia algunes prestatgeries a un cantó que no tenien llibres i estaven plenes d’ampolles i retortes. Al costat hi havia un gran esquelet. També hi havia una palangana amb taques d’àcid; tota la secció de l’habitació semblava que formava part del laboratori d’un químic o d’un físic. Entre moltes ampolles, ella va triar-ne una de petita color d’ambre i va vessar una gota del líquid que contenia en un got d’aigua. Quan la gota va xocar amb aigua es va sentir un xiulet estrident i es van produir núvols de fum espès. Quan això va desaparèixer, em va donar el got i va dir:

—Beu. Beu, noi.

La meva mà tremolava de manera que difícilment podria agafar el got. Per això, me’l va treure i me’l va portar prop dels llavis.

—Què és això? —vaig preguntar.

—Beu-t’ho —va dir acostant la vora del got a les meves dents. Al primer glop vaig començar a sufocar-me i hauria volgut rebutjar-lo, però em va obligar a empassar el líquid que em cremava la gorja. Tenia la sensació que tot el meu cos es cremava. Em semblava que una flama vibrava a totes les venes i l’habitació i totes les coses que hi havia semblava que giravoltaven. Quan vaig recuperar l’equilibri fins a un cert punt vaig aconseguir panteixar de nou:

—Què és això?

Ella va somriure i va respondre:

—Quatre llengües de rats-penats, nou cors de paons. Un pessic de pols de lluna, d’un colibrí els pulmons.

Aleshores vaig fer una pregunta que mai no hauria gosat fer si no hagués estat encara mig embriac de la poció que m’havia empassat:

—Vostè és una bruixa?

Ella va somriure una altra vegada, i va respondre:

—És la meva professió.

Ja que no m’havia fulminat amb un llamp, tot seguit vaig continuar.

—Sap anar muntada dalt d’un pal d’escombra?

Aquesta vegada ella va riure.

—Ho puc fer si vull.

—És… és difícil?

—Al principi més aviat com muntar un cavall salvatge, però jo he estat sempre una bona amazona i ara me’n surto molt bé. He fet progressos muntant de costat, encara que em sento més segura muntant encamellada. Sempre he muntat el meu cavall encamellada. Però les millors bruixes munten de costat, de manera que… Ara vés-te’n a casa. L’Alexandra té lliçons per estudiar i jo tinc feina. Pots frenar la llengua o hauré de fer-te oblidar?

—Puc frenar la llengua.

Em va mirar i els seus ulls em van penetrar cremant-me com la poció que havia begut.

—Crec que sí —va dir—. Si vols, vine demà. Thammuz t’ensenyarà el camí de sortida.

El lleopard va aixecar-se i va dirigir-se cap a la porta. Quan jo dubtava sense ganes d’anar-m’en, va tornar i va estirar-me suaument però ferma els pantalons.

—Adéu, noi —va dir la bruixa—. I ja no tindràs més calfreds ni febre.

—Adéu —vaig contestar. No li vaig dir gràcies. No vaig dir adéu a Alexandra. Vaig seguir el lleopard Thammuz i vaig sortir.

Em deixava que hi anés cada dia. Crec que se sentia sola. Després de tot jo era l’única cosa allà amb una vida distinta de la seva. I a la llarga l’única raó per què he tingut una vida pròpia és a causa d’ella. Sóc una creació de la bruixa de la mateixa manera que en són el lleopard Thammuz o els dos gats, Ashtaroth i Orus (només molts anys després de l’última vegada que vaig veure la bruixa, vaig saber que aquests eren els noms dels àngels caiguts).

Ella em va curar la malària. Els meus pares i la gent del poble pensaven que ja ho havia deixat enrere. Em quedava furiós quan els sentia parlar d’això amb tanta lleugeresa i els volia dir que havia estat la bruixa però sabia que no podia fer la més mínima referència a ella perquè seria condemnat eternament. La meva mare pensava que calia escriure una carta d’agraïment a la gent del 666 antimalària, i potser ens enviarien alguns dòlars.

Jo i Alexandra vam fer-nos bons amics. Ella era una noia estranya i reservada. Li agradava que la mirés quan ballava sola a la sala de ball o quan tocava una arpa imaginària —encara que algunes vegades em semblava que podia sentir la música. Un dia em va portar al saló i va deixar al descobert un retrat que estava penjat entre dues finestres llargues tancades amb taulons. Aleshores va tornar enrere i va aixecar la seva espelma per il·luminar millor el retrat. Podria ser un retrat de la mateixa Alexandra, o tal com seria Alexandra cinc anys després.

—Aquesta és la meva mare —va dir—. Alexandra Londermaine.

Pel que sé de les històries que contaven al poble, Alexandra Londermaine havia tingut només un fill que havia nascut mort abans que ella s’hagués penjat de l’aranya de la sala de ball —i de totes maneres, qualsevol filla seva hauria estat la mare o l’àvia d’Alexandra. Però no vaig dir res perquè, quan Alexandra es posava furiosa, es tornava ferotge com un dels gats, i es llançava contra meu, m’esgarrapava i em mossegava. Vaig mirar el retrat durant molta estona, silenciosament.

—Veus, té un anell com el meu —va dir Alexandra i va allargar la mà esquerra i el dit anular per ensenyar el més bonic anell de safir i diamants que jo mai no havia vist, o potser que mai podria imaginar, perquè era un anell distint del que posseïen fins i tot la gent més rica del poble. Aleshores vaig veure que Alexandra m’havia portat aquí i havia descobert el retrat senzillament per lluir l’anell, perquè mai no havia portat un anell abans.

—On el vas trobar?

—Oh, Ella me’l va donar la nit passada.

—Alexandra —vaig preguntar de sobte—, quant de temps fa que ets aquí?

—Oh, fa poc de temps.

—Però quant de temps?

—Oh, no me’n recordo.

—Però ho hauries de recordar.

—No puc. Acabo d’arribar… com el Pobre Dis.

—Qui és el Pobre Dis? —vaig preguntar pensant per primera vegada qui podria haver fet un soroll com el gloc-gloc que vaig sentir a casa d’Alexandra el dia que em va trobar al llit de falgueres.

—Perquè, no t’hem mostrat mai el Dis, oi? —va observar—. Estic segura que no hi ha cap inconvenient, però va més que li ho pregunti primer.

De manera que vam anar a l’habitació de la bruixa i vam trucar a la porta, Thammuz va obrir-la amb les seves dents fortes i la bruixa va aixecar els ulls d’una mena d’experiència que feia amb tubs d’assaig i retortes. El cervatell, com sempre, dormia prop dels seus peus.

—Sí? —va dir.

—Puc portar-lo a veure el Pobre Petit Dissabte? —va preguntar Alexandra.

—Sí, certament —va contestar—. Però no el molesteu! —i ens va girar l’esquena i es va corbar sobre els seus tubs d’assaig i retortes, mentre Thammuz ens va fer fora de l’habitació.

Vam baixar al celler. Alexandra va encendre un llum i em va portar al cantó lluny de les portes, on hi havia un estable. A l’estable hi havia un camell de dos geps. No em vaig poder aguantar el riure quan el vaig veure, perquè feia una ganyota a Alexandra d’una manera tan ximple, mostrant totes les seves enormes dents sortints, per on feia bombolles.

—Ella ha dit que no el molestéssim —va dir Alexandra severament, fregant la galta contra aquella absurda clapa de pèl que semblava estar sortint i deixava clarianes de pell rosada en el seu llarg nas.

—Però què… —vaig començar.

—De vegades el munta.

Alexandra va allargar la mà contra la qual el camell es va fregar el morro, rascant els llavis flexibles contra el diamant i el safir de l’anell.

—Però sobretot Ella li parla. Diu que és molt savi. A vegades puja a la seva habitació; a vegades i parlen sense parar. No hi entenc ni una paraula. Diu que és hindustànic i àrab. A vegades recordo petits trossos, com: iderow, sorcabatcha, i anna bibed bech. Ella diu que podré aprendre a parlar així quan hagi acabat el francès i el grec.

El Pobre Petit Dissabte girava els ulls content mentre Alexandra gratava al darrere les seves orelles.

—Per què li dieu Pobre Petit Dissabte? —vaig preguntar.

Alexandra va parlar amb un to d’orgull.

Jo li he posat aquest nom. Ella m’ho va permetre.

—Però per què precisament aquest nom?

—Perquè va arribar un dissabte de l’hivern passat i era el dia més curt de tot l’any, i va ploure tot el dia, de manera que va aclarir-se més tard i va enfosquir-se més aviat del que hauria estat si hagués fet un dia agradable. I com que no va ser un gran dia i em va saber molt de greu, vaig pensar que seria una bona idea donar-li el nom d’acord amb el dia… Ella va pensar que era un nom maco!

De sobte, va girar-se cap a mi.

—Oh, ho és de debò. És un nom molt maco! —vaig dir de seguida, i vaig somriure quan vaig adonar-me que Alexandra sentia una compassió més gran per un dia que potser per un ésser humà.

—Com el va aconseguir? —vaig preguntar.

—Oh, ell va venir, senzillament.

—Què vols dir?

—Va venir perquè Ella ho volia. Del desert.

—Va caminar?

—Sí. I part del camí va nedar. Ella el va trobar a la platja i el va portar muntada en un pal d’escombra. Ho hauries d’haver vist. Encara estava mullat i feia molta gràcia. Després li va donar cafè calent amb algunes coses.

—Quines coses?

—Oh, només coses.

Aleshores vam sentir la veu de la bruixa al nostre darrere.

—Bé, criatures?

Era la primera vegada que la veia fora de la seva habitació. Thammuz era a la seva dreta, el cervatell a la seva esquerra. Els gats, Ashtaroth i Orus, eren certament a dalt.

—Vols muntar el Dissabte? —em va preguntar.

Vaig assentir amb el cap, bocabadat. Ella va posar la mà contra la paret i una part va esllavissar-se de manera que el Pobre Petit Dissabte podia sortir.

—És encantador, oi? —em va preguntar la bruixa mirant afectuosament l’estrany ésser amb genolls bonyeguts i peus torts—. La seva àvia em va ajudar molt una vegada a l’Egipte. A més a més, m’agrada la llet de camella.

—Però Alexandra m’ha dit que ella era ell! —vaig observar.

—Alexandra és la mena de dona que fa servir la forma ell per a designar tots els animals, tret dels gats, i per designar els gats utilitza la forma ella. Per això, Ashtaroth i Orus són ella i encara que no ho fossin seria igual per a Alexandra. Surt, Dissabte. Vine!

Dissabte va recular donant un cop dels seus genolls i turmells contra l’estable i va quedar-se sota un roure.

—Abaixa’t —va dir la bruixa. Dissabte em va mirar de reüll sense moure’s—. Baixa, sorcabatxa! —va ordenar la bruixa, i Dissabte va agenollar-se.

Vaig pujar-hi de quatre grapes, i abans que m’hi hagués acabat d’instal·lar, la camella va aixecar-se amb un moviment tan ràpid que vaig donar-me un cop al mentó contra el seu gep del davant i gairebé vaig mossegar-me la llengua. Dissabte va giravoltar mentre m’agafava furiosament al seu gep frontal i la bruixa i Alexandra es rebolcaven per terra amb riallades. Sentia com si estigués en un vaixell vell a l’alta mar, i no va trigar que em sentís terriblement marejat mentre Dissabte giravoltava entre roures vius, esternudant delicadament.

Finalment la dona va cridar:

—Prou! —i Dissabte va aturar-se gairebé fent-me caure i va agenollar-se amb dificultat—. Ha estat una idea mesquina molestar-te —va dir la bruixa, fent una petita estirada al meu nas—. Si vols, pots venir i seure a la meva habitació amb mi durant una estona.

No hi havia res que m’agradés més que seure a l’habitació de la bruixa per observar-la mentre consultava els seus llibres, solucionava problemes matemàtics molt estranys, discutia amb el zodíac o feia experiències complicades amb els tubs d’assaig i retortes, que de vegades omplien l’habitació d’olors sulfuroses o llum vermella o blava. Només una vegada vaig tenir por d’ella, i va ser quan va ballar amb l’esquelet que era a la cantonada. Tenia l’habitació inundada d’una llum vermella que brillava i crec que gairebé podia veure la carn que cobria els ossos de l’esquelet quan tots dos ballaven com amants. Crec que s’havia oblidat que jo hi era, mig amagat a la butaca, perquè acabada la dansa, quan l’esquelet va quedar a la cantonada una altra vegada, amb els ossos brillants i enllustrats, sense cap dels seus guarniments vius, ella va romandre amb el front contra una de les cortines de vellut vermell intens que cobrien les finestres tancades amb taulons, i el seu rostre estava cobert de llàgrimes. Aleshores va tornar als seus tubs d’assaig i va començar a treballar febrilment. Mai no va referir-se a l’incident i jo tampoc.

A causa de l’hivern, em deixava estar cada vegada més temps a la seva habitació. Una vegada vaig ser prou coratjós i vaig fer preguntes sobre ella, però no vaig quedar-ne satisfet del tot.

—Bé, aleshores, potser vostè és de la família del nord que va comprar la casa?

—Deixem-ho córrer, noi. Diguem que sóc precisament això. Sabies que el meu esquelet era el vell coronel Londermaine? No tan vell, realment. Ell tenia només trenta-set anys quan es va morir a la batalla de Bunker Hill… o l’estic confonent amb el seu besavi, Rudolph Londermaine? De totes maneres tenia només trenta-set anys i era un home d’una figura imponent, i Alexandra en tenia només trenta quan es va penjar a l’aranya perquè l’estimava. Sabies que l’home gras amb els bigotis vermells volia estafar el teu pare? La seva vaca donarà llet agra durant set dies. Vés-te’n ara i parla amb Alexandra. Ella està sola.

Quan l’hivern va donar pas a la primavera i les camèlies, les azalees i els gessamins havien estat substituïts per flors més exuberants al començament de maig, vaig besar Alexandra per primera vegada, amb poca traça. El dia següent quan vaig aconseguir alliberar-me de la rutina de la casa i vaig anar corrent a la plantació, em va donar el seu anell de safir i diamant embolicat en un trosset de setí de seda blau.

—Ens servirà de protecció a tots dos —va dir—, si tu el portes sempre. I aleshores quan serem grans potser ens casarem i podràs tornar-me’l. No l’has pas d’ensenyar a cap persona, ni una sola vegada perquè Ella es posaria molt furiosa.

Tenia por d’acceptar l’anell però, quan vaig dubtar, Alexandra va enfurismar-se i va començar a donar-me puntades de peu i mossegar-me i vaig haver de cedir.

Gairebé al final de l’estiu el meu pare va descobrir l’anell que penjava al meu coll. Vaig lluitar com un bruixot per evitar que m’estirés la cinta prima i que el veiés, realment semblava que l’anell m’havia augmentat la força perquè, de totes maneres, durant l’hivern jo m’havia enfortit com mai no havia estat. Però el meu pare era encara més fort que jo, i me’l va treure. El va mirar terriblement silenciós durant una estona i, aleshores, va enfurismar-se. Aquell era el famós anell de Londermaine que havia desaparegut la nit que Alexandra Londermaine s’havia penjat. Aquell anell valia una fortuna. On l’havia trobat?

Ningú no s’ho va creure quan vaig dir que l’havia trobat al terreny prop de la casa —vaig dir terreny perquè no volia que ningú sabés que havia estat dins la casa o que tenia la possibilitat d’entrar-hi. No sé per què no s’ho van creure, encara crec que és lògic que ho pogués haver trobat enterrat entre les falgueres.

Havia estat un any molt llarg i avorrit i els homes del poble estaven ensopits. Em van agafar i em van obligar a empassar-me grans quantitats d’aiguardent de blat de moro fins que ja no sabia el que em deia o feia. Quan em van deixar anar, no vaig tornar a casa fins que em vaig sentir molt malament i aleshores vaig quedar-me als braços de la meva mare que es lamentava d’allò que m’havia passat. Només al matí del dia següent vaig poder escapolir-me cap a la plantació. Vaig córrer feixugament per l’escala de caoba per entrar a l’habitació de la bruixa i vaig obrir les portes corredores feixugues sense trucar. Ella era al mig de l’habitació amb la bata porpra, abraçant Alexandra, que plorava amargament. De cop i volta l’habitació havia canviat del tot. L’esquelet del coronel Londermaine ja no hi era i els prestatges, a la cantonada de l’habitació on hi havia el seu laboratori, estaven plens de llibres. Hi havia teranyines pertot arreu, i vidres trencats per terra; a la seva taula hi havia una polzada de pols. No hi havia ni rastre de Thammuz, Ashtaroth o Orus, o del cervatell, però al seu voltant hi havia quatre ocells que volaven, batent les ales contra els seus cabells.

Ella no em va mirar i ni tan sols va adonar-se de la meva presència. Amb el braç sobre Alexandra, la va conduir a fora de l’habitació cap al saló on hi havia el retrat penjat. Els ocells volaven al darrere d’elles contínuament. Alexandra ja no plorava. Tenia el rostre molt orgullós i pàl·lid i no em va fer gens de cas quan em vaig arrossegar tristament al seu darrere. Quan la bruixa es va quedar davant del retrat, el llençol que el cobria va caure. Va aixecar els braços, es va fer un gran núvol de fum, l’olor de sofre em va omplir els narius i quan el fum va desaparèixer també Alexandra havia desaparegut. Només hi havia el retrat i el dit anular de la mà esquerra no portava cap anell. La bruixa va aixecar el braç una altra vegada i el llençol va aixecar-se tot sol i va tapar el retrat. Aleshores ella va tornar amb els ocells al lloc que un dia havia estat la seva habitació, i jo encara la vaig seguir de prop, amb una por com mai no havia tingut en la vida.

Ella es va quedar sense moure’s al centre de l’habitació durant molta estona. Finalment es va girar i em va parlar.

—Bé, noi, on és l’anell?

—El tenen ells.

—Et van emborratxar, oi?

—Sí.

—Tenia por que això passés quan vaig donar l’anell a Alexandra. Però no importa… Estic cansada…

Es va passar la mà pel front en un gest d’estar cansada.

—Vaig contar… els vaig contar tot?

—Sí.

—Jo… jo no ho sabia.

—Sé que no ho sabies, noi.

—I ara m’odies, oi?

—No, noi, no t’odio.

—Hauràs de marxar?

—Sí.

Vaig corbar el cap.

—Em sap tant de greu.

Ella va somriure delicadament.

—Les sorres del temps… Ciutats s’enderroquen i s’aixequen i tornen a enderrocar-se i l’alè perdut torna un altre cop…

Els ocells van volar bojament al voltant del seu cap, estirant els seus cabells, cridant a les seves orelles. A sota es podia sentir un colpeig molt fort, i aleshores l’esclafit de taulons que s’arrencaven d’una finestra.

—Vés-te’n, noi —em va dir. Vaig quedar-m’hi, sense poder moure’m—. VÉS-TE’N! —em va ordenar i em va empènyer fortament perquè jo sortís de l’habitació.

M’esperaven prop de les portes del celler i em van agafar quan sortia. Vaig haver de quedar-m’hi a fi d’observar-la mentre la portaven. Però no era la bruixa, la meva bruixa. Era la idea d’ells d’una bruixa, algú amb milers d’anys d’edat, un ésser vell i despentinat amb un vestit d’un color negre rovellat, amb llargs manyocs de cabells grisos, un nas ganxut, i quatre cabells durs sortint de la piga del mentó. Darrere seu volaven els quatre ocells i de cop i volta van volar amunt i amunt cap al cel, en la direcció del sol fins que es van perdre en la seva llum ardent.

Dos dels homes l’agafaven fortament, encara que ella no lluitava, només s’estava dreta, molt silenciosa, mentre els altres escorcollaven la casa i ho feien en va. Aleshores quan un grup d’ells va anar al celler vaig recordar i, a través d’un tremolor de llum als ulls de la bruixa, vaig comprendre que també ella recordava. La Pobra Petita Dissabte havia estat oblidada. Va sortir d’una manera absurda, saltant els esglaons del celler, amb els llavis gomosos estirats sobre les dents gegantesques i els ulls saltant de pànic. Quan va veure la bruixa, la seva mestressa i senyora, agafada per dos homes bruts i insensibles, va xisclar i va començar a fer guitzes i a atacar violentament, mossegant, cridant d’una manera esgarrifosa i angoixant com només un camell ho pot fer. Un dels homes va caure a terra aguantant-se una cama trencada a causa de les guitzes de Dissabte. Els altres es van dispersar amb terror i van deixar la bruixa sola a la galeria on, per quedar-se dreta, va agafar-se a un dels enormes ceps de glicina que es cargolaven a les columnes. Dissabte va pujar a la galeria, i va agenollar-se mentre la bruixa seia entre els dos geps. Aleshores van fugir corrent, Dissabte encara cridant, amb els genolls tremolant, fent estremir el terra amb les potes. Des del sol van caure els quatre ocells que van volar rere seu.

Vaig ballar amunt i avall, agitant els braços, cridant alt fins que Dissabte, la bruixa i els ocells van desaparèixer en un núvol de polseguera, mentre l’home de la cama trencada gemegava ajagut al meu costat.