Deixa que aquells a qui el destí somriu

Deixa que aquells a qui el destí somriu

s’envaneixin amb títols i amb honors;

jo, mentrestant, a l’èxit poc procliu,

gaudeixo, lluny del món, dels meus amors.

Els favorits dels prínceps s’expandeixen

com una flor davant del sol més clar,

però, d’igual manera, sucumbeixen

quan els fa un gest aspriu el sobirà.

L’ardit guerrer, famós en el combat,

si vençut un sol cop en l’escomesa,

del llibre de l’honor serà esborrat

i oblidada la seva intrepidesa.

Feliç jo que, en un món tan capgirat,

estimo i, igualment, sóc estimat.

WILLIAM SHAKESPEARE, Sonet XXV

Traducció de Gerard Vergés