No vinc d’enlloc

No vinc d’enlloc. No vull origen altre

que el que m’envia enllà en el nostre amor,

l’impuls de la memòria esclatada,

dels mots, dansaires en els llavis,

dels ulls que són el nostre món

i del teu cos donant-me vida.

Surto a saber l’excés dels horitzons,

l’excés de tu, poblant cels i planures,

l’ignot que ens desafia —la incerta plenitud—,

els homes i el dolor i el bram de la mar alta.

D’una dona la fe? Vinc d’on m’estimes.

CARLES TORNER