Poema

En un indret on no he passat mai, joiosament més enllà

de cap cosa viscuda, serven tos ulls llur silenci:

en el teu gest més frèvol hi ha coses que em tanquen

o que no puc tocar perquè són massa a la vora,

la teva mirada més lleu fàcilment m’obriria

encar que tot m’hagi clos com els dits de la mà,

tu m’obres sempre pètal per pètal com la Primavera

(amb hàbils dits, amb misteri) obre la primera rosa;

o si el teu desig és de cloure’m, tot jo,

tota ma vida se’m clou bellament, prestament,

com quan el cor d’aquella flor s’imagina

la neu caient amb gran cura damunt tota cosa;

res que al món poguéssim percebre no iguala

el poder de la teva frevolesa: la seva substància

se m’enduu amb el color dels seus diversos països,

aclarint la mort i el per sempre a cada respir;

(no sé pas què hi ha en tu com de coses

que es tanquen i s’obren; però prou he capit cor endins

que la veu dels teus ulls és més pregona que totesles roses);

ningú, ni la pluja mateixa, no té unes mans tan petites.

E. E. CUMMINGS

Traducció de Marià Manent