5

En Dalmau Savarés es bellugava inquiet al racó de l’ermita que ell mateix s’havia assignat. Ja havien tingut lloc els oficis de matines, però la nit era encara molt tancada. Malgrat això, el seu cos li negava la son. Pensar que l’abat Oliba era tan a prop i que podia tenir problemes en aquella disputa pel castell de Sacama, feia bullir la memòria de soldat que alimentava la seva sang.

De bon cor hauria ensellat l’Asar per cavalcar tota la nit a fi d’ajudar-lo, però no era el que s’esperava d’ell, no era el que li havia ordenat l’abat Oliba. Al capdavall, tot i els canvis que havia experimentat la seva vida, encara feia el mateix que dos anys enrere, rebre ordres i acomplir-les.

Les paraules del vell Basili li venien al cap una i altra vegada i la imatge de l’àguila el perseguia quan tancava els ulls. No, ell no se sentia lleuger, ni tampoc desproveït de tot allò que l’ancorava a la terra. Tal vegada el seu patiment havia estat en va, potser només era una transformació fictícia aquella que, amb l’ajuda de l’hàbit, maldava per ocultar la gran cicatriu que li envoltava el coll i les ferides que solcaven el seu esperit.

Intentant d’allunyar les imatges que el torturaven, es va posar dret d’un salt i va prendre l’espelma que cremava a l’interior de l’església. Va observar els monjos i l’eremita; semblaven en pau. Potser havia arribat el moment de construir un monestir, encara que fos amb les seves pròpies mans. Se’n sentia responsable, d’aquella comunitat; era la seva família.

Es va calçar les sandàlies i, sense fer soroll, va anar a veure l’Asar. L’animal el va rebre amb curiositat i es va aixecar del terra on dormitava. En Dalmau va reconèixer aquell moviment, tan habitual dels instants previs a les batalles d’un altre temps.

—Ssst! Tranquil o els despertaràs a tots! —va dir mentre li acaronava el pèl negre i lluent que en Maties raspallava cada dia.

L’antic soldat va deixar caure el cap sobre el seu llom tebi. La foscor era absoluta i refrescava. Després de posar-se una manta sobre les espatlles va protegir la flama amb les mans per por que la brisa l’apagués.

Una altra imatge li va venir a la memòria: però quedava lluny aquella espelma al dormitori comunal, allà al monestir de Ripoll! Es va replegar vora el pou, recolzant l’esquena al marge. Quan es va acostumar a l’absència de llum, va endevinar un estel; més tard un altre i, encara, un de més petit. Com podia pensar que es trobava envoltat de foscor? El cel era ple de camins de llum, una catifa refulgent que portava fins als peus d’un rei! Reconfortat, va tancar els ulls i la son el va vèncer.

En despertar, el sol encara no havia tret el nas entre els cims i la penombra diluïa els contorns dels objectes, ell mateix era una figura sense ombra que semblava formar part d’aquell indret. Aleshores, va recordar el cargol marí incrustat a les roques. Era el rastre incomprensible de les petjades del mar en aquella muntanya, com les petxines adherides a la barreja que conformava les roques.

Què significava tot allò? En Basili no n’havia tornat a parlar, des del dia en què l’havia rescatat a la cova. La mar, però, quedava lluny de la muntanya de Montserrat. Potser en un temps remot les coses havien estat diferents. Qui podia saber-ho? La seva vida també s’havia escindit en dues parts que no s’assemblaven entre sí…

Si més no, això era el que volia creure.

—Pare Dalmau, m’he espantat quan no us he vist a l’ermita! Que no us trobeu bé? —va demanar el germà Simó després d’apropar-se de puntetes.

—Perdoneu, no era la meva intenció.

—Jo tampoc no dormo gaire bé… —va dir el monjo amb ulls cansats i agafant amb força el llibre dels Salms que sempre l’acompanyava.

—Quan es faci de dia baixaré al poble, potser tenen notícies del que està passant a Sacama.

—Voleu dir que no ens hi hauríem d’acostar?

El pare Dalmau el va escoltar sorprès. Ho havia dit com qui no gosa, potser vencent la por que li causava la violència. El germà Simó havia viscut tota la vida a Ripoll; per a ell l’abat Oliba era com un pare, l’únic que l’havia guiat en el seu pas per aquest món. Ara devia veure’s atrapat en una aventura incerta, amb un superior, si és que en Dalmau podia atribuir-se aquell paper, que no acabava d’engegar mai l’empresa anunciada.

—Agafaré l’Asar, per si cal… No patiu, l’abat Oliba sap el que es fa. Vós el coneixeu millor que ningú.

—Que Déu us escolti —va dir el monjo mentre es disposava pel toc de la prima.

L’enrenou va despertar en Maties i en Basili, però ningú no va fer cap comentari quan en Dalmau Savarés va preparar el seu cavall per baixar al poble. La preocupació es reflectia en el rostre dels presents. Només l’Asar se sentia feliç. Va acollir la sella com si estigués disposat per enfrontar-se a la cursa de la seva vida. Quan el monjo va pujar a la gropa, l’animal va fer un renill mentre aixecava les potes del davant.

—Tot anirà bé —va dir l’antic soldat abans de disposar-se a partir, però ningú no va saber si li deia als homes que quedaven a l’espera o al seu company de tantes batalles.

—Que Déu us acompanyi.

—En ell confio —va respondre en Dalmau al jove Maties.

Sense pensar-hi dues vegades, va partir en direcció a Santa Cecília, conscient que no podia arriscar-se a baixar al poble pel camí de la Mitja Lluna. Ni tan sols va dedicar una mirada al monestir de l’abat Bonfill; el destí que s’havia assignat era la casa d’en Ramon. Però el noi no hi era i el seu pare semblava força trasbalsat.

—Succeeix alguna cosa?

L’home va negar amb el cap sense aixecar la vista del terra. El monjo es va acotxar cercant-li els ulls, però en Tomàs semblava resistir-se a compartir amb ell els motius que li procuraven un abaltiment tan profund.

—Segur que us trobeu bé?

En veure que no en trauria l’aigua clara, va insistir…

—No sóc dels que es fiquen a les cases dels altres per tafanejar en les seves vides…

—Doncs llavors, aneu-vos-en —va dir en veu baixa—. Us ho suplico.

—Necessito parlar amb el vostre fill, podríeu indicar-me…

—No! —va tornar a interrompre en Tomàs.

Abans de deixar l’estança, en Dalmau Savarés va mirar a tort i a dret per veure si trobava alguna explicació a aquell canvi d’actitud. Tot semblava guardar un ordre silent. De nou al carrer, la Melsa va anar a trobar-lo i el va ensumar llargament. El monjo li va passar la mà per la cua, que brandava contenta.

—Que potser faig olor de l’Asar? On és el teu amo?

—Aquí mateix —va dir el pastor.

—Bon dia, Cesc! Sembla que ja ens hem fet amics, amb la teva gossa. Buscava en Ramon, però no és a casa seva. L’has vist? Voldria parlar amb ell.

—Per l’amor de Déu! On voleu que sigui? Tot el poble és allí!

En veure la cara de desconcert del monjo, el pastor va afegir…

—La mare de l’Esther està molt malament, pel que diuen no se’n sortirà i la gent se l’estima.

—No en tenia cap notícia. Em sap greu. M’hi pots acompanyar?

A pas lleuger, el monjo i en Cesc van recórrer la distància que els separava d’una casa feta amb totxo al costat de la Font Gran. El doll d’aigua inundava els voltants amb la seva remor intensa. Els pocs habitants de Guadvachet feien rotllana a l’exterior mentre comentaven el desafortunat incident. En Ramon seia al terra amb les mans al cap.

—Què ha passat? —va preguntar el monjo—. Vinc de casa teva, el teu pare no ha volgut dir-me’n res.

No li va respondre. Els ulls del noi lluïen enrogits i el cabell embullat li oferia un aspecte llastimós. Els plors i els xiscles s’escoltaven clars, malgrat que era impossible saber qui els proferia. Esverat, en Dalmau va travessar el llindar. A l’interior, una cortina separava l’estança principal d’aquella altra on tenia lloc la confusió.

Molt a prop de l’entrada hi havia un home bevent, assegut sobre una pila de sacs. En Dalmau va dominar l’impuls que el menava a envair més encara la intimitat d’aquella casa i es va atansar al desconegut. Aquest el va rebre amb un eructe agre i una bafarada de vi li va arribar nítida.

Sense pensar-s’ho dues vegades, l’antic soldat va descórrer la manta vella i bruta que dividia els espais. L’espectacle era esfereïdor. Entre cubells i draps, una dona nua de cintura en avall es banyava en la seva pròpia sang. Recolzava el cap sobre la falda de l’Esther, i aquesta plorava mentre mantenia enllaçades unes mans inertes. La noia d’en Ramon va trigar a adonar-se que una persona aliena havia accedit al recinte, però només veure en Dalmau va desfer el contacte amb la seva mare i es va llençar contra el monjo amb els ulls esbatanats.

—Fora d’aquí! Fora d’aquí! —repetia una i altra vegada colpejant amb els punys el pit d’en Dalmau, mentre les altres dones intentaven tranquil·litzar-la.

—Què passa que no ve el metge? —va demanar una jove que havia pres el relleu de l’Esther; els cabells llargs i rinxolats li tapaven el rostre.

—Han anat a Olesa a buscar-lo! —va respondre algú.

En Dalmau se sentia defallir a la vista de tanta sang, dubtava si devia intervenir en aquell afer reservat a les dones. Aleshores l’Esther va deixar anar un altre crit; semblava capaç d’estripar el cel amb el seu dolor si s’ho proposés.

—Beneeixi-la, pare. Se’ns en va —va pregar de sobte una vella que li havia passat desapercebuda, retenint-lo pel braç; també tenia les mans ensangonades.

En Dalmau Savarés va palpar la petita creu que duia sota l’hàbit. Com si li tornés les forces que havia perdut, es va arremangar l’hàbit i va apartar del costat del llit tots els que només es lamentaven.

—Porteu aigua i més draps nets!

—Però, què us heu cregut! Traieu les mans de sobre de la meva mare, us he dit que…

—Espera! —va exclamar la jove dels cabells llargs—. La podeu ajudar?

—Espero que no sigui massa tard —va respondre en Dalmau torbat per la seva inesperada decisió.

Davant els ulls com taronges de l’Esther i les tres dones que es van quedar a l’estança, el monjo actuava amb rapidesa i seguretat, com si no fos la primera vegada que assistís a una dona en aquelles condicions. Aquella mena de garbuix de carn, que només la intuïció podia qualificar com un ésser humà, va ser embolicat amb uns draps i el mateix Dalmau va tallar el cordó que l’unia a la seva mare. Però la sang tèbia encara brollava sense aturador i res no va poder fer per salvar-li la vida.

La suor del monjo es confonia amb la sang que ho amarava tot, la humitat es tornava enganxifosa als narius i pensava que es desmaiaria. Però va treure forces per tancar-li els ulls i resar una oració per la seva ànima.

—Em sap greu… —va dir en veu baixa a l’única persona que semblava disposada a escoltar les seves paraules.

La jove dels cabells rinxolats se’l va mirar amb una pena infinita al rostre.

—La mare no volia viure, ningú no podia fer res per ella. Vós heu volgut donar-li una oportunitat, però ja veieu que l’ha rebutjada —va dir amb un ressentiment que, segons intuïa en Dalmau, no anava adreçat a ell; mentrestant, abraçava la seva germana petita.

Va ser així com en Dalmau Savarés va conèixer la Magda, la germana de l’Esther, la filla d’aquell borratxo i de la dona morta. Passarien molts anys abans que pogués oblidar-la.