1

La llum i la campana s’havien convertit en dues amigues que es desafiaven entre elles, però per molt que els badalls estiguessin pendents per avançar-se, la claror de l’albada sempre aconseguia ser la primera. Començava a apuntar pel roc de Sant Jeroni, com si li brodessin una vora transparent i lluminosa, i molt aviat s’estenia per tota la carena de Montserrat. Aleshores, Santa Maria i la vall de Guadvachet encara quedaven sota les ombres, però només durava uns instants.

De seguida el món es tornava brillant, els colors deixaven d’assemblar-se, els animals sortien de caus i amagatalls disposats a cercar el seu primer àpat i els homes sabien que l’instant de penitència que anomenaven vida es preparava per a un nou capítol.

En Maties obria els ulls amb el senyal que aquell brodat filtrava a través de l’espiera i ja es quedava a l’aguait del repicar de la campana. De bon matí sempre se n’encarregava el germà Simó, feliç perquè el primer moment d’ordre al cenobi de Santa Maria pogués tenir lloc gràcies al seu esforç. Aleshores el monestir es deixondia, deixava la protecció de la muntanya, dels teixos, dels pins, dels petits torrents que el bressolaven i els monjos feien el trajecte des del dormitori fins a l’antiga ermita per començar amb la pregària, resos i cants que demostraven una vegada més l’estima per l’Ésser Suprem de tots els habitants d’aquell cenobi.

En Simó, tot i que el germà Maties no ho hauria dit mai, s’havia acostumat ràpidament a la nova vida que les pretensions de l’abat Oliba els havia proporcionat. Semblava més feliç quan més obligacions havia d’enfrontar, i aquestes sorgien arreu. Li agradava vigilar els obrers, administrar els diners i les donacions, mantenir en perfecta disposició els estris necessaris per a la missa.

Mentrestant, en Maties seguia ocupant-se de l’hort, al que dedicava bona part del seu temps. De vegades confessava que tenia el costum d’aturar-se per observar la col·locació d’una nova pedra als murs de l’església o com els picapedrers treballaven en la decoració del campanar de cadireta, tallant aquella banda que coronava la porta principal.

Aquell dia, però, el jove monjo no havia despertat amb les primeres clarors, ni tampoc amb el so de la campana que els havia fos el ferrer de Guadvachet. La veu d’en Dalmau Savarés es va perdre sense remei dins els seus somnis fins que va sentir com unes mans el sacsejaven.

—És clar que hem de recollir els naps, ja estan ben tendres…

—Maties, germà Maties! Ja és hora de llevar-se…

—Eh! Pare prior! Com és que… La Santíssima Verge, m’he adormit! —va dir en adonar-se de la situació mentre parpellejava diverses vegades.

—Cal que us esmeneu. Al Senyor no li complauen els peresosos i tenim una gran tasca a fer en aquesta muntanya.

—És clar, és clar! Oh! Em disculpareu, hauré de confessar-me…

—Sé que vau passar fins a molt tard enllestint els solcs on anirà el nou hort. Però m’agradaria que demanéssiu ajuda quan la feina us exigeixi tan d’esforç. No es tracta de deixar-hi la vida sinó de compartir-la i ajudar-nos entre tots.

—Ho sé. Disculpeu-me, però no hauria pogut dormir pensant que la feina no s’havia conclòs.

—Ja ho entenc. No obstant això, tenim unes normes, ens regim per la regla de sant Benet. L’oració i el silenci són tan importants com el treball. Que no se us oblidi, perquè no permetré que us torneu a dormir durant les vespres.

—Sí, pare prior.

En Maties va agrair amb un gest la comprensió del seu superior. El germà Dalmau marxava amb un somriure als llavis, com si res humà li fos aliè malgrat la seva dedicació als oficis divins. El monjo pensava que l’antic soldat havia esdevingut un bon prior. Mai no els reprenia amb excés per faltes quotidianes i intentava ajudar on el necessitaven, fins i tot quan els obrers reclamaven més braços per fer anar la grua.

El monestir encara no era una realitat. Tot i que les dependències ja es feien servir, hi havia molta feina encara a l’edifici principal, l’espai on es retria culte a Déu amb totes les forces que eren capaços de desplegar els homes. Però els dormitoris, el petit claustre, els estables, la sala capitular, s’havien fet realitat en pocs anys. Que totes aquestes estances fossin com petites ermites aixecades amb pedres tosques i argamassa no afectava l’alegria dels monjos que, des del començament, només tenien ulls per a la construcció de l’església.

—Des d’aquí oferirem les nostres pregàries —va dir un dia en Dalmau mentre tots s’imaginaven a l’interior d’aquell edifici sagrat que donaria una nova llum a la muntanya.

El pas dels anys, però, havia dut altres obligacions. En Maties aprenia ràpid! Era ell qui s’encarregava de preparar les pells de les ovelles i cabres que posaven a la seva disposició per obtenir-ne pergamins. Calia rentar-les bé amb aigua del pou i, després, posar-les en remull dins la bóta de fusta que contenia una barreja de calç per facilitar que el pèl s’hi desenganxés. No li molestava la fortor que desprenia fent arronsar el nas al germà Simó quan passava a la vora. En Maties es divertia amb aquella expressió gairebé còmica, lluny de la solemnitat que el caracteritzava.

Amb una branca gruixuda de teix, el jove monjo remenava tres cops el contingut cada jornada. De vegades calia esperar una setmana o deu dies per tal de tenir-les en condicions. Aleshores, les tensava en un bastidor de fusta que ell mateix havia construït. Li agradava contemplar-les i reflexionar sobre la seva essència. Llenços verges que acollirien els més diversos sabers, mapes per dibuixar-hi històries, lletres il·luminades que serien l’aliment de moltes ànimes a major glòria de Déu.

L’abat Oliba volia que Santa Maria l’ajudés en l’enorme feina que suposava la confecció de nous llibres, ja que el monestir de Ripoll s’estava convertint en un dels més famosos de la cristiandat també en aquell aspecte.

La Regla deia que el treball devia repartir-se entre tots els germans; si només feia cadascú allò pel qual tenia més traça, la comunitat se’n ressentia. Malgrat que intentava seguir-la al peu de la lletra, el pare prior sabia que els homes no naixien amb les mateixes destreses i feia el possible per negociar amb Déu les tasques més apropiades per a cadascú.

A més a més, el prior Dalmau tenia altres preocupacions. El germà Andreu, el mestre d’obres que havia vingut amb l’abat Oliba, havia començat sota la mirada desaprovatòria d’en Dalmau una cursa que tenia el cel com a destí. El campanar de cadireta havia de coronar-se amb una altra campana més petita per tal de no quedar per sota de l’alçada que finalment tindria l’església. Quan ja tots pensaven que era suficient, havia donat ordre d’aixecar encara més les parets i els picapedrers havien atacat un roc proper per tal d’aconseguir un bon reble i vessar-lo entre els carreus.

El pare prior havia assistit meravellat i dolgut a la desfeta de la muntanya. Per molt sagrat que fos l’objectiu, sentia dolor per aquelles pedres que l’acompanyaven durant els seus passeigs, com si els obrers ferissin la seva naturalesa i aquell fos un pecat del qual no podria redimir-se. Cada cop que observava una petjada marina en la paret de la nova edificació es deia que tal vegada era el destí que Déu li havia reservat. Els segles havien esperat pacients aquell moment en què la mar també retia homenatge al seu Creador.

Malgrat tot, les diferències amb el germà constructor eren el pa nostre de cada dia.

—Si aixequeu parets encara més altes, el campanar quedarà molt per sota de l’església.

—Vós, pare prior, no heu viatjat prou per saber de les noves formes de construcció que s’estenen per Europa. Aviat les esglésies seran altes com roures i els seus campanars ja rivalitzen amb les torres dels castells, com a Sant Miquel de Cuixà o al Canigó. Els fidels veuran en aquests temples una escala de Jacob capaç de conduir-los a la vida eterna.

En Dalmau no va respondre. Les virtuts del germà constructor en el seu ofici quedaven fora de tot dubte, però de vegades es preguntava si l’oració, el destí primordial de l’església que s’estava construint, necessitava un temple tan gran. Havia de reconèixer que li agradava pregar a les ermites, amb els monjos propers i la sensació que Déu era a tocar.

Quan va veure que en Ramon arribava a Santa Maria no es va estranyar gens. Feia temps que no es perdia cap episodi important de l’edificació de l’església. En ocasions parlaven de la seva vocació i el noi dubtava si quedar-se al poble i formar una família amb l’Esther o lliurar-se a Déu. En Dalmau sabia que era inconstant, que la seva actitud sempre desperta el portava a meravellar-se amb cada novetat que es presentava als seus ulls.

—Has resat ja les teves oracions? —va dir abans que en Ramon es dirigís cap a les obres de l’església.

—Sí, és clar!

El jove pensava que el prior s’havia pres molt seriosament les seves noves funcions. Ja poques vegades sortien a caminar pels voltants, ni li parlava de la muntanya i dels secrets que, segons ell, amagava. Si més no, s’abstenia de demanar-li que l’acompanyés.

Van caminar en silenci fins a l’església. Els obrers dormien a recer de l’antiga ermita i feien molt de soroll, a més del seu comportament més propi d’una taverna que del lloc sagrat on treballaven. Per aquest motiu en Dalmau havia decidit traslladar els oficis a la propera ermita de Sant Iscle.

—Un dia hauràs de prendre una decisió… —va deixar anar el prior sense que ho hagués previst en cap moment.

—Ho sé.

La fredor de la resposta va quedar amagada per les ordres dels obrers. En Dalmau havia vist esglésies molt més altes malgrat les opinions del germà Andreu, però continuava preguntant-se quin sentit tenia competir amb la naturalesa.

D’altra banda, l’abat Oliba estava puntualment informat dels progressos a Santa Maria i el prior sospitava que algú li feia arribar aquelles notícies. Potser el germà Simó, sempre tan pendent de l’obediència als seus superiors; però no trobava què podia tenir de rebutjable l’interès del seu mentor per l’obra que ell mateix havia promogut.

La confirmació havia arribat feia pocs mesos, amb aquella missiva que donava ordre de canviar el mètode de construcció de l’església. L’absis s’havia començat amb carreus irregulars, com els de la resta de dependències, però l’abat no volia que la futura Santa Maria de Montserrat s’assemblés a les altres ermites i va fer-li-ho saber a en Dalamu, el qual tenia prou recursos perquè els carreus utilitzats fossin regulars encara que hagués de donar feina a tots els picapedrers del comtat.

Quan van trepitjar l’església, hi havia alguns obrers dalt de la palissada. Mentre rebien els nous carreus, van fer broma amb el soroll grinyolant de la grua.

—És com una dona satisfeta.

—Segur que no. És com la teva quan et va veure per primera vegada.

Com que el pare prior s’acostava a la paret on estaven treballant, van canviar els comentaris per renecs.

—Ho passen bé —va dir en Ramon amb un somriure als llavis.

—Espero que acabin algun dia —va respondre en Dalmau emmurriat.

—Però esteu segur del que voleu? Si acaben i seguiu la Regla al peu de la lletra, quedareu aïllats a la muntanya. L’abat de Santa Cecília sempre ha mantingut el contacte amb el poble.

—Potser la dels nostres veïns no és la millor manera de servir a Déu, però no la criticaré…

—Ja ho heu fet, pare prior, però no m’heu respost.

En Dalmau es va quedar en silenci. Podia dir que allò era una resposta impertinent o tan sols li pagava amb la seva mateixa moneda? Li va semblar que la millor opció era no respondre-li i es va acostar encara més al mur nord de la futura Santa Maria; mirar al cel seguint la solidesa d’aquells carreus li provocava una gran satisfacció. Per molt altes que acabessin sent les esglésies, el cel era tan alt i inabastable que els sacrificis necessaris per només albirar-lo haurien de ser sobrehumans.

Les reflexions d’en Dalmau Savarés es van interrompre de sobte. El soroll havia estat prou intens per posar en alerta els monjos que treballaven a les cuines, però el prior l’havia sentit a sobre seu, sense temps per reaccionar. Va ser en Ramon qui es va llençar sobre ell, com si empaités una ovella rebel. Tots dos van xocar contra el mur mentre els carreus s’estavellaven contra el terra a un pas de distància i només els colpejaven alguns fragments petits.

El pare prior es dolia d’un braç i mostrava un ull ensangonat. Al contrari, en Ramon només se sentia perplex per la rapidesa de la seva reacció.

—Us trobeu bé, Dalmau? Esteu ferit? —En Simó va arribar d’immediat i, davant el terrible espectacle, havia oblidat fins i tot el respecte al seu superior.

Els carreus havien fet petits clots al terra i havien desfet part de la palissada. Els obrers, però, es mantenien miraculosament agafats de les restes de l’estructura i van descendir a poc a poc. L’interior sense sostre de l’església havia quedat envaït per una polseguera densa que feia estossegar els reunits. Mentrestant, un jove corria esperitat en direcció a la vall.

—Potser m’he equivocat, potser tot hauria estat més fàcil… —es repetia en Ramon en veu baixa mentre tornava a Guadvachet.