2

El prior discutia amb l’Anton una donació que s’havia plantejat recentment quan el germà Robert va entrar a l’estança. Es veia trasmudat, aquell home de tintes i pergamins; com altres vegades en què els nervis l’assaltaven, li costava articular les paraules. En Dalmau va entendre que el reclamava a l’scriptorium i es volia oposar, però la suor que perlejava el seu front el va acabar de convèncer.

—Així sigui —va concloure empipat—. Però no marxis, Anton. Tornaré de seguida.

El prior podia haver vist que el germà Maties era en un extrem del claustre, acompanyant un noi desconegut, però la donació d’aquell mas a molta distància de Montserrat el posava en un compromís que no sabia com resoldre. Seguia els passos d’en Robert, amb el desig que aquella urgència no li ocupés gaire temps.

L’scriptorium havia millorat molt durant els darrers mesos. Sota la supervisió del germà Andreu, les espitlleres s’havien fet més grans per aprofitar la llum natural, i els bancs de treball ja no eren tamborets inestables. D’altra banda, l’arribada del germà Ricard no havia estat de gran ajuda. Malgrat els propòsits de l’abat Oliba d’enviar un il·luminador capaç d’impulsar l’ofici a Montserrat, el nou monjo era molt jove i un xic maldestre, a penes un aprenent a qui sovint s’havia de donar indicacions.

En Maties encara dedicava molt de temps a confeccionar pergamins i a l’estança es podien veure unes quantes pells de vedell posades a assecar. El prior Dalmau sabia que ara tocava escatar-les per eliminar les impureses, un procés difícil; només aleshores començaria la feina dels copistes, que havien acabat sent el germà Simó, quan no l’absorbien els seus estudis, i el mateix Robert.

—Bé, ja som aquí, però no tinc molt de temps, germà Robert.

—Quan veieu el que us mostraré el tindreu. Un instant…

El monjo va anar fins a la taula del fons, on habitualment desaven les darreres còpies. En Dalmau mirava al seu voltant, admirant la perfecta disposició de les plomes d’au, amb ganes d’olorar la tinta preparada a l’interior dels corns. El germà Robert, sense destacar per la seva perícia, coneixia bé el seu ofici, i l’abat Oliba tenia bons motius quan el va portar a Santa Maria. Un scriptorium precisava d’una ment ordenada, coneixedora de les dificultats tècniques que es podien presentar en el llarg procés de confecció dels llibres.

—Mireu! —va dir mentre posava a les mans del prior un petit volum, un glossari dels que es feien servir per a la doctrina.

—Ja el veig. —En Dalmau li va donar unes quantes voltes a les mans i, sense parar-li especial atenció, l’hi va tornar—. D’on l’heu tret? No l’havia vist abans.

—No, no, permeteu-me.

En Robert li va acceptar el llibre, però a continuació el va fullejar davant dels seus ulls fins a arribar a una de les pàgines interiors. Sense sorprendre’s de com canviava el rostre d’en Dalmau, va buscar-ne una altra. Després el va dipositar de nou a les mans del prior.

—Però… aquesta capitular és extraordinària! És això el que em voleu dir? I la il·luminació d’aquesta altra pàgina… No és normal trobar un treball així en un simple glossari! Feia temps que no contemplava res semblant! D’on l’heu tret? Ja n’hi ha prou d’endevinalles.

—No us altereu. La resposta no és senzilla. Ha vingut un noi amb el llibre a les mans; algú li havia dit que l’hi compraríem, però, és clar, jo he començat a fer preguntes…

—I… on és aquest noi? L’heu deixat anar?

—Acabeu de passar molt a prop seu. He demanat al germà Maties que el retingués fins saber la vostra opinió. Jo crec que l’ha robat, però el noi jura que l’exemplar no prové de Santa Cecília. No se m’acut un altre lloc, tret que vingui de més lluny…

—Vós què hi penseu, realment? —el va interrompre en Dalmau.

—Sens dubte el que ho ha fet és un il·luminador fora del comú. També resulta molt interessant que sembla un treball recent, m’atreviria a dir que de fa pocs mesos. De ben segur que ho heu apreciat.

En Dalmau va observar amb delit una esplèndida M capitular. Començava a entendre el que passava pel cap del germà Robert… Si disposessin d’un il·luminador com aquell, la feina de l’scriptorium aniria més enllà de les còpies senzilles. Malgrat que només eren conjectures, va pensar que no perdia res si tenia una conversa amb aquell noi.

Va sortir al claustre i va demanar a en Maties que continués amb les seves obligacions. El portador del llibre era molt jove, potser no tenia més de dotze anys. El seu aspecte no era malaltís, però sí escarransit.

—Saps què en deia el Nostre Senyor, dels lladres?

Va creure que si no començava una mica fort no n’obtindria res. I aquelles paraules van ser efectives; el noi li va llançar una mirada d’entre espant i indignació.

—No sóc un lladre! Bo, potser sí, en cert sentit, però tinc gana i la meva família va morir l’any passat. Abans portava els bens a pasturar, però ja gairebé no queden bèsties al poble; el senyor de Manresa se les va emportar com a tribut.

La seva pal·lidesa semblava corroborar aquelles paraules. El prior es va dir que ni tan sols un lladre mereixia passar gana i es va adreçar al germà Robert, el qual no s’havia mogut del seu costat, perquè anés a buscar pa i una mica de formatge. El monjo va obeir, però no sense deixar anar una ganyota.

—Escolta’m bé. No vull fer-te mal, però m’agradaria tornar aquest llibre al seu propietari. Si m’ajudes, pots quedar-te una temporada amb nosaltres; als obrers els vindria bé un ajudant. Per cert, encara no m’has dit el teu nom.

Aquell nen s’ho va rumiar però en Dalmau cada cop ho tenia més clar, només era un vailet i a més estava esverat i famèlic. Després d’una estona en què semblava sospesar les opcions, es va decidir a respondre, però anava a poc a poc i el prior s’impacientava.

—Sóc de Marganell. Som un poble amb molts pocs habitants, no gaire lluny de Guadvachet. Els meus pares van morir, ja li ho he dit. Tota la culpa és del vell Setè. Es va emportar el fill del fuster, el meu únic amic, i jo pensava… bo, ja ho sabeu… pensava si correria algun perill atès que es tracta d’un home esquiu i poc amable…

El germà Robert s’havia proposat que el noi acabés de parlar, però aquest, només veure que portava el menjar ofert, va córrer fins a treure-l’hi de les mans. En Dalmau va esperar que recuperés l’alè després d’omplir-se la boca amb un enorme tros de pa.

—Sóc en Lluís, però em diuen Perdut. Un dia vaig decidir d’anar fins a l’església per veure si en Setè també tenia feina per a mi; tots deien que el meu amic dibuixava molt bé i per això se l’havia emportat. Però jo no sé dibuixar, només treure els bens, i aquest home em va fer fora… Per això vaig robar el llibre. Portava dos dies sense menjar res…

El prior de Santa Maria no sabia què pensar. Si era cert el que deia en Lluís, aquell llibre era robat, però a ell començava a interessar-li més l’altre noi, el que ajudava a aquell estrany personatge d’en Setè.

—Dius que el teu amic sap dibuixar, però aquest llibre només es pot fer en un scriptorium.

—Sí? Doncs hauria de veure el que té muntat el vell Setè a Sant Jaume de Castellbell. Ell diu que ha estat monjo en un gran monestir. A l’esglesiola que ocupa, prop de Marganell, tot és ple de corns de cabra on preparen la tinta, fan colors amb les herbes de la muntanya i amb pedres triturades. Li vaig dir si volia que l’ajudés a fer altres coses més fàcils; ja en sé, de picar pedres; però és un home estrany…

—Bé, et quedaràs amb nosaltres fins demà, podràs menjar i dormir però a l’alba m’acompanyaràs a tornar aquest llibre al seu propietari, entesos?

—Què vol dir? Tornar a Marganell? Però és molt lluny…

No seria fàcil retenir el noi. El prior li va encarregar expressament a l’Anton la seva vigilància; li va dir que el posés al seu costat al dormitori i que es lligués amb ell durant la nit de manera que no pogués escapar. Confiava que el podria convèncer i, si no era així, hi haurien d’anar de totes totes.

La mirada del germà Robert lluïa d’emoció mentre en Dalmau donava les ordres. No deia res, però esperava que el tal Lluís els ajudés a descobrir qui era aquell jove capaç de competir amb precisió amb els millors artesans i, també, d’on provenia el monjo misteriós que es dedicava a confeccionar llibres.

Feia molt que en Ramon no s’enfrontava a la feina cantussejant. La Magda no s’havia equivocat i la notícia de l’arribada del seu primer fill havia esdevingut providencial.

Aquell dia de començaments d’estiu l’home mirava les oliveres amb satisfacció. El camp que havia heretat del seu sogre ja no era el mateix d’uns anys enrere i confiava que donés la primera bona collita. S’hi havia deixat la ronyonada enllestint la terra, atès que el rocam montserratí també era abundant a la vall. No havia estat fàcil construir murs de pedra seca per tal que els aiguats no deixessin les arrels desprotegides. Havia llaurat el terreny i arrencat les males herbes. Ara tocava fer una poda lleugera.

Abans d’escapçar-les sempre recordava les ensenyances del seu pare. Es mirava l’arbre de lluny per tal d’obtenir una forma uniforme i equilibrada. Aleshores eliminava aquelles branques que, mesos més tard, podrien resultar un obstacle per a la collita. Durant l’operació, també tenia present facilitar l’entrada del sol a l’interior de l’arbre.

—Si és bo per a mi, també ho serà per a les flors i per als fruits —va dir l’home en el que s’havia convertit aquell jove dubitatiu.

De petit, els troncs retorçuts de formes fantasmagòriques li cridaven poderosament l’atenció. Jugava a endevinar-hi cares d’ulls esbatanats o de boques famèliques disposades a engolir qui s’atrevís a atansar-s’hi. En Ramon va pensar que hi portaria el seu fill i, plegats, trenarien històries de personatges fantàstics.

Cabussat en aquests pensaments, el va sorprendre la veu d’en Tresdits, molt a prop d’on es trobava.

—Sempre et presentes per l’esquena, tu? M’has espantat! —va dir en Ramon.

—Actuar amb sigil forma part de la meva feina. M’ha proporcionat molts avantatges. Potser, fins i tot, m’ha salvat la vida en alguna ocasió.

—Home, però ara no ets a la teva torre i…

—Jo sempre sóc a la meva torre, com tu l’anomenes —va interrompre el soldat.

—Ja veig que aquesta no és una visita de cortesia —va dir en Ramon deixant la destral al terra i plegant-se de braços.

—No et pensis que per a mi és fàcil. Encara que no t’ho creguis, t’aprecio. El teu pare era un home al que admirava molt.

En Ramon va sospirar i va prémer fort les mandíbules; aquell preàmbul no podia sinó portar males notícies.

—En Ponç de Balsareny, senyor de Manresa…

—Bé que ho sé, qui és en Ponç de Balsareny! —va interrompre a l’esbirro.

—D’acord, aniré al gra! M’ha ordenat que et digui exactament això: «Si abans de la verema no has fet honor a la teva paraula, un altre coll tendre plorarà sota l’acer d’una espasa. Però aquesta vegada no hi haurà perdó».

En Tresdits va girar cua deixant l’home tremolant de dalt a baix. Ni recordar les paraules del seu pare explicant-li la seva pròpia història li havia produït tant d’horror. Anava contra el seu fill aquella amenaça! El nen encara no nascut seria sacrificat en record d’un episodi antic, aquella mort de la que ell mateix s’havia lliurat, miraculosament, molts anys enrere!

La ràbia va aparèixer de nou al seu rostre, fins no feia gaire serè i esperançat. Es va dirigir a una olivera vella i li va clavar la destral amb tota la força de què era capaç. Una i altra vegada, l’acer s’encastava en l’escorça aspra. L’home, furiós, deixava anar un crit en cada embat. Quan, per fi, l’arbre es va partir amb un cruixit prolongat fins jaure sobre el terra, en Ramon va arrancar a plorar.

No volia tornar a casa en aquell estat; per res del món volia preocupar l’Esther. Quan va haver recollit l’aixada i la destral, va fer un munt amb les branques que havia podat abans de l’aparició d’en Tresdits i, amb elles a l’esquena, es va dirigir fins a la Font Gran. Un parell de dones hi omplien els càntirs, però en Ramon amb prou feines les va saludar. Va posar el cap sota l’aigua freda i s’hi va quedar un moment. Aquell doll ple de vida no el va confortar; quan la realitat es torna eixordadora, només pots clamar veritats amb crits que et surten dels budells.

—Bona tarda, amor meu. Bona tarda, Magda —va dir l’home fent el cor fort.

Després va abraçar l’Esther i li va acaronar el ventre que ja mostrava un volum considerable. La Magda va somriure abans de picar l’ullet a la seva germana. Més que menjar, aquell dia en Ramon va empassar-se tot el que les dones havien preparat. Amb l’excusa d’haver oblidat les cordes, va desaparèixer a corre-cuita. Necessitava pensar, acabar d’una vegada per totes amb aquell malson que portava anys patint en silenci.

Per un moment va tenir la temptació de pujar fins al monestir i explicar-li tot a en Dalmau, però feia molt que no el veia. Tampoc li venia de gust escoltar sermons ni que li donessin cops a l’espatlla. No va tornar en tota la tarda. En Tresdits l’observava caminar per camps i tresqueres des de la seva atalaia amb un rau-rau a l’estómac. Després, lluny de la mirada de l’esbirro, el fill d’en Tomàs va recórrer el curs del riu com una ànima en pena; de tant en tant s’aturava i llençava pedres o contemplava la franja de bogues que s’arrengleraven vora l’aigua lluint un verd exultant.

Fins que la brisa del capvespre no va pentinar el canyís no va prendre consciència del temps transcorregut. Aleshores, mentre les aigües del riu brillaven sota les darreres alenades del dia, va tornar a casa amb pas ferm. La decisió estava presa.

Aquella nit, va demanar a la seva dona que no encengués l’espelma. Volia fer-li l’amor a les fosques. En Ramon va recórrer cada pam de la seva pell amb la punta dels dits, com si no volgués oblidar mai aquell trajecte. Li va repassar amb la llengua els mugrons endurits i va acaronar delitós els pits tibants pel sisè mes d’embaràs. Com qui beu per primera vegada després d’una travessia pel desert, va barrejar la seva saliva amb la d’ella i la respiració es va fer més ràpida, entretallada, urgent.

L’Esther va intentar tapar-li la boca.

—La Magda. Ens sentirà…

—Oblida-te’n. Avui tu i jo som les úniques persones al món, les úniques, amor meu —li va xiuxiuejar a cau d’orella.

La dona no va dir res més, ni tant sols quan en penetrar-la va escoltar que aquell home l’estimaria sempre. També ella s’hi va lliurar amb cos i ànima i, sense fer preguntes, li va eixugar les llàgrimes que, barrejant-se amb la suor, li lliscaven coll avall.