1

Els habitants de Guadvachet, i també tots els de la vall que s’estenia als peus de la muntanya de Montserrat, vivien amb la seva atenció posada al cel.

—No bufen bons vents —deien els vells.

—Déu ens ha abandonat —reblaven les dones.

Allò cert era que els núvols es mostraven sovint sobre els cims arrodonits de Montserrat aixecant els sospirs de la gent, però feia mesos que no descarregaven a la vall. Amb una indiferència que semblava estudiada, impassibles als laments del poble, els núvols passaven de llarg, veloços sobre els cims que aixoplugaven el monestir de Santa Maria. Ni tan sols una petita tempesta alleujava la sequera dels darrers temps.

Havia estat un any molt dur per a les collites. El Llobregat no portava el cabal d’aigua suficient i el molí ja no treballava com abans; els sacs, incapaços d’omplir-se amb el poc gra recol·lectat, seguien esperant a cobert. Tan sols un rajolí prim rajava sense esma de la Font Gran i els càntirs s’hi eternitzaven abans d’omplir-se.

Era un altre presagi funest. Els habitants de Guadvachet havien viscut l’amenaça de crescudes, però mai no havien vist minvar fins a un extrem semblant un doll que brollava de les mateixes entranyes de la terra. Acostumats a la seva veu sorollosa i potent, al traginar que el seu cabal provocava, contemplaven l’agonia com un senyal del cel i es preguntaven per què Déu els enviava aquell càstig.

Els més esforçats intentaven agafar aigua del riu i traslladar-la fins als camps, però també el Llobregat començava a estancar-se al revolt de Guadvachet i els mosquits envaïen les cases, fent dubtar als seus habitants sobre l’ús que se li havia de donar a aquell líquid marronós i d’olor pútrid.

La primavera tocava a la seva fi, però s’acomiadava eixuta. Amb ella, també ho feien les forces dels homes que, encorbats sota un sol de justícia, lluitaven per obrir solcs en el pedruscall dels camps més alts. La terra, com el ventre d’una dona erma, era incapaç de donar-hi fruits.

El germà Anton acollia sense defallir a tots aquells que hi arribaven implorant ajuda.

—La Paraula de Déu serà millor acollida si va acompanyada d’un tros de pa i un got de llet. No només hem de saciar la fam de l’ànima, també cal tenir cura del cos, que és el temple del nostre Creador.

Aquest era l’esperit amb què el monjo duia a terme la feina que li havia estat encomanada en arribar a Santa Maria de Montserrat. No ho va entendre d’immediat. Sempre havia volgut treballar a l’scriptorium, il·luminar aquelles pàgines de salms, relligar els pergamins… Estava segur que tenia aptituds per fer-ho i, també, moltes ganes d’aprendre, però semblava que la seva vida al monestir aniria per un altre costat. La primera lliçó va venir de les mans del prior Dalmau i va ser una gran prova d’humilitat.

—Servir suposa una donació atenta, sense egoisme, sol·lícita, desinteressada, l’oblit d’un mateix, cercant només el bé de l’altre. Practica amb els pobres, germà Anton, amb els que pateixen. Practica. Només si veus el Crist en cada un dels seus rostres seràs capaç de tractar-los com mereixen.

I ho va fer una vegada i una altra, ningú no podia dir que no aprofitava les oportunitats que se li oferien. La seva feina d’hostaler es va convertir en donar una mica de consol als pobres i peregrins que sovint arribaven al monestir al límit de les seves forces.

Tant els rentava els peus i els curava les nafres com intentava calmar les coïssors de la seva pell, socarrada de caminar sota el sol, amb ungüents fets d’herbes que ell mateix recol·lectava a la muntanya. Aquella pobre gent havia patit més del que els seus estómacs eren capaços de remugar. La seva obligació, acomplint la regla de sant Benet, era tractar-los amb tota la dolcesa del temor de Déu i el fervor de la caritat.

Quan el germà Anton va sentir el dringar de la campana anunciant l’hora novena, va apressar-se. No podia arribar tard al refectori. Era ell qui llegia el capítol de la Regla aquella setmana als seus companys benedictins. Tot just havia fet el gest de treure’s l’escapulari que portava durant les hores de treball, quan un home mal vestit se li va llençar als peus.

Com un nàufrag que s’aferra a l’única fusta que sura en la mar, es va agafar a les cames del monjo i va suplicar amb llàgrimes als ulls…

—La dona amb prou feines pot alletar el menor dels meus cinc fills. Fa tres dies que li he de portar la criatura perquè no es veu amb cor de llevar-se, les cames no l’aguanten…

—Tranquil·litzeu-vos i aixequeu-vos, si us plau —va interrompre el monjo mentre l’ajudava a incorporar-se.

Abans que li pogués lliurar els darrers bocins de pa i formatge que li quedaven a les alforges, el germà Bernat, l’antic company de Santa Cecília, el va requerir amb urgència.

—Es pot saber què feu? Acabarem com ells! —va exclamar amb les celles arrufades.

—No us entenc. Què voleu dir?

—Aquest home és un mentider! Si creieu tot el que us expliquen i els doneu menjar, aviat correrà la veu. De veritat voleu convertir aquest lloc en un niu de captaires i lladres?

El monjo no va tenir temps de respondre. En Dalmau Savarés, que havia observat l’escena de ben a prop, va prendre la paraula amb determinació.

—Faci, germà Anton. I vós, germà Bernat, acompanyeu-me a l’ermita.

—Però, jo només volia… Aquesta gent la sap molt llarga… A Santa Cecília…

El prior de Santa Maria no es va fer enrere en el seu propòsit. Les paraules amb les que en Bernat intentava justificar aquella actitud es van anar extingint als seus llavis transformant-se en un posat murri. El germà Anton va continuar amb la seva tasca mentre observava com els dos monjos s’allunyaven camí de Sant Iscle. Ningú, però, no va parar esment de la sobrietat dels seus rostres, que marcava la importància del moment.

Durant el recorregut van romandre en silenci, cadascú concentrat en les seves motivacions, rumiant les paraules amb les que miraria de fer-se entendre per l’altre.

En arribar al lloc de pregària, en Dalmau Savarés va ser conscient que prenia el testimoni de l’abat Oliba. Havien passat nou anys des que ell havia escoltat les mateixes paraules de boca d’aquell home que l’havia acollit al monestir de Ripoll. Recordava com, amb rectitud i amor, li havia mostrat un camí a seguir quan el món s’enfonsava sota els seus peus.

Lluny de les formes d’un soldat, que reprèn el seu subaltern per una conducta tan allunyada de les regles, el prior de Santa Maria es va preparar per a la lectura divina. Només la petita talla de fusta, disposada sobre l’altar de l’ermita fins que acabessin les obres al nou monestir, els acompanyava.

En Dalmau Savarés va tancar els ulls concentrant-se en les recomanacions del germà Simó, el qual durant tot aquell temps l’havia instruït sàviament i amb paciència…

—Les presses no són bones! Cal que sigui una lectura lenta, no tant per voler adquirir nous coneixements, sinó per assimilar allò que Déu diu a través del que hom llegeix. És Ell qui ens parla, qui ens interpel·la, i nosaltres l’hem d’acollir humilment, disposats a obeir-lo, a millorar, a canviar. Aquest és el veritable sentit de la pregària.

Davant la mirada esquiva del germà Bernat, el prior va adoptar una actitud de recolliment. Ocupant el menor espai possible, es va replegar fins fer-se tan petit com el seu cos cepat li ho permetia.

Amb la Bíblia que els havia deixat l’abat Oliba en la seva darrera visita a les mans, va anar passant pàgines fins a arribar a l’evangelista Mateu. El capítol escollit era el vint-i-cinc. Va passar els ulls amb diligència per les belles il·luminacions que decoraven el text, meravellant-se de la tasca que portava a terme l’scriptorium de Ripoll, i va seguir fins trobar-hi el versicle trenta-quatre. Aleshores va iniciar la lectura.

Res en la seva veu feia pensar en un to fiscalitzador, sinó més aviat en un estímul fraternal que vol ajudar a la feblesa humana.

—«Aleshores, el Rei dirà als de la seva dreta: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia gana i em donàreu menjar; tenia set i em vau donar aigua; era un immigrant estranger i em vau acollir a casa vostra; estava nu i em vau vestir; estava malalt i tinguéreu cura de mi; era a la presó, i em vinguéreu a veure”».

»“Llavors els justos li preguntaran: ‘Però Senyor, ¿quan va passar això? ¿Quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; quan tenies set i et donàrem de beure? ¿Quan et vam veure foraster i et vam acollir; quan anaves despullat i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó i vinguérem a veure’t?’”

»“I el Rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.’”

En arribar al versicle quaranta, en Dalmau Savarés va tancar el llibre amb respecte i el va deixar sobre l’altar. Cap de les dues figures no va fer comentaris. Passada una estona, que al germà Bernat se li va fer eterna, el prior va reposar la mà sobre les seves espatlles i li va dir:

—Dejuna i no t’incorporis als teus deures fins a la pregària de l’hora sexta.

Molts d’ells no es coneixien, però caminaven colze a colze amb el sentiment de ser una sola ànima. Units en el dolor i la fe, tots aquells homes, dones i nens, encaminaven les seves passes a Santa Maria de Montserrat.

Alguns dels que formaven part de la processó ja ho havien fet anys enrere, quan havia tingut lloc el miracle de la filla de la Dela, i també en altres situacions, quan s’invocava tal o qual curació. Però per primera vegada el mal els tocava a tots per igual, tots eren víctimes del mateix botxí.

La falta d’aliments s’emportava els més febles. Sucumbien a qualsevol malaltia i, tanmateix, minvava les forces i els ànims dels que encara quedaven en peu. No hi havia feina, res a recol·lectar i molt poc per posar al plat, però, indiferents a la tragèdia, els senyors de les terres exigien els mateixos tributs. A canvi els oferien protecció contra els sarraïns, però els homes i dones sotmesos dubtaven sobre quin era el jou més cruel.

Formant part de la comitiva, un grup de dones portava a pes l’esposa del boter. Només feia tres dies que havien trobat penjat el seu marit a la barraca. El xiscle que ella va proferir en descobrir-lo havia glaçat tots els éssers que es trobaven a prop. Poc més tard, tots envoltaven el cadàver sense gosar atansar-s’hi prou com per treure-li la soga del coll. Amb el vòmit a la gola, o vinclats cap al terra a causa de l’horror, guaitaven aquell home que només per la roba recordava a qui havien conegut. El rostre desencaixat els fitava des de dalt com una màscara grotesca i sense vida.

Moltes tragèdies confessades i ocultes es donaven la mà en silenci. Famílies dividides que, perseguint aconseguir feina en un indret menys castigat, no aconseguien reunir-se mai més. Eren pocs els que hi tornaven, amb les mans buides; a la majoria, la vergonya els impedia retrobar-se de nou amb els seus.

Plegats, recorrien el camí escarpat, passant entre les roques i cercant l’ombra de les alzines, sortejant el marfull i el llentiscle. Tots portaven el mateix prec als llavis: que el miracle de la pluja els fos concedit en aquell lloc de santedat.

La Magda, acompanyada de la seva germana i d’en Ramon, també formava part d’aquella processó. Des del dia de l’incident a la muntanya, no havia vist a soles el monjo; totes i cadascuna de les excuses per provocar un encontre se n’havien anat en orris per algun motiu. La jove no havia aconseguit res, més enllà d’alguna salutació amable preguntant-li per la seva salut.

Però el que no estava al seu abast, el que ningú no podia impedir a la Magda, era que cada diumenge es passés tota l’estona que durava la missa amb els ulls clavats en aquell ésser pel qual sentia una barreja de ràbia, desig i admiració. Com una més, acompanyava el seu caminar amb el prec comunitari, però, mentre recitava les lletanies, el seu pensament era pres d’un record, el tacte dels dits que li havien premut els llavis durant un sol instant.

Per primera vegada, el mossèn del poble també hi volia assistir. Caminava recolzant-se en les espatlles d’en Cesc i s’esforçava a fer callar la Melsa, que lladrava entre els arbustos, esverada per un canvi de rutina tan inesperat.

Encara no havien arribat a Santa Maria de Montserrat quan la campana ja els donava la benvinguda. El ferrer va somriure complagut; fins i tot en Tresdits va dibuixar una ganyota de satisfacció.

Aquell diumenge, la comunitat de monjos volia obrir les portes de l’església de bat a bat, però amb les advertències del germà constructor davant la gran quantitat de persones que hi arribaven, es va decidir de fer la missa a l’aire lliure. Era doncs la pròpia muntanya de Montserrat l’escenari que aplegava el clam dels reunits.

—Apiada’t de nosaltres, Verge Maria, envia’ns la pluja que torni la vida als nostres camps i reuneixi les nostres famílies —va implorar de genolls una vella, amb els ulls posats al cel.

—Senyor, tingues cura d’aquest poble que t’estima, com vas tenir de la meva petita —resava en veu baixa la Dela mentre s’esforçava per no perdre la mà de la nena.

En Dalmau Savarés va sentir que el cor se li encongia. Va enlairar la mirada i, davant la immensitat d’aquell santuari de pedra que formava la muntanya i que els acollia es va sentir insignificant. Va recolzar la mà a la paret amb el desig de sentir el cant de les entranyes de la terra que de vegades el confortava. Va desitjar escoltar-lo de nou amb tot el seu cor, però la pedra restava muda, inerta.

Aleshores van resar el parenostre plegats, amb una sola veu, amb un sol sentir. Ho van fer agafats de les mans i amb els ulls clucs. Els nens miraven els seus pares i la Melsa els mirava a tots perquè, per uns moments, eren un de sol. Només el germà Bernat guaitava escèptic, només ell es va trobar amb una altra mirada que l’escrutava incrèdul, la d’un home pèl-roig.

L’Asar va ser el primer a olorar la pluja molt abans que es manifestés. La comunitat benedictina es va retirar després de la missa, per tal d’acomplir els deures que els havien estat encomanats. Els homes i les dones, però, van romandre a lloc i es van disposar per encendre un reguitzell de ciris al peu de l’església inacabada. Alguns miraven amb curiositat les obres per finalitzar, les pedres esmicolades esperant el seu lloc, les eines dels obrers disposades per tornar a la feina i la pols. La pols que la sequera havia escampat arreu.

—Mare, pare! Mireu! —va exclamar un nen de pocs anys.

El menut, amb la boca oberta per la sorpresa, mostrant les poques dents que tenia, els assenyalava una petita gota d’aigua sobre el braç.

La parella es va mirar en silenci, però a continuació va fitar el cel serè, lluminós. Aleshores, una segona empremta els va impactar al rostre i, molt lentament, la tercera, la quarta… Aquella gent romania en un estrany silenci, com si no s’acabessin de creure el que estava succeint, com qui s’aguanta la respiració per no trencar l’encanteri. Si es tractava d’un somni, ningú no volia despertar.

Imitant el gest del ferrer, tots es van agenollar suplicant que no fos un miratge, que els núvols esparsos que ocupaven el cel es convertissin en una massa compacta i aquell primer senyal d’esperança donés pas a un aiguat.

No va ser així. No va esclatar cap tempesta a Santa Maria ni als voltants. Seguint el seu cicle natural, el dia i la nit es van succeir amb el cel ras. El sol va lluir sense núvols i els estels es van fer presents en la posta. Però, la pluja finíssima, d’aquelles que ni perceps però que t’acaben xopant, va acompanyar les hores d’oració i treball durant quatre venturosos dies. La seva carícia tèbia va humitejar els camps i els va donar de nou la vida, sense fer soroll ni provocar turbulències al riu.

Els habitants de Guadvachet donaven gràcies pel miracle, que atorgava a la seva història un batec íntim de fúria silenciosa.