7

Van fer falta molts dies i algunes nits per tal que el cenobi de la muntanya recuperés la pau perduda. Aquells esdeveniments havien trasbalsat els monjos que, quan la Regla els ho permetia, només parlaven del bullici viscut durant la santificació de l’església. Tanmateix, les ofrenes que l’abat Oliba havia portat des de Ripoll eren un veritable tresor per al seu scriptorium.

El germà Robert no es cansava de parlar de l’excel·lència que albergava un dels nous manuscrits.

—Té més de dos-cents folis en pergamí i aplega sabers molt diferents —va explicar al germà Simó, mentre feien el recorregut que els portava al claustre.

—Em sembla que de molt jove vaig tenir l’oportunitat de veure’l, allà a Ripoll. Són quatre llibres, oi?

—Sí. S’anomenen De Sole, De Luna, De Natura Rerum i De Astronomia. Savis com l’Isidor, en Plini o en Macrobi, ens hi mostren els seus coneixements del cel i del món. Amb tota una vida no tindríem prou per aprofundir en les ensenyances que contenen!

Davant l’interès mostrat per en Simó, el germà Robert el va dur a l’scriptorium. En Maties estava preparant tinta i els va rebre amb alegria, després es va sumar a la contemplació d’aquelles obres mestres.

—Com pot ser que a algú se li acudís una cosa semblant? —va demanar en Maties.

Els dos monjos van somriure davant la seva expressió d’estranyesa. Els anys transcorreguts no havien fet perdre la innocència al germà Maties, ni tampoc l’energia que posava a aprendre, a ser cada dia més útil en tot allò que se li encomanava.

—Com dieu que s’anomena aquest aparell d’aigua amb el que mesuren el temps? —va seguir preguntant aliè als somriures còmplices.

—Clepsidra, Maties. I va ser inventada a Mesopotàmia fa més de tres mil anys —va respondre en Simó—. Molts monestirs la utilitzaven per marcar les hores d’oració durant la nit.

—Mare de Déu Santíssima! —va exclamar el monjo mentre observava amb atenció el gravat.

El germà Robert, sovint interromput per en Simó, li va anar explicant amb paciència el perquè de les marques a la paret interior dels dos recipients col·locats un a sobre de l’altre. Tot seguit li va assenyalar el petit orifici que el de sobre tenia a la base; això permetia que l’aigua s’hi escolés a una determinada velocitat i, per tant, en un temps fix.

—En podríem fabricar un pels dies que no fa sol! —va exclamar en Maties.

—Potser sí, però em temo que ara tenim feines més urgents —va respondre benèvol el germà Robert.

Certament, la feina es multiplicava. La incorporació dels germans Ricard i Pau havia suposat una nova organització del cenobi. A ells se’ls va encomanar tasques al refectori; també, respectivament, rentar la roba o tenir cura dels malalts. A més a més, el germà Pau netejava l’estable. Ja eren deu els monjos de Santa Maria de Montserrat, sense contar en Lluís que, segons deia el prior, formava part de la família i participava activament de l’activitat monàstica.

En Dalmau Savarés exercia el seu ministeri les vint-i-quatre hores i tothom el respectava. Sovint s’havia d’absentar per signar documents de donacions o compres importants que l’obligaven a passar uns dies fora. Era aleshores quan el germà Anton ocupava el seu lloc.

Aquella vegada, però, en Dalmau Savarés va voler prolongar un dia més la tornada a les seves obligacions; va pensar a fer una visita al seu amic Basili. Ho precisava amb urgència, com qui cerca un raig de sol que l’escalfi de l’entumiment del fred i la boira. Sabia que la seva companyia li resultava balsàmica, no tan sols les sàvies paraules que l’ajudaven a reflexionar, també els silencis que li reconfortaven el cos i l’esperit.

Amb aquella intenció, tornant d’Olesa, va deixar la mula a Santa Maria. Ni tant sols va entrar al refectori on la comunitat feia el primer àpat del dia. No volia interrompre el silenci, ni tampoc que algun assumpte impedís la seva marxa, com havia passat tantes altres vegades. Va donar una ullada als estables, però tampoc aquell dia va deixar que l’enyorança per l’Asar el retingués ni un moment més del necessari. Amb determinació, va agafar la capa i un fardell amb menjar i va sortir cap a Les Magdalenes. Estava segur que li vindria bé trepitjar aquella muntanya, escoltar de nou el vent entre els arbres i pensar només en el que la natura li posés davant dels ulls.

De lluny va observar com els núvols baixaven a poc a poc cobrint el que en Basili anomenava La Gorra, una muntanya arrodonida que imposava per la seva opulència. Quan això succeïa, i aquest roc quedava cobert, la tempesta era segura. Va apressar-se i es va aturar tot just per dir les seves oracions i menjar les figues seques que pel camí li havien donat uns pagesos. Com si el cel s’apiadés d’ell, els núvols van interrompre el seu ascens i, quan es trobava vora la cova que la gent del poble anomenava de les bruixes, van canviar la seva trajectòria de manera inversemblant. En Dalmau Savarés no va poder reprimir un somriure picardiós en passar-hi per davant.

—Potser no sou tan malvades com diuen!

Més tranquil, va continuar l’ascens. Hauria dit que l’univers sencer conspirava al seu favor. El sol era tebi i es filtrava entre aquella teranyina embromada com un vel benefactor, l’aire humit i l’olor de terra revifaven el monjo.

Va tornar a sentir aquell murmuri a les entranyes de la terra, aquella vibració que infonia vida a les pedres, però ja no el va sorprendre. No en tenia una explicació, però d’alguna manera ja formava part del seu univers íntim, el transportava a un estat de joia que difícilment podria explicar amb paraules.

En arribar al cau d’en Basili panteixava per l’esforç realitzat, però el seu rostre era ple de llum. L’eremita s’estava dret contemplant les clarors que es projectaven des del cel.

—Molt bon dia, Basili! —va exclamar el monjo.

Ell se’l va mirar complagut. Malgrat que feia molt de temps que no es veien, res en el rostre de l’home feia pensar que el sorprenia aquella visita. En Dalmau hauria assegurat, sense temor a equivocar-se, que fins i tot l’esperava. Com dos vells amics, van seure vora una petita foganya on bullia un recipient amb aigua.

—Una mica de té de soqueta? —va demanar en Basili assenyalant les fulles que tenia al palmell de la mà.

Un gest amb el cap va ser la resposta del monjo a la invitació. L’olor que desprenia el portava de nou a casa, a un temps antic. Molt a prop d’ells, recolzat a la paret, hi reposava aquell estrany bastó del que mai s’havia desprès l’ancià de barbes blanques. El prior de Santa Maria va pensar que tot mantenia el seu ordre natural.

—Us veig bé —va dir en Basili, després d’una estona.

Aleshores, res de tot el que havia pensat el monjo durant el seu trajecte li va semblar important. Pensava si de vegades calia fer un silenci per deixar que el cor parlés, per escoltar allò que només les mirades són capaces de transmetre. Potser més tard li explicaria l’arribada de l’abat Oliba per a la consagració del monestir, la incorporació dels nous monjos a la comunitat, la tràgica mort d’en Ramon, potser…

—Esteu molt cansat? —va demanar l’eremita.

—Per què ho pregunteu?

—Tenia ganes de portar-vos a un lloc.

—Res em faria més feliç!

Amb poc més que una mica d’aigua i un grapat de pinyons, que en Dalmau havia agafat a la part baixa de la muntanya, van emprendre la marxa.

—Ja teniu el monestir que volíeu, oi? —va preguntar en Basili quan portaven una bona estona de camí.

El prior de Santa Maria de Montserrat va continuar caminant en silenci.

—Estimat Dalmau, en aquest món la felicitat mai no és absoluta. Posem totes les nostres forces al servei d’un propòsit i quan arriba… quan arriba descobrim que no és exactament com l’havíem pensat. Vaig sentir els cants del poble des d’aquí estant i vaig cantar amb vosaltres…

—Dieu que sempre és així, amic meu?

—Jo el que dic és que resulta més important assaborir el trajecte que ens porta a la consecució d’un somni i aprendre de tot el que hi trobem.

—He mirat de ser fidel als principis d’austeritat que vaig adquirir de vós, a servir a Déu segons la Regla i, malgrat tot, sovint m’assalten dubtes.

—Això us converteix en un savi.

—Us en burleu?

—No, Dalmau. Només els necis no canvien mai d’opinió. Us diré més, el savi pot seure en un formiguer, però només el neci s’hi queda assegut. Deixeu la ment en blanc, descanseu!

Però el monjo seguia les seves passes amb pesantor. Potser temia que a aquell amic seu se li acabessin els dies, que les seves escapades s’espaiessin en el temps per les obligacions que comportaria el nou monestir, la solitud que sempre acompanya les decisions…

—Ja som a prop, Dalmau. Us proposo de fer una aturada i menjar aquells pinyons que m’heu portat. Així li donarem temps al sol per ocupar un bell lloc a la nostra arribada.

Mentre feien temps a l’ombra d’un til·ler, va aparèixer una serp de sota d’unes pedres que en Dalmau havia mogut per seure. Era vistosa i gruixuda, de no més de dos pams de llarg. Sobre un fons gris, una ziga-zaga de color negre li recorria l’esquena fins a arribar al cap. En Dalmau es va enretirar en veure el seu musell aixecat.

—No heu de patir, mai us injectaria el seu verí si no és que la molesteu. —Aquell animal va ser l’excusa perquè en Basili expliqués al monjo una història que a ell li havien transmès a Constantinoble—. Segons les tradicions dels pobles s’atorga poder a uns animals o a uns altres. La serp n’és un de molt important i connecta a la perfecció amb el que parlàvem fa una estona.

—No us entenc.

—Ho fareu de seguida, Dalmau. Ella —va dir assenyalant el rèptil— muda la seva antiga pell, deixant enrere tot el que ja no li serveix. Si en prenguéssim exemple, si nosaltres també fóssim capaços d’alliberar-nos de les pesades càrregues que ens impedeixen avançar amb fluïdesa i llibertat per la vida, tot seria més fàcil. La serp ens ajuda a caminar més lleugers i ens ensenya a aprendre dels errors passats i a honrar-los com a sagrats. Ens mostra com desprendre’ns del que ja no ens ocupa, per poder viure ara i aquí, amb presència i consciència.

—I els altres animals?

—Veig que heu pres interès pel tema —va dir en Basili amablement.

A poc a poc i amb les pauses necessàries per tal que en Dalmau fos capaç d’assimilar totes aquelles històries i portar-les a la seva vida, l’eremita li va parlar del tigre. Com aquell animal els ensenyava a caminar per la vida sense por, sense ràbia i sense adversaris; és a dir amb coratge, amor i compassió. La manera amb la que ens indica com encarar la por i transformar-la en aliada, i ens ajuda a recuperar el nostre poder personal. En un moment de la conversa, en Basili li va mostrar els clarobscurs que projectaven els arbres.

—Ho veieu, igual que el pelatge del tigre, és molt important integrar la llum i l’ombra. D’aquesta manera podem aprendre a ser humils, coratjosos i a tenir certeses.

El monjo sempre se sorprenia de com el seu amic feia servir els elements de la natura per obrir nous camins al seu cor. Com si tingués el do de pronosticar-li les nafres, anava administrant els bàlsams necessaris de la manera més senzilla.

En Dalmau s’esforçava a guardar totes aquelles ensenyances molt a dins del seu cor. Després d’una pausa, va prendre la paraula…

—Recordo que ja fa molts anys em vàreu parlar de l’àliga.

—Jo també ho recordo, ho recordo com si fos ahir i ha passat molt de temps, amic meu. Hi ha un altre lloc al món on l’àliga també és un animal de poder, el que ens ensenya a volar alt, i a veure les coses amb una mirada més àmplia i elevada, a ser més lliures. Això ens permet perdonar i romandre en pau amb un mateix i amb el món que ens envolta, percebre la bellesa que existeix arreu. Si ens acostem al cel, hi trobem el sender que ens porta cap a l’eternitat, allà on el passat i el futur s’apleguen en el present, allà on el temps dura sempre.

Després d’aquestes paraules la visió que els esperava va esdevenir sublim. La claror del sol en l’horabaixa va cegar els ulls del monjo. La roca foradada que es mostrava davant seu feia de finestra directa al cel. A través del badall de la pedra s’hi escolava un feix de llum. Les dues figures van romandre en silenci, sabien que era un moment únic, irrepetible i, cadascú a la seva manera, va donar gràcies a Déu per aquella visió que els regalava un instant d’eternitat.

Aquell primer temps d’advent després de la consagració del monestir de Santa Maria de Montserrat es va viure amb especial devoció. El sentiment de formar part d’una nova família en la fe traspuava en totes les seves manifestacions. No van fer falta gaires paraules per tal que tots i cadascun dels monjos prenguessin consciència que aquell indret conferia un caràcter especial als qui l’habitaven.

La muntanya va anar canviant les seves veus a mesura que els primers freds s’hi van deixar sentir. Lluny quedava la cridòria de les xitxarres, monòtona i estrident, el cant dels grills a les nits d’estiu o aquell altre, tan alegre, de les esquelles del bestiar que pujava de les valls. Els monjos van aprendre a desxifrar el missatge silent dels núvols, el so inquietant del vent i les imatges que es retallaven en la boira. La boira com un enviat del cel que cobria els cims i atorgava a les siluetes un toc de misteri o de solemnitat.

Aquelles projeccions de pedra que els envoltaven van convertir-se en els millors campanars de torre que haurien pogut tenir mai. Eren elles les que, des d’una verticalitat gloriosa, s’erigien en veritables santuaris de Déu. La natura era més poderosa que en qualsevol altre indret i la seva infinitud i majestat va provocar als habitants del cenobi un profund respecte i els va ajudar a entendre les virtuts que amagaven la petitesa i la humilitat.

Com en qualsevol altra llar, cada membre havia de portar a terme allò que li havia estat encomanat, encara que de vegades no fos el que més li agradava. I, com en qualsevol altra família, hi havia un espai per parlar de tot plegat.

Aquells dies, però, una dringadissa metàl·lica acompanyava les seves oracions. En acabar la pregària, el prior de Santa Maria de Montserrat es va protegir amb la cogulla pelfada i va sortir a l’exterior.

—Déu vós guard! Veig que avui heu matinat —va dir el monjo dirigint-se al ferrer.

—M’agradaria molt que per Nadal la porta estigués enllestida, i les tempestes dels darrers dies no m’han permès avançar al ritme que desitjava.

—Us hi deixareu la ronyonada, amic! Ja us vaig dir que…

—Ja sé què em vau dir, però és la meva manera de donar-vos les gràcies per tot el que heu fet per mi i per la meva família. Només espero sortir-me’n. Això no és com ferrar cavalls, ni tampoc com fer una campana. El germà Simó ho té molt clar, però…

En Dalmau Savarés li va donar un copet a les espatlles i va somriure amb complicitat. No havia estat una feina fàcil transmetre al bo del ferrer els símbols de les Sagrades Escriptures. Finalment, però, el germà Andreu s’havia erigit en mitjancer. Van fer falta molts esbossos a tinta per interpretar el que l’un i l’altre volien. Finalment va semblar que arribaven a un acord i tots es van relaxar.

—La porta és molt important! És el pas del món exterior, material, a un altre molt diferent, al món espiritual —deia, una i altra vegada, el germà Simó quan se li va encarregar d’instruir el ferrer.

No sols es tractava de guarnir la pesada porta de fusta de l’església. El que se l’exigia anava més enllà, però el monjo no hi va esmerçar esforços ni el ferrer paciència, poc avesat com era a tenir una vigilància tan estricta en la seva feina.

Les espirals de ferro cobrien la fusta, representant el pas, la transició i l’evolució de tot l’univers.

Malgrat la transcendència de les converses que l’artesà es veia obligat a escoltar i l’acceptació dels postulats que predicava el monjo, sovint les reflexions del germà Simó tornaven boig al pobre ferrer.

—El pom ha de ser un cercle, d’això no hi ha cap dubte. És la figura perfecta i per tant ha de ser el símbol que representi Déu. Oi que m’entén?

—Em sembla que sí. De totes maneres, jo sabent que el voleu rodó ja en tinc prou.

Però en Simó no deixava passar cap oportunitat. Dia rere dia mirava d’alliçonar-lo…

—En el cercle no existeix ni fi ni principi; com passa amb l’eternitat, un dels atributs divins per excel·lència. Però seria possible que tingués tres nusos?

—Tres nusos, dieu?

—Com tres petits poms a l’anella. D’aquesta manera les tres unitats vindrien a ser les persones de la Santíssima Trinitat. Un símbol, també, de l’amor a la família.

—Veuré què hi puc fer! —va exclamar l’home que ja començava a perdre els nervis.

—Segur que quedarà tal i com la somieu, germà Simó —va intervenir el prior intentant donar per finalitzat aquell estira i arronsa.

Com que ni l’un ni l’altre van fer cap comentari, ni van destensar les faccions, el prior va decidir canviar el rumb de la conversa. El fill que havia tingut l’Esther era el millor motiu…

—Per cert, com el tenim, al bo d’en Guillem?

—Aquest menut té uns pulmons forts, se’l sent plorar des de casa. Té ganes de viure, el marrec! —va respondre el ferrer, alleugerit.

—I això? Que potser no es troba bé? Fa un parell de setmanes semblava un nadó molt sa.

—I ho és!

—Aleshores?

—L’Esther no sempre el vol alletar. Ha patit unes febres que l’han trasbalsada, de vegades sembla que hagi perdut el seny. La Magda ha vingut en diverses ocasions a casa, plorant…

—La porta pot esperar, amic meu. Acompanyeu-me al poble!

El descens fins a Guadvachet va ser ràpid. El ferrer no gosava encetar cap conversa davant el rostre adust del monjo, el qual només de tant en tant s’eixugava el nas envermellit pel fred o es fregava les mans amb gest nerviós.

En arribar a casa de la Magda i l’Esther va tenir prou amb una mirada per fer-li saber que preferia entrar-hi sol. El bon home, sense remugar, es va fer fonedís.

A l’interior regnava el desordre. La Magda tenia mal aspecte. Els cabells embullats li queien sobre el front i estava més prima. En Guillem plorava als seus braços i l’Esther, amb el pit descobert, semblava empaitar algun insecte imaginari.

—Mireu a qui tenim aquí! El prior de Santa Maria de Montserrat ens honora amb la seva presència. Doncs ja ho veieu, se us ha girat feina! —va exclamar la Magda mentre obria el braç que li quedava lliure mostrant aquell panorama desolador.

—M’ha dit el ferrer…

—Què us ha dit el ferrer? —va interrompre la dona—. Us ha dit, potser, que estem maleïdes? Que el Déu a qui serviu ens castiga i que mai no sembla tenir-ne prou?

—Magda, si us plau…

—Ara em direu que em tranquil·litzi, oi? Doncs ja n’estic tipa d’aquesta cançó! Ell s’ha sortit amb la seva. —Va aixecar la veu amb la mirada desafiant en direcció al cel—: En Ramon es podreix sota terra mentre vós serviu a Déu des de la vostra muntanya. Mirar d’impedir-ho ha estat el nostre pecat, però ja hem pagat amb escreix la penitència!

—Això que dius…

—No, pare Dalmau —el va tallar de nou la dona—. Això que dic no és un sacrilegi, es tracta de la seva venjança! I vós, si de veritat m’estimeu, digueu-li al vostre Déu o a la Verge dels Miracles que torni la meva germana al món dels vius o que se l’emporti! Prefereixo veure-la morta que boja!

El pas dels dies aniria complicant la malaltia de l’Esther. La dona es mostrava absent i només tenia alguns moments de lucidesa. Poques setmanes més tard, la Magda es feia càrrec de manera definitiva d’en Guillem, sense que ningú pensés que la situació podria revertir.

Durant molt de temps, enfeinada amb el nadó i la seva germana, obligada a treballar la terra, el monestir li va quedar molt lluny.