4

El casalot que en Setè posseïa a Marganell estava molt malmès. Tan sols una de les estances mantenia el sostre i la ruïna amenaçava a tot el conjunt. Però en Lluís, que no havia parlat gens durant el trajecte al poble des de l’esglesiola, va trobar amb facilitat un racó on instal·lar-se; els seus roncs es deixaven sentir més enllà de la casa.

Malgrat que una nit fosca ocupava el cel de la vall, en Dalmau va decidir fer els precs a l’exterior. A més a més, necessitava uns instants de solitud, pensar en aquella jornada tan estranya a les seves tasques habituals. Les sensacions contradictòries que li provocava en Setè s’havien vist augmentades en accedir a la casa on treballava amb en Marc.

Ni tan sols a Ripoll havia vist un ordre semblant. Sant Jaume de Castellbell era un petit scriptorium on cada estri tenia el seu lloc, on les feines pròpies de l’ofici es portaven a terme amb gran dedicació i perícia. Va observar amb admiració en Marc després de tenir a les mans les dues bíblies que hi havia fet. Ja somiava amb poder oferir llibres semblants a l’abat Oliba.

Només l’inquietava que alguna cosa no rutllava del tot en la parella que formaven en Setè i el seu deixeble; l’exili voluntari que suposava viure en aquell indret, les reticències del vell a deixar que ningú entrés a la casa. En Dalmau es va retirar abans que els pensaments el confonguessin, però va tancar els ulls recordant les darreres paraules que havia dit al seu mentor a Ripoll:

—No us decebré, pare Abat.

Malgrat tot el temps transcorregut, aquella promesa encara l’importava. Només n’havia fet una altra de semblant en la seva vida, i no l’havia pogut acomplir.

Va passar la nit entre somnis estranys. La Dània i el seu fill sortien de la tenda poc abans de donar l’ordre per llançar les fletxes incendiàries, però ell obeïa el seu deure i baixava el braç igualment mentre mirava els ulls de la seva dona. Després tot era obscuritat i un lament que li creixia a dins sense poder assegurar que fos seu.

Despert des de molt abans de la sortida del sol, havia decidit que tornarien d’hora al monestir. Ja no esperava aquella visita que li va inundar el cor d’esperança.

—Pare Setè! Heu vingut! Això vol dir que…

—Deixeu-ho en Setè, si no us fa res. Només volia comprovar que sou tan tossut com expliquen —va dir el vell amb un somriure escapçat.

—Però ens acompanyareu a Santa Maria?

—No, però us faré una promesa.

—Una promesa?

—Sí. Els homes com vós, Dalmau, plens d’energia, de somnis, no se n’adonen, però arriba un moment en què tot això ja no té importància. Aleshores només ens podem fixar en els que tenim més a prop, són ells els que ens han de commoure, els que podran continuar el camí.

—Imagino que us referiu a en Marc. Estic convençut que ell es trobaria molt bé, al monestir. Amb el temps podria decidir si vol entrar a l’orde, no li imposaríem en cap moment que prengués els vots…

—Perdeu el temps, prior. Bé, he de confessar que en el fons ja m’agrada. Jo vaig ser molt semblant en una altra època. Però la meva hora és molt a prop i vull viure els darrers dies a la meva manera.

En Dalmau Savarés va guardar silenci. Havia motius als que no es podia oposar, per molt que trenquessin els seus plans. Va abaixar els braços i va seguir escoltant aquell personatge. Li costava entendre’l, però, segons creia, la sinceritat no era sols aparença.

—Només us puc dir que potser algun dia, si ell vol, si quan jo falti desitja continuar amb el mateix ofici…

—Si és tan bo com les proves demostren, té un do natural que tan sols Déu li pot haver atorgat.

—Però també ha de fer el que vulgui. És jove. Jo vaig marxar d’aquesta vall perquè em vaig adonar que la meva vida no tenia sentit, que podia aspirar a més… I no li digueu ambició…

—No ho faré. Encara que vós estaríeu bé a Santa Maria. La il·lusió allarga la vida i els monjos que l’habitem ens hi hem compromès; tot és possible encara.

—Ja veig que no ho entendreu mai. O potser sí, si us dic la veritat…

—Perdoneu, però he d’intentar-ho —el va interrompre el prior—. Jo també tinc les meves regles i crec fermament que el talent d’en Marc no s’hauria de perdre.

—Ho decidirà ell. D’acord? I al seu temps!

En Setè ho va dir mentre s’aixecava del banc on s’havien assegut. La conversa tocava a la seva fi, però ell no semblava emprenyat, tot i l’èmfasi que va posar en les següents paraules…

—És el meu fill, Dalmau! El vaig abandonar per emprendre una aventura que em va sortir bé, però el poc temps que em queda vull gaudir de la seva companyia, sense cap obligació més, sense feines que ens treguin un sol instant. Déu em va beneir allargant el moment de la meva ceguesa, però a penes he tingut dos anys per ensenyar-li tot el que sé sobre l’ofici. Encara hi ha coses que vull compartir amb ell. Només així em moriré pensant que tot plegat ha valgut la pena. Ho enteneu ara?

En Setè havia parlat d’esquena al prior, com si li costés oposar-se al seu influx. El prior va pensar que era lloable aquella oportunitat que buscava el vell, havia tingut molt poc temps per fer de pare i se’l mereixia, fins i tot si l’únic objectiu a perseguir era la seva redempció.

—Em sap greu haver-los importunat —va començar a dir, però en Setè es va girar de nou cap a ell i el va mirar fixament, com si a través d’aquells ulls cecs però lluents i plens d’esperança li pogués transmetre el que sentia.

—No m’heu importunat, pare prior. M’heu fet feliç! Ara sé que en Marc tindrà un lloc quan jo desaparegui, i us diré una altra cosa: dubto que abandoni el seu ofici. L’ha entesa tard, la seva vàlua, i em fa l’efecte que no hi haurà res que li pugui complaure més que treballar a l’scriptorium d’un gran monestir. Ara he de tornar a casa.

—Deixeu-me que us acompanyi. No entenc com…

—No serà necessari! —va dir en Marc sortint d’entre les runes.

Amb la seva actitud, aquell jove es va oposar amb fermesa a en Dalmau Savarés, potser perquè els estava robant un temps que corresponia a pare i fill. Era rude, el seu gest, però també traspuava un fons càlid, com si tota la conversa que sens dubte havia sentit li hagués proporcionat motius per a continuar somiant.

En Lluís es va fer present quan van marxar pare i fill.

—Sabies que eren família?

Per tota resposta, en Perdut va aixecar les espatlles. Seria un gest que repetiria durant molt de temps, però en Dalmau va tenir una sensació grata, com si el conegués bé i sabés que no hi havia motiu per preocupar-se.

Poc després emprenien el camí de tornada, plens de tristesa per no haver aconseguit que els acompanyessin, però també amb el desig compartit d’arribar al més aviat possible a casa seva, al monestir que algun dia podria comptar amb l’ofici d’un il·luminador extraordinari.

En Ramon portava dos dies a Manresa quan va decidir que havia arribat el moment de posar en marxa el seu pla. Allotjat en un hostal del carrer del Carme vigilava constantment el palauet d’en Ponç de Balsareny. No li havia costat entendre que aquell home, volgués o no també era el seu avi, i vivia sense por i prenia molt poques precaucions.

L’espera tenia a veure amb els dubtes que el pas definitiu li provocava. En Tresdits pensava que la seva era una causa perduda, i així li ho havia manifestat. Ara s’adonava que també per al senyor de Manresa era un ésser insignificant; ni tan sols s’havia molestat a reforçar l’escassa guàrdia que protegia el seu cau.

Mentre romania a l’aguait en una cantonada propera, es va dir que potser el seu engany havia funcionat. En Ponç esperava un home dòcil, un aliat forçós i atemorit; si fa no fa, el mateix que sempre havia saltat al ritme de la seva corda, amb les seves regles.

El Ramon que s’hi passejava obertament per Manresa ja no tenia por, havia desterrat qualsevol símptoma que l’afectés directament. I aquell era el seu avantatge, una basa a favor seu que els altres ni tan sols sospitaven.

La vigilància li havia permès saber quin era el millor moment per accedir al palau del carrer Sobrerroca. A les nits, la darrera llum que deixava de ballar era la d’en Ponç; guardant l’edifici només quedava un home ben armat que en veure sortir la lluna per sobre les teulades es retirava a l’interior i encenia una llumenera abans d’aparèixer de nou al llindar per segellar la porta. Aparentment, la resta dels seus homes a la ciutat dormien en una gran casa als afores, tenint cura de les mercaderies que el seu senyor havia robat o canviat a comerciants de frontera.

Va ser el moment escollit. Es va plantar a esquenes del guardià i se’n va desfer amb un cop a la nuca, tal i com en Tresdits li havia ensenyat en altres temps. En Tomàs sempre estava present en aquelles lliçons, li explicava que potser li seria útil algun dia…

Després de lligar el sentinella, va ascendir per l’escala del pati d’armes. El seu avi era en alguna habitació al darrere d’aquella porta tancada, però ell encara conservava molt del noi àgil que corria per la muntanya sense que cap racó li fos desconegut. Es va penjar d’una de les cordes que feien servir per pujar els embalums i amb un lleuger balanceig es va projectar sobre la finestra.

Aquell soroll despertaria el seu avi, però no l’esperava, no sense que fos de dia i amb la cua entre les cames. A qui podria recórrer?

En Ponç de Balsareny va sentir el soroll. La seva estança era gairebé a les fosques i l’estofat del sopar, encara paint-se al seu ventre, li va impedir una reacció sobtada. Quan el cos li va donar una treva, va aprofitar la tènue claredat que venia del carrer per aixecar-se i anar fins a la porta. Necessitava posar fi al seu mal de budells, però en acabar baixaria al pati d’armes a veure què estava passant. En cap moment s’esperava aquella sorpresa, només abandonar la cambra, en la seva pròpia casa.

—Em sap greu, però no aneu enlloc, Balsareny!

El senyor de Manresa, incapaç d’entendre el que estava passant, es va portar les mans als budells abans de dir amb tota sinceritat:

—No seré capaç d’aguantar! I no és el millor moment per al nostre encontre; el sentinella deu estar ben borratxo per deixar-vos passar a aquesta hora.

Sense cap intenció d’atendre els problemes del seu avi, en Ramon li va posar una daga molt prima al coll i el va fer recular fins al mig de l’estança. Era gran, però l’escassa ventilació conservava una pudor intensa de roba bruta i humitat.

—No és el millor moment perquè aneu de ventre, i potser ja no tenen cap importància, els vostres dolors.

—Com t’atreveixes a donar-me ordres, a entrar a casa meva per la força… És el que has fet? —va preguntar encara incrèdul mentre intentava recordar qui s’havia quedat de guàrdia aquella nit.

—Hauríeu fet el mateix, si no arribo a venir, segons em va comunicar en Tresdits. Anar a casa meva i fer mal a les persones que estimo. Però suposo que us va arribar la meva resposta.

—Sí, celebro que hagis decidit venir a explicar-me què faràs perquè per fi ens puguem lliurar d’aquests maleïts monjos. Ja se m’ha acabat la paciència, noi! Però la teva actitud és imperdonable. Ara que m’has trobat, baixa aquesta daga perquè puguem parlar. Ningú no et farà res!

—Sou tan vanitós que us resulta impossible entendre-ho, però aquesta daga és fonamental per als meus propòsits.

En Ponç de Balsareny va fer-se enrere a poc a poc, havia apartat la mà dreta dels seus budells i buscava l’espasa que sempre deixava al costat del llit. Ara començava a albirar les intencions del seu net, però no podria res contra ell; encara era un guerrer, i un Balsareny no perdia els seus arguments només pel fet d’haver nascut bastard. Ho havia demostrat amb escreix. Malgrat tot, el seu orgull es veia disminuït per aquell mal de budells. El que més desitjava en aquells instants era poder recargolar-se de dolor en solitud.

En Ramon va endevinar la intenció del seu moviment i es va avançar d’un salt per agafar l’espasa.

—Ja no us tinc por. De petit sempre vaig trobar a faltar tenir un avi. Quan el meu pare em va confessar que éreu vós, vaig intentar entendre les vostres raons, em va costar molt arreplegar tot l’odi que avui m’ha dut fins aquí.

—No em facis riure! —va exclamar l’home amb una ganyota burlesca que deixava a la vista les poques dents que li quedaven a la boca.

En Ramon se’l va mirar amb fàstic. Duia els cabells embullats i les lleganyes se li aplegaven a les comissures dels ulls. La camisola, que li arribava fins els peus, es recollia com un fardell sota les mans amb les que es protegia un ventre voluminós. A cada riallada feia un moviment espasmòdic pujant i baixant alternativament aquella bola de greix.

—Rieu mentre pugueu! Vaig jurar davant la Verge que protegiria la meva família i no em faré enrere.

—Parles d’aquella meuca que tens al poble? D’aquella desgraciada que has deixat prenyada? —va demanar en Balsareny entre sanglotades.

—Parlo de la meva esposa, de tota la gent a la que heu enverinat i, també… de la meva mare.

—La teva mare, dius? De debò tots aquests anys t’has cregut que… No puc entendre com es pot ser tan estúpid! Ja m’havien avisat que el teu pare t’enganyava i jo bé que me n’he aprofitat, d’aquesta por teva tan vergonyant…

—Què voleu dir? —La tensió amb què en Ramon agafava la daga va minvar, els ulls reflectien que havia perdut la fermesa, que podia ser un objectiu fàcil.

—Creus que t’has fet un home, que pots venir a amenaçar-me a casa meva, però ets igual d’innocent que el teu pare, potser més encara! Ell pensava que et preservaria de qualsevol mal amb mentides. Era un il·lús si va creure que no ho sabries mai…

—Què és el que he de saber? Parleu!

—Jo no vaig obligar mai la Bernarda a tornar de la muntanya. En el fons m’importava ben poc el que li passés després del que havia fet, deixar-me en ridícul davant de tota la ciutat. Però va venir a suplicar-me que l’acceptés de nou. I finalment vaig acceptar. Saps per què? Perquè estava disposada a negar-te, perquè si li trobava un bon marit podria posar a resguard el meu patrimoni i, qui sap si augmentar-lo. Tant li feia el que pogués ser de tu, com si et mories de gana en una cova infecta. Ja no suportava el teu pare. Ho entens, ara? Has viscut tota la teva existència girant al voltant d’una mentida!

L’home va tornar a riure sense aturador mentre un rictus de desconcert transformava el rostre del noi. Amb la rapidesa d’un llamp, mil preguntes van passar pel cap d’en Ramon i, també, algunes respostes. Potser això explicava per què no li havia arribat cap missatge de la seva mare, per què en Tresdits no li havia transmès mai una notícia amable, una esperança.

En Ponç de Balsareny es va aixecar de sobte després d’agafar el gerro que hi havia sobre la taula. Tan segur de la seva fortalesa que ni tan sols podia pensar que fallaria, que es trobaria abans amb la seva pròpia espasa travessant-lo sense pietat.

—No esperava que volguéssiu acabar tan aviat la conversa —va dir en Ramon sense entendre del tot per què havia adoptat aquell to, ni tampoc que aquell fardell de greix estigués ferit de mort.

—Ets un assassí, com jo. Creus que ets millor, que amb aquesta acció salvaràs la teva família, però…

Les paraules de l’home gras van anar perdent força mentre en Ramon prenia consciència del que estava passant. El senyor de Manresa va desplomar-se sorollosament arrossegant tot el que hi havia sobre la taula. De la seva boca no en va sortir cap més paraula, però els seus ulls oberts semblaven proferir una darrera i despietada burla.

En Ramon panteixava a poques passes d’ell quan mitja dotzena d’homes van entrar a l’estança. Va ser la darrera imatge. La nit va acudir als seus ulls de la mà dels esbirros d’en Balsareny, que se li van llançar a sobre sense trobar resistència. Era el seu moment d’expiació i va pensar en el fill que l’Esther portava al seu ventre, naixeria lliure, sense haver de mirar sempre enrere.