PRÒLEG D’ISAAC ASIMOV
FANTASMES

Creus en fantasmes?

Jo no, però si tu creus en fantasmes et trobaràs en bona companyia o almenys amb molta companyia. Gairebé en tots els llocs i èpoques, la gent ha acceptat que els morts continuen existint d’alguna manera i poden ser vistos i, d’una manera o d’una altra, sentits, en moments crucials.

I fins i tot si una persona no creu que existeixen fantasmes, aquesta sensació està tan escampada i es parla tant de fantasmes que els escèptics més empedreïts no deixen de sentir-se una mica nerviosos en la fosca o en una casa abandonada que grinyola en el silenci de la nit.

Confessa: estaries disposat a passar una nit tot sol en una casa aïllada que tingués fama d’estar «encantada»? Jo encara que estic absolutament convençut que no existeixen fantasmes, crec que preferiria passar les meves nits d’una altra manera.

Sigui com sigui, si ens sentim ben segurs, és molt divertit llegir històries de fantasmes, que sempre han estat populars. A mi particularment m’agrada llegir històries de fantasmes perquè la sensació de por, o almenys de nerviosisme, que solen despertar, fins i tot en un no-creient, té una mena d’estrany encant si saps que et trobes perfectament segur. Per això, vet aquí aquest recull d’una dotzena d’històries de fantasmes, cap de les quals, de fet, no és realment horripilant, que produeixen però, totes elles, una petita esgarrifança moderadament agradable.

Però d’on vénen els fantasmes? Com va néixer aquesta idea?

De fet, és difícil saber-ho perquè es tracta d’una idea que recula fins als temps prehistòrics i pot ser fins i tot més antiga que la moderna humanitat. Per això no hi ha cap document sobre quan els homes van començar a pensar en fantasmes i l’única cosa que podem fer és especular. Vet aquí les meves especulacions sobre el tema.

En primer lloc, els éssers humans són l’única espècie vivent, que jo sàpiga, que ha descobert que cap cosa viva, formada per més d’una cèl·lula, no pot viure per sempre. Tots els animals, totes les plantes, han de morir-se un dia. Hi ha uns arbres que poden viure fins a cinc mil anys, però al final també han de morir-se.

En particular, tots els éssers humans han de morir-se un dia. En una època molt remota, quan els éssers humans van arribar a aquesta conclusió, pensa en la tristesa que certament van llançar sobre la vida. Imagina què pot representar saber per endavant que t’has d’envellir i morir-te un dia o altre, encara que et protegeixis contra els accidents, les malalties, la fam i totes les coses que et poden matar.

És una cosa terriblement difícil d’acceptar, i fins i tot avui la majoria de nosaltres tenim pressentiments secrets que potser siguem excepcions. Les altres persones podran morir-se, però potser nosaltres podrem continuar i potser fins i tot no ens envellirem. És potser per això que molta gent se sent tan malament quan s’adonen que els seus cabells comencen a fer-se grisos o que ja no hi poden veure tan bé com abans, ni córrer tan de pressa i etcètera. Això vol dir que, al capdavall, no són cap excepció.

Tenim la tendència a rebel·lar-nos. Podem decidir que realment no ens morirem. El nostre cos pot morir, però alguna cosa en ell, aquella alguna cosa que considerem el «Jo», continuarà existint sense el cos. Amb altres paraules, deu existir una «vida després de la mort». S’han trobat tombes d’homes de Neanderthal, que vivien fa més de cinquanta mil anys, en les quals algunes possessions del mort van ser enterrades amb ell, com si poguessin tenir-li alguna utilitat després de la mort.

Però, què era aquesta alguna cosa que continuava vivint després de la mort del cos?

La paraula «fantasma» en català, vinguda del grec phántasma a través del llatí phantasma conté la idea d’imatge il·lusòria i la noció adquirida d’«alguna cosa que fa por». La paraula anglesa per a fantasma, ghost, per altra banda, es relaciona amb la paraula alemanya geist, que significa «esperit». De fet, tant en anglès com en català, la paraula «esperit» és feta servir com a sinònim de ghost i «fantasma». «Esperit» és una noció menys aterridora. Les coses d’aquest món, que poden ser vistes i sentides i són fetes de «matèria», són «materials». Les coses que no són d’aquest món són «espirituals», una paraula extremament agradable. És clar que si volem pensar en els esperits com a terroritzadors i capaços de fer mal, podem referir-nos a «mals esperits», però la veritat és que els esperits no han de ser dolents.

I d’on ve la paraula «esperit»? Ve del llatí spiritus, que pot voler dir «orgull» o «coratge» com quan diem que algú «té l’esperit per enfrontar-se un pinxo». El significat principal d’«esperit», però, és «alè» o «aire». Així, ens referim al procés de «respiració», on es troba fàcilment aquesta arrel.

Això ens dóna una bona pista sobre la manera com la noció de fantasmes i esperits pot haver sorgit. Potser els éssers humans, molt aviat en la història, van adonar-se que tothom respirava i que si la respiració parava, com escanyant una persona, aquesta persona es moria. I, el que és més, tot seguit que una persona es moria per qualsevol raó, deixava de respirar.

Era com si respirar i viure fossin el mateix. Amb la respiració estàvem vius i sense la respiració estàvem morts. Potser la respiració era la vida. En aquest cas, potser la respiració era el vertader Jo i el cos era només on la respiració habitava durant uns temps. Així, la Bíblia, descrivint la creació d’Adam, diu que Déu «va expirar als seus narius el baf de la vida».

Bé, doncs, què és la respiració? La respiració és aire, però els éssers humans prehistòrics no sabien què era l’aire. Sabien que existia perquè podien sentir-lo quan el vent bufava, i el vent podia ser prou fort per tombar cases i arbres.

Tot i així, no es podia veure l’aire, no es podia sentir l’aire amb els dits. Podia penetrar en tots els racons i clivelles. No era una matèria coneguda, com l’aigua, les roques i la fusta. L’aire era «immaterial».

Els fantasmes i els esperits van ser imaginats com formats per la respiració que abandonava el cos quan algú es moria i, per això, eren com l’aire. Com a màxim, un fantasma podia tenir una aparença ennuvolada. Es podia veure a través d’ell. No es podia palpar, la mà passaria a través. Si prenia una forma, seria la forma del cos que havia estat abans. (Si no fos així, com es podria saber de qui era el fantasma?)

Parlant en rigor, hauria de prendre la forma del cos sense roba. Al capdavall els vestits no eren vius i no havien mort. Tanmateix, un fantasma nu no semblaria gaire respectable. Per això van ser imaginats consistint d’un cos immaterial portant vestits immaterials. Com que els cadàvers eren sovint embolicats en llargues peces de teixit abans d’enterrar-los, les mortalles eren les robes ideals per a ells. Això va donar origen a la noció que els fantasmes apareixien en camises de dormir fins als peus.

Potser, doncs, tot el concepte dels fantasmes va sorgir, en primer lloc, d’una reluctància d’acceptar que les persones realment es moren i, després, a partir de la sensació que la respiració és la vida i que pot continuar existint separadament quan el cos es mor. Si tu penses que les persones realment es moren i que la respiració no és la vida i no pot viure independentment, no és probable que puguis creure en fantasmes; però estic convençut que t’agradaran igualment les històries de fantasmes.

En aquest cas, anem a les històries i prepara’t per passar-t’ho bé.