3

—Magda?

Aquella veu coneguda va fer que la dona redrecés l’esquena i deixés vora el cep l’aixada que sostenia. Es va eixugar la suor amb el dors de la mà i va aclucar els ulls per escrutar la silueta que se li acostava a contrallum. Quan la va tenir prou a prop, no s’ho podia creure…

—Sou vós Rigobert?

Un somriure franc va ser la resposta definitiva. La Magda, deixant anar un sospir, se li va llençar al coll i ell la va acollir amb els braços oberts. Una vella olor coneguda la va dur molts anys enrere i una llàgrima tèbia li va lliscar cara avall barrejant-se amb la pols.

Només uns instants després, la Magda va prendre consciència que el seu comportament podria ser poc adequat. Amb mala traça es va disculpar mentre li netejava de terra la túnica blava de tacte exquisit.

—No t’hi escarrassis. Tant li fa! He passat per casa teva, el mossèn m’ha dit que et trobaria aquí.

La dona va desviar la mirada i un rictus de dolor li va contraure les faccions que moments abans es mostraven alegres. Aleshores va abaixar el cap i va arronsar les espatlles com si s’avergonyís perquè en Rigobert hagués presenciat alguna de les desagradables escenes de l’Esther.

—De veritat que ho sento molt, Magda. Quan vaig marxar de nou de Guadvachet, la teva germana no s’havia refet, però no em podia imaginar que…

—Va anar de mal en pitjor. Ara ja no ens reconeix. L’hem de lligar. És l’única manera d’assegurar-nos que no es farà mal… Ni en farà a ningú —va afegir la dona empassant saliva.

—Deu haver estat molt dur… Però, què hi fem aquí, sota el sol? Encara falta molt de temps per a la verema. Anem a casa i parlem tranquils. T’he portat una aigua de roses de Barcelona.

—Moltes gràcies, Rigobert. Us ho agraeixo de tot cor, però no és una bona idea.

—A mi em sembla excel·lent! —va exclamar l’home amb un somriure d’orella a orella.

—Heu passat massa temps fora. Guadvachet no és com la ciutat. Tinc una feinada! He de treure els brots que no serveixen i no disposo de bous per llaurar… Cal remoure la terra si no vull que…

—Està bé, està bé. No en parlem més. Permet-me, doncs, que t’ajudi.

Davant la mirada incrèdula de la Magda, el mercader es va arremangar i va agafar l’aixada.

—Que potser us heu tornat boig? Que no ho veieu que aquesta no és una feina per un home com vós!

—Ah! No? I per què no ho hauria de ser? Potser sóc massa gran?

—Jo no he volgut dir això…

—Mira, és cert que tinc uns quants anys més que tu, però no t’estic demanant res més que acceptis la meva ajuda. Això és tot!

La Magda va anar relaxant-se, no estava avesada a rebre un tracte tan cordial. A poc a poc el temps l’havia endurida, les presses la portaven d’un lloc a l’altre sense més horitzó que les seves pròpies cabòries. Ja no recordava la darrera vegada que un home l’havia afalagat.

Sense pensar-s’ho, de manera purament instintiva, va mirar cap a la muntanya. Amb un cert desafiament en el gest, va imaginar entre la broma el regne on Dalmau Savarés portava a terme el seu ministeri. Uns instants més tard acceptava la invitació de l’home que tenia al davant.

Pel camí que portava a la casa que en Rigobert encara mantenia al poble es van creuar amb un parell de dones que anaven a buscar aigua a la Font Gran. La Magda no va ser capaç d’entendre allò que mormolaven a les seves espatlles, però va seguir amb pas ferm.

Les hores van transcórrer entre records del passat i relats de l’un i de l’altre.

Aquella nit, abans d’anar-se’n a dormir, la Magda es va raspallar els cabells i va contemplar la seva pròpia nuesa. Certament, no era la mateixa noia que servia les taules en un lloc de mala mort a Barcelona, però els seus pits encara es mostraven ferms i conservava una cintura bonica. Amb gest provocatiu, va dipositar unes gotes del perfum que li havia regalat en Rigobert rere les orelles. Després, assegurant-se que la seva germana i en Guillem dormien profundament, en va fer lliscar unes gotes sobre els mugrons i les va escampar amb moviments lents i circulars. Una punxada al sexe li va confirmar que encara era capaç de sentir.

—Tu t’ho perds Dalmau —va xiuxiuejar amb els ulls lluents.

En Dalmau Savarés no esperava que la inquietud tornés a apoderar-se de la seva ànima aquell migdia. El prestigi del monestir anava creixent i la vida espiritual dels seus membres s’havia estabilitzat anys enrere, amb la seva consagració. El conflicte amb la Magda per la vehemència dels desigs d’en Guillem semblava l’únic que podia emboirar el recorregut plàcid de les estacions, amb el bosc d’alzines gairebé recuperat de la desfeta provocada per l’incendi.

Però la presència d’un home a cavall que portava notícies de l’abat Oliba, després de tres anys sense tenir-ne cap, no li va semblar un bon auguri. No s’enganyava. En llegir aquella carta que l’abat Oliba li havia escrit poc abans de morir, el prior de Santa Maria va entendre que res no tenia un final; tal i com deia en Basili, la vida s’anava transformant i ens deixava noves mostres del seu esdevenir imprevisible. Fins i tot la mort era un principi. La desaparició terrenal de l’abat comportaria canvis pels quals no se sentia preparat.

A poc a poc s’havia convençut de l’escassa influència que tenia en realitat la seva persona al monestir. Res no hauria funcionat sense la intensa dedicació d’en Maties a les necessitats materials de cada dia, ni sense la perícia d’en Simó a l’hora de conduir la vida espiritual dels seus germans de cenobi. Això no obstant, les advertències que li feia l’abat sobre la debilitat de la seva posició davant les autoritats eclesiàstiques el van confondre.

Havia arribat a la conclusió que era prescindible, però no era prou. Llegir que la seva tasca com a prior de Santa Maria podia tenir els dies comptats el consternava. Ja havia tingut notícies en altres ocasions dels recels que despertaven els seus orígens, agreujats per algunes actuacions desencertades que havien amagat la seva obra. L’abat Oliba sempre havia posat per davant aquests últims, però ja ocupava un altre lloc, i no tenia dubtes que seria molt a prop de Déu.

Les flors i les herbes medicinals que el germà Maties havia plantat al claustre creixien complagudes pel recer que les pedres els proporcionaven. Cada any, però, tocava tenir cura de les més fràgils, treure les tiges seques, replantar les que ja no tenien prou força per regenerar-se…

En Dalmau es preguntava què havia de fer davant d’aquella tessitura, si la tempesta que s’estava formant al voltant de la seva persona podria afectar-ne alguna altra del cenobi. Aquesta reflexió el va acompanyar també al refectori i a penes havia escoltat la lectura d’alguns passatges del Gènesis, que anava a càrrec del germà Anton.

Més tard, mentre caminava pel claustre amb la carta a les mans, es va dir que des de la consagració havia canviat la vida a Santa Maria. Els nous monjos contribuïen a racionalitzar la feina diària i un dels aspectes que s’havien afavorit amb l’augment de cenobites era el silenci.

Els treballs que cadascú havia d’enfrontar encara eren durs i nombrosos, però estaven més ben repartits, i això s’havia d’agrair molt a la capacitat de l’Anton. D’altra banda, sabia que a l’scriptorium es portava a terme una intensa activitat, que a les cuines es preparaven les conserves que els permetrien suportar l’hivern. Però, tret d’algun soroll aïllat de cassoles que arribava esmorteït, el silenci era la norma en la que més s’havia avançat durant els darrers anys.

Al prior de Santa Maria li costava, però, imaginar qui seria l’elegit en el cas, molt probable, de la seva destitució que l’abat Oliba apuntava a la carta. En Maties tenia grans qualitats, però la seva extrema bondat el descartava; l’Andreu era un bon artesà sense dots per al comandament; l’Anton s’assemblava massa al propi Dalmau i en Simó mai no havia demostrat una altra virtut que la de la seva saviesa a l’hora de redreçar les ànimes perdudes. La resta dels monjos destacaven sobretot per la seva modèstia.

Es va asseure en un banc de pedra, meditabund, incapaç de decidir quin seria el seu proper pas ni en quina direcció havia d’adreçar-lo. En Lluís havia sortit de les cuines amb un cistell de cebes i les trossejava amb un ganivet mentre alguns ocells s’hi acostaven, potser pel costum del jove monjo de donar-los alguna cosa.

Aquella imatge el va reconfortar. Al monestir es respirava una pau que havia costat molts esforços, però estava condemnada a trencar-se en un temps breu. Mentrestant se sentia obligat a exercir el seu ministeri i necessitava allunyar els dubtes.

Conscient que només el treball el trauria del seu estat, en Dalmau va entrar a les cuines per agafar un altre ganivet i poc després va sortir de nou al claustre amb la idea d’ajudar en Lluís.

—Portava alguna cosa important, el missatger? —va preguntar el jove mentre el prior s’afanyava amb la primera ceba.

—Què et semblaria si tinguéssim un nou prior? Fa temps que se m’inflen els dits i ja no tinc les forces d’abans, potser seria bo que algú prengués el relleu.

—Necessiteu les mans per ajudar-nos en les nostres oracions, per pensar què és el millor per al cenobi? —va dir en Lluís sense parar gaire atenció, com si la pregunta del prior només fos una possibilitat en la qual ni ell mateix cregués.

—Res no és etern, però…

La malenconia amb què el prior va dir aquelles paraules va sacsejar en Lluís. Per primer cop va deixar el que tenia entre mans i el va mirar fixament; la seva expressió mostrava desconcert, però poc després es va dibuixar un ample somriure al seu rostre…

—És clar! És la vostra lliçó d’avui, però, pel que sé, no us trobeu malament i no acabo d’entendre per on aneu.

Abans que en Dalmau pogués respondre, el germà Maties va entrar al claustre a través de la porta que donava a l’església. Sense atorgar-li gaire importància, va dir que algú esperava el prior davant l’altar.

—Qui és? —va preguntar en Lluís, molest perquè interrompessin la conversa.

—No ho ha dit. Però sembla inofensiu, si voleu saber la meva opinió.

—És clar que sí, germà Maties. La vostra opinió sempre és benvinguda. Bé, vaig a veure què vol aquest visitant. Més tard acabarem la nostra conversa, Lluís.

—Vagi amb Déu, pare prior.

La marxa d’en Dalmau va fer que en Lluís comencés a barrinar el seu estrany comportament, però va continuar amb la seva tasca, sense preguntar-se qui podia ser el visitant. Pocs instants després va tornar en Maties, sempre disposat a col·laborar encara que no li ho demanessin. Els dos monjos van acabar de pelar les cebes del cistell. La presència dels ocells ja havia minvat, convençuts que aquells tubèrculs no serien del seu gust.

La llum davallava i una franja de núvols havia entrat per Les Magdalenes. L’interior de l’església només estava il·luminat per dues petites espelmes que hi havia sobre l’altar. Els ulls d’en Dalmau van rebre amb sorpresa aquella foscor.

—Algú em reclama? —va dir en veu alta, incapaç de distingir els racons.

—Sí, és clar! Perdoneu-me, però porto hores caminant i m’he assegut per si trigàveu.

La veu va sorgir de la nau lateral de l’església, on hi havia el llibre que el prior feia servir a les misses. Per uns instants va tenir por que fos un lladre atès que ja havia descartat la visita d’algun enviat de l’Església. Sens dubte no s’hauria presentat de manera tan modesta.

De seguida va aparèixer aquella figura gran entre les ombres. Les espelmes deixaven entreveure les espatlles amples i el rostre colrat d’un pagès. En Dalmau va pensar que els soldats de la Guisla de Lluçà haurien fet alguna altra malifeta, però li estranyava no conèixer l’home.

—Em recordeu?

La pregunta va fer que el prior s’esforcés a burxar en la seva memòria. Hi havia alguna cosa que el feia conegut, aquella veu fonda, les escasses paraules. Però era incapaç d’anar més enllà.

—Em sap greu, però la meva vista comença a fallar amb aquesta llum…

—No importa —va dir l’home, acostant-se més—. Sóc en Marc.

—En Marc?

—Sí, vós em vau dir fa anys que tindria un lloc al monestir quan faltés el meu pare…

—Sou en Marc? El fill d’en Setè, l’il·luminador?

—Us sorprèn?

—Molt gratament, us ho asseguro. Per més que la vostra presència a Santa Maria sembla portar també una notícia no gaire agradable.

—El meu pare va morir fa dos mesos. —En Marc no semblava posar gaire emoció en les seves explicacions, semblava un home fred i poc acostumat a relacionar-se—. Si no he vingut abans ha estat perquè estàvem acabant una bíblia i vaig decidir dur el treball fins al final, fent honor a la seva memòria.

—Una Bíblia! Però com és possible? No dubto de la vostra perícia, però…

—Amb el pare no sols treballàvem de sol a sol, també em va ensenyar la manera d’avançar amb més seguretat i destresa. Devia ser veritat que els seus viatges l’havien portat als monestirs que sempre anomenava…

—Ho dubteu?

—No era molt amic dels detalls, sobretot si no parlava del seu ofici. Quan tocava qualsevol cosa que fes referència al treball de l’scriptorium es transformava.

—Jo… —va començar en Dalmau, que encara no s’avenia d’aquella aparició— celebro molt la vostra decisió, perquè suposo que heu vingut per quedar-vos, si més no per comprovar si la vida al monestir pot ser el camí al qual us ha destinat nostre Senyor?

—Si us he de dir la veritat, pare prior, fa tant de temps que no sortia d’aquella casa… De vegades penso que he oblidat tot el que significa trobar-se lluny de tints i pergamins.

—Ho entenc, és clar. Per què no veniu amb mi? Us presentaré al germà Maties, que us ajudarà a instal·lar-vos. També podeu saludar el germà Lluís! —va afegir en Dalmau com si pogués ser important per en Marc—: Recordeu aquell vailet que em va acompanyar a Marganell? Deia que era amic vostre.

Però el nouvingut no va respondre. Va assenyalar l’exterior de l’església i el prior va entreveure una mula carregada fins a les orelles. Sense evitar que un gran somriure l’il·luminés el rostre va dir que algú l’ajudaria a transportar les seves coses. Després es van endinsar al cor del cenobi.

En Dalmau Savarés va pensar que el podien destituir del seu càrrec, però ningú no li trauria la satisfacció d’haver aconseguit un artesà com aquell. Si tot anava bé, en Marc estava destinat a donar un gran impuls a l’scriptorium de Santa Maria de Montserrat.