7

Quan en Tresdits va arribar a Santa Maria tenia la intenció de parlar d’immediat amb el prior, però no es va atrevir a interrompre el cant dels salms que els monjos portaven a terme dins l’església. Sorprès per com evolucionaven les obres del monestir, es va quedar a l’espera.

Li resultava estrany entendre com aquells homes podien passar hores pregant i cantant, salm rere salm, sense cansar-se, sense acabar-ne tips! Quin sentit tenia anar-se’n a dormir amb les gallines si havies d’interrompre el descans dues vegades abans de la sortida del sol?

Malgrat tot, hi havia alguna cosa en aquella comunitat, en la seva manera de fer, que destil·lava pau. I era aquella pau la que l’havia anat captivant a poc a poc, gairebé sense adonar-se’n. Però ell mai no havia donat cap pas sense una recompensa a canvi, sempre s’havia venut al millor postor. Per molt que l’impressionés la vida dels monjos, sabia que res no podria canviar-lo.

—La culpa de les sensibleries que m’assalten la té aquell boig d’en Tomàs, que en pau descansi. Va ser l’única persona que m’ha tractat amb respecte sense que fos a causa de la por… —va dir en Tresdits, plantat davant de la porta de l’església.

El sol era gairebé al seu zenit i, a les acaballes de l’any, s’agraïa la tèbia escalfor que feia més plàcida l’espera. Els obrers anaven a la seva, aliens al que passava dins l’església, i ningú no el mirava. No calia fer-se el descregut, ni tampoc el burleta, tot i que potser li hauria agradat.

En Tresdits s’havia passat la vida dins la torre de guaita, fent de missatger per al senyor de Manresa i intervenint en aldarulls, tant feia com fossin de perillosos. Era capaç de suportar gelades o de socarrar-se, de no menjar durant molts dies o d’afartar-se fins a rebentar.

Li calia retrocedir molt enrere en el temps per recordar la darrera vegada que havia mirat aquelles muntanyes sense escorcollar-les. Coneixia cadascun dels seus amagatalls i, malgrat tot, ara se li revelaven diferents. L’espantava aquella transformació que tenia lloc dia a dia, conscient també que el seu aspecte cada cop imposava menys.

—Volíeu alguna cosa? —va demanar el pare prior en veure’l retallat al llindar.

—Com dieu? —el soldat es va girar sorprès; capficat als seus pensaments, no havia advertit que els monjos posaven fi a la salmòdia.

—Em sap greu haver trencat les vostres oracions —va dir en Dalmau amb un cert to provocador.

—Això de pregar ho deixo per als monjos! Tinc coses més importants a fer, jo! —es va excusar nerviós.

—Ja ho entenc. Veiem quines notícies porteu, doncs.

—Per ser precís, en tinc dues. —Tresdits va mirar al seu voltant, desconfiat—. Una de bona i una altra, bé l’altra no tant, però potser…

—Comencem per la bona, si us sembla.

—He rebut l’avís que dos monjos de Ripoll venen a eixamplar la vostra comunitat. Estareu content, oi?

—Ho celebro de debò! Sempre és motiu de joia veure com creix la nostra família!

—I, pel que sembla, no venen de buit. Des de la torre veïna ens han transmès que porten dues mules carregades fins a les orelles. Per cert, parlant d’animals…

—Digueu —va dir el prior amb posat inquiet, intuint que aquella pausa donaria pas a la mala notícia.

—Hem trobat l’Asar.

En Dalmau Savarés va sentir el batec del cor mentre el soldat baixava la mirada.

—Es va despenyar mentre fugia de l’incendi. L’hem enterrat. No oferia un bon aspecte… —va afegir a mitja veu.

El monjo va moure el cap amb moviments lents en senyal d’aprovació. Només uns instants després va prendre la paraula…

—Ha estat la voluntat de Déu. A tots ens arriba l’hora, però m’hauria agradat que no fos d’aquesta manera, poder acompanyar-lo en el seu trànsit. On és? M’agradaria que m’hi portéssiu.

—Sí, és clar! Li vam donar sepultura molt a prop del riu; la terra és més fàcil de cavar. Però ara m’esperen al poble. I els vostres monjos tampoc no deuen estar gaire lluny.

—Els monjos. Me n’havia oblidat! Se m’acut que podem fer plegats el camí de tornada, si no us fa res.

Poques paraules van creuar els dos homes fins arribar al poble. Caminaven mig d’esma i en Tresdits es penedia d’haver acceptat unes monedes de la Magda a canvi de procurar-li una trobada amb el prior que havia de semblar casual. Mentrestant, en Dalmau recordava alguns dels moments compartits amb l’Asar, aquell fidel amic que l’havia acompanyat durant tants anys i no tornaria a veure mai més.

En Tresdits li va assenyalar una zona propera del riu, a sota del vessant de la muntanya que anomenaven el Racó dels Vents.

—El trobareu de seguida. Era un bon exemplar, aquest cavall. Vam necessitar fer-hi un bon clot!

En Dalmau no va tenir temps de donar-li les gràcies. Tal i com el soldat havia convingut prèviament, la Magda els va venir a trobar a les primeres cases del poble. En Tresdits va aprofitar per acomiadar-se del prior amb el pretext que tenia tasques urgents a fer, però les seves paraules van sonar falses. Per una banda li sabia greu haver-li posat aquell parany, però la seva vessant més canalla en gaudia de debò.

—Que Déu sigui amb vós, Magda —va dir el monjo.

—En Ell confio. Celebro veure-us força recuperat.

El prior de Santa Maria sabia que, més tard o més d’hora, tindria lloc aquell encontre. Si bé no aconseguia recordar tot el que havia succeït durant l’incendi, també la presència de la dona es barrejava amb d’altres episodis que l’inquietaven, des de feia temps li costava destriar la realitat dels malsons. En més d’una ocasió havia estat a punt de demanar al germà Simó que l’ajudés a reconstruir els fets, però encara no s’hi havia atrevit; una suma de pudor i mals averanys l’aturaven.

—Ah! Sí, gràcies! —va dir el monjo en l’intent de sortir del pas.

—Això és tot? Gràcies. I ja està?

—Perdona, jo…

—Et penses que estàs donant l’absolució a un dels teus pecadors penedits? És això el que penses fer amb mi? Per després convidar-me a marxar en pau, potser? —va afegir visiblement contrariada.

El monjo va recular les dues passes que ella havia avançat, no podia rebutjar la intimitat que la Magda plantejava. Per què li parlava així? D’on sortia aquell despit? Malgrat els seus esforços, era impossible fugir de la proximitat que s’establia entre tots dos quan es trobaven; les cames li feien figa i la situació se li n’anava de les mans.

—Magda…

—Vaja, vaja, sembla que anem bé.

—Escolta, he vingut a trobar-me amb els nous monjos que vénen de Ripoll. No entenc què passa, però si vols en podem parlar amb més tranquil·litat un altre dia.

—No, Dalmau, no. O hauria de dir pare prior? Fa massa temps que espero, que desespero, diria. Jo també sóc part del teu ramat. No ho dieu així allà dalt? No llegiu als evangelis que el pastor ha de deixar el seu ramat per anar a buscar l’ovella esgarriada? Doncs, aquí la tens!

La veu de la dona va sonar amenaçadora, desafiant. El seu posat era de buscar brega i no semblava que res pogués aturar els seus objectius.

—Què vols? —va demanar en Dalmau, cada cop més conscient que no hi havia escapatòria possible.

—Vull que em miris als ulls. Vull sentir-te dir que el dia que em vas trobar a la muntanya no em vas desitjar tant com jo. Vull saber qui és la Dània i qui et va fer la ferida al coll! Et vull a tu, Dalmau!

—No en tens cap dret!

—Ets tu qui me l’ha d’atorgar? Qui et penses que ets, eh? Jugues amb la gent, els fas pensar que una altra vida és possible… Però què en saps tu i tots els homes com tu del que és la vida? En el fons sou uns covards!

En Dalmau Savarés no se’n sabia avenir. Creia tenir respostes, sentia la protecció de l’hàbit des que havia pres els vots, però ara es trobava clarament en desavantatge. La Magda havia posat el dit a la llaga i podia notar com sagnava la ferida.

—Que potser se t’ha menjat la llengua el gat? O és que no sóc digna de…

—Ja n’hi ha prou! Em sents? Ja n’hi ha prou! —va exclamar el monjo mentre agafava el braç de la dona amb força.

Després, intentant mantenir la calma, va prosseguir:

—No vas del tot errada, sí que he estat un covard. Però si et penses que només tu en saps, de la vida, t’equivoques de llarg. La Dània era la meva muller, jo vaig donar ordre que cremessin el campament on la tenien presa. No sabia que hi era, però això no m’eximeix de la crueltat. El meu fill també en va ser una de les víctimes.

En Dalmau va dirigir la seva mirada cap al riu. Baixava molt ple i se sentia treballar el molí, però els ulls se li havien entelat.

—Ara ja saps quina mena d’home sóc.

La Magda no sabia on ficar-se. Amb les dues mans prement-se l’estómac mirava d’alleugerir la sensació de nàusees.

—No et facis enrere ara. Volies saber qui em va fer això, oi? —va preguntar el monjo, mentre es descobria el coll amb gest enèrgic—. Jo mateix m’ho vaig fer! Em vaig penjar d’una soga.

Davant l’expressió contreta de la dona, en Dalmau va agafar embranzida; ara era ell qui la tenia contra les cordes.

—T’agradaria saber-ne els detalls?

El silenci va ser l’única resposta.

—Doncs miraré de no estalviar-te’ls! Quan vaig tornar a casa, estava destrossat. No podia desempallegar-me d’aquella imatge que em perseguia dia i nit. I l’olor… Ho saps, oi, quina olor fa la carn rostida? És clar que ho saps! Però si estiguessis condemnada a recordar sempre que és l’olor de les dues persones que més estimes al món…

La veu d’en Dalmau es va trencar per uns moments i la Magda va fer el gest d’aproximar-s’hi.

—No. Encara no he acabat! Em vaig lligar la corda al coll al mateix faig sota el qual els havia enterrat, en aquell indret on havíem viscut els millors moments. On havia donat sepultura al que quedava d’ells, a penes cendres i ossos! Ho entens? Però la mort era un càstig massa dolç.

En Dalmau Savarés va fer una pausa com si necessités temps per convocar les imatges que s’havia esforçat a esborrar. A poc a poc la ràbia s’anava extingint. Amb un cansament antic va seguir relatant com la Clara el va trobar mig mort i com en Quim, el seu home, restablert d’aquella malaltia que l’havia tingut a les portes de la mort, va arribar corrents a despenjar-lo. Després va explicar la lluita per continuar vivint en contra de la seva voluntat i la compassió que va despertar en l’abat Oliba, que el va acollir sota la seva protecció.

—Aleshores, no vaig poder triar. Amb prou feines aconseguia mantenir-me dret sense que el dolor no em travessés. Aquell silenci dels murs era nou per a mi, avesat com estava al clamor dels camps de batalla. Moltes nits pensava que embogiria, em despertava a les fosques, amarat de suor, perdut.

Feia estona que les llàgrimes travessaven les galtes de la Magda. Avergonyida per tot el que havia dit, pel seu comportament que ara li semblava infantil, s’havia anat sentint petita i injusta.

—No ploris. Com ho havies de saber? —va dir tot eixugant-li les llàgrimes—. Tu no en tens pas la culpa. És cert, el dia que et vaig trobar a la muntanya, tot en mi es va remoure. Ella… la Dània tenia els mateixos cabells, quan vaig sentir la teva pell tèbia… Ho sento.

Una mallerenga va saltironejar davant de la parella i, per uns moments, va distreure la seva atenció.

—Ha de ser més fàcil viure —va dir la Magda mentre mirava com l’animal emprenia de nou el vol.