A manera de pròleg. En temps i època d’innocència

Jaime Gil de Biedma assegurava que a partir dels dotze anys no ens succeeix res important o al manco res de tan important com el que ens ha passat fins llavors. Jo acurs encara una mica més el període i el situu fins als deu anys. Als onze vaig passar de la infantesa a la pubertat de manera sobtada i dramàtica, però això ara no fa al cas. No negaré que a partir dels deu anys no m’hagin passat coses fonamentals, però la intensitat amb la qual les he viscudes no es pot comparar amb el grau d’intensitat amb el qual vaig viure tot quant em succeí abans. Durant la infantesa les portes de la percepció estan obertes de pinte en ample i el món és nou, acabat d’estrenar. Sembla que la creació sigui consubstancial a la nostra naixença, com si en forméssim part. La vida, en temps i en estat d’innocència, és alhora dominada per poders màgics. Els Reis que duen juguetes són cosins germans de les fades, i aquestes, a la meva època, de l’àngel de la guarda, i tots pertanyen al reialme de la il·lusió en el qual els infants habiten. Aquestes estampes tracten de tot això filtrat pels records conservats entre els tres i els deu anys.

Ara que ja de tanta cosa torno, com escriu Clementina Arderiu en un vers senzill i esplèndid, he pensat que era bon moment per mirar cap enfora i cap dins amb els ulls de la memòria i anar trenant records. La feina ha estat fàcil perquè els records han sorgit encadenant-se. A mesura que he mogut el calidoscopi del passat s’han anat composant imatges que després he dipositat en un paner, convertides —la literatura ho pot tot— en cireres i ja sabeu el que passa amb les cireres, una s’enllaça amb l’altra.

Recordar significa etimològicament (del llatí recordari) tornar a passar pel cor. Els antics creien que la memòria habitava en el cor i a la vegada el cor, en un sentit més ample, era el centre de les facultats intel·lectuals no sols dels afectes i les passions. Així, per exemple, saber de cor equival a saber de memòria, igual que en francès par coeur o en anglès by heart. Però també recordar té l’accepció de recobrar el sentit o, el que és el mateix, de despertar. Una connotació que lliga molt amb aquestes planes.

Per altra banda, Bernat Metge en Lo Somni recull l’opinió de la seva època que la cadira o el seient de l’ànima resideix en el cor. Per això, de vegades, ànima i cor han funcionat com a sinònims. Per a mi, l’ànima de les persones consisteix en la seva memòria. Però la memòria quasi mai és objectiva ni fiable sinó selectiva, parcial i fins i tot voluble. A mesura que la fem servir tal vegada la modificam, ja que recordam records més que no fets, qui sap si esquitxats de tant en tant per la imaginació. Ho senyal perquè no voldria passar per mentidera. Aquesta és la meva veritat que pot no coincidir amb la veritat aliena. Però no és la intenció d’aquest llibre convertir-se en un reportatge centrat en el realisme objectiu sobre els anys cinquanta, tot i que sovint he consultat l’hemeroteca per situar esdeveniments que el sutge de la memòria havia empeloït, descolorit o tenyit amb el seu color cendrós.

Tampoc he volgut esmenar la plana a la nina que vaig ser i per això he tractat de no imposar mai la meva visió d’adulta sobre la visió infantil, subjectiva del tot.

La Mallorca que apareix en aquestes planes s’assembla poc a l’actual. Els canvis esdevinguts a partir dels anys seixanta, amb l’arribada massiva de turistes, modificaren la fisonomia de la nostra illa. On hi havia garrofers, oliveres, ametllers o pins s’hi sembraren hotels, blocs d’apartaments, botigues de souvenirs; hi creixeren desvaris de ciment armat. Els camps deixaren en bona part de conrear-se i la indústria turística es convertí en la primera font d’ingressos, aparellada amb un desenvolupament urbanístic ferotge, grat als assassins de paisatges. Per bé o per mal, més per mal que per bé al meu entendre, la Mallorca de la meva infantesa era una altra i deixant-ne constància escrita m’he fet la il·lusió de retrobar-la. I per retrobar-la, no ho podia fer de cap altra manera, he emprat la variant mallorquina. Algunes paraules, amo, «l’encarregat d’una possessió»; madona, «la dona d’aquest»; missatge, «jornaler»; jornalera, «dona de fer feines»; botiga, «vivenda dels baixos d’una casa», tenen una significació local; d’altres impliquen un tractament determinat de respecte, com «senyora-àvia», «senyor-avi», amb les quals ens adreçàvem als avis, o «bon dia tenga», fórmula de salutació de llavors; la resta de mallorquinismes s’entenen pel context. També la nostra parla era més rica quan jo era petita que no ara. La normalització lingüística, a la llarga, no ha estat tan positiva com pensàvem, també ha servit per pisonar o, al manco, arraconar molts termes.

No hi ha dubte que a la infantesa prima la sensualitat. Començam per ser animals sensuals més que no racionals. Les primeres sensacions són olfactives, auditives, tàctils, per altra banda tan difícils de descriure. La Mallorca de fa mig segle feia una altra olor i els sons, tant els de ciutat com els de fora vila, eren diferents dels d’ara.

Els dies se succeïen pautats per un ordre lligat a les estacions i les festes de guardar. La religió i uns costums que es conservaven des de feia segles, dos aspectes reforçats pel triomf del franquisme, marcaven l’únic camí a seguir. Fora de les seves fites no hi havia lloc que no conduís cap a l’infern. Per això a les altres pors infantils, de la fosca, dels desconeguts, de l’abandó, els nins i les nines vingudes al món a mitjan segle XX havíem d’afegir la por de l’infern, una por terrorífica lligada al sentiment de culpa. La nostra infantesa no fou, crec, gaire feliç, al manco la meva. Però m’agradaria tornar-hi, només per veure salvats del desastre i la misèria els jardins de les dues cases que vaig habitar, a Palma i a Deià, avui marcits, ben mustis, plens d’ortigues. Sols hi resisteixen alguns cactus hostils de piles famèliques i uns quants geranis esfullats, amb impúdiques branques socarrades. Els rosers, flors de cera, peònies, margaliders, sols coronats, dalieres, gladiols, clavells de moro, hortènsies que mon pare sembrà a Sa Marineta moriren ja fa temps. Però no vull caure en temptacions malenconioses. No desig que la nostàlgia —paraula que no vol dir altra cosa que dolor pel retorn al passat— m’agafi entre els seus braços i em faci ballar al seu ritme, valsos o rock-and-rolls, tant se val, que tanmateix són valsos o rock-and-rolls de derrota. Més aviat voldria que no m’estrenyessin, no fos cosa que acabessin per escanyar-me.

L’enyorament, intrínsec a la condició humana, pot convertir-se en una arma letal, una bomba sota l’aixella a punt d’explotar, o en una eina extraordinàriament creadora. Vàrem inventar la literatura per escriure sobre allò que hem perdut.