5

Des de les primeres campanades que anunciaven els resos de la prima, la muntanya de Montserrat guardava silenci. Poc més tard, en Dalmau Savarés es feia fonedís entre les alzines que el pas del temps havia anat regenerant. Encara portava a dins el fred suportat durant el viatge a Ripoll i l’ascensió era lenta mentre la fatiga apareixia al seu pit. Les seves passes no semblaven correspondre’s amb les del mateix home que havia marxat de Santa Maria, a penes dos mesos enrere.

No sabia perquè, però el silenci de la muntanya no era un bon auguri. La seva intenció de pujar a Les Magdalenes només assabentar-se de l’estat d’en Basili havia estat tallada pels companys de cenobi. Ara lamentava la seva debilitat i, malgrat tots els inconvenients que provenien del seu cos, va emprendre l’ascens amb decisió.

El cor li colpejava a les temples, el fred li enrogia el nas i una coïssor incòmoda li enterbolia la vista. Res no l’aturaria, però. Com més avançava, més urgència tenia d’arribar-hi. El vent retrunyia entre les roques i cridava a la malastrugança. Aquell clam era tan clar que havia de cobrir-se les orelles si no volia angoixar-se pensant que potser faria tard. Massa tard, com en tantes altres ocasions.

Sobreposant-se al desfici que l’envaïa, una pregària s’aferrava als seus llavis com un nadó famolenc al pit de la mare.

—No t’he oblidat, amic i mestre. No te’n vagis, encara hem de fer moltes coses plegats. Hem de parlar de la muntanya, recordes? Hi ha tants llocs que encara no conec… M’havies promès d’acompanyar-me i sé que tan sols amb tu serà possible. Espera’m…

En arribar al darrer tram un soroll conegut el va venir a rebre. Mentre tancava els ulls se li va gelar la suor sota l’hàbit, tot just l’instant en què el corb ratllava de negre el cel. Com un titella a qui se li tallen els fils sense contemplacions, el cos del monjo es va doblegar de sobte, abans d’abandonar-se a un plor llargament ajornat.

Una estona després va recuperar la calma. Els ulls enrogits d’en Dalmau van veure la lluentor d’una petxina. Es va apropar a la paret on havia quedat incrustada, qui sabia des de quants anys enrere, i la va acaronar amb dolcesa. Per primer cop va prendre consciència de fer-ho des de la plenitud, no era només el monjo qui li resseguia el contorn, també ho feia el guerrer, l’home, volia abraçar tot el seu passat, reconciliar-s’hi.

En Dalmau Savarés sabia que l’enyoraria durant molt de temps, però també que en Basili viuria en tots i cadascun dels seus records, que es faria present en les coses més inesperades. Tal i com passava en aquell precís moment, quan malgrat el seu neguit l’atreia la força d’un indret que tots dos havien compartit.

Una aiguaneu finíssima prenyava de blanc les roques i guarnia els arbres de la muntanya de Montserrat. El monjo no va defugir el seu contacte; ans al contrari, s’hi va lliurar sense reserves. Aleshores va pensar en la fusta de roure, en l’acció de la pluja llimant-li els nusos fins dissoldre’ls, i va seguir sota el seu efecte una estona més.

—Guillem!

Aquella reflexió sobre la fusta el va dur a pensar en el noi; temps enrere ell li havia explicat el procés de preparació de la llenya al monestir de Santa Maria. De ben segur que en Guillem encara era a Les Magdalenes. Amb l’impacte del pas del corb i la seguretat que es tractava d’un senyal inequívoc, se n’havia oblidat per complet!

El monjo sabia molt bé de l’estimació i el respecte que es professaven, de la gran influència que en Basili havia tingut sobre el jove. Ell no s’havia oposat mai a una relació tan estreta. Era el millor llegat que podia oferir al fill del seu amic Ramon. Perquè havia estat el seu amic en una època difícil, li havia transmès una esperança necessària quan el futur es presentava incert i ple d’entrebancs.

Com si fos la caseta d’un pessebre, la petita ermita que el mateix Dalmau havia consagrat temps enrere es va mostrar al seu davant. Només el fum d’una foganya donava vida a l’interior. En Dalmau s’hi va endinsar sense trencar el silenci que regnava, només agitat tímidament pel crepitar del buscall. La figura d’en Guillem immòbil i amb la palanca als genolls es va retallar al fons de l’estança.

—Que Déu sigui amb tu, Guillem —va dir el monjo sense aixecar la veu.

—En Ell confio, pare Dalmau —va respondre el noi, però ni tan sols va anar al seu encontre.

A l’exprior li va provocar una pena infinita. Li hauria agradat abraçar-lo, dir-li que sentia no haver estat al seu costat en un tràngol tan difícil i amarg, però no s’hi va veure amb cor. Alguna cosa s’interposava entre ell i la manifestació de l’afecte que li professava; de ben segur el record de la Magda hi tenia molt a veure.

Durant uns instants les dues figures van seguir l’una al costat de l’altra, sense adreçar-se ni una sola paraula. Va ser en Guillem qui va donar el primer pas…

—L’he enterrat en un indret que ens agradava a tots dos… El lloc on ens vam conèixer, quan jo només era un nen.

El monjo no va fer preguntes. Malgrat que mirava d’endevinar de quin lloc podria tractar-se, va decidir esperar. Tan sols va reposar la mà sobre l’espatlla del jove; volia que es prengués el seu temps abans de convidar-lo a seguir.

—No va patir gens. Va ser una mort dolça, serena, tal com era ell.

Les llàgrimes no van trigar a aparèixer, però un parpelleig ràpid els va barrar el pas. No havien de ser presents mentre li transmetia aquell darrer missatge d’en Basili…

—Va dir que seguiríeu passejant plegats, quan us tornéssiu a veure, és clar.

—No caldrà esperar tant, Guillem! La seva influència continuarà entre nosaltres. Santa Maria de Montserrat va néixer amb vocació de continuïtat, però encara que hauria fet el seu camí, res no hauria estat igual sense ell. Potser tindríem una gran edificació, com tantes d’altres que ja s’han estès pel nostre territori i més enllà. Però s’hauria trencat l’equilibri…

—L’equilibri, dieu?

—Sí. Crec que aquesta ha estat la clau. En Basili va exercir el seu magisteri sense cap pretensió d’adoctrinar, des de la més absoluta humilitat. No es va deixar arrossegar mai pel fanatisme i la seva espiritualitat assumia la flaquesa humana des de la lucidesa.

—Però ell no era un pobre home! Era un savi, havia viatjat molt, sabia de…

—Hi estem d’acord, Guillem, per això mateix! Sovint ens obcequem amb les idees i només som capaços de mirar en una sola direcció; lluitem moguts per les pròpies pors o dolguts per les ferides que no hem sabut guarir…

En Dalmau va fer una pausa. El monjo no parlava de quimeres, ni tan sols intentava portar a la conversa la saviesa dels llibres, només feia un repàs serè de la seva pròpia existència. En Guillem així ho va copsar i va agrair aquella mà que continuava reposant a la seva espatlla. Tots dos sabien que en Basili també s’hi feia present.

—Tindrem molt de temps per trobar aquest equilibri del que em parleu. Potser haurem de conjugar els meus sols i les vostres llunes sense trencar la màgia que ens proporciona el cel, sense perdre de vista el sender.

Aquelles paraules van sobtar en Dalmau Savarés. No es corresponien amb les del nen que havia acollit per misericòrdia temps enrere. S’havia concentrat tant en el seu ministeri que desconeixia el jove en què s’havia convertit.

En Basili havia plantat la seva llavor en una ànima encara lliure de les ambicions mundanes, en un terreny verge i àvid. De ben segur que havia tingut temps de sentir-se orgullós. Ell també ho estava, del seu amic l’eremita.

En Dalmau havia proposat tornar al monestir, però en Guillem no volia fer-ho sense mostrar-li la tomba d’en Basili i una altra cosa que, segons apuntava, seria una autèntica sorpresa. Van passar la nit parlant. El noi volia saber de quan eren joves la seva mare i la Magda, dels motius que havien impulsat en Ramon, el seu pare, a fer el que havia fet. Però sobretot va demanar que li expliqués com era el seu avi, en Tomàs, de qui havia sentit històries molt diverses.

En Dalmau es va avenir a fer-ho i, com qui passa els grans d’un rosari, va anar recordant aquells temps antics. Mentre ho feia, el color de la seva veu va prendre matisos diferents. A estones li lluïen els ulls, d’altres se li embromaven a causa de records massa dolorosos.

—De debò va ser el meu avi qui va tallar la Mare de Déu que ara és a l’altar? —va preguntar en Guillem amb els ulls del nen que mai no va poder ser del tot.

—Sí, Guillem, sí.

—I allò que diuen els vells de Guadvachet? Ja sabeu, que una llum va encegar el soldat del senyor de Manresa i va salvar el meu pare de morir sota la seva espasa…

Una barreja de vergonya i pudor s’interposava en el fluir de les paraules d’en Guillem. Però molt per sobre planava el desig de saber, de construir un passat que ni tan sols la Magda, sempre ocupada a sobreviure, li havia explicat complet. Volia formar part del miracle que havia reunit aquelles existències; el seu pare, en Ponç de Balsareny, en Basili, en Dalmau… Tots ells eren els artífexs d’un camí del qual, per moments, se li escapava el significat i el mantenia en tensió davant les respostes del monjo.

—Jo no hi crec, en l’atzar, Guillem. La vida transcorre entre dues llums, aquella que t’acluca els ulls al néixer i que, punyent com és, et fa plorar, i la darrera, la que t’obre a una vida nova, més plena i feliç…

Es va fer un breu silenci entre el monjo i en Guillem; la memòria d’en Basili era present. Tots dos tenien la sensació que era molt a prop, que l’essència de les seves ensenyances no els havia abandonat. Després d’empassar saliva, en Dalmau Savarés va continuar.

—En el recorregut entre ambdues llums n’hi ha moltes d’altres. A nosaltres ens correspon atorgar-los un sentit o passar-les per alt. Déu ens posa contínuament senyals al nostre abast.

—En Basili diria que tot l’univers es conjura per presentar-nos diverses opcions, però la decisió sempre és nostra.

L’exprior de Santa Maria de Montserrat va somriure dolçament. Sentia que hi havia esperança, que la nova saba donaria fruits. Arrecerats vora el foc els dos homes es van lliurar finalment a un descans reparador. Sobre la palla d’en Basili encara s’hi podia flairar l’olor inconfusible de l’eremita, una barreja d’aromes: de fum, d’herbes i fruits del bosc…

Va ploure durant gran part de la nit, però al dia següent el cel havia quedat orfe de núvols i la humitat intensa de la terra mullada va sorprendre els dos habitants de l’ermita només despertar-se. La curiositat del monjo i les presses d’en Guillem van fer que es posessin en marxa de seguida. El rastre d’aquell temps rúfol romania en els bassals d’aigua que a poc a poc es convertien en grans clapes de fang. Mentre caminaven, el frec del marfull o la porrassa banyava els baixos dels seus vestits.

En Dalmau Savarés havia advertit la forma en què el noi agafava la palanca. No l’havia deixat anar en tota la nit; tampoc després d’adormir-se amb un somriure als llavis. Semblava que el vell li havia transmès la seva veneració, tal vegada es tractava de l’única pertinença d’en Basili. Per uns moments havia pensat a demanar-li, però no s’hi va atrevir en veure com l’embolicava amb delicadesa abans d’introduir-la al sarró. No la va treure fins arribar a l’entrada de la cova.

Aquella creu de fusta clavada en un petit monticle era la culminació de la tomba construïda amb terra i pedres. A sota descansaven les despulles de l’eremita i en Dalmau va pensar només abastar-lo amb la mirada que no podia existir un lloc més adequat. Malgrat això, sabia que en Guillem desitjava explicar-se.

—Per què era tan important aquesta cova per a ell? —va preguntar en Dalmau després de resar una oració per la seva ànima.

El noi el va mirar de cua d’ull, fins i tot s’hauria pogut endevinar una expressió trapella al seu rostre.

—Era el nostre secret —va acabar dient, sense apartar la mirada del lloc on descansava el seu amic.

—Perdona. No pretenia…

—No! No patiu! Ha arribat l’hora de compartir-lo. M’agradaria que m’esperéssiu aquí, només serà una estona. Vós mateix sabreu quan heu d’entrar a la sala gran de la cova, només haureu de seguir aquesta galeria i n’obtindreu la resposta.

En Dalmau Savarés va assentir amb el cap i va disposar els seus ossos adolorits sobre el sortint d’una roca. Des d’allí va observar com el jove es deixava engolir amb la palanca a la mà per aquella caverna desconeguda. Expectant, va fitar a banda i banda per si descobria algun indici que pogués explicar l’enigma. Era aquell un dels indrets que en Basili volia mostrar-li? Instants més tard va obrir molt els ulls i el seu rostre es va il·luminar. Feia tant que no sentia aquella música, el cant de tantes nits d’insomni, la companyia dels seus passeigs solitaris, la prova que Déu era present també al racó més oblidat! No s’ho podia creure, però la seva estimada muntanya cantava de nou!

Primer va ser com un pessigolleig que li arribava a través dels palmells de la mà sobre la roca, però en un tres i no res la sensació el va desbordar. Talment com si tota l’escorça de la terra tremolés contagiada per aquell cant, va sentir que les notes s’enlairaven en direcció al cel. El monjo es va preguntar què hi tenia a veure en Basili, amb el miracle que tornava a presentar-se en l’interior de Montserrat.

Atordit, va travessar la galeria per on havia desaparegut en Guillem. Una torxa encesa cremava a la paret donant un senyal inequívoc d’espai habitat. A mesura que els seus peus anaven a l’encalç del secret, altres punts de llum espurnejaven sobre les roques nues, il·luminant trajectes humits, colors imprecisos…

Tot va perdre importància quan en Dalmau Savarés es va trobar davant de la sala de grans dimensions que li havia anunciat el noi. A l’espai central, en Guillem es perfilava a contrallum formant part d’un desconegut enginy que ocupava tot el centre de la caverna. El fill de l’Esther es movia portat per una força d’arrels pregones, cada acció seva amb les mans i els peus insuflava vida al conglomerat de fustes, dipòsits i tubs.

Sense aturar aquell ball, el jove va convidar en Dalmau a formar part del prodigi. Quan va tenir aquell home encara fort i de cabell blanc a la vora li va mostrar la palanca.

—Plegats és més fàcil —va dir en Guillem mentre li assenyalava la manxa per on entrava l’aire de l’exterior.

El monjo creia viure dins un somni. Mentre manxava tal i com li havien indicat, l’aire es dirigia fins a un gran dipòsit d’aigua. Embadalit, va observar com s’hi produïa la pressió necessària per omplir els tubs metàl·lics i donar veu a aquell estrany orgue.

Mai no havia escoltat un so tan prenyat de vida que, arrapant-se per les parets de l’úter de la terra, s’enlairava amb vocació d’eternitat.

Durant una bona estona en Dalmau Savarés es va deixar dur per un atordiment molt proper a l’embriaguesa. Finalment, els dos homes es van abraçar i van romandre una estona en silenci.

En Guillem trobaria un altre moment per explicar com hi havia fet cap aquella andròmina, les moltes transformacions que havia sofert al llarg dels anys per aconseguir un so que només es podia qualificar com angelical.

Temps hi hauria per compartir els coneixements que l’eremita li havia deixat en herència i els projectes que niaven a la ment del noi. Ara, mentre encara s’hi respirava la música i el batec era ben viu al cor dels dos homes que més estimava, en Basili devia somriure complagut des de ben a prop.