2

Amb les noves construccions, moltes coses havien canviat a Santa Maria. En Dalmau Savarés s’esforçava per seguir la Regla en la planificació del monestir i fins i tot el germà Andreu sabia que el respecte a aquesta norma era el més sagrat. En Simó, mentrestant, no perdia cap oportunitat de fer-se escoltar i aprofundir en l’observança.

D’aquesta manera, edificar dos dormitoris va resultar imprescindible. Tant en Maties com en Basili van ocupar el dels llecs mentre els altres descansaven cada nit al principal. El jove monjo, tot i enyorar la companyia de la resta de la comunitat, no dubtava que seria una decisió temporal. El prior Dalmau ja l’havia comminat a prendre els vots definitivament i assolir la posició que tant s’havia guanyat al llarg dels darrers anys.

El sentiment d’en Basili era ben distint. Quan els tres monjos havien arribat a Santa Maria, desproveint-lo de la seva solitud, els havia acollit amb curiositat i respecte. Havia procurat ser un més a l’hora de portar a terme totes aquelles tasques necessàries perquè el monestir es fes realitat algun dia. Però pensava que la seva etapa a Santa Maria no era lluny del final, fins i tot abans dels fets que van precipitar la seva sortida.

El debat sobre l’altura de l’església l’havia conclòs l’abat Oliba en resposta al requeriment del prior Dalmau. Volia que fos notable, que es deixés veure a la muntanya, i la idea del campanar de cadireta li havia semblat poca cosa per als seus propòsits. El germà constructor va somriure amb els ulls, grans i desperts, quan es va parlar d’aquell tema, però l’antic soldat va ser ben categòric, Santa Maria de Montserrat ja tenia les seves torres, només calia mirar aquells rocs que formaven grans verticals sobre els seus caps.

—Sé que potser no tinc l’autoritat d’un abat, però voldria que ens poséssim d’acord! —havia afegit dubtant de la resposta d’aquell monjo que li parlava cada dia de la magnitud de Santa Maria de Ripoll, de com l’altura de les seves torres apropava els homes a Déu.

—Sé que sou un home modest, pare prior, i us dec obediència. Tot i que dissenteixo, no em puc oposar als vostres desigs —va respondre el germà Andreu sense abandonar l’expressió crítica que de vegades molestava en Dalmau.

En Basili se sentia molt aliè a aquelles discussions, tot i que el prior les hi explicava durant aquelles caminades que feien per la muntanya, més escasses cada dia que passava davant la necessitat de la presència d’en Dalmau a Santa Maria. Quan tot es va precipitar acabava la primavera. Les jornades eren més caloroses i els obrers començaven a treballar poc abans de l’alba. El silenci que tant s’estimava en Basili feia temps que era una quimera. Incapaç de suportar-ho, passava bona part del temps a la muntanya, sense que ningú sabés ben bé on traslladava les seves oracions.

Com cada dia, en Maties encara descansava a la seva màrfega, amb aquell posat feliç de qui ha acomplert bé els seus deures. En Basili li va dedicar un somriure abans d’agafar el fardell que portava durant les seves absències. Només aixecar-lo, però, es va adonar que hi havia alguna cosa fora de lloc. Aquell tros d’arpillera esquinçat per moltes bandes a causa de les roques i els esbarzers no tenia el pes que el costum havia gravat a la ment de l’eremita.

Una expressió de pànic es va dibuixar al seu rostre. Confiava plenament en la discreció d’en Maties, malgrat la seva joventut, però l’única realitat era que la seva palanca havia desaparegut i que no li seria fàcil tallar-ne una altra de tanta perfecció i consistència.

—Germà Maties! Desperteu, si us plau!

—Ja és l’hora de la pregària —va dir entre somnis el jove monjo, incapaç de reaccionar amb les presses que li exigia en Basili.

—Espavileu, si us plau! Heu tocat alguna cosa del meu fardell?

En Maties es va adonar pel to de la pregunta que l’assumpte era important. L’eremita no era un home que s’esverés fàcilment.

—Tocar… No, com podria fer-ho! O… Espereu, potser sí. —El jove va desviar la mirada, avergonyit, darrerament tothom semblava tenir retrets en contra seva—. Un dels obrers em va demanar ahir si tenia una mica de formatge i, com que ja era molt tard, li vaig donar el vostre. Em sap greu! La veritat és que vaig pensar a reposar-lo de seguida, però el germà prior ja havia tancat el rebost. Però ara ja estarà obert. Podeu agafar-ne el que vulgueu, i segur que serà molt més fresc.

En Basili va reflexionar uns instants. Els anys de convivència havien generat una gran confiança amb els monjos, sempre es repetien que tot era de la comunitat i que l’eremita era un d’ells. Així l’havien tractat sempre.

—No és això, Maties. No m’importa el formatge. També hi havia una palanca, una mena de bastó. Recordeu haver-lo vist?

—Ah! Aquest pal tan polit que porteu sempre? Doncs és clar que el vaig veure. Si no recordo malament, el vaig posar uns instants sobre el llit i després el vaig tornar al fardell… O potser no…

—Maties, per l’amor de Déu, és molt important!

—Jo no vaig fer res —va respondre espantat el jove monjo davant el rostre demacrat d’en Basili.

—Feu memòria, us ho prego!

—Podria ser que el deixés oblidat…

—Quin era aquest home a qui li vàreu oferir el formatge?

—En Gualba, el capatàs de l’obra.

Sense més paraules, l’eremita va sortir del dormitori al claustre i va recórrer la paret sud fins a la porta de l’església. Els homes començaven a preparar-se per a la feina diària, però aprofitant l’absència del germà constructor feien bromes obscenes mentre es passaven un gerro de vi.

—No és el millor lloc per emborratxar-se —va dir en Basili, sorprenent-se ell mateix per l’atreviment en trencar la seva norma de molts anys: deixar que el món se les arreglés sol i dedicar-se a Déu.

—Ja t’has comptat les engrunes de pa i formatge podrit que tens a les barbes, eremita? Treballem en una obra per al Senyor i ell sabrà perdonar-nos els petits pecats.

—La vostra feina no us disculpa —va respondre en Basili, però de seguida se’n va penedir—: Però vós sabreu com voleu passar a l’altra vida. Jo només vull saber qui ha agafat un pal que desava al meu fardell, és important per a mi.

—Ara ens acusaràs de lladres, vell del dimoni! Què has de dir tu, de la nostra feina? Potser saps quant de temps fa que no veig la meva dona i que aquest —va exclamar assenyalant un obrer jove al qual li faltaven totes les dents— no coneix el seu fill i ja té tres anys…

—Només vull la meva palanca, el pal polit que algú m’ha agafat mentre dormia.

—Què li diem, companys? Potser que torni a llepar els peus als monjos amb la seva llengua de vell nafrat…

En Basili es va adonar que el capatàs s’havia quedat mut de sobte, però no podia veure a la seva esquena. El prior Dalmau havia fet acte de presència a l’església, seguit de molt a prop pel germà Maties. Els homes que havien anat embravint-se es van dispersar per la nau, però en Gualba encara romania davant de l’eremita, amenaçant-lo amb el seu silenci, malgrat la presència dels monjos.

—Pel que jo sé, no tens cap dona, i si em desfaig dels teus serveis, ningú no patirà en excés —va dir en Dalmau fent un pas al front mentre el posat fatxenda del capatàs trontollava.

—Això és el problema dels monjos, són tan seriosos que no es pot fer una broma…

—Se’t paga per aixecar una església, no per fer bromes estúpides a un home vell.

En sentir aquestes paraules d’en Dalmau, l’eremita va perdre tota la tensió que havia acumulat durant la discussió. Sabia que era vell, que el seu temps havia passat, però la presència dels monjos a Santa Maria li havia tornat la satisfacció de ser útil, s’esforçava per guiar-los en aquella muntanya que, en realitat, a penes coneixien. Ara, però, enyorava la seva solitud, el destí que després de tantes tribulacions havia pogut escollir.

—Només l’hem fet servir per falcar la grua petita —va dir en Gualba mentre allargava la palanca de fusta a l’eremita.

En Basili la va agafar sense mirar-la; sense mirar ningú, de fet; i va sortir a l’exterior seguit d’en Dalmau Savarés. Mentrestant, en Maties, una mica inquiet davant la naturalesa d’aquells homes que mai no havia entès gaire, es quedava a l’església fins que aparegués el germà constructor.

El prior es va treure la caputxa que el cobria abans de posar la mà sobre l’espatlla d’en Basili, el qual s’havia quedat plantat mirant el claustre.

—Algun dia serà un monestir com vós mereixeu, Dalmau.

—Que es faci per a millor lloança del Senyor. Però, abans que sigui així, vós voleu marxar. Ho sé de fa temps. Ja no som aquells quatre homes que lluitaven per sobreviure i penseu que m’heu ensenyat tot el que sabeu, però esteu equivocat…

Per tota resposta, l’eremita es va girar cap al prior de Santa Maria. Tenia els ulls humits, però el seu gest era alegre, com si reconegués en Dalmau l’home que esperava.

—He de seguir el meu camí, però no estaré lluny. Potser a Les Magdalenes. Hi ha molta pedra petita i podria edificar un aixopluc, necessito ben poc…

—Si us han ofès les paraules d’aquests homes, no patiu. Jo mateix m’encarregaré que no torni a passar. Aquest Gualba només és un bocamoll, potser si no el teniu en compte…

—Havíem començat molt bé, Dalmau. No ho espatlleu.

—No ho faré —va respondre el prior, encara dubtant si havia de dir alguna altra cosa, expressar-li el temor que res no seria igual sense ell.

En Basili va fer dues passes cap al dormitori dels llecs. Ja hi havia altres monjos que entraven i sortien de les dependències que es reunien al voltant del claustre. El germà Robert havia tret un parell de taules a l’ala est i s’esforçava per tenir els tints preparats per continuar les còpies d’un llibre de missa que havia encarregat l’abat Oliba. Li agradava treballar amb aquella primera llum, quan els pergamins es mostraven amb tota la seva puresa, sense la lluentor excessiva del sol.

Ell hauria desitjat que a Santa Maria també es fes il·luminació, que hi hagués algú capaç de dibuixar belles capitulars, però també era conscient que mai no havia tingut prou perícia i que aquest tipus d’artesà era molt difícil de trobar.

En Justí passejava taral·lejant algun acord que només ell i en Basili sabien interpretar. El prior va creure que havia trobat el motiu per oposar-se a la marxa de l’eremita, però abans que sortís cap paraula de la seva boca va veure com el vell es girava de nou…

—Vindré a cantar missa, un cop a la setmana. Serà suficient. En Justí també pot fer-ho, de fet crec que se sent una mica incòmode per no ser capaç de modular com jo. Se sentirà alliberat, Dalmau.

—No em direu què és aquesta vara tan misteriosa que sempre porteu amb vós?

—Ah, la palanca! —La va mirar d’esma, com si l’hagués oblidat—. Algun dia us explicaré per a què serveix, quan arribi el moment.

L’eremita va desaparèixer sense més, però en Dalmau no va tenir ocasió de pensar-hi gaire. El germà Maties anava al seu encontre amb una cistella a les mans.

—En Ramon s’ha excedit aquesta vegada —va dir mentre aixecava el drap que cobria els queviures i dipositava sobre la muralleta del claustre tres formatges grans, cansalada fresca i dues fogasses de pa—. No ho entenc.

—Què no entens, bon Maties?

—Per què ha deixat la cistella sense dir-me res. Vós l’heu vist?

—No, el vaig veure de lluny ahir quan va portar les provisions per als obrers… Però dius que ho ha dut avui, tot això?

—Era al rebost, amb tota la resta!

En Dalmau Savarés va deixar en Maties amb els seus dubtes. El germà constructor el reclamava a l’església i de seguida va veure que no eren bones notícies. Una de les parets s’havia esquerdat i en Gualba, el capatàs, deia que molt possiblement havia tremolat la terra aquella nit. Ja li havia passat quelcom semblant en una petita ermita on havia treballat, molt a prop de Ripoll.

—Pot arribar a ser perillós per a l’obra; si continuem la construcció amb una paret esquerdada, l’església podria caure en posar el sostre —va dir el germà constructor.

—I quina solució tenim?

—Desfer-la fins a la base de l’esquerda i tornar a aixecar-la.

—Per l’amor de Déu! —va exclamar en Dalmau, emprenyat—. No hi ha manera de preveure aquestes coses?

—Ignoreu que l’home no pot vèncer la voluntat del Senyor? Potser ens està intentant dir alguna cosa. L’altre dia l’accident, avui l’esquerda…

El prior va anar fins a la paret malmesa i va introduir-hi un dit; arribava fins a quatre passes del terra i, tal com deia, feia mal aspecte.

—Vaig prometre a l’abat Oliba que podria consagrar l’església molt aviat —va recordar en Dalmau en veu alta.

—Doncs és molt senzill. Busqueu més homes i un parell de picapedrers més. Hi ha dies que no tinc prou pedres per aixecar els murs, un sol home no pot fer la feina de tres.

En Dalmau es va retirar a la seva estança de treball. No li mancaven els diners, aquell mes fins i tot esperava noves donacions, però li resultava difícil gestionar-les. Dubtava si el paper del monestir havia de ser administrar béns mundans, però si no ho feien la dependència de Ripoll era total i les exigències que arribaven de l’abat Oliba encara suposaven més trasbals. En contra del seu costum, en Dalmau Savarés es va quedar molta estona assegut, mirant el buit, pensant que d’aquells assumptes sempre se n’havia ocupat la seva dona, que ell no havia estat mai un bon administrador, però no podia deixar sempre aquells assumptes a mans d’en Simó.

Era un pensament habitual, que anava tornant amb cada problema nou, però, si més no, el consolava pensar que algun dia hi podrien tenir una vertadera comunitat. Necessitaven monjos, al cenobi, i els necessitaven amb urgència.