Discurs d’Agató

«Bé, jo, de primer vull explicar com crec que haig de parlar, després faré el discurs. Perquè em sembla que, dels qui han parlat abans, cap no ha fet l’elogi del déu, sinó que, tots, han felicitat els homes pels dons que d’ell reben. Però, de la naturalesa del déu, que és el que fa propici concedir-los, ningú no n’ha parlat. Ara bé, l’única manera correcta de fer un elogi qualsevol, sobre el que sigui, és explicar amb tot detall la manera d’ésser d’allò que elogiem i que és la causa de tals favors. Així és, doncs, com cal que també nosaltres fem l’elogi de l’Amor: parlant primer de la seva naturalesa, després dels seus presents.

»Jo afirmo que, de tots els déus —i tots són feliços—, l’Amor és —si és que puc dir-ho sense provocar enveja—, el més feliç, perquè és el més bell i el millor; i és el més bell pel que us vaig a dir: de primer, Fedre, és el déu més jove, i ell mateix ens en forneix la millor prova quan emprèn la fugida davant de la vellesa que, sens dubte, és àgil i se’ns apropa de pressa, almenys més del que caldria; és natural, doncs, que l’Amor l’odiï i que ni tan sols de molt lluny vulgui atansar-s’hi. Sempre cerca la companyia dels joves i ell mateix és jove; l’antiga dita: allò que és semblant cerca sempre allò que se li assembla, és ben encertada. I jo que estic d’acord amb Fedre en moltes coses no hi estic pas quan afirma que l’Amor és més antic que Cronos i Iàpetos; jo dic, al contrari, que és el déu més jove i que, sempre, és jove. Totes aquelles històries amigues relatives als déus que ens conten Hesíode i Parmènides, si és que ens diuen la veritat, no es refereixen pas a l’Amor, sinó a la Necessitat. Si l’Amor ja hagués existit, no hi hauria hagut pas entre ells castracions i encadenaments ni violències de cap altra mena, sinó amistat i pau, com ara, d’ençà que l’Amor regna entre els déus.

»Així doncs, és jove i, a més de jove, delicat, però li manca un poeta de la talla d’Homer que faci conèixer a tothom la seva delicadesa. Homer, en parlar d’Ate, diu d’ella que és una deessa i que és delicada —almenys de peus delicats—, amb aquests mots:

certament té els peus delicats; car no s’apropa caminant per damunt de la terra, sinó que avança per damunt dels caps dels homes.

»A mi em sembla que Homer demostra la delicadesa d’Ate amb una bella prova: que no trepitja sobre coses dures, sinó blanes. I aquesta mateixa prova ens val a nosaltres per a l’Amor per mostrar que és delicat; perquè no camina per damunt de la terra ni dels homes, que no són gaire tous, sinó damunt de tot allò que de més tendre hi ha al món; i és allà on resideix, car té la seva estada en els caràcters i en les ànimes dels déus i dels homes, si bé no en totes les ànimes sense distinció. Si troba un caràcter rude, se n’allunya i habita en aquell on troba tendresa. Per tant, com que sempre està en contacte, amb els peus i amb tot el seu ésser, amb la part més tendra de totes les coses tendres, necessàriament ell és delicadíssim.

»L’Amor és, doncs, l’ésser més jove i més delicat i ultra aquestes qualitats té la de posseir una forma flexible, altrament no podria embolcallar l’ànima completament i entrar-hi primer i eixir-ne d’amagat, si fos rígid. La prova més gran de la seva conformació i adaptabilitat és la seva gràcia: tots els homes reconeixen que l’Amor la posseeix en un grau que ultrapassa el de tot allò que existeix; la manca de gràcia i de l’Amor sempre està en peu de guerra. Pel que fa a la bellesa de la seva pell, la vida del déu entre les flors ja ens diu com és; perquè l’Amor no es detura en cos, en ànima o en cap altra cosa que hagi perdut la seva frescor i estigui marcida; en canvi, s’instal·la i habita en els llocs florits i olorosos.

»De la bellesa del déu, per bé que ens deixem moltes coses, amb el que hem dit ja n’hi ha prou. Ara, després d’això, cal que parlem de les seves excel·lències.

»La cosa més important és que l’Amor no comet injustícies ni contra els déus ni contra els homes, ni tampoc en rep d’ells, homes o déus, perquè, posat que fos assequible al sofriment, la violència no l’afecta, car aquesta no s’atreveix amb l’Amor; i encara que l’Amor volgués obrar amb violència, no pot fer-ho, ja que tothom, de bon grat, obeeix, en tot, l’Amor. I allò en què de bon grat s’està d’acord, les lleis reines de la ciutat diuen que és just.

»A més de la justícia, l’Amor participa de la més gran temprança, que, segons opinió general, consisteix en el domini dels plaers i dels desigs. No hi ha cap plaer superior al de l’Amor; si acceptem, doncs, que els altres plaers són inferiors a ell i que, per tant, l’Amor els domina, l’Amor posseeix, pel fet de resistir els plaers i els desigs, una gran temprança.

»I també pel que fa al coratge, ni tan sols Ares no pot competir amb l’Amor. Perquè no és pas Ares qui s’apodera de l’Amor, sinó l’Amor d’Ares o, com diu la faula, l’amor d’Afrodita; i el vencedor és superior al vençut. Si l’Amor domina, doncs, aquell qui, a coratge, ningú no iguala, és que ell és més coratjós encara.

»He parlat de la justícia, de la temprança i del coratge del déu; em resta encara de parlar de la seva saviesa i, fins on ens sigui possible, cal que no oblidem res. De primer diré —per tal d’honorar jo també el meu art, com Erixímac ha honorat el seu— que el déu és un poeta tan hàbil que és capaç d’aconseguir que un altre també ho sigui. Almenys, aquell a qui l’Amor toca esdevé poeta malgrat que abans no fos donat a les Muses. A nosaltres ens convé, sens dubte, de servir-nos d’aquesta prova: que l’Amor és un creador excel·lent en qualsevol art, en tot allò que té relació amb les Muses; perquè aquell qui no té o no sap una cosa no la pot donar ni tampoc ensenyar a un altre. I, certament, en la procreació de tots els éssers, ¿és que algú s’atrevirà a negar que és per efecte de l’Amor que són engendrats i neixen tots els éssers vius? I també en la pràctica de les arts, ¿és que no sabem que aquell a qui aquest déu fa de mestre adquireix una celebritat radiant i que aquell a qui el déu no s’apropa resta en la foscor? Fins i tot l’ús de l’arc, la medicina i l’endevinació, els va descobrir Apol·lo sota el guiatge del desig i de l’Amor, o sigui que també aquest déu fóra deixeble de l’Amor; com ho són les Muses pel que fa a la música, Hefest a l’art de la forja, Atenea al de teixir i Zeus a l’art de governar els déus i els homes. D’aquí ve que els conflictes dels déus s’arranjaren quan l’Amor nasqué entre ells; l’amor de la bellesa, evidentment, perquè l’amor no pot existir en la lletjor. Abans d’ell, com hem dit en començar, als déus els passaven, segons conten, unes coses terribles pel fet que regnava la Necessitat. Però, així que nasqué aquell déu, de l’amor de les coses belles es derivaran per als déus i per als homes tota mena de beneficis.