3

Al principi, en Guillem s’havia sentit perdut. La notícia d’una vida futura al monestir havia esclatat fent miques la seva existència rutinària, aquell eix que havia establert amb l’Esther i la Magda, d’un costat, i en Cesc, d’un altre. Malgrat que li semblava una proposta atractiva, l’espantaven algunes de les normes que regien a Santa Maria.

Amb el pas del temps, però, tots aquells dubtes s’havien esvaït. El prior Dalmau havia promès la Magda que no estaria obligat a prendre els vots, que seria el seu criteri, quan el tingués format, el que marcaria el seu pas pel cenobi.

En Guillem es va adonar molt aviat que seria capaç d’establir un fort vincle amb alguns dels monjos; l’atreia la bondat d’en Maties, l’ànima un pèl transgressora d’en Lluís, el rigor que sempre traspuaven les paraules d’en Simó. Però qui de debò despertava tots els seus sentits era aquell home solitari de les muntanyes.

Ningú no havia posat entrebancs a la seva amistat amb en Basili, i això li havia permès establir-se durant llargues temporades al racó de Les Magdalenes. Fins i tot el germà Andreu, qui sens dubte s’enyorava del seu ofici, els havia ajudat gustós a edificar una petita ermita de pedres i adob.

Li va costar entendre que en Dalmau Savarés fos sobretot un misteri. La Magda havia insistit que seria el seu puntal dins la comunitat, l’home en qui podia confiar, però el prior sempre tenia coses a fer o es limitava a donar-li consells apressats que, ho havia entès més tard, només servien per silenciar la seva consciència.

Ara tenia altres preocupacions, en Guillem. La felicitat dels darrers temps, amb aquella vida una mica nòmada entre Les Magdalenes i el monestir, estava en perill. I el motiu era ben incomprensible per al fill de l’Esther, encara massa jove per entendre el pas del temps i les seves conseqüències.

Davant la mancança d’alguns aliments bàsics i l’amenaça d’un hivern proper, feia dies que intentava baixar a Santa Maria, però l’estat d’en Basili bandejava sempre aquella necessitat. L’eremita portava dues nits sense aixecar-se de la seva màrfega i en Guillem no s’atrevia a marxar gaire lluny.

El primer dia de desembre el matí no s’havia presentat tan fred; un sol resplendent il·luminava la vall de Guadvachet i en Basili va voler sortir a l’exterior per contemplar el monestir des del més alt de la penya que els servia d’aixopluc.

El germà Andreu, davant la debilitat d’en Basili, que ja no tenia les mateixes forces per grimpar pels rocs, els havia construït una estructura de fusta que portava fins a un púlpit improvisat, però l’eremita no hi havia pogut accedir gaire.

—De debò que us sembla bé, Basili?

—Oi, tant! I tu hauries de fer la teva. Fa temps que em trobo en pau amb Déu i sé que volies visitar Santa Maria.

—No tenim gaire verdura, i la gallina es va morir fa dues setmanes. Tornaré avui mateix.

—Ja m’estranyava no veure-la rondant, però pensava que s’havia escapat. Aquest indret és dur fins i tot per a les gallines, no entenc com pots suportar-ho.

—No és cert, jo em trobo molt a gust. Però és necessari que us poseu bé; així podrem tornar a la cova.

—Res m’agradaria tant com poder cantar de nou amb tu, Guillem, però em fa l’efecte que això ja no serà possible.

—No…

—Sí, ho sé: «No ho digueu». Mira, Guillem, un vell com jo no et pot tallar les ales d’aquesta manera. T’asseguro que esperaré la teva tornada, però ara marxa sense esperar més. De pas t’informes com està en Dalmau; no entenc com s’ha passat tant de temps sense pujar. Em té preocupat.

En Guillem també pensava que era estrany l’oblit en què els havia deixat Santa Maria. El prior els visitava sovint per parlar amb l’eremita i es podien passar un dia sencer discutint sobre la fe o descobrint mútuament racons de la muntanya. Ell aprofitava per anar a la cova i omplir les tripes de Montserrat amb la seva veu i la música de l’hydraulis. Alguna vegada havia pensat a fer foc al més alt de la penya, el senyal que havia convingut amb en Dalmau si passava alguna cosa, però li semblava que seria provocar un ensurt, fins al present, innecessari.

Tot i la seva recança, va agafar el fardell que portava sempre i es va concentrar en el descens. Les pluges dels darrers dies havien deixat el terreny fangós i l’últim que es podia permetre en aquells instants era relliscar sense donar avís a en Dalmau de com la vida de l’eremita s’anava apagant a gran velocitat.

En acostar-se a Santa Maria no es va sostraure a la fascinació que li procurava el monestir. En Basili li havia explicat moltes vegades, des de la penya gran de Les Magdalenes, com era aquell terreny quan només hi havia la petita ermita on l’havien trobat en Simó, en Maties i en Dalmau feia gairebé trenta anys.

Ara es podia contemplar l’església nova i les dependències que conformaven el cenobi, construïts amb aquella pedra neta que sovint brillava amb els raigs del sol. En Guillem no havia renunciat a ser monjo algun dia, però també havia rebut molta estima i saviesa per part de l’eremita. En algun moment s’havia convençut que havia de viure prop de l’ancià Basili, deixar-se envair per les seves ensenyances mentre fos possible. Però era un temps que semblava acabar-se.

Malgrat que podia haver entrat per les cuines, es va dirigir a l’església. Des d’allí arribaria amb més facilitat a l’estança del prior Dalmau. Ja a l’interior, mentre trepitjava les lloses amb pas ferm, una veu imperiosa el va aturar:

—Vas amb moltes presses, noi! Què has vingut a buscar? El claustre és només per als monjos.

En Guillem es va quedar parat sota el llindar de l’entrada. No reconeixia aquella veu, ni tenia gaire temps per explicacions. Quan es va girar, la figura de l’home de nas prodigiós que l’havia interpel·lat mostrava la seva cara menys amable.

—Sou de Santa Cecília, potser, que no em coneixeu? Sóc fill de Guadvachet i tinc permís per recórrer aquest monestir.

El monjo va examinar-lo de dalt a baix amb desconfiança, com qui es troba davant d’un espècimen desconegut. La seguretat que imprimia aquella veu jove i neta no li va agradar gens. En l’intent de mostrar-se superior, estirant el coll tant com li era possible, va aturar de soca-rel la impulsivitat del jove.

—No donis ni un pas! No sé què t’empatolles! Ser fill de Guadvachet no et dóna dret a res, en aquest recinte sant. D’altra banda, no vinc de Santa Cecília. Sóc el pare Gausfred, el nou prior del monestir.

Les darreres paraules van ser pronunciades a tall de sentència. Els braços d’aquell monjo ferreny continuaven oberts, com si amb el gest volgués abastar els dominis que els envoltaven.

En Guillem va arrufar les celles abans de sacsejar el cap. De ben segur que tot plegat es tractava d’un malson, però li era impossible ignorar-lo. L’entorn era real i, per molt que es va esforçar a reconduir els seus pensaments, l’home seguia amb la mateixa expressió adusta al rostre.

El jove va aixecar la vista per sobre les espatlles de qui gosava apropiar-se d’un càrrec que no li pertanyia. Però, on eren els altres monjos? Abans que algú pogués donar resposta al seu neguit, en Gausfred va trencar-li els pensaments.

—Ara que ja ens hem presentat, et prego que marxis. Tenim molta feina aquí. Torna a casa teva.

—A casa meva, dieu? Aquesta també és casa meva! Què se n’ha fet, del prior Dalmau? —va demanar amb una barreja d’enuig i preocupació.

—El germà Dalmau no es troba entre nosaltres.

—No penso marxar d’aquí fins que m’expliqueu què ha passat! Li repeteixo que Santa Maria de Montserrat és la meva casa i vós… Vós…

—Ja veig que no m’has entès, jove. Aquí es fa el que jo dic.

Aquesta vegada els ulls del monjo van lluir de forma perversa i un somriure maliciós va eixamplar, més encara, les aletes del seu nas fins a convertir-les en dos forats enormes.

—Sou vós el que no voleu entendre! Resulta que jo no estic sotmès a…

—Guillem! —va exclamar el germà Robert que tot just sortia de l’scriptorium i s’adreçava a les cuines per escalfar una mica d’aigua per dissoldre els pigments.

—Quina alegria, amic meu! Ja em pensava que m’havia tornat boig! On és el pare Dalmau? Es troba bé? Què ha passat?

Abans que el monjo badés boca, el nou prior el va travessar amb la mirada recordant-li el vot de silenci fora de les hores que marcava la Regla. Aleshores, el germà Robert es va fer fonedís, indicant-li amb un gest mesurat que marxés.

—Però… No ho entenc… —va insistir el noi.

—Ja t’he dit que tenim feina. Entesos?

En Guillem ni tan sols va respondre. Amb dues gambades es va plantar a les cuines. El rastre de fang que portava enganxat a les sandàlies va creuar el llindar abans d’aturar-se sobtadament. Tampoc en Lluís ocupava el seu lloc. Un monjo d’ulls sortints semblava al càrrec. Sense pensar-s’ho dues vegades, va tornar al claustre i va interpel·lar de nou en Robert sacsejant amb força el seu hàbit.

—Per l’amor de Déu! Què està passant? Necessito parlar amb el pare prior! No ho enteneu? En Basili s’apaga, ha de pujar amb mi a…

—Escolta’m bé, Guillem, no tinc gaire temps per explicacions. Fes el que t’he dit, marxa! Confia en mi. Agafa el que necessitis de les cuines i desapareix. Aquesta seria la voluntat del pare Dalmau.

El rostre d’en Guillem va mudar del neguit a l’espant. Els seus ulls oberts i humits necessitaven que el monjo negués la terrible sospita que de sobte l’havia glaçat.

—És… és mort, oi?

—No! Ho sento, no volia… Ha anat a Ripoll a parlar amb l’abat… Guillem, si us plau. En Dalmau tornarà aviat, però mentrestant tot ha de rutllar com si no passés res. Vés al rebost i agafa el que necessitis…

La figura d’en Gausfred apropant-se va posar punt i final a la conversa.

Monestir de Ripoll

Bona part dels pensaments d’en Dalmau Savarés havien quedat presoners d’uns fets que en part ignorava. Malgrat la duresa del viatge, el monjo no es treia del cap els seus companys de cenobi. Es preguntava per les repercussions que tindria la flagel·lació del germà Anton i l’amoïnava especialment l’execució del càstig a mans d’en Maties. Els seus dubtes, però, només podien endarrerir els propòsits que l’havien dut fins a Ripoll. I era ben conscient de la transcendència de la missió que s’havia imposat.

La vila que recordava havia canviat molt en aquells trenta anys. La iniciativa de l’abat Oliba per reformar Santa Maria de Ripoll havia situat aquest monestir com a un dels eixos principals de la nova Església. Segons explicava el germà Simó, el primer episodi de la renovació de l’orde benedictina havia tingut lloc a Cluny, poc més que una abadia perduda enmig de la Gàl·lia als seus inicis. Allí s’havia adoptat la regla de sant Benet i la seva influència havia estès les noves idees agrupant convents i monestirs.

A Cluny s’havia establert la lliure elecció d’abat per part dels monjos. Però la Regla també apuntava que l’abat havia de prendre consell de germans temorosos de Déu a l’hora de nomenar el prior. Per què no podia ser igual a Santa Maria de Montserrat? En Gausfred de Tolosa havia estat escollit sense comptar amb l’opinió del cenobi, i la presència d’en Dalmau a Ripoll parlava de l’error de judici que arrossegava aquella decisió.

La vila que ell coneixia s’havia convertit en una població extensa i bulliciosa que girava al voltant de la seva església. Però el que més sorprenia el monjo era l’enorme diferència que hi havia entre la mola del monestir i les cases que l’envoltaven. No es podia negar a l’abat Oliba que el seu ministeri havia portat respecte i prestigi a l’Església, però, segons pensava en Dalmau, aquelles construccions només allunyaven el poble dels que volien conduir-lo cap a la glòria de Déu. Potser estava molt influït pel vell eremita, però en Basili li havia ensenyat des del primer moment que els homes i les dones havien de sentir la proximitat dels seus sacerdots.

Al contrari, l’efecte que feia Santa Maria de Ripoll, amb aquelles torres poderoses i la imponent església de set absis, era que els seus habitants se situaven més a prop del cel que de la vila treballadora estesa com una marea baixa al seus peus.

Ara que s’acostava el final, que s’adonava dels canvis que comportava el pas del temps, cada vegada creia menys en les empreses immutables. Els éssers estaven condemnats a lluitar pel que els semblava just, però aquesta apreciació podia sofrir transformacions molt importants, fins i tot abans que arribessin a assolir els objectius que s’havien proposat.

Una capa blanca coronava les torres bessones de Ripoll. La neu havia caigut amb força la nit anterior i el dia s’havia aixecat gris, un gris intens d’hivern que preocupava el monjo. Els camins es posarien intransitables si nevava més i ell, com havia comprovat en carn pròpia, ja no estava per fer grans viatges a llom d’un cavall i sota els rigors del fred.

En Dalmau va descavalcar a les portes de Santa Maria de Ripoll i es va esforçar perquè el seu cos recuperés la dignitat necessària a l’empresa que l’ocupava. Devien ser moltes les visites que s’hi rebien, perquè el monjo hostaler no li va donar una especial importància a les seves exigències d’aconseguir una atenció immediata per part de l’abat Pere Guillem.

Durant els dos dies posteriors a la seva arribada, en Dalmau Savarés va recórrer carrers i mercats. Això mentre no reposava del viatge a recer del claustre, conscient que la moratòria en l’encontre amb l’abat l’afavoria per recuperar les forces. No va nevar més, però el fred era intens i s’havien format aquells caramells de gel a les teulades. Tot i que el monjo estava ben convençut de la causa que volia defensar, en el fons enyorava la vida a Santa Maria. «Especialment en moments difícils la família ha de romandre unida», va pensar amb melangia.

Va ser el matí de diumenge que en Pere Guillem el va cridar a la seva presència. En Dalmau, tens i alhora esperançat, va travessar dues ales del claustre fins la sala on l’abat es posava cada dia a disposició dels visitants. En aquells moments plovia amb força i les lloses que trepitjava s’esquitxaven de petites gotes fins a molt a prop de les parets del claustre.

No va ser fàcil explicar a l’abat de Ripoll la desfeta que havia suposat el nomenament d’en Gausfred de Tolosa com a prior de Santa Maria de Montserrat. En Dalmau va parlar molta estona, sorprès per l’absència de cap indici d’inquietud en el seu interlocutor.

—No us coneixia però, certament, després d’aquesta llarga explicació m’inclino per defensar-vos davant tots els que, amb els seus consells, m’havien posat en contra vostra, prior Dalmau. Em fa l’efecte que parlaven des de la ignorància.

—Potser l’error, si se’m permet, és que tampoc els que han denigrat el meu ministeri em coneixen —va apuntar el monjo, sense evitar una certa sorpresa per la bona disposició inicial de l’abat.

—Aquest és l’únic punt en què pequeu d’ingenu. Ja que ens estem sincerant mútuament, he de dir-ho. Dins l’Església conviuen homes molt distints; alguns creuen fermament en l’obra de Déu i l’honoren, d’altres miren més pels seus interessos. I nosaltres hem de buscar un equilibri que ens permeti aprofundir en la tasca encomanada. Com bé sabeu, resulta molt difícil convèncer els més poderosos si no et poses a la seva altura.

—Perdoneu-me, però, des de la meva humil opinió, és en aquest moment que perdem la força del nostre ministeri. El poder corromp si no l’exerceixes des de la humilitat i el respecte, si no et poses al servei del que demana el teu poble…

—Però el poble demana impossibles, germà Dalmau! Si ens posem del seu costat, l’ordre natural de les coses canvia i el dimoni s’aventura a temptar-nos.

—Parleu de somnis? Deixeu que us faci una apreciació que vaig aprendre d’un savi company de cenobi, el germà Simó. Quan se’ns parla a les Sagrades Escriptures de com Moisès va conduir el seu poble a través del mar no es canviava l’ordre natural? I amb la multiplicació dels pans i els peixos? Sí, potser em direu que són paràboles, maneres d’explicar els avantatges de rebre la gràcia de Déu, però en tot cas ens parlen de com aconseguir l’impossible, i per fer-ho així l’hem de perseguir…

—Veig que la vostra vida a terres llunyanes us ha fet pensar d’una manera que s’acosta molt a la dels primers cristians, però ara no podríem ajudar el poble si no fóssim capaços d’enfrontar-nos cara a cara amb els senyors que proliferen pertot i que en molts casos ofeguen els seus súbdits…

—I si fos aquesta manera de fer-ho la que dóna ales a les seves transgressions? Enteneu-me, ja sé que va ser en bona mesura el propòsit de l’abat Oliba, a qui Déu tingui en la seva glòria; combatre la injustícia assolint poder i administrant-lo. Però quan l’Església es posa prop del poder corre el perill d’amarar-se dels seus vicis i capritxos.

—Ai, Dalmau, m’agrada parlar amb vós, però sou un somiador. Malgrat tot, ja em sembla bé que alguns dels nostres germans alberguin aquest esperit de puresa. No puc dedicar-vos molt més temps, haureu d’anar al gra del que em voleu demanar.

—Només volem que les aigües tornin al seu rumb, pare abat. Hem complert durant molts anys amb els encàrrecs del vostre predecessor, hem edificat un monestir en aquelles terres de frontera i hem resistit l’embat de les adversitats i dels poderosos. Ara només aspiràvem a una mica de pau, intensificar les tasques al nostre scriptorium, tenir cura de les ànimes que confien en nosaltres. Les accions del prior Gausfred han trencat la concòrdia que Déu ens havia concedit.

—Us entenc i he de reconèixer que us crec; a més a més, teniu molts bons valedors, igual que en Gausfred de Tolosa, per altra banda…

—Com dieu? Valedors, jo! Qui pot saber del que passa realment al llunyà cenobi de Santa Maria?

—Us diré que al principi em vaig deixar aconsellar, però després he volgut ser més just i he demanat opinió. Un ric comerciant de Girona em va posar al corrent de la magnitud de la vostra obra a la muntanya de Montserrat…

—Un ric comerciant?

—Sí, i crec que el coneixeu, es tracta d’en Rigobert Freire, natural de Guadvachet, el poble al que oferiu els vostres serveis, però que viu de fa temps a Girona i és un dels nostres subministradors.

—En Rigobert!

—M’alegra que us sorprengui, això reforça la meva fe en vós.

En Dalmau es va quedar en silenci durant uns instants. La Magda tornava a entrar en la seva vida, a ajudar-lo quan més s’havien complicat les coses. Li ho podria agrair alguna vegada? L’abat Pere li va posar la mà a les espatlles en adonar-se que el monjo se n’havia anat molt lluny. Feia temps que havia baixat del seu púlpit i parlaven cara a cara.

—Sí, pare abat!

—Tindré un problema, però, si vull tornar-vos el vostre priorat. En Gausfred de Tolosa prové d’una gran família de més enllà dels Pirineus i tots el consideren un home recte i fervorós.

—No, permeteu-me… Jo no pretenc que em torneu el càrrec de prior. Sé que el meu temps ha passat, però hi ha un germà del monestir que sempre ha esperat aquest moment, i té totes aquestes qualitats que vós buscàveu en Gausfred. Jo només vull viure la resta dels meus anys des de l’obediència a la Regla.

—No deixareu de sorprendre’m, Dalmau! Qui és aquest home que mereix ser prior tant com prediqueu?

—El germà Simó. Ell també és un amant de les Escriptures i serà capaç de dotar el monestir d’unes normes justes que acomodin la Regla a les difícils condicions de la muntanya. Pel que fa a en Gausfred, si em deixeu que us faci un suggeriment, la frontera amb els sarraïns cada cop és més lluny i homes com ell serien ben necessaris on realment hi hagi conflictes a resoldre.

—És una llàstima que no sigueu més a prop, germà Dalmau. Potser us agafaria com el meu ajudant, els vostres consells serien de molta ajuda. Però ja veig que no voleu sortir de Santa Maria.

—Si la vostra excel·lència vol consultar-me qualsevol cosa sempre estaré al vostre servei, però us pregaria que fos des de Montserrat.

—Tranquil·litzeu-vos, que així serà. D’altra banda, tampoc no voleu ser el sotsprior? Sens dubte els germans del monestir estarien d’acord.

—Qualsevol a Santa Maria us dirà que l’actual sotsprior, el germà Anton, mereix aquest càrrec per la seva eficiència. No hi pot haver ningú capaç d’ajudar amb més coneixement el germà Simó; sap dels membres del cenobi i de les seves necessitats.

Com si l’abat volgués aprofitar la companyia, després d’acceptar els seus suggeriments i donar ordre de redactar un document sobre allò que pogués enarborar davant el prior Gausfred, en Pere Guillem li va demanar que no abandonés el monestir fins a la primavera, que s’arriscava molt a la seva edat viatjant amb aquell temps.

En Dalmau Savarés, però, no faria res semblant als seus homes; li hauria fet l’efecte que els abandonava i, n’estava segur, podia ser la causa d’una desgràcia. Temia per la seguretat d’aquell home inconvenient i li sabia greu separar-se durant tant de temps del vell Basili.